Millora la qualitat dels menús escolars, encara que un de cada tres no passa de l''acceptable'
S’ha demanat informació d’escoles de Madrid, Barcelona, Astúries, Cantàbria, la Corunya, Alacant, Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, Saragossa, València, Valladolid, Múrcia, Sevilla, Còrdova, Granada i Màlaga. Es va sol·licitar informació a 1.100 centres. D’aquests, 211 van enviar les dades requerides (el 71% són de titularitat pública, 27% són concertats i un 2% són privats, una proporció semblant a la del sistema escolar). Els centres escolars que no van col·laborar en l’elaboració d’aquest informe van apuntar des d’un primer moment falta de temps, altres van reconèixer que no els interessava participar en la mostra i fins i tot alguns van assenyalar que no facilitaven aquest tipus d’informacions.
Entre els que sí que es van prestar a participar, cada un va proporcionar dos menús setmanals (primer i segon plat i postres), amb la qual cosa es van analitzar 422 menús que es van sotmetre a una anàlisi en la qual es va comprovar la freqüència de consum (recomanada per experts) d’aliments bàsics que no han de faltar en els menús: verdures, amanides, llegums, peix i fruita fresca. Així mateix, es va tenir en compte que no incloguessen en excés productes precuinats (croquetes, crestes, salsitxes?) ni postres dolces. Els requisits mínims que havien de complir eren els següents: ús, com a mínim una vegada a la setmana, de verdures, llegums i peix fresc o congelat no elaborat; limitar els precuinats i dolços a un màxim de dues vegades en una mateixa setmana i oferir fruita fresca, com a mínim, dos dels dies de la setmana.
Per territoris, les millors qualificacions les van obtenir els centres estudiats a Àlaba, Madrid, Màlaga, Sevilla i Valladolid (‘molt bé’); mentre que les pitjors van recaure en les escoles analitzades a la Corunya, Còrdova i Astúries (entre un ‘malament’ i un ‘regular’). Barcelona, Guipúscoa, Navarra, Biscaia, València i Saragossa es van situar en la mitjana, no gaire lluny d’Alacant, Cantàbria, Múrcia i Granada, que es van moure entre el ‘bé’ i l”acceptable’.
Si es comparen aquestes qualificacions amb les recollides el 2004, es pot comprovar que l’evolució positiva dels menús aquests quatre anys ha sigut generalitzada. Dues dades avalen aquesta afirmació: fa quatre anys, la proporció de menús amb una qualificació de ‘bé’ o ‘molt bé’ es quedava en un 41% i la de suspensos arribava al 24%, mentre que en l’actualitat el 68% dels centres analitzats ofereixen un menú bo o molt bo i només un 14% no superen la prova. L’excepció: els centres estudiats a la Corunya, que, de nou, suspenen.
- De 3 a 6 anys
- Procurar que tasten i mengen de tot.
- Fomentar el desdejuni i que aquest siga complet; és a dir, variat i equilibrat (els experts diuen que ha d’aportar una quarta part de l’energia del dia).
- Aquest període d’edat és molt important per al desenvolupament del xiquet o la xiqueta i de gran activitat física, per la qual cosa els àpats han d’atendre les necessitats d’energia.
- Cuidar l’aportació de proteïnes (carns, peixos, ous, lactis) perquè les necessitats són més grans (proporcionalment) que les d’un adult.
- Evitar l’abús de dolços i refrescs.
- Dedicar el temps necessari perquè el xiquet aprenga a gaudir dels àpats: no es poden percebre els aliments com un premi o un càstig.
- De 7 a 12 anys
- A aquestes edats, els xiquets mantenen un creixement accelerat i, per això, cal cuidar l’aportació energètica de la dieta, controlant el pes i el ritme de desenvolupament.
- Comencen a consolidar-se les preferències alimentàries, per la qual cosa, en aquest moment, cal procurar que siguen les adequades. Tenen tendència a pressionar per a menjar el que els agrada i ja adquireixen certa autonomia per a comprar determinats aliments i begudes.
- De nou, cal procurar que moderen el consum de dolços, pastes, aliments molt grassos o molt salats.
- De 13 a 16 anys
- En aquesta etapa, es forma el cos dels adolescents i es produeix l’anomenada ‘estirada puberal’ de creixement molt ràpid. Per aquest motiu, el jove necessita gran quantitat d’energia i s’han d’aportar proteïnes en quantitat suficient i qualitat elevada.
- En aquest període d’edat hi ha un risc que sorgisquen problemes de malnutrició: bé per excés, amb risc de sobrecàrrega i obesitat, o bé per defecte, amb risc d’anorèxia. És per això que la família ha de controlar el tipus de dietes que segueixen els seus fills a fi d’evitar que caiguen en malalties d’aquest tipus.
- També cal estimular-los perquè porten una vida activa i saludable, i que dediquen part del seu oci a la pràctica d’algun esport.
Un de cada sis centres, sense verdures al plat
La pitjor qualificació en aquest apartat va recaure en més de la meitat dels centres analitzats a Granada, Astúries i Còrdova, i en un de cada tres dels que van participar a Alacant, la Corunya i Cantàbria. En canvi, tots els centres avaluats a Àlaba, Barcelona, Madrid, Navarra, Sevilla, Valladolid, Biscaia i Saragossa sí que oferien aquest aliment bàsic en la dieta infantil almenys una vegada a la setmana.
L’aportació d’hidrats de carboni, proteïnes, fibra, vitamines, minerals i antioxidants converteixen els llegums en un altre dels aliments bàsics en les dietes infantils. Els experts en recomanen consumir quatre racions setmanals: dues com a ingredient del primer plat i dues més com a guarnició o ingredient d’amanides. En aquest apartat, les escoles espanyoles han evolucionat de forma molt positiva en quatre anys, ja que del 14% dels centres de l’informe del 2004 que no incloïen llegums en els menús escolars almenys una vegada a la setmana, s’ha passat al 6% que no ho fan en l’actualitat.
El peix és, igual que les verdures i les fruites, un aliment bàsic però d’escassa acceptació entre xiquets i joves. A causa de la seua composició (ric en proteïnes i greixos saludables per als vasos sanguinis i el cor (insaturats), com també per la seua aportació de vitamines i de minerals com el ferro), resulta fonamental fomentar-ne el consum, tant de peix blanc com de blau. Així, els experts en nutrició aconsellen incloure el peix almenys 4 vegades a la setmana, entre dinars i sopars. Tot i això, una de cada deu escoles analitzades no inclou el peix entre els seus menús escolars en una de les dues setmanes analitzades (situació que, tanmateix, ha millorat respecte del 2004, quan una de cada quatre escoles analitzades no ho feien).
El desdejuni, l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar són cinc moments del dia que el xiquet ha de dedicar a alimentar-se i a assaciar les seues necessitats calòriques per a un desenvolupament òptim del seu cos. Un àpat és una interacció social planificada i és el moment de menjar aliments saludables i de desenvolupar hàbits alimentaris que duren tota la vida. Un xiquet mal alimentat corre el risc de sofrir una disminució del rendiment escolar i els pares acompleixen un paper fonamental en aquesta matèria. Per això, és aconsellable que prenguen les mesures següents:
- Crear una atmosfera agradable. Un temps relaxat per a compartir aliments i conversar. És molt positiu estimular el xiquet perquè parle més que els adults.
- Fomentar que els xiquets tinguen una conducta apropiada durant l’àpat: És fonamental que els pares els ensenyen a comportar-se de manera educada a taula i a tenir uns hàbits d’higiene correctes.
- Ajudar-los a desenvolupar bons hàbits dietètics a taula: Els pares han de prestar una atenció especial a les necessitats nutritives dels xiquets, al color i la textura dels aliments, a les consideracions ètniques i a oferir una varietat d’aliments ‘que agraden’ i aliments ‘nous’.
- Fixar hores regulars per als dinars i els berenars. Els xiquets necessiten menjar amb freqüència, però només quan tinguen fam. Conèixer els horaris a què s’han d’ajustar forma part de l’aprenentatge al qual cal sotmetre el xiquet en matèria d’alimentació.
- No menjar de més. Cal prestar atenció a la quantitat de greix ingerit a diari i aplicar el sentit comú. L’obesitat infantil està a l’ordre del dia, ja que segons un estudi del 2002 (Estudi Enkid), a Espanya gairebé el 14% dels menors de 13 anys eren obesos.
La fruita fresca s'ofereix almenys dos dies a la setmana
El més correcte en un menú sa i equilibrat per als més menuts és que les postres de més de la meitat dels dies de la setmana estiguen compostes per fruita fresca, mentre que la resta de les jornades lectives es pot optar per lactis senzills com ara iogurts, quallades o formatgets. El 97% dels centres estudiats serveixen fruita fresca un mínim de dos dies a la setmana (el 2004 la proporció ascendia al 92%).
Una pràctica dels menjadors escolars és recórrer als productes precuinats i derivats carnis grassos (llibrets, croquetes, crestes, hamburgueses, salsitxes de Frankfurt, bastonets de peix i semblants, anelles de calamar?) pel seu cost baix, la preparació fàcil i la gran acceptació entre els més petits. Encara que la seua aportació de greixos, sodi i calories en desaconsella la inclusió en l’alimentació diària dels xiquets, s’ha comprovat que en el 5% de les 211 escoles estudiades es recorre a aquests productes més de dues vegades a la setmana (fa quatre anys, la proporció arribava al 15%).
És habitual que en dies festius o especials apareguen en el menú els plats preferits pels xiquets com ara pastissos o dolços. En línies generals, s’ha constatat una reducció en el recurs a aquests productes els últims quatre anys. De fet, cap dels 211 centres analitzats no n’inclou més de dues vegades a la setmana. Els almívars de fruita i les postres làcties com ara cremes i flams són els aliments que han anat substituint els pastissets que s’oferien com a postres per a acabar el dinar en algunes escoles incloses en l’informe del 2004. En aquell estudi, un 3% dels centres van ser penalitzats per servir més de dues vegades a la setmana aquelles petites temptacions.
La preocupació d’un centre escolar per l’alimentació dels seus alumnes també es reflecteix en les facilitats per a aquells xiquets que necessiten atencions especials per circumstàncies mèdiques o conviccions religioses. En nou de cada deu centres estudiats, a més del menjar convencional s’ofereix la possibilitat de preparar plats alternatius per a aquells menors amb problemes de diabetis, sobrecàrrega, al·lèrgies o que no consumeixen certs productes per motius religiosos o culturals. 17 escoles analitzades no disposaven d’aquestes alternatives i fins i tot una, localitzada a Àlaba, es va negar a facilitar aquesta informació per considerar-la confidencial.
Els resultats sí que varien en funció de qui elabore el menú (el mateix centre, una empresa externa o els dos). Segons les dades, la millor fórmula és la que inclou el treball conjunt dels cuiners de la mateixa escola juntament amb l’empresa externa (amb notes d’entre ‘bé’ i ‘molt bé’ en el 77% dels casos que es decanten per aquest model), seguit dels menús preparats per un servei de càtering, l’opció triada per més de la meitat dels centres estudiats (el 53% dels quals obté un ‘molt bé’). Finalment, les mancances més evidents es van detectar en aquells menús dissenyats en exclusiva pel personal del centre escolar (gairebé la meitat no aconsegueixen sobrepassar l”acceptable’).
L’estil de vida actual implica tenir massa obligacions diàries que roben temps, de vegades, a allò essencial. És el que passa amb els xiquets. Els maldecaps dels pares redunden que els fills cada vegada estiguen més sols i assumisquen ells la presa de decisions sobre el temps d’estudi, el temps d’oci, etc. En el cas de l’alimentació, el seu poder de decisió sobre el menú de cada dia augmenta, i amb això, el risc de convertir-se en ‘malmenjadors’. També cal tenir en compte les modes alimentàries, perquè contribueixen a cometre alguns errors que cal esmenar pel bé dels més menuts. Aquests són alguns dels més habituals:
Encara que la llet es cataloga com un aliment fonamental i imprescindible durant la infància perquè es considera que és l’única font de calci, no és estrany trobar xiquets que prenen quantitats excessives de llet o derivats seus (iogurts, cremes, petitsuïssos o formatgets). L’abús dels lactis pot donar lloc a restrenyiment i dolor abdominal.
Els sucs s’han posat de moda i algunes persones creuen que poden substituir la fruita natural. Tanmateix, en el suc desapareix la fibra, els minerals i les vitamines de la fruita, i només hi queden els sucres. En realitat contenen només entre un 5 i un 8% de fruita, i la resta és aigua. En proporció, aporten quantitats molt altes d’energia i manquen d’altres nutrients essencials. El seu consum excessiu sembla estar relacionat amb alguns problemes de salut com ara dolor abdominal, càries dentals, inapetència o obesitat.
La fibra dels aliments vegetals és important perquè l’intestí funcione millor. El suc natural conté tots els ingredients menys la fibra. Encara que es pot prendre, és preferible que els xiquets mengen la fruita al natural, que en masteguen i n’assaborisquen diverses varietats.
En les últimes dècades, han proliferat els cereals (de blat, arròs o moresc) que, per fer-los més abellidors, van coberts de sucre, mel o xocolate. Això n’augmenta considerablement la quantitat de calories sense aportar nutrients essencials. Els que porten xocolate tampoc no són recomanables, ja que augmenten més del que cal el greix. El més saludable és prendre cereals sense additius.
Els aliments de consistència una mica dura afavoreixen el desenvolupament dels músculs de la cara i de la masticació, i alhora enforteixen les dents i les genives. En canvi, els aliments massa tous eviten aquest senzill esforç i, com que estan compostos de sucres, s’adhereixen a les dents i contribueixen a l’aparició de càries. A més, els productes de pastisseria i els pans de motlle inclouen greix afegit, que no té el pa del dia. És més aconsellable que els xiquets prenguen, per berenar, aliments de més consistència, com ara entrepans de pa normal i fruita.
Moltes famílies ofereixen lactis de postres als seus fills perquè creuen que així l’alimentació és més completa. També ho fan per comoditat, ja que els menors solen preferir els iogurts, els flams i les cremes a la fruita, perquè els prenen més ràpidament i no cal pelar la fruita. Tanmateix, la fruita conté moltes vitamines i per això és convenient que s’acostumen des del primer any a prendre’n.
La responsabilitat de triar el menú, de comprar els aliments i d dissenyar una dieta completa no correspon als xiquets, sinó a les persones que els cuiden, que tenen els coneixements necessaris per a fer una alimentació variada i equilibrada. Els menors acostumen a triar aliments massa dolços o massa salats.
Informació completa per als pares i taula comparativa
La informació facilitada als pares sobre l’alimentació dels fills ha millorat de manera considerable aquests quatre anys. Totes les escoles analitzades mantenen al corrent els progenitors sobre els menús dels seus fills. El mitjà més utilitzat és l’escrit, en el 87% dels casos, o la publicació en la pàgina web de l’escola (en el 13%). Aquesta informació es feia arribar cada mes als pares en el 77% de les escoles incloses en aquest informe, en un 17% aquesta freqüència era trimestral, en un 3% dels casos era bimestral i en un altre 3% era anual. Amb independència de la qualitat de la informació proporcionada, correspon als pares i mares fer una visita pertinent al menjador dels seus fills per comprovar si el que figura en els fulls informatius que es faciliten des dels centres s’ajusta a la realitat.
El preu diari d’un menú escolar voreja els 5 euros de mitjana (4,9 euros). L’increment respecte del preu mitjà registrat el 2004 (3,8 euros) ha sigut d’un 22%, gairebé vuit punts per sobre de l’IPC acumulat en aquest període (un 14,6%).
S’han constatat diferències de preu importants entre les escoles estudiades en funció de la titularitat. Així, els menús de les escoles privades són els més cars. El preu mitjà s’apuja fins als 7,8 euros al dia, molt per sobre dels 4,5 euros dels centres públics analitzats i també superior als 5,7 euros dels concertats. Tot i això, el preu més car es va trobar en una escola pública de Navarra: 9,5 euros diaris. També es va trobar en un centre públic, en aquest cas de la Corunya, el més barat (1,9 euros).
Per a un nombre creixent de pares, el pagament mensual del menjador escolar dels seus fills representa un desemborsament al qual no poden fer front, per això recorren a les beques i a les subvencions que es concedeixen. Tres de cada quatre centres educatius de l’informe de la revista disposen d’aquesta ajuda.
El preu es converteix, moltes vegades, en un indicador de la qualitat del producte, tot i que no sempre és del tot fiable. La principal conclusió que es pot extreure quan s’analitzen els preus diaris dels menús escolars en les 20 escoles més cares i en les 20 més barates és que pagar més pot assegurar un menú de més qualitat dietètica.
19 dels 20 centres amb menús més cars (amb preus superiors als 6,85 euros) superen l’examen de CONSUMER EROSKI (encara que tres ho fan amb un mediocre ‘acceptable’). De la vintena de centres amb els menús més econòmics (amb preus inferiors a 3,45 euros), són 14 els que aproven l’anàlisi nutricional. En el conjunt de l’estudi, 32 de les 211 escoles analitzades suspenen l’avaluació dietètica (un 14%) i 143 (un 68%) aconsegueixen una qualificació de ‘bé’ o ‘molt bé’. La resta, 36, (un 17%) es queden en un ‘acceptable’.