El malalt, menys pacient i més actiu
Aquest model ha anat desapareixent les últimes dècades i la relació metge-pacient s’ha transformat. L’evolució de les relacions socials, l’auge dels drets individuals i l’accessibilitat a una gran informació han afavorit que el pacient assumisca de manera cada vegada més generalitzada un paper de coprotagonista en la cura de la seua salut i en la presa de decisions quan requerisca un tractament.
No obstant això, perquè aquest nou paper es desenvolupe de forma satisfactòria, s’ha de disposar d’algunes condicions. La primera és la garantia de la qualitat de la informació a què accedeix o la que es proporciona al pacient. La Llei 41/2002 d’autonomia del pacient disposa, en l’article 4.3, que “el metge responsable del pacient li garanteix el compliment del seu dret a la informació, i els professionals que l’atenguen durant el procés assistencial o li apliquen una tècnica o un procediment concret també seran responsables d’informar-lo”. Cal tenir en compte que en l’assistència no intervé només el metge, sinó la resta del personal sanitari que participa en el procés: infermers, fisioterapeutes, auxiliars o treballadors socials, entre d’altres. Quan hi participen diverses parts, el mateix centre hospitalari pot ser el responsable d’oferir tota la informació, sempre que estiguen descrits els riscs de totes les intervencions i els actes a què se sotmetrà el pacient.
En aquesta línia, la Llei general de sanitat estableix l’obligació del metge d’informar el pacient, i la Llei 41/2002 d’autonomia del pacient introdueix la figura del metge responsable, és a dir, el que coordina la informació i assistència: “Tot pacient ha de ser informat pel seu metge responsable abans de demanar el consentiment escrit i, a més, li garantirà el seu dret a una informació completa”.
Tot i això, i malgrat la important empara que proporciona el marc legal actual -article 43 de la Constitució Espanyola del 1978, Llei general de sanitat del 1986, Llei 41/2002 bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, i les que les comunitats autònomes han fixat per als seus territoris respectius- no es preveu una avaluació del seu coneixement per part dels usuaris ni de la seua efectivitat en la pràctica clínica diària. Aquest aspecte és bàsic, ja que si un individu no coneix els drets i obligacions que té no podrà participar en la presa de decisions sobre el seu tractament, el seu diagnòstic, etc.
La informació planteja, a més, altres qüestions importants. Fins a dates recents, els professionals de la medicina mantenien l’hegemonia sobre la informació relacionada amb la salut. Ara, la informació sanitària, que envaeix la premsa i, de manera especial, Internet, creix de forma exponencial -encara que de vegades la seua fiabilitat és qüestionable- i està a l’abast de quasi tothom: el 19,6% de les consultes a Internet que s’efectuen a Espanya se centren en qüestions relacionades amb la salut i cada vegada és més freqüent que els pacients consulten els seus metges sobre qüestions que abans han llegit a la Xarxa. Tot això configura una nova realitat en què els professionals de la salut actuen com a assessors sobre l’accés i la qualitat de la informació sanitària disponible, activitat que exigeix adaptar els temps de consulta.
Precisament, la falta de temps per a atendre els pacients és l’inconvenient més important perquè aquest model ideal de “presa de decisions compartida” es desenvolupe amb èxit en la pràctica clínica diària. Per aquest motiu, se sol recórrer quasi amb exclusivitat al document escrit d’informació i consentiment informat, encara que alguns estudis apunten que el contingut de molts d’aquests documents és deficient. Per tant, tot i les iniciatives legals que pretenen potenciar el dret a la informació i a l’autonomia del pacient, s’està molt lluny d’aconseguir els objectius mínims.
En un esglaó superior es troba la implicació i la participació del ciutadà en les decisions de polítiques sectorials en salut i serveis sanitaris. Experts, associacions i organismes internacionals com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Consell d’Europa han elaborat una sèrie de recomanacions sobre la participació dels ciutadans i els pacients en el procés de presa de decisions en els sistemes sanitaris. La necessitat de redissenyar-los per adequar-se a la nova realitat és patent, i la participació dels ciutadans en aquest procés és un dels millors indicadors perquè la salut del pacient millore des de tots els punts de vista.