Adaptació a l'adopció

La integració dels xiquets i xiquetes adoptats, en especial de tercers països, a les seues noves famílies requereix d'uns processos i uns temps no exempts de complexitats
1 Gener de 2007

Adaptació a l'adopció

/imgs/20070101/img.informe.01.jpg La impaciència, la por, l’esgotament i la desil·lusió, companys de viatge habituals dels milers de famílies que opten per l’adopció al nostre país, no sempre desapareixen amb l’arribada del xiquet o la xiqueta a la nova llar. La llarga espera per rebre el resultat dels informes, de les entrevistes amb els serveis socials i altres tràmits burocràtics es transformen en altres problemes relacionats amb l’actitud del menor, el seu comportament en públic, l’alimentació i el desenvolupament.

El nou repte de molts pares i mares adoptives se centra en el fet que els seus fills accepten l’amor de la nova família. Molts infants procedeixen d’orfenats i centres molt precaris en els quals no han rebut mai mostres d’atenció, d’estimulació i d’afecte, una situació que pot influir negativament en el seu desenvolupament: es neguen a asseure’s a taula amb dos i tres anys i a menjar aliments sòlids (prefereixen el biberó), desitgen que constantment els agafen en braços, no volen separar-se dels progenitors, etc. En el cas d’adopcions internacionals els problemes són més grans a causa de les diferències de cultura, d’idioma i de costums. Dels 5.423 xiquets procedents de 35 països adoptats al 2005 al nostre país, 2.753 procedien de la Xina, 1.262 de la Federació Russa, 394 d’Ucraïna, 224 de Colòmbia i 227 d’Etiòpia. Segons dades del Ministeri de Treball i Afers Socials, l’adopció nacional només representa un 10% del total.

/imgs/20070101/img.informe.02.jpg El bagatge emocional d’aquests xiquets està ple de ferides com l’abandó i la falta d’atenció, mancances que repercuteixen en la convivència familiar a través de comportaments difícils i males conductes. Tot i això, la responsabilitat que el nou membre de la família s’adapte a uns nous hàbits de vida basats en la comunicació, la confiança, el respecte, l’educació, l’afecte i la relació amb altres persones al marge de la família no recau només en el menor. No hem d’oblidar que en molts casos els nous pares i mares també presenten una sèrie de factors de risc que influeixen en la integració del xiquet i la convivència familiar, com la seua falta de preparació per controlar els problemes del menut, expectatives irreals o inadequades al voltant de l’adopció i del menor adoptat, poca habilitat en el maneig de conflictes i tensions i falta de suport social o motivació per sol·licitar ajuda professional.

L'edat del xiquet, un factor clau

/imgs/20070101/img.informe.03.jpg L’adopció representa canvis molt importants en la vida dels seus petits protagonistes i en els seus processos de desenvolupament psicològic. En el cas d’adoptar un bebè, aquest no és tan conscient de les transformacions que ocorren. En canvi, un xiquet de més edat sí que té consciència del que passa, per bé que de vegades no sàpiga expressar el que sent. Per això cal tenir en compte que l’adaptació també depèn de l’edat de l’abandó i de les seues circumstàncies específiques. Així, com més edat tinga, més probabilitat hi haurà que arrossegue més patiment, més història o més desemparament. Els xiquets i les xiquetes arriben a les famílies espanyoles amb una edat mitjana de més de tres anys, procedents de països amb situacions precàries que els afecten de maneres molt diverses.

El problema principal, per tant, és el desconeixement important d’un passat en què els infants, de mitjana, han conviscut dos anys amb la seua família d’origen i un altre més en institucions d’asil en condicions difícils. La seua assumpció i resposta són claus, encara més si es té en compte que les experiències prèvies al moment de l’adopció són essencials per a la futura adaptació. També és cert, però, que hi ha menors que han crescut amb una família substituta o en un orfenat on l’experiència ha sigut grata i estable emocionalment, i la seua adaptació és molt bona.

Malalties que amenacen

L’herència genètica, la gestació i els primers dies de vida d’un xiquet adoptat són un misteri per a la nova família. Resulta especialment necessari que quan arribe a la seua nova llar siga sotmès a una revisió general perquè reba el tractament adequat i s’evite la transmissió d’infeccions comunes al seu lloc d’origen i ja eradicades o desconegudes al nostre país.

Segons dades de la Guia per a Pediatres de la Coordinadora en Defensa de l’Adopció i l’Acolliment (CORA), més del 25% de les patologies que sofreixen els xiquets adoptats fora d’Espanya estan relacionades amb el retard en el desenvolupament neuromaduratiu (problemes per controlar els esfínters, trastorns en el rendiment i l’aprenentatge escolar, dislèxia, disgrafia, etc.), amb l’anèmia, la parisitosi estomacal i els problemes de son, encara que en el 95 % dels casos el tractament és efectiu a curt i mitjà termini. En aquest informe també es destaca que els problemes mèdics més importants dels xiquets adoptats fora de les nostres fronteres són els psicològics i el retard psicomotor, conegut també com “síndrome de l’orfenat“. Aquest últim el pateix ni més ni menys que el 30% dels xiquets adoptats.

En relació amb l’estat dubtós d’alguns orfenats, són freqüents els casos d’estrabisme, associats al creixement dels xiquets en entorns molt reduïts i com a conseqüència de no haver sortit a l’exterior de manera continuada. Aquesta afecció sol donar-se en certs tipus d’orfenats, semblants als dels anys 50, en els quals es col·locaven llençols als costats del bressol de l’infant perquè no veiés el seu entorn, i evitar així que molestés els altres. Aquesta pràctica impedia que el bebè arribés a fixar la vista de manera normal. També són molt comunes les infeccions respiratòries provocades per una ventilació insuficient i una mala alimentació facilita el contagi de tots els xicotets.

La detecció ràpida d’aquestes patologies i d’altres és determinant per a la seua cura. Per aconseguir-ho és necessari que l’avaluació mèdica es faça en els tres primers dies. El fracàs en la identificació i en la intervenció precoç dels problemes de salut (entre un 20-30% dels xiquets presenta problemes mèdics seriosos, i en gairebé la meitat dels casos no van ser reconeguts o sospitats abans de l’adopció) pot no afectar només la qualitat de vida d’aquests xiquets i xiquetes en el seu desenvolupament físic, emocional i intel·lectual futur, sinó que també pot conduir a incrementar les dificultats d’adaptació i integració en la nova unitat familiar, i originar amb això el fracàs de l’adopció.

Com afrontar els principals problemes

/imgs/20070101/img.informe.04.jpg

  • No mostra afecte. Cal ser pacients, donar-li temps i confiança i mantenir-se al seu costat, proporcionant-li ocasions que fomenten la construcció del vincle afectiu, com per exemple compartir les activitats quotidianes, jugar amb ell, interessar-se per les seues coses. Mai s’ha de forçar el xiquet a expressar o a rebre mostres d’un afecte que encara no sent.
  • Rebuig cap a la família. És important confirmar que el xiquet coneix la seua situació familiar i les possibilitats de tornar amb la seua família d’origen i que comprèn què és el que ha passat. Elaborar plans de futur amb ell l’ajudarà a perdre el sentiment de provisionalitat que pot sentir en integrar-se en la seua nova família.
  • Enyora el passat. Abans de tot cal respectar els seus sentiments. Té dret a tenir-ne, no se’l pot privar de la seua pròpia vida interior. A més, cal oferir-li suport per a elaborar i organitzar els sentiments contradictoris que té en relació amb les persones que ha deixat enrere i amb la seua nova família.
  • Exigeix massa atenció i afecte. Se l’ha d’ensenyar a comprendre i respectar les necessitats dels que l’envolten. Ha d’entendre que hi ha certes normes de convivència que tots han de respectar.
  • Tem que l’adopció fracasse. L’afecció és la necessitat de l’ésser humà d’establir vincles afectius duradors. Fiar-se d’algú requereix tenir les necessitats bàsiques satisfetes i garantides. És indispensable crear en el xiquet un sentiment sòlid de pertinença a la família. La incertesa respecte al futur es pot eliminar organitzant i planificant amb ell certs aspectes de la vida familiar i de la seua participació en aquesta. Cal advertir-lo sempre dels canvis, repassar els plans i ajudar-lo a preveure el que ha de passar.
  • Menteix amb freqüència. En molts casos els primers anys de la vida del menut està marcada per la supervivència i el “tot val” per a sobreviure. Mentir per a obtenir alguna cosa pot ser habitual i acceptable des d’aquesta posició. La mentida o la fantasia exagerada són mecanismes de defensa que aniran desapareixent a mesura que dispose d’altres recursos o de comportaments alternatius. És necessari explicar-li que cada vegada que menteix es trenca la confiança que es té en ell. Ha de saber també que les conseqüències de mentir són pitjors que les de dir la veritat.
  • Té problemes al col·legi. L’escola és un dels focus principals de tensió per a les famílies adoptives. Les dificultats dels xiquets i xiquetes derivades de les mancances, els retards i els trastorns exigeixen realisme amb els objectius i els ritmes d’aprenentatge. El rendiment escolar millora quan es parteix de la situació del xiquet i no des de les expectatives de les persones adultes. Cal estimular la seua motivació per a l’aprenentatge millorant la seua autoestima i la seua seguretat emocional.

Consells

  • És molt important conèixer els antecedents, els esdeveniments, els danys, els traumes i les vivències del xiquet i de la xiqueta adoptada perquè repercuteixen en la seua personalitat, els seus comportaments, el seu caràcter, la seua forma de percebre la realitat, el seu desenvolupament i en la convivència familiar. Estar al corrent d’aquests antecedents permetrà entendre i treballar amb més garanties de bons resultats les seues seqüeles, els seus retards i els seus trastorns.
  • Convé avaluar la situació de la persona adoptada des de tots els àmbits possibles del seu desenvolupament: físic, psicològic i maduratiu, cognitiu i intel·lectual, i social.
  • Cada xiquet té el seu propi ritme d’evolució, tant física com psicomotriu. Forçar-lo pot provocar l’efecte contrari al que es pretén.
  • /imgs/20070101/img.informe.05.jpgÉs necessari dosificar els estímuls que rep el xiquet, ja que un excés pot provocar tant sobreexcitació com inhibicions enfront del que se li ofereix. Normalment, els més petits s’han mogut en un entorn molt reduït. Per a ells tot és nou: sons, espais, olors, moviments, fins i tot el contacte corporal amb els que l’envolten. És molt important que el xiquet vaja reconeixent els pares i la casa com el seu nou entorn. A poc a poc entrarà en joc la resta del cercle familiar i social, ja que en un principi massa cares noves al mateix temps poden confondre i espantar el petit.
  • Si el xiquet que es vol adoptar té més de tres anys és fonamental preparar-se a fons en la psicologia dels xiquets d’aquestes edats per generar confiança en els futurs pares i augurar una adaptació feliç i ràpida en els menors.
  • Si la família no pot superar la por o la inseguretat que provoca la història anterior del xiquet de més de tres anys, és millor acceptar les pròpies limitacions i renunciar a una adopció d’aquestes característiques o, almenys, no precipitar-se i donar-se el temps apropiat per a anar més ben preparat a la trobada amb el petit.
  • Freqüentment els xiquets d’aquesta edat volen conservar alguna cosa de la seua vida anterior (un joguet, una peça de roba), que moltes vegades adquireix el valor d'”objecte transicional” que calma l’angoixa davant el canvi i l’ajuda a desprendre’s de la seua vida coneguda i suportar millor els avatars de la nova situació. És important entendre-ho així i respectar el seu desig. A poc a poc aquests objectes deixaran de ser imprescindibles i el xiquet se n’anirà separant amb naturalitat.
  • Davant uns xiquets que han patit tot tipus de mancances el més fàcil és consentir-los i no establir límits. Els progenitors, però, han de fer entendre al xiquet que són ells els qui tenen l’autoritat , igual com les conseqüències que comporta saltar-se les regles. Això l’ajudarà a establir comportaments adequats des del primer moment dins i fora de la família.
  • Els problemes d’idioma es resolen amb una mica d’atenció i d’interès per a establir un codi de comunicació amb el xiquet, i detectar quan li ocorre alguna cosa, què vol, què és el que li agrada i quins són els seus temors.