L'impuls de la reflexió
Les persones impulsives sofreixen una alta tensió emocional davant de situacions quotidianes com la descrita i el seu llindar de tolerància és menor en relació amb la resta de la població. En comptes de reflexionar, passen de forma immediata a l’acció, fins i tot quan són capaços de preveure algun perjudici contra si mateixos o contra els altres. Per això es diu que algú es comporta de manera impulsiva quan respon o actua sense reflexió ni prudència, deixant-se portar per la impressió del moment.
Aquest comportament és encara més exagerat quan la situació es viu com una provocació. L’emoció que emergeix llavors és la còlera i el subjecte impulsiu tendeix a actuar amb agressivitat. Encara que pot obtenir beneficis a molt curt termini (un canvi de la situació, certa sensació de control i la disminució de la tensió fisiològica després de l’arravatament), aquesta expressió inadequada de sentiments negatius es materialitza en conseqüències molt danyoses a mitjà i llarg termini: sentiment de culpa pels danys causats, baixa autoestima per no haver sigut capaç d’autocontrolar-se, pèrdua de confiança de l’entorn (amb l’etiqueta d'”agressiu i problemàtic” per a sempre) i problemes legals potencials.
Segons el psicòleg Raymond W. Novaco hi ha quatre classes essencials de provocació que poden desencadenar la nostra indignació i propiciar una reacció impulsiva. Totes es poden il·lustrar amb una infinitat d’exemples:
- La frustració. Per exemple, després d’obtenir un suspens o d’haver-se quedat plantat.
- Successos irritants, com ara extraviar un document important, no poder dormir a causa del soroll o estar atrapats en una retenció de trànsit.
- Sentir-se provocat per un comentari irònic d’un company de treball o per un cotxe que ens avança per la dreta a l’autopista.
- La falta de correcció de la parella quan relata un aspecte privat de la relació en un sopar d’amics o la suposada injustícia d’una multa.
Molt diferent de la reacció impulsiva de les persones colèriques és la de la majoria de xiquets, adolescents i adults amb Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactividad (TDA-H). Quan s’enfronten a un problema davant del qual han fracassat abans, la dolorosa emoció que apareix és l’angoixa. Davant de la seua consciència de ser “incapaços” d’abordar el problema amb èxit, intenten reduir el temps d’incertesa i es precipiten en la seua proposta de solució. És la impaciència el que retroalimenta el problema: si no hi ha reflexió, la possibilitat d’errar augmenta i, amb això, la consciència d’incapacitat que dispara l’angoixa i el porta a respondre de manera impulsiva. Les conseqüències negatives de la impulsivitat se centren en la pèrdua contínua d’autoestima i en la imatge social injusta que genera: tot i ser individus amb capacitats en general superiors a la mitjana, la seua dificultat per a estructurar la informació, per a aplicar mètodes de resolució i per a donar-se temps per a tot això els porta a semblar menys capaços que els altres.
Un tercer grup de subjectes “impulsius” està compost per aquells que manifesten una impulsivitat funcional. La seua característica principal és que només prenen decisions ràpides i no meditades en aquells casos en què fer-ho d’aquesta manera els aporta algun tipus de benefici. És característic en persones creatives (dedicades a l’art, a l’esport o als negocis) i segures de si mateixes, que assumeixen un cert nivell de risc i amb un alt nivell d’activitat i d’audàcia.
Finalment, i en l’extrem oposat, hi ha aquells subjectes en què la impulsivitat agressiva s’ha convertit en una reacció incontrolable, els factors estressants de la qual no justifiquen la intensitat de la seua violència o dels danys que poden causar a tercers. A aquests subjectes, incapaços de distingir les situacions on la impulsivitat és contraproduent, se’ls diagnostica un Trastorn Explosiu Intermitent.
Actuar o no actuar
Enfront de les persones reflexives, les impulsives mostren menys ansietat per cometre errors (perquè no es donen temps per a analitzar i preveure) i totes les seues accions estan orientades cap a l’èxit ràpid més que no a evitar el fracàs. És evident que el seu rendiment és baix i mostren menys motivació per tasques que impliquen un aprenentatge. El fet que davant de situacions semblants reaccionen amb el mateix patró de resposta suggereix que han automatitzat les reaccions, la qual cosa impedeix el desenvolupament de tres passos bàsics en el procés de presa de decisions, en especial quan s’enfronten a situacions percebudes com a perilloses i s’accelera el factor temps:
- La determinació d’objectius raonables a la situació, les necessitats i les capacitats del subjecte.
- La creació d’estratègies i d’accions per a resoldre els problemes.
- L’autoobservació de la pròpia conducta i dels resultats per a la millora en pròximes ocasions.
Segons ED Copeland i VL Love (1995) cal atendre els indicadors següents per a determinar que un subjecte pot tenir problemes en el control dels seus impulsos -sempre que n’experimenten més de quatre- quan:
- Busca experiències excitants i arriscades.
- Mostra una baixa tolerància a la frustració i a l’avorriment.
- Actua abans de pensar amb independència de la situació-problema.
- És desorganitzat i gairebé mai planifica activitats.
- És molt oblidadís i/o arriba tard per falta de previsió.
- Canvia d’una activitat a una altra amb molta freqüència.
- Es mostra incapaç de guardar el torn per a parlar en aquelles situacions de grup en què es necessita paciència.
- Requereix molta supervisió per a evitar problemes.
- Té problemes per actuar de forma inapropiada.
- És molt creatiu, encara que moltes de les seues propostes són esbossos que necessiten ser polits.