Dormir sense parar
“Dormir per oblidar i desconnectar”. La majoria dels ciutadans troben en el son el bàlsam contra un dia carregat d’estrès, de discussions familiars o de la preocupació per com arribar a fi de mes. Però encara que tots dormim, no tots descansem de la mateixa manera. El cervell continua actiu, encara que sense consciència, per reparar el cansament i organitzar tota la informació rebuda. Això permet que el sistema nerviós entre en acció per garantir el descans físic i mental, per això el son i la vigília es complementen i es consideren dues parts d’una mateixa unitat. No obstant això, hi ha persones -sobretot menors d’edat- que sofreixen trastorns en alguna de les etapes de què consta el son, amb la qual cosa no descansen de manera convenient i es veuen afectats de forma temporal per somnambulisme, paràlisi del son o trastorns de balanceig.
El son s’organitza en fases que apareixen de manera continuada i acompleixen funcions específiques. La primera, la d’ones lentes o son no REM, es divideix en quatre etapes que permeten que el son siga cada vegada més profund. En aquest procés, que es prolonga durant uns 90 minuts, disminueix el ritme respiratori i cardíac, alhora que es produeix un aïllament sensorial que proporciona el descans físic per a la recuperació d’energia.
La segona fase és l’anomenada son REM o dels moviments oculars ràpids. En els 90 minuts que dura, el cervell registra gairebé tanta activitat com durant la vigília, ja que és l’etapa en què s’originen els sons i malsons. Però en comptes de recollir informació del món extern, el cervell només té en compte la informació que genera per si mateix, com un intent d’organització i de consolidació d’aprenentatge i records.
Durant les vuit hores que hauria de durar el son se succeeixen alternativament les dues fases descrites, de manera que s’alterna son profund i menys profund unes tres o quatre vegades cada un. Els episodis viscuts en els sons de l’última fase REM es recordaran amb més facilitat per la seua proximitat al moment de despertar-se.
Entre els trastorns del son que una persona pot patir a qualsevol edat, el més habitual és el somnambulisme, una alteració amb més prevalència en la infància i que disminueix amb el pas dels anys. No es considera una patologia greu i en general no ocasiona problemes de salut. A més, desapareix de forma espontània, per la qual cosa no requereix tractament específic llevat que es done amb massa freqüència.
Davant d’un episodi de somnambulisme, el més sorprenent és que la persona afectada continua adormida, encara que siga capaç d’alçar-se del llit i de fer alguna tasca senzilla. La resta de la família ja sap que el somnàmbul s’alça del llit amb els ulls oberts, desorientat i que els seus moviments són erràtics. També és conscient que intentar despertar algú que es troba en aquest estat pot portar alguns minuts, ja que aquest trastorn es desenvolupa en la fase de son més profund. Encara que la creença popular afirma que és perillós despertar una persona somnàmbula, l’evidència científica confirma que no resulta danyós per a la salut. No obstant això, els experts asseguren que el més recomanable és indicar a la persona somnàmbula una sèrie d’instruccions senzilles d’entendre i que li faciliten la tornada al llit perquè puga continuar dormint sense perill.
Amb aquesta finalitat, és preferible que una altra persona l’acompanye a l’habitació i utilitze frases tranquil·litzadores, sense recórrer a expressions brusques o de queixa, com ara “ja està bé”, “tots els dies igual”, etc. Si s’aconsegueix aquest objectiu, el més normal és que l’endemà no recorde res, per la qual cosa resultarà poc efectiu insistir en el que ha passat. Això és molt rellevant durant la infància, període durant el qual aquests casos hauran de ser tractats amb la màxima delicadesa, sense recriminacions ni intents de convenciment perquè això no torne a passar. Tot i això, i a fi de prevenir qualsevol accident, les finestres de la casa han d’estar tancades durant les hores de son i controlats aquells objectes que puguen causar dany físic.
Altres pràctiques rutinàries, sobretot en la infància, passen per seguir uns hàbits regulars i uns horaris de son estables. Dormir les hores adequades (al voltant de vuit) amb el mínim d’alteracions facilita el descans dels més petits, i redueix la probabilitat que es desenvolupen més episodis.
- Trastorn de conducta durant la fase REM: es caracteritza pels moviments bruscs que escenifiquen els sons que s’estan produint. És més habitual en els homes d’edats avançades, a partir dels 60 anys.
- Somnil·loqui: es basa en balbuceigs, paraules inconnexes i, fins i tot, frases senceres pronunciades durant el son. Pot produir-se durant la infància o en l’edat adulta, i anar associat a episodis d’estrès.
- Bruxisme: l’activació dels músculs de la mandíbula de forma repetida durant el son causen el desgast de les dents. Sofrir dolor a la mandíbula en despertar-se pot ser un senyal clar que s’està donant aquest tipus de parasòmnia. El més normal és recórrer a una pròtesi que disminuïsca la pressió i el desgast posterior.
- Mioclònies hípniques: són contraccions musculars espontànies i sobtades. En general, es relacionen amb els excessos en el consum de substàncies estimulants, com és el cafè.
- Despertaments confusionals: s’anomenen així perquè es desenvolupen durant les fases de son profund. Per tant, resulta més difícil recuperar la lògica i prendre consciència del que ocorre. L’estrès i els estimulants solen ser les causes d’aquests despertaments sobtats, que no han de confondre’s amb l’insomni.
- Paràlisi del son: equival al despertament durant la fase REM, la qual cosa genera una paràlisi corporal. La persona no pot moure el cos de forma voluntària durant uns segons, i això resulta angoixant. Amb tot, no és greu. És habitual en persones que treballen per torns o que se sotmeten habitualment al jet lag.
- Trastorns de balanceig: es tracta dels moviments rítmics del cap o el tronc que s’originen en el mateix moment de conciliar el son, molt comuns en la primera infància, però que desapareixen després.