Peix sense contaminants: millor sense pell

Tant la pell com el greix i els òrgans interns dels peixos acumulen toxines procedents de les aigües de rius o mars
1 Setembre de 2015
Img alimentacion 6 listado

Peix sense contaminants: millor sense pell

/imgs/20150901/pescado.jpg

El peix, com qualsevol altre producte fresc, està exposat al creixement de bacteris patògens i a substàncies químiques procedents del medi ambient (cadmi o mercuri, entre altres). En la majoria de casos, els contaminants es troben en la pell, el greix, els òrgans interns i, de vegades, en el teixit muscular.

Cuidar la forma en què el consumidor manipula i prepara aquest aliment a casa seva és essencial per a evitar que la seva ingesta es converteixi en un problema. Així, una de les maneres que té per a reduir la seva exposició a qualsevol d’aquests components nocius per a la salut és eliminar la pell del peix o no consumir peix amb pell en grans quantitats.

I és que tant la pell com el greix dels peixos acumulen toxines procedents de les aigües de rius o mars. Aquests contaminants també poden trobar-se en la carn, tot i que no sempre en concentracions tan altes com en la pell. Per això, no es considera una opció saludable menjar-ne i es recomana apartar-la.

De fet, als EUA, l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) aconsella als consumidors treure-la, així com llençar també el greix i els òrgans interns abans de cuinar-lo. Per la seva banda, a Espanya, la Fundació Espanyola del Cor també reconeix que la pell no aporta nutrients i pot contenir contaminants nocius per a la salut. A més, a l’agost de 2014, l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) publicava consells per a un consum més segur de peix escolar, entre els quals es troba eliminar la pell i la major part de greix visible.

Sense cap ni vísceres

Una de les dificultats en prendre precaucions amb el peix és que resulta gairebé impossible saber si hi ha contaminants a ull nu. Per tant, és millor adoptar totes les mesures necessàries per a evitar-los. Així, a més de treure’n la pell, també és útil per a reduir l’exposició a substàncies químiques retirar el cap, les vísceres, els ronyons i el fetge i llençar-los.

Per regla general, és fonamental fixar-se en l’aparença del peix a l’hora d’adquirir-lo i conservar-lo. No estarà en bones condicions si té un aspecte sec, sense lluentor, amb els ulls i les pupil.les enfonsades, i tampoc si la carn és tova i es desprèn de les espines amb facilitat.

Un peix fresc, per contra, sempre tindrà la pell relliscosa, suau, brillant i neta i es podrà separar de la carn amb dificultat. A més, les escates, seran abundants i complicades de retirar en certes espècies (en d’altres, però, es treuen amb facilitat). Finalment, els ulls hauran de ser esfèrics, sortints en la major part, transparents i de còrnia neta.

Segons el “Manual pràctic sobre peixos i mariscs frescos”, elaborat pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, per a mantenir en bon estat el peix fresc, es pot embolcallar la peça en un drap humit, ja que la humitat de les neveres domèstiques assequen el peix. Sotmetre el peix a temperatures inadequades de refrigeració (per sobre dels 4 ºC) comporta riscos.

La forma de cuinar el peix també influeix en els tipus i les quantitats de contaminants químics que hi romanen. És recomanable cuinar-lo al forn o rostit, ja que d’aquesta manera es permet el drenatge del greix, per la qual cosa s’eliminen els possibles contaminants que puguin trobar-se en les parts grasses dels peixos. S’ha de cuinar a una temperatura d’uns 65 ºC o superior, fins que pugui esmicolar-se amb la forquilla.

Peix i calci

/imgs/20150901/boquerones.jpg

La ingesta de peixos l’espina dels quals també es menja, com és el cas d’espècies petites o enllaunades (sardines, anxoves…), és una font alimentària de calci, mineral que s’acumula en els esquelets dels animals. Les seves funcions són importants perquè el calci intervé en la formació dels ossos i dents, en la contracció dels músculs, en la transmissió de l’impuls nerviós i en la coagulació de la sang.

Si la quantitat de calci en la dieta no és suficient i aquesta ingesta baixa es manté, es pot produir una descalcificació dels ossos, cosa que n’incrementa la fragilitat i augmenta el risc de fractures i el desenvolupament d’osteoporosi. A més, si la falta de calci té lloc durant la infància o l’adolescència, el creixement ossi es pot veure compromès.

El contingut en calci d’una llauna de sardines (el pes escorregut voreja els 70 grams) és de 210 mil·ligrams, similar al que aporta un got de llet (200 mil·lilitres). Per aquesta raó, aquest tipus de peix suposa una font excel·lent de calci per als qui per diversos motius no inclouen prou lactis o altres fonts de calci (soia i derivats, sèsam, fruites seques, cítrics, etc.) en la seva dieta, ja sigui per problemes de salut, perquè no els agraden o perquè no tenen l’hàbit de consumir-ne.

Un exemple de contingut en calci per cada 100 grams d’alguns peixos i mariscos és el següent: 300 mil·ligrams en les sardines, 210 mil·ligrams en les anxoves i 128 mil·ligrams en les cloïsses, les escopinyes i conserves similars. El contingut mitjà de calci de la resta de peixos i mariscs voreja els 30 mil·ligrams.