Què fa una advocada en un territori sense llei com és Internet?
Això és el que em preguntaven tots els meus companys a la Facultat. Em va atreure la curiositat per una cosa nova que jo entenia que seria el futur.
La falta de regulació del sector financer es troba darrere de la crisi econòmica actual. Internet requereix una regulació o amb aquesta desapareixeria la seua essència?
El que passa a Internet ja està regulat: les estafes, les compravendes, les comunicacions també…, però requereix matisos perquè el mitjà canvia.
Per què creu que hi ha aquesta sensació que a Internet l’imperi de la llei és menys imperi que en altres àmbits?
La manca de fronteres i la suposada anonímia dels internautes poden fer pensar que no hi ha llei: jo sóc anònim i no hi ha fronteres. A més, i és curiós, les persones són molt confiades quan accedeixen a Internet per primera vegada, perquè no saben com funciona. Creuen que no els veu ningú. Però no és així, quan ja comences a conèixer com funciona Internet t’adones que no és tan anònim i que, efectivament, hi ha fronteres.
Per tant, no és possible només una regulació a Internet, sinó que és una realitat.
Exacte. Els matisos han d’anar sempre enfocats a agilitar la intervenció de les autoritats que ja estan capacitades i són competents per a entrar a investigar o a jutjar o a controlar el que té lloc a Internet. Per exemple, als jutjats s’hauria d’oferir formació específica a jutges en matèria d’Internet i no n’hi ha.
Com es pot ensenyar a dominar Internet i a moure-s’hi?
En cada situació dubtosa, cal intentar actuar igual com ho faríem si ens passés al carrer. Per exemple, a tu et truca un senyor per telèfon, t’ofereix un cotxe, t’envia una fotografia per correu ordinari i et demana que li envies 8.000 euros; ho faries al carrer? No.
Una de les bases de l’èxit de la campanya de Barack Obama ha sigut l’aprofitament màxim que ha aconseguit d’Internet. Com qualificaria la utilització que fan els diversos nivells de l’administració al nostre país de la Xarxa?
És molt bàsica. L’Administració pública no aprofita aquesta eina. L’accés dels ciutadans a l’administració electrònica és una mera declaració d’intencions. L’Administració pública, ara per ara, no pot donar-nos el que en teoria el mitjà sí que ens facilita.
És viable una millora substancial els pròxims anys?
Tal com estan ara les coses, no. Entenc que la seguretat absoluta no existeix, ni en paper ni en format digital, però si aquesta seguretat falla, l’Estat ha de donar garanties als ciutadans.
I ara no es pot parlar que s’oferisquen aquestes garanties?
Ara mateix, no.
Les seues paraules no inviten a utilitzar Internet.
Depèn de per a què. Jo, ara mateix, no em fiaria del sector públic perquè gestionés tota la informació… Ara bé, puc demanar un certificat de naixement al registre civil amb un clic i que me l’envien a casa. I això es pot fer des de fa moltíssims anys. Aquest tipus de coses, sí, i altres com la declaració d’hisenda, la presentació de la qual, per Internet, ha millorat molt. L’Administració pública és una gestió ingent de dades personals i informació dels ciutadans i la seua adaptació al món digital és molt complicada, requereix moltíssim temps i jo preferisc que es faça a poc a poc. Hi ha coses en què sí que confie i les vull. Per exemple, si l’Administració m’informa a través d’Internet és fabulós, no he d’anar enlloc, amb un clic tinc tota la informació. Per a això ja estem preparats i no està com caldria.
Quin partit treuen les empreses d’Internet?
Estan millor que l’Administració pública. Tracten de treure tot el partit que poden, i de vegades de forma imprudent. Es llancen a promocionar, a vendre, a fer campanyes, a crear nous models de negoci, noves expectatives per a teletreballar sense les garanties suficients, perquè el que els interessa és promoure el negoci.
I els ciutadans, com utilitzen Internet?
De forma imprudent, prou imprudent. Però precisament per això, perquè hem començat a ser usuaris habituals els últims dos anys, i estem en aquesta fase de confiança total.
Els perills són més grans amb Internet perquè és més públic tot el que es fa o tot el que es deixa de fer?
No, hi ha més perills perquè som més imprudents, perquè confiem més en Internet. No ens parem a pensar que publicar un bloc no és com un diari privat que qualsevol pot tenir a casa, amb una claueta… i hi expliquem el que se’ns ocorre, i pensem que només ho llegeixen els amics i no és cert.
A més de la bretxa tecnològica entre uns països i altres, no li preocupa la diferència que es pot formar dins d’un mateix país?
No. Crec que, a la tecnologia, tots hi tenim accés i qui més qui menys es pot ficar en un cibercafè i connectar-se a Internet.
I les diferències generacionals?
La diferència generacional sí que és tremenda. De totes maneres, el canvi és qüestió de temps. Els professors ja s’estan veient obligats a utilitzar Internet. Ja hi ha centres de dia que imparteixen cursos als avis i hi ha avis que juguen amb els néts per Internet, mentre que els pares ni tan sols ho han intentat.
Què es pot fer per a universalitzar l’accés a la banda ampla a Espanya?
El servei universal i la connexió a Internet ha de prestar-lo Telefónica, que és l’operadora dominant, el que passa és que està obligada a prestar-lo amb una capacitat tan desfasada que la meitat de les descàrregues no es poden dur a terme. L’accés existeix perquè les empreses privades el proporcionen, però aquí sí que l’Estat hauria d’actuar i promoure la banda ampla com un servei universal. Nosaltres, a l’associació portem molt de temps demanant-ho.
Hauria de ser un dret constitucional com l’habitatge o el treball?
L’accés a la tecnologia hauria de ser un dret constitucional. Al nostre país és molt preocupant que tinguem pobles on els ciutadans no puguen accedir a Internet i que s’estiguen permetent grans abusos de les operadores d’una forma impune. No és normal que em deixen sense connexió sis mesos, que no pague per un servei que no em presten i que entre en una llista de morosos. Això sí que fomenta la bretxa digital, el preu de l’ADSL, els problemes que tenim els usuaris en l’accés a Internet, fomentat per les operadores d’empreses privades i patrocinat i permès per l’Estat. També s’estan venent accessos a Internet per 20 megues i resulta que si em donen el 10% ja em done per contenta, sóc una afortunada. Això no es pot permetre.
Vostè és defensora de l’internauta. De què i de qui cal defensar els usuaris de la Xarxa?
De primer cal defensar l’usuari de si mateix. Cal dir-li: a la xarxa confies més del que confies al carrer. Segon, cal informar-lo que no pot anar a comprar una cosa alegrement i després demanar unes garanties si no s’ha informat amb antelació que existeixen. Jo he comprat de tot a Internet, però abans de comprar cal avaluar les garanties, localitzar on està l’empresa, estudiar si t’hi pots adreçar si hi ha cap problema i, si es desconfia del que ofereix, es pot consultar la pàgina del defensor de l’internauta.
Quins són els principals fraus a Internet?
A banda dels productes comprats i no rebuts mai, els que més ens arriben són els relacionats amb la compravenda de cotxes, les ofertes falses de treball i, per descomptat, els dels comptes bancaris.
Com es poden evitar?
La prudència és la clau. Si tu dones les claus de casa teua a algú, no li pots dir a ningú que et torne el de dins, llevat que tingues una assegurança contractada, i no crec que els bancs estiguen oferint assegurances per a aquests temes.
Si una persona és estafada a Internet per incauta, no té dret a obtenir cap compensació?
Pensa en l’estafa de l’estampeta, a peu de carrer. No té cap sentit. No obstant això, als jutjats es donen casos que a persones a qui han faltat els diners perquè van donar les seues dades bancàries, li’ls tornen perquè va haver-hi un intermediari en el camí que va ser enganyat. Es considera culpable d’estafa l’intermediari, que va ser imprudent i va creure en una oferta de treball falsa, se l’imputa com a estafador i se l’obliga a tornar els diners a la persona que va regalar les seues dades bancàries a Internet. Això no té cap sentit, ni jurídicament ni lògicament, però als jutjats…
Per tant, si vostè és víctima de pesca o phishing (pàgines web falses per a obtenir informació amb la qual roben diners) per la seua pròpia imprudència, es quedarà sense diners?
És el més probable. El que passa és que, com que el sistema judicial està ara mateix començant, potser resultarà que li tornen els diners quan pose una denúncia, això sí.
La privacitat i la intimitat han mort amb Internet?
Les mata l’usuari.
I la veritat? Segons un estudi elaborat per l’Associació d’Internautes, dos de cada tres usuaris d’Internet no distingeixen entre una faula i una notícia real.
No ha fet més que canviar de pla, del món real al món virtual. Tu vés a un poble petit i pregunta a qualsevol ancià sobre els rumors més divertits del seu poble i et podràs trencar de riure. Ens costa menys creure’ns-ho que preguntar-ho i esbrinar-ho.
A les persones que es converteixen en protagonistes a Internet sense desitjar-ho, qui les protegeix?
La llei, són injúries. Tot comença amb un rumor. El rumor de la melmelada de Ricky Martin va començar a Internet? Jo crec que no, i va passar, i com aquests milers.
A Internet, el consumidor és menys David i les grans empreses són més Goliat?
Sí, a Internet les empreses s’aprofiten molt d’aquesta confiança i d’aquest desconeixement.
Descarregar pel·lícules i música és piratejar?
Vendre-les, obtenir lucre comercial és piratejar. Si no, no és piratejar perquè el terme piratejar significa cometre un delicte, i el delicte és quan hi ha lucre comercial. Es podria entrar en una conducta determinada com d’il·lícita civil quan contrariem alguns dels articles de les normatives civils que ara mateix regeixen la propietat intel·lectual. Aquestes campanyes de molt de soroll per a res, de “ara la llei actua”, “la policia a casa teua”, “internauta pirata”… Això són estupideses i idees polítiques.
Llavors, això que Espanya és un dels països on més es pirateja…
Em fa riure molt, perquè el pirateig és la venda a la manta. De què parlem, de cometre delictes, de lesionar els drets de propietat i econòmics d’una persona… La lògica em diu que no és així. Si les pèrdues per pirateria, per la comissió de delictes són tan importants, cal perseguir-ho i cal denunciar-ho i la policia està per a això. Si les pèrdues són per un altre tipus d’il·lícits cal perseguir-los amb els mitjans que la llei posa a la teua disposició i, si no pots perseguir-los tant com t’agradaria, vés pensant de canviar el model de negoci. El teu sector està en crisi, però no és per la pirateria, sinó perquè no saps adaptar-te al medi.
No obstant això, la Societat General d’Autors (la SGAE) no para de guanyar diners.
Sí, perquè tenen accés a un cànon, a una taxa, que la resta de sectors en crisi no tenen. Quan es va digitalitzar la música vam passar del vinil al suport digital i l’estalvi de costs ha sigut bestial. El mateix ocorre amb la publicitat i el màrqueting, gràcies en bona mesura a Internet. No obstant això, aquest estalvi no s’ha invertit en R+D per al sector de la música. Per què continuem vivint com si treballéssem en vinil? Perquè el sector de la música funciona en vinil. Jo, quan veig un anunci que diu “Compra el meu disc”, em sorprenc. Jo escolte la ràdio i no vaig a comprar el teu disc. I si una o dues cançons teues m’agraden gairebé segur que aniré al teu concert, i preferisc gastar-me 200 euros en concerts que no en cedés. La Gran Via de Madrid està més plena de musicals que mai. La música no està en crisi. El cànon és un abús i contraproduent per a la indústria musical. Jo entenc que el sector està en crisi per un problema de falta de creativitat, perquè no hi ha interès. L’ésser humà es mou per interès, i si jo no necessite treballar per a viure, per a què hauré de treballar, per esport?
Vostè es descarrega música?
No, mai no m’he descarregat res.
Per què no?
Perquè jo estic connectada a Internet al meu treball i allà no puc fer això. També és veritat que conec persones que ho fan i que alguna vegada m’han passat alguna cosa, i si m’agrada me’n vaig al concert. El que cal fer és tenir respecte cap als altres, jo estic en contra de la venta a la manta, és un abús.