Els riscs de ser atès en un centre de salut
Risc, perill o incertesa són conceptes associats a nombroses activitats de la vida laboral, però també apareixen quan s’acudeix a un centre hospitalari o un ambulatori. Els Efectes Adversos (EA) lligats a l’assistència sanitària són un problema freqüent en qualsevol nivell assistencial, encara que durant dècades s’han assumit com el preu que s’ha de a pagar pels moderns mètodes de diagnòstic i de tractament, una mena de tribut pel progrés. Organitzacions de diversos països, entre els quals hi ha Espanya, dissenyen estratègies per prevenir-los, d’acord amb els nombrosos estudis ja publicats sobre els Efectes Adversos, les seues conseqüències en la qualitat de vida dels pacients i l’impacte que suposen en els sistemes de salut.
Sota el paraigua d’Efectes Adversos es recullen una infinitat de situacions: infeccions hospitalàries, complicacions anestèsiques, retards i errors diagnòstics, cirurgia inadequada, equivocacions en la medicació, oblit de cossos estranys després de la cirurgia, úlceres per decúbit, confusió d’historials… Un dels termes vinculats a aquest problema és el de iatrogènia, concepte mèdic que defineix els efectes indesitjables de la prescripció mèdica farmacològica. També fa referència al dany que es causa als pacients com a conseqüència de les activitats diagnòstiques, preventives i terapèutiques, i el que s’ocasiona per un intervencionisme excessiu, conegut com iatrogènia clínica. També es parla de iatrogènia social, concepte que abraça els danys ocasionats per la medicalització de la vida diària; és a dir, per l’ús excessiu de la medicina per a solucionar problemes que no la necessiten. Finalment, es parla d’un Efecte Advers cultural davant d’una situació caracteritzada per l’abandó de la pròpia responsabilitat davant del procés d’emmalaltir.
Sempre que es debat sobre els Efectes Adversos associats a la sanitat, es tracten els riscs inherents al pacient relacionats amb la malaltia que pateix, condicionada alhora per l’edat, la comorbiditat (quan un pacient pateix al mateix temps dues malalties independents) i el nivell social i educatiu. Si es té en compte que la població que ingressa als hospitals envelleix cada vegada més (el 2006, un 40% dels ingressats era més gran de 65 anys, davant del 33% del 2001), i que augmenta la tendència d’una assistència més ambulatòria, es corre el risc que augmente la freqüència i la gravetat dels Efectes Adversos si no s’adopten les mesures adequades per al seu control.
Als EUA i al Regne Unit ja s’han creat organitzacions amb l’objectiu de millorar la seguretat del pacient a través d’estratègies per a la seua prevenció. El plantejament generalitzat d’aquestes organitzacions és per què no se segueix amb els pacients, en el sistema d’assistència sanitària, el model de prevenció de riscs en l’àmbit laboral. L’any 2007 es va celebrar la tercera conferència internacional de seguretat de pacients i nombrosos països van firmar una declaració per a la seguretat. Precisament, a Espanya, el Pla de Qualitat del Sistema Nacional de Salut ha formulat una estratègia destinada a millorar la seguretat dels pacients i, en col·laboració amb les comunitats autònomes, ha desenvolupat projectes sobre pràctiques segures en vuit grans àrees, entre les quals figuren:
- Prevenció d’EA derivats de l’anestèsia.
- Prevenció de fractures de maluc en pacients postquirúrgics.
- Prevenció de les úlceres per pressió en pacients de risc.
- Prevenció del tromboembolisme pulmonar (TEP) i la trombosi venosa profunda (TVP) en pacients sotmesos a cirurgia.
- Prevenció de la infecció nosocomial (intrahospitalària) i les infeccions quirúrgiques.
- Prevenció d’errors de medicació.
- Implantació i aplicació correcta del consentiment informat, a més del compliment de les últimes voluntats expressades amb anterioritat per part dels pacients.
Si bé durant anys l’enfocament davant dels errors i els Efectes Adversos s’ha centrat en la cerca i el càstig del culpable, els experts defensen una perspectiva molt diferent: el risc s’identifica, s’analitza i s’elimina o es minimitza. És un canvi cultural important i, com a tal, resulta complex. El primer pas se centra en l’elaboració d’estudis epidemiològics per quantificar el problema, analitzar de forma individual els Efectes Adversos més rellevants i greus, promoure la gestió del risc i aportar les recomanacions pertinents.
Pel febrer del 2005, els experts d’un taller sobre seguretat de pacients i gestió de riscs sanitaris van identificar més de 40 problemes considerats prioritaris per a la resolució de situacions relacionades amb la seguretat dels pacients. De tots aquests destaquen els següents:
- Absència d’una cultura d’identificació, gestió i prevenció de riscs.
- Falta d’interès per la informació en una organització -reclamacions o queixes- per a millorar la seguretat.
- Introducció d’accions de millora per part dels responsables sense identificar efectes adversos.
- Inexistència de metodologia científica i protocol·litzada per a garantir la seguretat de la pacient i l’anàlisi.
- Resistència dels professionals a participar en programes sobre la seguretat del pacient.
- Desgana per part dels pacients, els familiars i les institucions en la gestió del risc i la qualitat.