Els roncs, no sempre inofensius
Roncar ha estat fins fa pocs anys motiu de bromes, acudits i, per damunt de tot, una molèstia per als qui havien de suportar la persona roncadora. Però quan es va descobrir que els roncs no són tan innocus i que poden amagar una patologia considerada un dels problemes de salut pública més importants, van deixar de ser objecte de burla. La malaltia a què ens referim és l’apnea obstructiva del son, una síndrome produïda per l’aparició, durant el son, d’episodis intermitents i recurrents d’oclusió de les vies aèries superiors. L’apnea té una alta prevalença entre la població adulta: entre un 4-6% d’homes i un 2% de dones pateixen aquesta síndrome. Es calcula que a Espanya hi ha entre 1,5 i 2 milions de persones afectades.
Durant el son els músculs estan molt relaxats i es perd, en part, la coordinació motriu que normalment hi ha entre els músculs respiratoris, sobretot entre el diafragma i els faringis. Amb això, la part superior de la faringe es col·lapsa, ja que és l’únic tram de les vies respiratòries que no té una estructura cartilaginosa que impedeixi el col·lapse. Quan això es produeix, la respiració cessa durant uns segons. Totes les persones pateixen durant el son episodis d’apnea de durada molt curta, de 2-3 segons. Ara bé, quan es produeixen roncs violents, sorollosos i l’apnea dura més de 10 segons, ens trobem possiblement davant d’una SAOS (síndrome d’apnea obstructiva del son). El ronc es produeix per la vibració ocasionada pel pas de l’aire en les parts toves d’una via aèria estreta i és el símptoma més comú en els afectats per aquesta malaltia. Tanmateix, no totes les persones que ronquen pateixen SAOS. El ronc s’observa en 10-30% de les dones i fins a un 50-60% dels homes, però només un 5-10% d’aquests casos s’associen a SAOS.
Són més propensos a patir-la els obesos i els qui sofreixen alteracions anatòmiques o funcionals de la via aèria superior (desviació d’envà nasal, hipertròfia de cornets, hipertròfia amigdalar o del vel del paladar, hipertròfia de les adenoides, etc.). La transcendència d’aquesta afecció és enorme perquè, a més d’alterar en alguns casos la vida en parella i fins i tot la familiar, s’acompanya d’altres símptomes que comporten riscs per a qui pateix l’afecció i per als qui l’envolten. No tots els roncs són produïts per l’apnea, en moltes ocasions els origina una roncopatia crònica benigna. Això no obstant, les persones que ronquen molt i de forma violenta poden acabar desenvolupant apnees i presentant altres trastorns que s’associen a la SAOS, per la qual cosa el diagnòstic precoç resulta fonamental, i tractar aquestes persones adequadament suposa la curació pràcticament en el 100% dels casos.
Durant l’apnea la respiració cessa. La sang no capta oxigen i es va desaturant d’aquest, per la qual cosa els músculs respiratoris augmenten els moviments toràcics i abdominals per vèncer l’obstrucció. L’apnea finalitza amb un ronc amb ranera acompanyat de moviments i sotracs, cosa que provoca un microdesvetllament després del qual es reinicia el procés. Aquests microdesvetllaments desestructuren el son, que esdevé irregular i fragmentat, i impedeixen el descans nocturn profund i reparador. Amb el temps la sang es desatura d’oxigen (hipoxèmia) i hi augmenta la concentració de gas carbònic (hipercàpnia). Com a conseqüència de totes aquestes alteracions apareix somnolència diürna excessiva: les persones afectades s’adormen en qualsevol circumstància originant accidents de trànsit i laborals, baix rendiment a la feina, deteriorament intel·lectual, pèrdua de memòria, trastorns de la conducta, depressió, irritabilitat… Aquestes són només algunes de les conseqüències de l’apnea. Però, a més, són habituals entre els afectats la hipertensió arterial i la cardiopatia isquèmica, amb un risc de mort sobtada elevat per arítmies malignes.
Normalment la persona que conviu amb l’afectat és la primera a detectar aquesta patologia. Els símptomes nocturns són roncs, pauses d’apnea prolongades, desvetllaments bruscos amb sensació d’asfíxia o son agitat. Els diürns, somnolència excessiva, irritabilitat, ansietat, depressió, deteriorament intel·lectual, pèrdua de la libido, maldecaps matutins… Quan es dóna una associació de diversos símptomes esmentats, especialment dels nocturns, s’ha de sospitar que es tracta d’una SAOS i s’ha d’anar al metge. El diagnòstic definitiu es realitza en una unitat pneumològica mitjançant un estudi respiratori nocturn, que registra simultàniament variables neurofisiològiques i cardiorrespiratòries.
Resulten essencials les mesures generals.
- L’obesitat, present gairebé sempre en aquests casos, s’ha de tractar enèrgicament.
- S’ha de procurar una bona higiene del son, amb hàbits i horaris regulars.
- S’han d’evitar l’alcohol, el tabac i els fàrmacs miorrelaxants, hipnòtics i sedants.
El tractament específic és actualment objecte d’investigació.
- La millor elecció en l’actualitat és l’ equip de pressió positiva contínua en la via aèria (CPAP). Aquest aparell, que s’utilitza a la nit, consta d’una màscara nasal que impedeix el col·lapse inspiratori. Amb aquest equip desapareixen les apnees, els microdesvetllaments i les desaturacions. Els primers CPAC eren grans i sorollosos, però s’ha avançat notablement i avui són més funcionals. Encara que costa acostumar a adormir-se amb aquests aparells, es perceben un alleujament i una millora de la qualitat de vida tan evidents, que s’agraeix la incomoditat.
- Les incomoditats del CPAC han motivat que es busquin altres fórmules de tractament més còmodes. Cobra adeptes entre els especialistes la utilització de pròtesis bucals especials que, segons alguns estudis, redueixen un 75% dels casos de ronc en SAOS i eviten el col·lapse de la via respiratòria. Aquesta pròtesi s’ancora al maxil·lar superior i tensa el paladar tou.
- També s’estan investigant, sense resultats satisfactoris fins al moment, fàrmacs que tensen el vel del paladar i la musculatura orofaríngia.
- Més controvertit és el tema de la intervenció quirúrgica, de la que alguns especialistes són partidaris. En cas d’anomalia anatòmica o funcional que afavoreix la SAOS (hipertròfia amigdalar, pòlips, hipertròfia de cornets o adenoides…), la cirurgia pot ser necessària. Però quan no s’associen anomalies específiques, el tractament quirúrgic consisteix bàsicament en la resecció parcial del paladar i altres zones de la faringe, i el seu resultat no sempre és l’esperat. Es perceben millores i el ronc arriba a desaparèixer, però les apnees poden persistir. S’ha de ser molt caut amb la cirurgia.
- Roncar, tenir son i adormir-se durant el dia, i pauses d’apnea a la nit, porten a pensar en una SAOS i a realitzar el diagnòstic.
- La SAOS s’acompanya d’altres símptomes i riscs: obesitat, hipertensió arterial, arítmies, risc d’accident de circulació o laboral, deteriorament intel·lectual, risc de mort sobtada i d’accident cerebrovascular.
- El tractament més apropiat és actualment l’aparell de pressions positives (CPAP).