Creences sobre la duresa de l'aigua
Encara que nombrosos consumidors creuen que les aigües minerals tenen propietats medicinals, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que hi ha massa incerteses en l’àmbit científic per a donar crèdit a aquesta creença. En aquest sentit, convé aclarir una inexactitud molt estesa: la que assenyala que la duresa de l’aigua es relaciona amb possibles perjudicis per a la salut.
Segons un monogràfic publicat per l’OMS el 2003 i titulat “Duresa en l’aigua potable”, entre les substàncies que determinen la duresa de l’aigua, predominen el calci i el magnesi. També hi contribueixen, encara que en menys quantitat, el ferro, el manganès o el zinc.
Aquest paràmetre s’expressa en mil·ligrams d’equivalents de carbonat de calci per litre. Segons l’OMS, si és inferior a 60, fa referència a una aigua tova.
La duresa influeix en el sabor o en les propietats organolèptiques de l’aigua. En les aigües potables, la duresa sol oscil·lar entre 10 i 500 mil·ligrams d’equivalents de carbonat de calci per litre. Per a l’OMS, el llindar de tolerància habitual oscil·la entre 100 i 300 mil.ligrams, encara que assenyala que molts consumidors accepten sense problemes xifres superiors (fins a 500 mg/litre). De fet, també és habitual trobar persones que prefereixen xifres situades per sota dels 100 mg/litre.
Segons l’OMS, l’aigua amb una duresa superior a 200 mg/l pot formar incrustacions en canonades o dipòsits. Si és inferior a 100 mg/l, pot corroir les canonades a llarg termini. Però l’ésser humà ni és un electrodomèstic ni està format per canonades, per la qual cosa cal preguntar-se si és certa la creença que és perillós per a la salut consumir de forma habitual aigües dures. El 1984, l’OMS no va trobar evidències científiques convincents que la duresa de l’aigua causés efectes adversos en humans. Tampoc en va trobar en els informes successius de 2003, 2008, 2009 i 2011 que ha dedicat a aquesta qüestió.
Encara que molts pares donen aigües toves als seus nadons o fills petits, el Comitè de Nutrició de l’Associació Espanyola de Pediatria considera en el seu llibre Manual Pràctic de Nutrició en Pediatria que hi ha una manca d’evidències que provin una associació entre la duresa de l’aigua i la salut infantil.
Una revisió científica publicada el 2013 en la revista International Journal of Preventive Medicine va coincidir amb el que hem descrit fins ara, però va dedicar un apartat específic a la suposada relació entre la duresa de l’aigua i la formació de càlculs renals. En aquest treball, es detalla que l’impacte de la duresa de l’aigua en aquesta patologia és “poc clara”, ja que els estudis disponibles no han observat cap associació entre la duresa de l’aigua i la formació de càlculs urinaris.
En qualsevol cas, és possible que en pacients que ja pateixen càlculs renals (que en molts casos tenen un origen desconegut) sigui útil no beure sovint aigües dures.
L’OMS indica que les aigües dures poden contribuir a la ingesta de calci i de magnesi, minerals relacionats amb la prevenció de l’osteoporosi i els esdeveniments cardiovasculars. De fet, assenyala que beure sovint aigües dures podria protegir a llarg termini del risc cardiovascular, mentre que consumir aigües toves podria exercir efectes negatius sobre el balanç mineral de l’organisme. No obstant això, les proves científiques no són d’alta qualitat, per la qual cosa aquesta entitat no ha emès cap recomanació sobre aquest tema.
L’últim informe de l’OMS (2009) sobre la relació entre el calci i el magnesi en l’aigua amb la salut detalla que, segons les evidències disponibles, l’aigua hauria de contenir un mínim d’entre 25-50 mg/L de magnesi, per prevenir l’arteriosclerosi. En qualsevol cas, el benefici del magnesi només seria clar en persones amb ingestes molt baixes de magnesi en la seva dieta habitual (cosa que ocorre amb freqüència als països amb una renda per càpita baixa).
Diversos investigadors espanyols han analitzat la concentració de calci i magnesi en aigües tant de l’aixeta com envasades, i el seu possible impacte sobre diversos aspectes relacionats amb la salut.
El 2008, la doctora Ángeles Martínez-Ferrer i els seus col.laboradors van publicar dades analítiques relacionades amb la quantitat de calci, magnesi i sodi en centenars d’aigües espanyoles, tant de consum públic com envasades. D’altra banda, el doctor Isidro Vitoria va coordinar una recerca el 2014 que tenia per objectiu valorar de quina manera el calci de l’aigua de consum públic o de les aigües minerals cobreix les necessitats nutricionals d’aquests nutrients a Espanya. En totes dues recerques es constata que l’aigua pot contribuir, poc o molt, als requeriments de calci o magnesi.
Hi ha dos mètodes bàsics d’estovament d’aigua: un utilitza resines d’intercanvi iònic i l’altre, l’anomenada “osmosi inversa”. La majoria dels estovadors d’aigua per a ús domèstic (com les gerres amb filtre) utilitzen l’intercanvi iònic. En la recerca de Vitoria i col.laboradors esmentada més amunt s’indica que no hi ha proves dels hipotètics beneficis per a la salut d’aquests mètodes, però s’hi afegeix una altra cosa: l’intercanvi iònic pot eliminar fins al 89,4% del calci de l’aigua, mentre que l’osmosi inversa elimina entre el 94% i el 98% del calci i el magnesi de l’aigua.