L'obesitat també danya el fetge
“Que potser hi ha algun fetge que no ho siga?”. Aquesta és la pregunta que formulen molts afectats del fetge gras, una malaltia crònica associada al greix, en el mateix moment en què l’especialista els ho comunica. En efecte, el fetge dels humans, igual que el “foie gras” (‘fetge gras’ en francès) d’ànecs i oques, és una de les parts més grasses del cos. Però en el cas de les persones, aquesta denominació es refereix a una malaltia hepàtica relacionada amb elevats nivells de greix en les cèl·lules d’aquest òrgan.
A Espanya es calcula que entre 3,5 i 4,5 milions de persones pateixen les conseqüències del fetge gras i entre 800.000 i 1.200.000 sofreixen l’esteatohepatitis (un mal caracteritzat no tan sols per l’acumulació de material gras en els hepatòcits o cèl·lules hepàtiques, sinó per la inflamació del fetge), xifres equivalents al nombre d’afectats pel virus de l’hepatitis C i al de persones amb dany hepàtic per consum massiu d’alcohol. Tot i que l’esteatohepatitis és una malaltia lleu, en el 5% dels casos pot evolucionar a formes més greus, com ara cirrosi -algunes estimacions situen en un 2% el percentatge de la població espanyola adulta que en pateix – i càncer de fetge -segons dades aportades per la Unitat d’Hepatologia a la Clínica Universitària de Navarra (CUN), la cirrosi afecta un 5% de la població.
La causa més determinant del fetge gras és l’obesitat per davant de l’alcohol, que fins fa poc era la font principal de dany hepàtic. I encara que es desconeix el temps necessari que ha de transcórrer fins que el fetge arribe a ser gras, es té constància que les persones que engreixen en molt poc de temps poden desenvolupar-lo amb rapidesa. No obstant això, l’abús de l’alcohol i certes malalties metabòliques també són factors determinants que contribueixen a l’origen d’aquest mal.
D’altra banda, és habitual que el fetge gras es diagnostique en aquelles persones que sofreixen la síndrome metabòlica, una combinació de diversos factors de risc cardiovasculars com són l’obesitat, la diabetis, la hipertensió arterial i la dislipèmia. En aquestes persones, la prevalença d’aquesta patologia és molt més gran, amb proporcions que, segons diversos autors, van del 20% al 30% dels obesos, del 10% al 75% dels diabètics i del 20% al 92% dels qui pateixen d’hiperlipidèmia (excés de greix o de lípids en sang).
Tot i que poques persones afectades per fetge gras es queixen de dolor (de lleu a moderat) a la zona corresponent al fetge -hipocondri dret-, encara en són menys les que sofreixen de símptomes d’insuficiència hepàtica. Per aquesta raó, s’arriba al diagnòstic després d’haver efectuat una anàlisi de sang rutinària, sempre que es detecte en els valors dels marcadors hepàtics -les transaminases- una alteració, o bé després d’una imatge sospitosa en una ecografia abdominal. Amb tot, el diagnòstic precís de fetge gras es fonamenta en la biòpsia hepàtica; si es dóna una elevació de les transaminases, l’òrgan en qüestió està inflamat i si el facultatiu disposa d’indicis que, a més, el pacient pot tenir greix al fetge, se li practicarà una ecografia abdominal i després, si cal, la biòpsia.
Després d’analitzar aquestes proves, el pronòstic del pacient és favorable si es comprova que, en efecte, té el fetge gras però no s’hi aprecia un procés inflamatori perquè no hi ha una alteració en les transaminases. Però si es donen els dos estats, greix i inflamació (esteatohepatitis), el pacient haurà de seguir les recomanacions i els controls prescrits per l’especialista a fi d’evitar que el mal evolucione cap a formes més severes, per bé que la majoria de persones amb fetge gras no desenvolupen conseqüències greus.
La detecció exclusiva del fetge gras pur no exigeix cap tractament determinat, tot i que no hi ha consens científic que indique que no puga evolucionar cap a formes més greus de la malaltia. Per aquesta raó, és preferible prevenir-lo i que cada pacient introduïsca els canvis pertinents en la seua dieta per a perdre pes, sota control mèdic sempre que siga possible.
No és una “mala dieta” en si el que produeix el fetge gras, sinó un pes excessiu. Per això, no s’ha de seguir una dieta especial per a aquesta malaltia, sinó fer règim per a aconseguir el pes ideal. Els aliments no causen dany, el dany el crea l’obesitat. Tampoc no hi ha aliments prohibits per al fetge, com ara la xocolata o els menjars rics en greixos, tan associats a males digestions. L’única prohibició per a controlar aquest mal és evitar el consum d’alcohol.
Quant a l’esteatohepatitis, el tractament admet dues modalitats. La més important és evitar l’obesitat i la sobrecàrrega i augmentar l’activitat física. A més, en pacients diabètics s’ha comprovat que, si es controla la malaltia, es constata una millora de l’esteatohepatitis.
D’altra banda, els últims anys han començat a comercialitzar-se alguns fàrmacs per controlar els factors de risc associats al fetge gras, encara que no són tractaments eficaços de forma universal i es recepten a cada pacient de forma individualitzada. En alguns casos són útils els antidiabètics, ja que la resistència a la insulina és un factor que afavoreix l’acumulació de greix al fetge, per la qual cosa l’ús de fàrmacs per a millorar la sensibilitat a la insulina s’entén com un tractament eficaç. En altres, però, s’opta per recomanar medicaments per als greixos i fins i tot hi ha casos en què es recepten fàrmacs hepatoprotectors.
Com en els adults, en els xiquets aquest problema hepàtic és asimptomàtic, per tant els pares no poden detectar-lo. El pediatre, però, pot diagnosticar el mal del fetge gras mitjançant la palpació de primer i amb ecografies abdominals després. No obstant això, són moltes les vegades que aquestes proves no aporten tota la informació necessària per al diagnòstic, i per això es completen amb anàlisis de sang per comprovar si els valors de les transaminases són elevats. Des del 2007 hi ha disponible un nou mètode no invasiu, el “test de la metacetina marcada amb isòtop estable carboni 13”, impulsat per Ramón Tormo, responsable de Gastroenterologia Pediàtrica de l’Hospital Quirón, a Barcelona.
Es tracta d’un test que s’aplica a xiquets amb un índex de massa corporal (IMC) elevat. Per a fer la prova només han de bufar dins d’unes bosses, cada 10 minuts durant la primera hora i cada 20 minuts durant la segona. L’objectiu és analitzar, després, la metabolització de la metacetina i, segons els seus valors, establir si es pateix aquesta malaltia. A més, es determina l’estat en què es troba, ja siga l’inici o si evoluciona cap a una hepatitis o una hepatonecrosi, les formes més greus. Altres investigacions opten per mesurar la cintura dels xiquets. Un estudi liderat per l’equip de Valerio Nobili, del departament d’Hepatogastroenterologia i Nutrició de l’Hospital Bambino Gesú, de Roma (Itàlia), ha demostrat que la mesura de la cintura dels xiquets obesos -més que l’obesitat generalitzada- es correlaciona amb la presència de fibrosi al fetge i que aquest criteri és útil per a seleccionar aquells que requereixen un estudi més a fons d’aquest òrgan.
Tot i que en els xiquets el fetge gras és degut sobretot a l’obesitat i, en algun cas, a malalties metabòliques, també es donen casos de menors que no pateixen d’obesitat i que, en canvi, tenen un fetge que evoluciona a gras. Les xifres de les autoritats sanitàries mostren que un 30% dels xiquets espanyols són obesos, per la qual cosa bona part d’aquests poden sofrir de fetge gras. Si no es posa fre a aquesta epidèmia, que també s’estén entre els més petits, Espanya es podria trobar amb una situació semblant a la dels EUA, on l’obesitat ha esdevingut la causa més important de trasplantament hepàtic en xiquets. Davant d’aquesta amenaça, una dieta equilibrada i la vitamina E protegeixen del desenvolupament del fetge gras. En els xiquets, igual que en els adults, aprimar és el millor tractament per a revertir-lo. Ara bé, si augmenten de pes una altra vegada, el problema es pot tornar a reproduir.
És per això que els nutricionistes recomanen en aquestes festes nadalenques substituir els entrants i els primers plats més pesats i grassos -tradicionals en diverses comunitats com ara les carns fredes, l’escudella i els canelons- per altres de més lleugers, com és un còctel de gambes, les gules, els llagostins o els espàrrecs. Quant als segons plats, aliments com l’indiot farcit, el corder i altres carns es poden reemplaçar per peixos nobles com el llobarro, el rèmol o l’orada. El control dietètic no deixa fora les postres; per això, s’invita a deixar de banda els torrons, els polvorons, els massapans o les neules, a canvi de prendre pinya natural i macedònia de fruites.
- Evitar la sobrecàrrega i l’obesitat per a prevenir danyar el fetge i el cor, entre altres òrgans.
- Encara que no es detecten símptomes, sotmetre’s a proves hepàtiques almenys una vegada en la vida.
- Valorar les alteracions en els resultats d’aquestes analítiques, no catalogar-les com a banals i sotmetre’s a altres exploracions, com ara una ecografia, per a esbrinar la causa d’aquests canvis.
- Si l’ecografia desvela l’existència de fetge gras sense inflamació, no ens hem d’alarmar. Però si hi ha inflamació, cal sotmetre’s a un tractament mèdic.
Font: Unitat d’Hepatologia de la CUN