Massapans o polvorons? | Polvorons amb menys greixos | Menú per a compensar els excessos | Consells per a una bona digestió nadalenca | Torrons sense sucre | Les calories de les olives
La diferència nutricional més important entre el massapà i el polvoró no és tant el valor energètic, que en els dos casos és considerable (entre 450-500 cal/100 grams), com la qualitat nutricional dels greixos usats. Per a elaborar el polvoró es fa servir sagí com a ingredient base, que, si bé concentra àcids grassos monoinsaturats abundants -i més si es tracta de sagí de porc ibèric-, també conté àcids grassos saturats i colesterol, l’excés dels quals s’ha d’evitar com a mesura de prevenció cardiovascular. En canvi, en el massapà els ingredients grassos essencials són les ametlles com a ingredient elemental, la qual cosa fa d’aquest dolç una font excel·lent d’àcids grassos insaturats i absència de colesterol, característiques beneficioses per a la salut cardiovascular.
En els dos productes, la gran concentració de sucres i el contingut gras destacat els converteixen en aliments molt energètics, aspecte que cal considerar en el manteniment de la dieta equilibrada en general, i davant de casos d’obesitat, diabetis i dislipèmies en particular.
A més, el polvoró, a diferència del massapà, conté farina, de manera que el primer es desaconsella en cas de celiaquia o intolerància al gluten. El massapà original s’elabora només amb una barreja d’ametlles i sucres; a excepció dels denominats “massapans amb fècula” que, per l’addició de fècula o farines, són desaconsellats davant d’aquesta intolerància alimentària.
El polvoró es considera un tipus de mantecado que, a més de sagí, porta ametlla afegidaen diverses proporcions, encara que aquests dos productes solen ser anomenats de manera indistinta. D’un temps ençà, la indústria alimentària ofereix als consumidors polvorons amb una composició nutritiva més cuidada i saludable: un perfil de greixos més bo, menys sucres i menys calories. La diferència dels nous productes respecte dels tradicionals es troba en la llista d’ingredients. En els nous polvorons s’ha substituït part del sagí habitual per olis vegetals com el de gira-sol o el d’oliva, per la qual cosa millora de manera substancial la qualitat del greix, si bé no deixa de ser un producte gras. També es comercialitzen polvorons elaborats amb més proporció de farina integral, que es tradueix en un producte amb més fibra. A fi de reduir les calories d’aquests productes, la indústria ha optat per substituir el sucre per edulcorants menys energètics, com ara el maltitol, que permeten obtenir un producte menys calòric però amb un aspecte i una textura semblant a l’original.
- Esmorzar: Te verd. Iogurt bífidus barrejat amb musli i trossos de pera.
- Dinar: Brou de borratges. Borratja amb cloïsses al vapor. Lloms d’orada amb ceba al forn. Pa integral i infusió digestiva (camamilla i poliol o regalèssia).
- Berenar: Mandarines. Iogurt bífidus.
- Sopar: Brou de borratges. Crema d’albergínia. Pa integral amb formatge fresc, fils de mel i nous.
- Esmorzar: Te verd. Macedònia de fruita natural: pinya, papaia, plàtan, pera, poma i suc de taronja. Iogurt bífidus.
- Dinar: Brou de verdures. Card amb carxofes, pèsols i espàrrecs. Pa integral i iogurt bífidus.
- Berenar: Raïm. Infusió de regalèssia.
- Sopar: Brou de verdures del migdia. Amanida completa: escarola, endívies, alvocat, poma trossejada, formatge suau i nous. Pa integral i infusió relaxant.
- Guadim de la gastronomia pròpia de les dates nadalenques sense deixar de banda l’aspecte saludable dels aliments.
- Reservem un espai en el menú als aliments depuratius; alleugen les molèsties que acompanyen els excessos, com ara la pesadesa, la flatulència i el mal de cap, entre d’altres. Els aliments que tonifiquen el fetge són els vegetals amb un lleuger sabor amarg (escarola, endívies, carxofa, card, albergínia, infusions de dent de lleó o card marià) i els que activen l’acció depurativa del ronyó són tota la varietat de vegetals (api, espàrrecs, borratja, poma, pera, infusions…).
- Comencem els àpats amb amanides, és una bona fórmula de preparar l’organisme a una millor digestió.
- Prenguem cada dia iogurt amb bífidus; fa que el ritme intestinal no es ressenta amb els àpats de Nadal.
- Una infusió de regalèssia després del dinar o al cap de poques hores alleuja la digestió i depura el cos.
- Podem posar-nos edulcorant per a endolcir les postres i els cafès. D’aquesta manera es reduiran les calories en un menú abundant.
La indústria alimentària elabora una àmplia varietat de torrons i altres productes dolços en diverses versions “amb fructosa” o “sense sucre”. De vegades es dóna per fet -encara que de manera equivocada- que els productes sense sucre tenen menys calories i, per tant, són millors en cas de sobrecàrrega o obesitat. Per a evitar confusions, convé llegir amb atenció les etiquetes i comprovar la composició del producte.
Si en comptes de sucre, el torró inclou edulcorants sense calories, com ara sacarina, aspartam, ciclamat, acesulfam o un tipus de sorbitol o maltitol, és probable que el torró tinga menys calories. Tanmateix, caldrà comprovar la quantitat total de greixos i de calories, i no tan sols de sucres, i comparar-ho amb el torró equivalent normal. Com a dada informativa, 100 grams de torró tipus Alacant o Xixona aporten unes 485 Kcal, 28 grams de greix i 45 grams de sucres, aproximadament. Per tal que realment es note que el torró té menys calories, hauria d’aportar almenys un 30% menys de calories que el torró normal.
D’altra banda, si al torró s’ha afegit fructosa en comptes de sacarosa (sucre comú), pot ser més adequat en cas de diabetis, però no en cas d’excés de pes. La fructosa és un edulcorant que ofereix un avantatge per a les persones diabètiques, ja que no dóna lloc a hiperglucèmies tan acusades com les produïdes pel sucre. Això explica que els qui tenen diabetis puguen consumir dolços o altres aliments amb fructosa, encara que sempre amb moderació.
No obstant això, la fructosa aporta les mateixes calories que la sacarosa i, per tant, els torrons o altres dolços amb fructosa tenen les mateixes calories i, fins i tot, més que si portessen sacarosa.
Les olives negres contenen menys aigua (un 52%) i més greix (30%) en la seua composició que les olives verdes (al voltant del 76% d’aigua i 12% de greix), per la qual cosa, a igualtat de pes, les olives negres tenen més energia, és a dir, aporten més calories. De mitjana, 100 grams d’olives negres (unes 25 olives amb pinyol) aporten gairebé 300 calories enfront de les 110 calories de la mateixa quantitat de les verdes, gairebé tres vegades més calories.
Se sap que el tipus de greix de les olives, amb independència del color, és saludable pel seu contingut en àcids grassos monoinsaturats. De fet, l’oli d’oliva que s’obté d’aquests fruits destaca pel potencial cardiosaludable atesa la seua riquesa en àcid oleic monoinsaturat i en vitamina E. Les olives, tot i ser un aperitiu energètic, no tenen per què suposar una aportació exagerada de calories, sempre que es consumisquen amb moderació. L’inconvenient nutricional principal és la concentració de sodi, ja que la sal (clorur sòdic) s’empra com a conservant en l’elaboració. Per això, el seu consum no està recomanat en cas de problemes renals o de cor, de retenció de líquids o d’hipertensió arterial.
D’altra banda, les olives tenen la qualitat d’obrir la gana; per això no és casualitat que siguen les reines dels aperitius. Aquesta característica és més destacada en les olives impregnades de les essències d’herbes aromàtiques digestives com el llorer, el comí o el timó.