"Omplir avui una sala de cinema és una heroïcitat"

Doncs sí. Jo vaig ser educat socialment, políticament i sentimentalment en el cinema. Quan estudiava a la Universitat de Pamplona ja veia tres sessions de cinema seguides molts dies. M’embogeix el cinema, i quan va sorgir l’oportunitat em vaig dir: “I per què no?”.

Sí, sí. Més cinema, però del bo, del cuidat, del d’autor, del que s’aparte dels circuits comercials i espanyol.

/imgs/20081101/entrevista2.jpgPer a mi és una pel·lícula elaborada fora dels grans circuits comercials, amb una producció no exagerada, en què no s’abusa dels mitjans tècnics ni dels grans efectes especials ni del so, amb un tema seriós, una bona història, explicada de manera més o menys intimista, sense concessions al públic, realitzada des del cor de qui l’escriu i plena de sinceritat, sense senyals barats fàcils ni de tècnica ni de guió. És un treball seriós que busca arribar als sentiments humans, a la rialla, al plor, a l’enuig…

Sí, sí, és cinema d’autor, però també és una superproducció. Hi ha certes coses que no es poden explicar sense mitjans. En canvi, per a mi no és cinema d’autor “La guerra de les galàxies”.

Per a mi és una pel·lícula elaborada fora dels grans circuits comercials, amb una producció no exagerada, en què no s’abusa dels mitjans tècnics ni dels grans efectes especials ni del so, amb un tema seriós, una bona història, explicada de manera més o menys intimista, sense concessions al públic, realitzada des del cor de qui l’escriu i plena de sinceritat, sense senyals barats fàcils ni de tècnica ni de guió. És un treball seriós que busca arribar als sentiments humans, a la rialla, al plor, a l’enuig…

Sí, sí, és cinema d’autor, però també és una superproducció. Hi ha certes coses que no es poden explicar sense mitjans. En canvi, per a mi no és cinema d’autor “La guerra de les galàxies”.

Tots els treballs poden ser fallits, superproduccions o no. Què passa, que els americans no ens venen treballs fallits tots els dies? Per a mi, el cinema d’autor és aquell director que vol innovar encara que no ho aconseguisca, que pretén fer una cosa diferent fugint dels llocs comuns, amb un segell personal. Però quan el projecte és tan gran, tan gran, el segell personal del director es perd molt.

Tot el contrari. Em sembla que el dia que desapareguen els crítics s’acabarà de parlar del cinema com el setè art. Sense ells, tot serien pel·lícules d’entreteniment.

No. Jo he seguit els crítics i he cobert un festival com Cannes i veure quatre o cinc pel·lícules diàries és una meravella, per descomptat millor que estar a la mina o conduint un camió, però és una feinada. És un treball preciós, però també pot ser dur.

Una bona crítica és la que ofereix arguments i no adjectius. Jo el que vull és que em diguen exactament per què no li ha agradat la pel·lícula, on està el problema i que ho detallen perquè jo ho entenga. I si afirma que la pel·lícula està molt bé, vull que m’argumente per què l’he d’anar a veure.

Doncs no tots, perquè, com assenyales, són molt subjectius. Però crec que, llevat d’alguna excepció, els crítics són persones honestes que intenten fer bé el seu treball. El que sí que hem de reclamar al crític és preparació, exigència a si mateix amb el que escriu, didàctica, que no escriga per als crítics sinó per a tothom i que qualsevol que llegisca els crítics aprenga de cinema i a veure el cinema.

Encara hi ha una proporció rellevant dels espectadors que llegeix les crítiques per orientar-se i això està molt bé, però si la pel·lícula ha de funcionar a taquilla, ho fa diga el que diga el crític. Tampoc estic d’acord amb la idea que hi ha un divorci complet entre la crítica i el públic: perviu un públic que veu el cinema com a art, a qui agraden els temes per a debatre’ls… A tota aquesta gent que té el que jo anomene “paladar”, l’opinió dels crítics els interessa. On sí que pot fer mal una crítica és en una pel·lícula petita, d’autor, amb pocs mitjans, que va a sales de cinema d’assaig… a la gran pel·lícula, no. Jo admire els crítics i els respecte perquè el seu treball no és fàcil. A mi, quan m’ha tocat, he suat.

Sincerament, em fan respecte i por, perquè aquí sí que et poden fer mal.

Bo, no sé què dir-te. El que crec és que no es pot fer un festival per als crítics ni sense els crítics. En el cas de la Seminci, el que més em preocupa és el públic de Valladolid.

Així és. En el primer que cal pensar és en el públic. Un festival ha de tenir tres coses bàsiques: unes bones pel·lícules, un públic que les abone i un grup de crítics i periodistes que parlen del fenomen. Després ja vénen els famosos, famosets i famosots… home, la gent s’ho passa bé, són dies especials…

Aquest festival ha sobreviscut molts anys sense glamour.

La raó és que hi ha distribuïdors que no s’arrisquen, no que són sempre dolentes. Cada dia es prenen menys riscs. En aquests moments hi ha productors que són més buscadors de diners, gestors de fons, de subvencions. Tampoc dic que calga tornar a aquest productor que hipoteca sa casa, que viu una bogeria perquè creu en un projecte. Però sí que hi ha vegades en què veus productors que se la juguen, ara, cada vegada menys. I després hi ha la publicitat. Perquè se sàpiga que tens una pel·lícula bonica, petita, tendra… cal invertir-hi molts diners.

El cinema va començar sent pur entreteniment, després la gent se’l va començar a prendre seriosament i es va convertir en el Setè Art. Però no totes les pel·lícules són art, són intents de fer art. El que passa és que hi ha altres pel·lícules que només tenen com a meta entretenir. A mi em sembla que el cinema hauria d’entretenir, però també inquietar, fer pensar… Però avui molt de públic jove acudeix només a riure’s, a passar por… i quan surten del cinema ja se’ls ha oblidat la pel·lícula. No hi ha un sol minut de debat al carrer, de què ha passat. Jo tinc un fill de 18 anys que ha vist molt de cinema i li agrada, però no participa d’aquests debats que teníem nosaltres després de veure una pel·lícula. La raó és que en molts llocs, i per a molts, el cinema ha deixat de ser primer un acte social i segon un acte cultural. És només un acte d’entreteniment i hauria de ser alguna cosa més.

Sens dubte. Ja s’està rescatant en universitats, escoles… perquè t’ajuda a imaginar, a plantejar, a enfocar, a interpretar… El debat al cineclub ens ha donat a molts cultura i les pautes per a gaudir del cinema una vegada que ja has vist la pel·lícula. A mi m’agrada que les pel·lícules em remoguen els sentiments de tota mena i, a més, comentar-ho.

Quan era universitari venia a Valladolid perquè era el lloc on sabies que hi veuries cinema diferent. I aquest és l’esperit que a mi m’agradaria recuperar, que estigués la ciutat plena de xics i xiques amb les motxilles o com fos per veure pel·lícules. Perquè contribuiríem que veiessen un altre tipus de cinema diferent del que tenen a mà.

Estic treballant-hi. Estem elaborant un pla estratègic per aconseguir preus més barats i aconseguir atreure els joves amb una bona excusa de cinema.

Jo parlaria de la mala salut de ferro del cinema espanyol, perquè porte anys i panys sentint a parlar de la crisi del cinema. Distingiria entre el pla creatiu i l’industrial. En el creatiu, no accepte sota cap concepte que ens trobem en crisi. En l’industrial, és cert que el cinema espanyol necessita una indústria professionalitzada de veritat amb gent que sàpiga que no tan sols cal fer cinema, sinó fer-lo bé, amb tècniques de promoció en els mitjans, màrqueting… Crec que encara no hem trobat un model que ens permeta fer-ho tan bé com ho fan els francesos, a qui admire molt en aquest sentit. Podem dir que potser no sabem escollir bé les nostres pel·lícules, vendre-les bé, distribuir-les millor… i que en alguns casos no som prou exigents com cal per a no portar a la pantalla unes pel·lícules que, ja des del guió, no ho mereixen. Que no es facen 127 pel·lícules per a continuar donant de menjar a la indústria i després 20 es queden sense estrenar, 20 més duren un cap de setmana… Per a aconseguir-ho, la solució és fer telefilms i minisèries per a TV, que es on es pot continuar donant treball a la indústria. Cal omplir moltes hores de televisió.

Aquí de nou citaria el model francès. França és un país on es parla molt de cinema, on l’Estat defensa el seu cinema a mort, se senten orgullosos del seu cinema. Això fa que el ciutadà francès, en igualtat d’oportunitats, sempre tractarà de veure cinema francès.

Sí, el que passa és que cal creure-s’ho i barallar perquè això siga així, mane qui mane. El cinema sí que és art, però també indústria, i és la quilla de tota una imatge exterior al món.

Almodóvar i els Trueba, per exemple, venen molt bé el seu cinema. Ho saben fer bé. Amenábar també, perquè a més de fer una bona pel·lícula cal saber vendre-la molt bé, si no te la menges amb patates.

Sí, sí.

Això es deu al fet que els DVD i la pirateria ho eliminen tot.

Quan m’ho va explicar el meu fill per primera vegada, jo li vaig dir: “no ho faces, jo et pague la descàrrega”. “Vols que es riguen de mi a escola?”, em va respondre. És una llàstima perquè és molt difícil omplir una sala avui, és una heroïcitat, i a més vendre entrades i guanyar diners.

És clar. Per això jo faig una croada en defensa del cinema en sala i contra la pirateria.

Algun cinema a casa ja està posant fi al cinema a les sales.

Hem de ser molt estrictes des de sota, a les llars i a les escoles. L’educació ha de partir d’educadors, de les escoles, que creen fòrums, cineclubs, que utilitzen les pel·lícules per aprendre, per debatre… Però, és clar, si a les escoles no senten mai a parlar de cinema, si mai no senten cap professor opinar sobre una pel·lícula, si a sa casa no veuen mai els pares anar a les sales de cinema, ni consumir cinema… tot això ho absorbeixen els xics i xiques.

Home, el meu cas és especial. El 60% del cinema que veig ho faig de forma professional, en festivals, passes privats que fan als periodistes… De totes formes, els dissabtes i diumenges me’n vaig amb la meua xica a veure el que anomenem art i assaig. Alguna vegada he anat amb els meus fills a veure pel·lícules espectacle, del tipus “La guerra de les galàxies” o “El senyor dels anells”, perquè això també cal veure-ho.

Veuen menys cinema del que jo voldria perquè, és clar, és que el cinema és car, i amb els diners que els done de paga… Ara, a mi no m’importa donar-los més diners perquè vagen al cinema, però m’han d’ensenyar l’entrada.

Potser sí, però la lògica de mercat diu que una pujada és molt possible i una baixada molt improbable.