Les entropessades de l'edat

Les entropessades de l'edat

/imgs/20081101/salud1.jpgLes caigudes no saben d’edats, però la freqüència i la gravetat dels seus efectes creixen quan la persona envelleix. Així, prop de la tercera part de les dones més grans de 65 anys cauen cada any, mentre que el 6% sofreixen fractures com a resultat de la caiguda. A partir d’aquesta edat, el risc de caure, tant en homes com en dones, és més alt i encara ho és més a la pròpia casa, on el 30% dels més grans de 65 anys sofreixen una caiguda anual, percentatge que creix de manera notable a mesura que augmenta l’edat, fins a superar el 50% a 80 anys.

Aquestes caigudes tenen múltiples conseqüències en els ancians: des de traumatismes lleus fins a fractures importants i, fins i tot, la mort. D’entre totes aquestes, la fractura de maluc és una de les conseqüències més greus associades a les caigudes. Cada any es registren a Espanya més de 61.000 fractures de maluc, una xifra entre un 25% i un 30% superior a la de fa uns anys. La Guia de bona pràctica clínica en geriatria. Ancià afectat de fractura de maluc, de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) assegura, a més, que el 33% dels pacients fracturats ja han sofert amb anterioritat una fractura prèvia. I la tendència és que aquesta xifra vaja a l’alça.

Més caigudes, més fragilitat

/imgs/20081101/salud2.jpgPer darrere de la fractura de maluc (50%) es troba la de cap i cara (24%), la de mà (10%), la d’espatlla (9%) i la de turmell (9%). En conjunt, entre el 20% i el 30% de les persones afectades pateixen lesions que els minven la mobilitat i la independència, amb un risc de mort prematura, segons dades divulgades en la Segona jornada de mobilitat, caigudes i exercici físic en les persones grans, organitzada pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, de l’Institut de l’Envelliment i l’Escola Universitària d’Infermeria i Fisioteràpia Blanquerna, que va tenir lloc a Barcelona el mes de febrer passat.

El problema principal és que tot i que la majoria de les fractures no són greus i el pacient es recupera, aquestes persones que ja han suportat una caiguda es converteixen en ancians fràgils amb risc de caure més vegades: si sofreixen més de tres caigudes a l’any, el seu pronòstic empitjora, i les dades indiquen que la tercera part requereixen hospitalització, ingressen en una residència o moren l’any següent. Les conseqüències, a més, no es limiten al pla físic, ja que també perden la confiança en si mateixos, restringeixen l’activitat física per evitar caure de nou i tendeixen a l’aïllament social.

Per què cauen els ancians?

L’estudi elaborat per l’equip de l’especialista Sonia de Santillana Hernández, amb una mostra de quasi 1.000 pacients hospitalitzats entre el 2000-2001 per una caiguda, detalla diversos dels mecanismes que precipiten els ancians a terra.

El 39% van caure per una relliscada a causa de la humitat al terra de la cuina o del bany; per no observar un escaló o rampa a l’hora de baixar; per trepitjar una pedra, herba o fang, o bé una pela d’un aliment o un sabó en un pati, la cuina o el bany; per l’ús de sabates de sola llisa; o bé en intentar asseure’s al llit, en una cadira o a la butaca. Un 27% va entropessar amb un moble (butaca, llit, taula o cadira), amb el bastó, el caminador, una catifa o un tapet; o es va enredar el peu amb una tela o plàstic, o el va ficar en un clot. El restant 23% van sofrir pèrdua de l’equilibri per causes tan diverses com una espenta, un mareig, pèrdua de força en les extremitats inferiors o el consum de begudes alcohòliques.

Factors de risc habituals

/imgs/20081101/salud4.jpgDe la mateixa manera que els mecanismes que condueixen a les caigudes són nombrosos, també ho són els factors de risc. Les caigudes, segons la SEGG, estan considerades una síndrome geriàtrica, és a dir, un problema multifactorial. De fet, poden ser el primer senyal d’una malaltia que encara no s’ha detectat i, quan es produeixen de forma repetida condueixen al deteriorament funcional de la persona.

Factores intrínsecs

Estudis científics han trobat factors de risc intrínsecs, és a dir, del mateix pacient, que poden afavorir una caiguda. Entre aquests s’inclouen els que segueixen: caigudes prèvies; sofrir més d’una malaltia crònica i necessitar més d’un tractament; prendre certs fàrmacs (antidepressius); tenir més de 80 anys; patir d’hipertensió o hipotensió, osteoporosi o ictus; tenir discapacitat per a caminar (problemes de marxa i d’equilibri deguts, per exemple, al Parkinson) i discapacitat visual.

De tots aquests factors destaca l’osteoporosi (pèrdua de densitat mineral òssia), un problema que augmenta amb l’edat i, en especial, en les dones després de la menopausa. Per aquesta raó, és convenient que les persones amb risc de patir d’osteoporosi se sotmeten a una densitometria òssia, una exploració per a determinar l’estat dels ossos, i, si cal, que comencen un tractament farmacològic per a frenar-la. Cal recordar que unes vegades l’ancià sofreix en primer lloc la fractura osteoporòtica i després cauen; i, altres vegades, de primer cauen i després se la fracturen.

Un altre factor de gran rellevància és el nombre de caigudes prèvies. En l’estudi LASA, elaborat a Amsterdam durant deu anys amb una submostra de 1.374 participants de 75 anys de mitjana, es va veure que un 33% havien sofert almenys una caiguda, el 22% una sola caiguda i el 11%, més d’una. Les fractures van ser més freqüents en els que van sofrir diverses caigudes que en els que en van tenir una o cap. I les caigudes repetitives van ser més freqüents en els homes que en les dones.

Factores extrínsecs

Una il·luminació deficient, cadires massa baixes, catifes soltes o la presència de barreres arquitectòniques i obstacles tant al domicili com a la via pública són alguns dels factors externs que més influeixen en el risc de caigudes. Quan s’uneixen als intrínsecs, les probabilitats que hi haja una caiguda accidental es multipliquen. Cal identificar-los bé per a poder-los contrarestar de manera adequada.

Factors protectors i mesures preventives

• Viure acompanyats: Encara que la incidència de les caigudes és semblant en les persones grans que viuen soles i en les que viuen acompanyades, les investigacions mostren una proporció menor de caigudes entre els ancians que tenien algun acompanyant. Viure acompanyats seria, per tant, un factor protector.
• Portar ulleres: Es tracta d’un factor que millora l’agudesa visual i permet veure bé els obstacles i el mobiliari.
• Alimentació sana: Reforçada amb calci i vitamina D, quan el metge ho considere necessari, una alimentació sana és crucial per a mantenir els ossos en bon estat i protegir-los de l’osteoporosi, sobretot en les dones. La guia de la SEGG recomana l’aportació de 800 unitats de vitamina D al dia i de 1.500 mil·ligrams de calci diaris, la qual cosa comporta afegir 1 gram de suplements a la dieta diària.
• Exercici físic regular: Aquest aspecte millora la flexibilitat, la capacitat de reacció i l’equilibri.
• Fisioteràpia: Moltes vegades, i encara que es mantinguen hàbits saludables com la pràctica d’exercici físic i una alimentació sana, evitar totalment el risc de caigudes és molt difícil, encara que és possible pal·liar-ho. La fisioteràpia podria disminuir l’impacte i les seqüeles de caigudes que s’hagen produït. Les tècniques de fisioteràpia poden millorar tant la marxa de les persones afectades com l’equilibri i la seua capacitat de mantenir-se en posició erecta.

Per bé que l’eficàcia de la fisioteràpia encara no està validada al 100%, alguns estudis comencen a assenyalar-la com avantatjosa en aquestes situacions. Així ho demostra una investigació feta amb 105 residents de la residència Claror, de Barcelona. Els participants es van sotmetre a una intervenció de fisioteràpia durant sis mesos, després dels quals van ser avaluats amb el test de Tinetti, que comprova l’equilibri estàtic (quan una persona està dreta i quieta) i dinàmic (en caminar).

Després d’aquest semestre, es va constatar que el 51% dels residents van millorar, el 23% es van mantenir i el 27% van empitjorar. Millorar el test de Tinetti significa millorar la marxa i l’equilibri i, per tant, disminuir el risc de caigudes. I l’empitjorament de part dels residents és normal i atribuïble a l’inevitable procés d’envelliment, però no a la intervenció de la fisioteràpia.