"Els joves mai han escrit ni s'han comunicat més que ara"

A mi sí, però a tots els adults no els mola mazo perquè probablement no entenen gairebé res. Però jo no crec que els joves d’ara parlen així perquè no els entenguen els pares. Ells parlen així perquè així és com necessiten parlar, com es relacionen amb altres joves. No vol dir que tots usen les mateixes paraules ni les mateixes expressions. Els procediments de llenguatge propi, en canvi, sí que són molt semblants.

A mi sí, però a tots els adults no els mola mazo perquè probablement no entenen gairebé res. Però jo no crec que els joves d’ara parlen així perquè no els entenguen els pares. Ells parlen així perquè així és com necessiten parlar, com es relacionen amb altres joves. No vol dir que tots usen les mateixes paraules ni les mateixes expressions. Els procediments de llenguatge propi, en canvi, sí que són molt semblants.

Dins del seu argot paral·lel, un dels trets lingüístics més notables és el desenvolupament de sinònims i substituts lèxics, en especial en els camps que són del seu especial interès: l’oci, el flirteig, el sexe, la beguda, els judicis de valor, el tracte amb altres persones. Una altra característica essencial és la creació de sufixos peculiars. Ells tenen sufixos molt curiosos, com “-eto”, “-eta”: novieta, bareto, camarata, segurata, broncata, ordenata… Tot això es considera típic juvenil. “Quin gepeto-careto que portes avui’… Hi ha altres característicament lúdics: “estar de soliplás” per “estar sol’, “què peich” per “què passa”… “me’n vaig de marxuqui”, “bacaluti”, “dabuti“… No és que pretenguen ser ni més llests ni que no els entenguen…, el que pretenen és gaudir usant el seu llenguatge amb els seus iguals. Un altre procediment és la deformació característica de les paraules. Per exemple, al gos el poden anomenar gas, als transvestits travels, el sinsen és el sense sentit, què paisa en comptes de “què passa”, els gominols, els corbatos, te joribias… A més alteren i fan derivades de les seues pròpies paraules, amb el verb cantar per exemple. Una paraula que prové del món del teatre i que d’aquí deriva cantós, canteig, fins i tot escrit amb k.

L’utilitzen només amb joves, només amb els qui se senten els seus iguals i generalment en situacions no formals de comunicació i gairebé orals. No obstant això, els xats i el Messenger ens fan matisar aquesta afirmació que fins ara era certa.

/imgs/20080601/entrevista.02.jpgEl seu estàndard lingüístic està menys desenvolupat que el dels adults, però perquè són joves. No tenen l’experiència comunicativa d’un adult ni han comptat amb la possibilitat d’adaptar-se a tantes experiències diferents ni han desenvolupat la competència comunicativa. Però això és lògic. Per tant, és més pobre respecte de l’adult? Sí, però amb aquests importants matisos.

No. La part de l’escola és molt important. Sí que és cert que es manté una queixa generalitzada sobre com han progressat els plans d’estudi, de com s’han deixat de fer dictats i s’ha fet prevaler l’aprenentatge teòric. Això pot ser cert, i potser ho hem de rectificar. No ho sé. Supose que els experts hauran de reflexionar sobre això perquè tot el món està descontent. Jo tinc 52 anys i en la meua generació i en els col·legis públics, que és on jo vaig estudiar, tots fèiem el mateix: dictats tots els dies. Part del Quixot el vaig escriure en dictats perquè tots els dies me’n feien un. La realitat en què ens trobem mereix una reflexió, però, en contra dels malaventurosos, la llengua no se’n va a pic, la llengua evoluciona. I el que avui ens sembla molt incorrecte dins d’un temps pot ser la norma. La llengua està viva i evoluciona, i contra això no hi podem fer res.

Podem intentar fer algunes coses. Per exemple, jo sempre dic als meus alumnes que si hi ha alguna cosa que no vull deixar de corregir-los és el que els marca com a parlants vulgars.

Un cas prototípic és el me se, “me se ha caído”. Això se’ls hauria de corregir sempre. Però n’hi ha un que durant molt de temps apareixia en els llibres com a vulgar i que jo sent en persones cultes, i ho sent prou. Fa referència a la segona persona del verb en passat, fuistes, dijistes, cantastes en compte de fuiste, dijiste, cantaste. És probable que aquest fenomen acabe triomfant en la llengua. I després hi ha moltíssimes coses que semblen incorrectes ara i que demà-passat ja són correctes. Jo m’he passat la vida dient als meus alumnes que élite no era élite sinó élite quan s’escriu, encara que es pronuncia élite. I ja estan admeses les dues i ara es dóna el cas que en molts diaris la veiem sense accent.

No, no m’hi conviden. Els joves estan a gust amb altres joves. Jo estic al lloro perquè m’interessa. El problema és que els joves no es dediquen a estudiar el seu llenguatge, ho fem els adults i amb nombrosos prejudicis. Tu, el que primer lliges és que el llenguatge dels joves és molt pobre. En canvi, desenvolupen sinònims i els seus propis sufixos, intenten adaptar-se a la forma de parlar dels adults quan es relacionen amb ells… Per tant, el llenguatge juvenil no és pobre.

Sí, sí. El que jo vaig comprovar en els deu mesos de la meua vida en què em vaig dedicar al seu estudi és que el dels xiquets de bé, en contra del prejudici que tenim, és potser el grup juvenil d’avantguarda en el llenguatge, com ho és també en la roba. Posen una roba de moda i quan acabem utilitzant-la els altres ja han canviat, i en posen una altra de moda. No sé si és tan supermegaguai, però és molt interessant.

Una de les coses que més ha estès el llenguatge dels xiquets de bé és el prefix “súper” i això sí que és veritat que contribueix a empobrir l’estàndard, perquè arriba un moment en què no sabem dir més que “súper”. Ja ni tan sols s’és normal, s’és “supernormal”… També hi ha el “o siga”; si tu busques el “o siga” en el llenguatge escrit periodístic veuràs que ha desaparegut del mapa, i és un connector interessantíssim per al llenguatge escrit. S’ha identificat del tot amb el llenguatge dels xiquets de bé i ha desaparegut del periodisme.

De vegades sí, però qualsevol llenguatge juvenil et pot semblar frívol perquè és lúdic. La veritat és que els xiquets de bé tenen pocs vulgarismes, el “que et cagues” és un dels pocs que han estès. “Això teu és massa”; “et mola mogollón‘, “em dónes un piti?”, “genial” i “ideal”… en són alguns. Per exemple, un diu a un altre: “em dónes un xiclet?” i quan l’altre li’l dóna li respon: “em fas feliç”, “m’has salvat la vida”. A això s’afegeixen expressions ja molt esteses dins de tota la societat com “el finde” (el cap de setmana), “els compis” (els companys)…

Es pot dir que l’escola s’ha democratitzat des de fa moltíssim temps. Jo sóc de classe baixa, per exemple, i érem pocs els companys de classe baixa, la majoria eren persones de classe mitjana, mitjana-alta. En l’actualitat, la immensa majoria dels pares pot portar els fills a la universitat, els mitjans de comunicació actuen també positivament en l’ús del llenguatge… Els adults d’avui hauríem de parlar millor que els d’ahir i pitjor que els de demà.

Jo crec que ho fem fins i tot sense voler-ho i sense saber-ho. El temor que els SMS empobrisquen la llengua escrita em sembla encara infundat, perquè totes les persones que coneixem han escrit el seu primer SMS quan ja sabien quines paraules s’escrivien amb b, amb v, que una cosa és escriure i una altra parlar i el que han fet és adaptar-se de manera extraordinària a l’eina del telèfon mòbil, al maneig dels dits. Només cal veure la rapidesa per a generar abreviatures amb què s’entenen. Naturalment, necessiten un context, el seu, per a entendre’s. Però és un procés d’adaptació que a mi em sembla extraordinari i molt positiu. De moment ens alarmem per una cosa que no ha passat i que no sabem si passarà.

A mi m’agradaria entendre el que diu el meu fill, almenys el bàsic. Si és molt críptic el que diu, hauria d’intentar saber el que diu, de la mateixa manera que vull saber en quines pàgines d’Internet es fica, m’agradaria saber amb quins amics surt, si s’enamora o no, si és sensible o no, m’agradaria entendre el que diu el meu fill. És motiu d’alarma? No necessàriament. Puc no entendre res i que el meu fill siga meravellós. Però és clar, això ens pica molt, als adults.

Jo els donaria un consell: intenta escoltar-lo sense prejudicis. Si al teu fill li preguntes: “Tant et costa escriure pel Messenger d’una forma que se t’entenga?”, el fill et respon: “És que se m’entén”. Els joves sí que comprenen el que nosaltres diem i nosaltres no entenem el que diuen ells, així és que, l’esforç, ens a tocar fer-lo a nosaltres. Com? Obrint les orelles i la ment.

Pot fer-ho, sí, però de segur que de forma més limitada respecte d’una persona que llegisca més i que tinga més experiències comunicatives.

No sé si és la panacea… jo conec persones que no llegeixen gens, ni tan sols diaris, i són feliços. Però si parlem de desenvolupament del llenguatge, la lectura és molt important.
La lectura engloba els mitjans de comunicació.

Per a tant no, però cada vegada tendeixen més a fenòmens que consideren específics propis i als quals no volen renunciar. On més es nota és en el llenguatge esportiu, amb termes que no s’utilitzarien de cap manera. De totes formes, quan parlem dels problemes dels mitjans de comunicació, parlem dels problemes del llenguatge escrit. Som hipersensibles a l’escriptura perquè ens permet prendre consciència del que llegim o interpretem, cosa que ocorre en molta menor mesura quan parlem.

Mitjà. No és tan alarmant com se sol dir. El que sí que és veritat, i no en sé molt bé la raó, és que molts periodistes tenen greus problemes amb la puntuació, la qual cosa dificulta una bona comunicació amb el lector, més encara que una falta d’ortografia.

Internet és una meravella. Ha revolucionat el món de la comunicació en tots els terrenys, també en el personal. Si parlem de joves, els nostres joves no han escrit més en la seua vida que ara, només que ja no escriuen ni en els mateixos mitjans, ni de la mateixa manera, ni amb el mateix suport que abans. Això és el que cal aprendre a distingir, que escriure un correu electrònic formal no és el mateix que fer-ho amb un amic, que escriure un correu electrònic no és el mateix que un Messenger, que escriure un correu electrònic no és el mateix que un examen, i que escriure no és el mateix que parlar. Si aconseguim que això ho tinguen clar, com no han de disposar de capacitat per a adaptar-s’hi?

Els SMS són una mostra extraordinària d’adaptació dels xavals a un tipus d’escriptura en un suport complicat que no coneixien, que els ha entusiasmat i que els surt rentabilíssim. Si ells distingeixen bé que una cosa és el SMS, una altra el Messenger, una altra l’examen i una altra un escrit periodístic, no només no tindran problemes sinó que enriquiran la nostra perspectiva de comunicació. Mai han escrit ni s’han comunicat més els joves que ara.

I tant. No gaires, perquè se’m donen molt malament.

Uf, no, si no tinc el mode d’escriptura predictiva els escric abreujats, perquè el mitjà és el que demana. Però és que a més hi ha una cosa molt important de la qual no se sol parlar. Si tu envies un SMS a un amic pots abreujar tot el que et vinga de gust sempre que ell t’entenga. Però si tu envies un SMS del tipus: “Concentració a la plaça Major… per a protestar per la pujada de..” ho escrius sense cap abreviatura. Per què? Perquè és imprescindible que aquest missatge l’entenga tot el món i no tan sols el meu amic.