Cirurgia sense cicatrius

Cirurgia sense cicatrius

/imgs/20080601/salud.01.jpgMés ràpida, còmoda i segura. No es tracta de la promoció d’una aerolínia, ni d’una marca de cotxes, sinó dels avantatges de la cirurgia mínima invasiva (CMI). Des que es va donar a conèixer a mitjan dels anys 80, aquesta pràctica s’obre camí amb pas decidit i continuat entre les alternatives quirúrgiques per a resoldre problemes de salut cada vegada més grans. Si al començament les seues possibilitats es limitaven a apèndix, vesícula, pròstata i malucs, ara ja és possible extirpar òrgans, vísceres i fins i tot tumors, tant benignes com malignes.

L’objectiu d’aquesta tècnica és simple: es tracta d’accedir a l’interior del cos humà a través de talls molt menuts. L’ús de tecnologies de visió i d’instrumental adaptat, juntament amb un millor aprofitament de les cavitats i els buits interns que tot cos humà conté, han fet la resta.

El seu benefici principal: la recuperació del pacient és més ràpida i menys dolorosa. A diferència de la cirurgia clàssica o oberta, en la qual són necessàries grans incisions per a accedir a la part del cos que es desitja intervenir, n’hi ha prou de practicar uns talls de dimensions reduïdes per on s’introdueixen endoscopis (tubs flexibles proveïts d’una càmera en un extrem i que estan connectats a un monitor on es visualitza la zona que es vol tractar), a més de diferents sistemes òptics.

Les tècniques poc invasives han experimentat un desenvolupament tan gran, de manera especial en intervencions de l’aparell digestiu, que en aquests moments la colescistectomia (extirpació de la vesícula biliar) per laparoscòpia s’ha convertit en una de les tècniques més utilitzades. Als EUA representa ja el 65% de totes les intervencions de colescistectomia. Proporcions semblants es comencen a registrar a Europa. Segons una enquesta nacional de l’Associació Espanyola de Cirurgians, el 89 % de l’extirpació de pedres de la vesícula -colelitiasi-, el 80% de la cirurgia del reflux gastroesofàgic i el 54% de les pancreatitis agudes no complicades es fan amb cirurgia per laparoscòpia. Tot i aquestes xifres, els experts estan d’acord que a Espanya les xifres són encara molt baixes per falta de tecnologia i de formació pràctica necessària.

Però no només l’aparell digestiu i la vesícula es beneficien d’aquesta tècnica. També és molt recurrent en altres especialitats com la cardiologia i la cirurgia vascular, l’urologia, la ginecologia, la cirurgia plàstica, la cirurgia ortopèdica i la traumatològica, la neurocirurgia, l’otorinolaringologia i també en pediatria. S’estima que hi ha almenys cent procediments medicoquirúrgics en què es poden practicar tècniques de CMI, tot i que només una part d’aquests estan acceptats per les autoritats sanitàries. Als EUA, l’aprovació de les diverses variants ha sigut molt ràpida, i això n’ha afavorit l’extensió. A la Unió Europea, en canvi, el procés és més lent i desigual. Amb tot, només el 10% dels 15 milions d’operacions que es fan cada any als EUA s’efectuen mitjançant aquesta cirurgia poc invasiva, segons l’informe Technology Forecast Report in Minimally Invasive Surgery. El pronòstic per als països europeus és que en els pròxims cinc anys al voltant del 25% de totes les intervencions que s’efectuaran seran seguint directrius de CMI.

Avantatges per al pacient

Les tècniques de cirurgia mínima invasiva han guanyat terreny els últims anys a la cirurgia clàssica pels avantatges que ofereixen al pacient. Entre els més destacats es troben:

• Menys dolor: Una intervenció a través d’una obertura mínima -que pot anar d’uns mil·límetres fins a un o dos centímetres- es tradueix en menys dolor postoperatori, menys analgèsia i menys cura d’infermeria per a tractar les ferides.
• Menor risc d’infeccions: Atesa la menor exposició de la zona intervinguda, també es redueix la probabilitat d’infecció que tenen les ferides de cirurgia oberta.
• Evita l’anestèsia general: Els procediments de CMI, menys agressius per al pacient, poden evitar l’anestèsia general. I moltes intervencions es poden efectuar amb anestèsia local o sedació.
• Resultat estètic: Les cicatrius a penes són visibles, raó per la qual aquestes tècniques han registrat una gran acceptació en el marc de la cirurgia estètica, entre moltes altres especialitats quirúrgiques.
• Postoperatori més curt: La durada del postoperatori i l’estada del pacient a l’hospital són més curtes, i això li permet acabar de recuperar-se a casa, de manera més confortable, i reincorporar-se abans a les seues activitats quotidianes.
• Temps més curt en reintervencions: Els procediments CMI es caracteritzen, en el cas de la cirurgia per laparoscòpia, per la reducció de les complicacions tardanes de la paret abdominal. Això facilita una reintervenció eventual, si fos necessària, en menys temps.
• Costs sanitaris i socials inferiors: La conseqüència d’un postoperatori inferior, d’una estada hospitalària més curta i d’una reincorporació més ràpida a l’activitat laboral representen uns costs sanitaris i socials més reduïts.

Limitacions tècniques i econòmiques

Sense perdre de vista en cap moment els nombrosos avantatges, cal tenir en compte que les tècniques de CMI també arrosseguen alguns inconvenients en relació amb la cirurgia oberta.

Un dels principals afecta els cirurgians, ja que la formació en aquesta àrea és un procés llarg i difícil. Són tècniques molt exigents i que requereixen un gran entrenament. La CMI priva de visió i de palpació directes, per la qual cosa els cirurgians han d’aprendre a executar-la d’una manera diferent de la convencional. Així mateix, cal ser molt meticulós en la seua pràctica, ja que si es produeix una hemorràgia important, les complicacions per a controlar-la són més grans. A més, el procés de sutura (punts) pot resultar més lent i advers que en altres cirurgies clàssiques.

A tot això cal afegir la gran inversió necessària en equipament i instrumentació i la falta d’evidència científica suficient que avale la relació cost-benefici enfront de la cirurgia convencional. Aquestes despeses s’han de confrontar amb l’estalvi en l’atenció i l’estada hospitalària. Per bé que sembla clar que per al pacient el sistema és avantatjós, cal demostrar que també ho és per al sistema sanitari. Els experts reclamen temps per a això.

Tipus de cirurgia mínima invasiva

/imgs/20080601/salud.02.jpg

Endoscòpia:

Consisteix a introduir el tub (endoscopi) per la cavitat bucal o anal per a diagnosticar i tractar lesions. També s’utilitzen endoscopis per a tractar malalties de l’arbre respiratori i per a accedir a la zona cerebral per via nasal.

Radiologia intervencionista o cirurgia endovascular:

S’introdueix un dispositiu miniaturitzat, guiat per tècniques de la imatge com l’ecografia, la ressonància magnètica, la fluoroscòpia o la tomografia axial computeritzada (TAC). Entre aquests dispositius figuren els catèters, que són tubs llargs i molt fins que s’introdueixen en venes i artèries per a accedir al vas sanguini que es desitja tractar. Quan es practica en l’obertura de vasos obstruïts s’anomena angioplàstia. El desenvolupament d’aquestes tècniques ha significat una autèntica revolució perquè permeten tractar vasos d’òrgans tan vitals com el cor i el cervell sense els riscs que comporta la cirurgia convencional. De la mateixa manera, ha facilitat el tractament a pacients més grans o molt malalts que haurien sigut descartats per a una operació a cor obert.

Laparoscòpia:

Potser és una de les cirurgies més populars dels últims anys. Es basa a intervenir practicant petites incisions a l’abdomen. Per via laparoscòpica és possible fer una cirurgia de l’apèndix o apendicetomia; extirpar la melsa (esplenectomia) o el ronyó (nefrectomia); intervenir hèrnies inguinals i, fins i tot, operar obesos mòrbids.

Toracoscòpia:

S’efectua per mitjà de petites incisions al tòrax per a examinar el sistema pulmonar, ja siga per a reparar el pulmó col·lapsat, drenar líquid acumulat o extirpar teixit per a analitzar-lo posteriorment.

Artroscòpia:

És la tècnica empleada per cirurgians ortopèdics i traumatològics per a atendre els problemes articulars al genoll, al muscle i al colze. Tot i que en un primer moment només era un procediment diagnòstic, ara també és quirúrgic.