La solitud, un mal del nostre temps

Aprendre a viure sols o animar-nos a buscar relacions?

Els psicòlegs consideren que algú està sol quan no manté comunicació amb altres persones o quan percep que les seves relacions socials no són satisfactòries
1 Octubre de 2001
Img listado interiormente

Aprendre a viure sols o animar-nos a buscar relacions?

/imgs/20011001/interiormente.01.jpg
Tres característiques defineixen la solitud: és el resultat de relacions socials deficients; constitueix una experiència subjectiva ja que un pot estar sol sense sentir-se sol o sentir-se sol quan es troba en grup; i, finalment, resulta desagradable i pot arribar a generar angoixa.

La solitud, llevat d’excepcions, és una experiència indesitjada similar a la depressió i l’ansietat. És diferent de l’aïllament social i reflecteix una percepció de l’individu respecte a la seva xarxa de relacions socials, bé perquè aquesta xarxa és escassa o perquè la relació és insatisfactòria o massa superficial. Es distingeixen dos tipus de solitud: l’emocional, o absència d’una relació intensa amb una altra persona que ens produeixi satisfacció i seguretat, i la social, que suposa la no-pertinença a un grup que ajudi l’individu a compartir interessos i preocupacions. D’altra banda, sembla que la solitud està relacionada amb la capacitat de les persones per manifestar els seus sentiments i opinions.

Quan la nostra habilitat per relacionar-nos és deficient, augmenta la probabilitat que ens quedem sols ja que les relacions que mantenim són menys entusiastes i empàtiques. En general, les persones amb problemes de neurosi es mostren convençudes que no resulten amables ni dignes de ser apreciades, i rebutgen qualsevol tipus d’amics potencials amb l’objectiu de protegir-se a si mateixos del possible rebuig. La solitud està molt relacionada amb la pèrdua de relacions amb aquest conjunt de persones significatives en la vida de l’individu i amb les que s’interactua de forma regular. La definició més comuna de solitud és la de manca de companyia, que es tendeix a vincular amb estats de tristesa, desamor i negativitat, obviant els beneficis que una solitud ocasional i desitjada pot reportar.

L’absència d’un ésser estimat

Quan (per separació a la parella, mort d’un ésser estimat o una altra causa) desapareix de la nostra vida algú que hem estimat o que ocupava un espai estel·lar en la nostra quotidianitat, ens envaeix una sensació particular de solitud, un buit, un res emmudit que ens sumeix en la tristesa i la desesperança. Hem de suportar la dolorosa percepció d’orfandat, d’absència d’una persona insubstituïble. Ens veiem perduts i sense referències en les que abans ens recolzàvem per afrontar la vida.

Som éssers socials que necessitem dels altres per fer-nos a nosaltres mateixos. I no només per cobrir les nostres necessitats d’afecte i desenvolupament personal, sinó també per refermar i revalidar la nostra autoestima, ja que aquesta es genera cada dia en la interrelació amb les persones que ens envolten.

La pèrdua és irreemplaçable però no ha de ser irreparable. Aquest buit o, millor, la seva silueta quedarà allà, però si ens permetem sentir la tristesa i ens proposem superar-la a base de confiança en nosaltres mateixos podrem reunir forces per establir noves relacions que cobreixin almenys parcialment aquest dèficit d’amor que ha causat l’absència de l’ésser estimat. Hem d’intentar que la manca d’aquesta persona no es converteixi en una manca general de relacions. Aquesta solitud és dolorosa, però es pot convertir en positiva si la interpretem com a oportunitat per aprendre a viure el dolor sense quedar-nos bloquejats. I per generar recursos i habilitats per continuar transitant satisfactòriament per la vida. Hem d’interioritzar i controlar el dolor, sabent que és part inherent a la vida, aprenent a no témer-lo i a no mantenir-nos al marge del sofriment com si es tractés d’una debilitat o incapacitat. Qui sap sortir del dolor està preparat per gaudir la plenitud en moments venidors.

La solitud social

La de qui amb prou feines parla amb algú més que no sigui la seva família, els seus companys de feina i els seus veïns és una solitud molt comuna en aquest món nostre. Ens sentim incapaços de posar-nos en contacte amb els qui ens envolten amb un mínim de confiança, tenim por que ens facin o ens rebutgin. Plantem un mur al nostre voltant, ens tanquem a la nostra petita cèl·lula (en ocasions, fins i tot unipersonal) i vivim el buit que nosaltres mateixos creem i que justifiquem amb plantejaments com no m'”entenen”, “la gent només vol fer-te mal”, “per a l’únic que els interesses és per treure’t alguna cosa”, “cada vegada que confies en algú, t’emportes una punyalada”. Si la solitud és desitjada no hi ha res a objectar, encara que la situació comporta perill: l’ésser humà és social per naturalesa i una xarxa d’amics amb què compartir aficions, preocupacions i anhels és un fonament difícilment substituïble per establir una vida feliç. És una meta difícil i les estructures i els hàbits socials de la nostra civilització frenen aquesta tenacitat de fer i mantenir amistats, però val la pena empenyorar el millor de nosaltres en l’intent.

Aquesta solitud no desitjada es pot convertir en angoixa, si bé alguns s’acostumen a viure sols. Aquesta actitud es revestirà d’una aparença de fortalesa, autosuficiència, agressivitat o timidesa. I tot, per amagar la inseguretat i la por a què no se’ns estimi o no se’ns respecti.

Hi ha també altres solituds indesitjades, com aquestes a les que es veuen abocades persones grans, mestresses de casa, els qui mostren una orientació sexual no convencional, o els qui pateixen certes malalties, incapacitats físiques o psicològiques o imperfeccions estètiques.

Un estat transitori, res més

La solitud és una situació que hem d’aspirar a convertir en transitòria i que convé percebre com no forçosament traumàtica. La podem canviar en moment de reflexió, de conèixer-nos a fons i de trobar-nos sincerament amb la nostra pròpia identitat. Hi ha un temps per comunicar-nos amb els altres i un altre (que necessita de la solitud) per establir contacte amb el més profund de nosaltres mateixos. Hem de “parlar” amb les nostres pors, no podem ignorar-les ni quedar-nos bloquejats per elles. És convenient que, en ocasions, optem per la solitud. En resum, hem d’equilibrar els moments en què ens expressem i atenem els altres, i els que dediquem a pensar, en solitud, en les nostres pròpies coses.

Vèncer la solitud no desitjada: uns passos útils
  1. Diagnòstic: quin tipus de solitud és la que patim i a quines circumstàncies es deu.
  2. Conèixer-nos bé. Deixem a un costat la por de mirar dins nostre i afrontem la necessitat de saber com som: les nostres il·lusions i ambicions, limitacions i pors, qui vull ser, com em veuen, com em veig…
  3. Fora la timidesa. Prenguem la iniciativa per aconseguir noves relacions. Establim quines persones ens interessen i elaborem una estratègia per posar-nos-hi en contacte.
  4. No hi ha res a perdre. La por del rebuig és un fre per entaular noves amistats o amors. L’objectiu és important, no tinguem tantes manies.
  5. Sense victimismes. El món resulta a vegades cruel, vulgar i materialista, d’acord. Però segur que hi ha altres persones que poden estar desitjant conèixer algú com nosaltres.
  6. Tancar-nos en nosaltres mateixos és reconèixer la derrota. A la majoria la solitud ens fa mal i ens va millor tenir amb qui parlar, intimar i a qui estimar.
  7. No som tan rars com de vegades pensem. Només cal parlar en profunditat i confiança amb qualsevol persona per comprovar-ho. Podem “omplir” més gent de la que creiem i ens poden resultar atractives moltes persones que tenim molt a prop.