El pànic s'alimenta de pànic
En aquests moments les crisis de pànic afecten entre l’1,5 i el 3,5% de la població. Alguns dels factors que predisposen a patir alguna crisi poden ser períodes prolongats d’estrès o haver sofert episodis traumàtics. Tot i que s’han detectat components hereditaris, i encara que hi pesen els antecedents familiars, també és possible que una persona amb aquests antecedents mai sofrisca aquests atacs.
Qui sofreix una crisi de pànic percep una sensació de pèrdua de control i que la seua vida corre perill, que es plasma en reaccions físiques. Les més comunes són dificultat per a respirar, tremolors, dolor o pressió al pit, palpitacions, taquicàrdia, sudoració, mareig, formigueig en extremitats, nàusees, rampes, entumiment o calfreds.
No es pot esmentar una sola causa que explique per què apareix una crisi de pànic, però sí que s’ha demostrat que les persones amb un caràcter propens a l’ansietat i a la tensió són més susceptibles de sofrir aquest quadre. Aquestes crisis no deixen de ser reaccions normals de l’organisme davant de l’ansietat, encara que amb una intensitat per sobre del que és normal.
De fet, els qui han sofert alguna crisi no n’identifiquen la causa amb facilitat. Són persones capaces de seguir la seua vida quotidiana de forma normal, amb un nivell d’estrès elevat però latent, sense que es tinga consciència que l’organisme es troba prop de desenvolupar-ne els símptomes. Per aquest motiu les crisis poden aparèixer en situacions quotidianes i tranquil·les en aparença en què l’estrès no ha augmentat de forma brusca, però sí suficient perquè l’organisme reaccione.
Les crisis de pànic tenen relació amb la sensació de por: un individu amb una personalitat ansiosa que anticipe situacions desagradables mantindrà la sensació de por. Encara que són irracionals, aquestes pors mantenen la persona en alerta constant. I si, a més, es té un caràcter obsessiu, les possibilitats de sofrir alguna crisi d’angoixa són més grans. Els pensaments obsessius solen acabar distorsionant-se de tal forma que poden arribar a generar dos tipus de por: la por de perdre el control i la por de morir. Totes dues són tan intenses que poden desembocar amb facilitat en una crisi.
Els símptomes físics d’una crisi d’angoixa són tan molests que el simple fet d’anticipar-los pot causar la mateixa crisi. Una atenció excessiva d’aquest tipus de reaccions corporals pot generar un temor irracional a sofrir un altre atac que activarà el sistema nerviós i provocarà un augment de la tensió muscular, del ritme respiratori i del cardíac. L’oxigen arribarà de forma irregular a l’organisme, la qual cosa pot traduir-se en desorientació i mareig, i es desencadenarà la crisi de pànic que, encara que de forma involuntària, serà autoinduïda.
Les persones que anticipen l’aparició de nous episodis corren el risc d’evitar de manera patològica exposar-se a situacions ansioses o llocs on es van sofrir crisi anteriors, fins al punt que poden patir agorafòbia, accepció que defineix una persona que no és capaç de sortir de casa per evitar exposar-se a una nova crisi.
- Les persones propenses a sofrir atacs d’ansietat han de reduir la font d’estrès. Per a aconseguir-ho resulta molt útil consultar un especialista que proporcione eines per a gestionar l’ansietat.
- Si s’adquireix el control suficient per a disminuir les reaccions corporals a l’ansietat, s’aconsegueix ser amo d’un mateix en tot moment. Amb aquest propòsit són efectives aquelles disciplines que ajuden a controlar la respiració i el pensament, com ara les tècniques de relaxació (ioga o tai-txi) o practicar algun esport.
- Una altra tècnica recomanable és aprendre a acceptar les pròpies pors, la qual cosa significa començar a tolerar-les i fer que l’organisme no reaccione amb tanta intensitat davant d’estímuls que s’associen amb aquestes. Aprendre a viure en el present resulta un arma molt eficaç contra les crisis de pànic, ja que tant l’ansietat com les pors són producte de l’anticipació d’esdeveniments desagradables futurs. Per aquesta raó, centrar l’atenció en l'”aquí i ara” ajuda a eliminar qualsevol futur pensament de preocupació.
- És fonamental deixar que passe sense més, sense intentar lluitar-hi ni evitar-la. La lluita no fa més que augmentar la tensió i provoca que s’allargue. En canvi, si s’accepta que se sentiran alguns símptomes d’ansietat durant uns minuts, l’organisme es relaxa i l’episodi dura molt menys. Quan s’ha aconseguit ni lluitar ni evitar les crisis i s’ha comprovat que així es disminueix la freqüència i la intensitat, la persona percep que es controla i, al cap d’un temps, ni tan sols es produeixen nous episodis.
- Per al control del sistema nerviós és important que la respiració siga pausada i que l’oxigen arribe al diafragma. Recuperar la freqüència respiratòria normal durant un episodi ansiós permetrà que els altres símptomes de l’angoixa desapareguen de forma gradual i que es puga aturar la crisi abans d’arribar a la intensitat màxima.
- No s’ha d’oblidar que en el moment en què apareguen els primers símptomes és obligatori distreure la ment en alguna cosa que allunye l’atenció dels senyals físics que s’estan experimentant. Comptar de 1.000 cap enrere, entretenir-se en altres estímuls externs i escriure’ls en una llibreta o iniciar una conversa són exercicis de distracció que mantenen l’atenció en coses diferents d’un mateix. Aquest és el millor consell perquè la crisi s’atenue i no arribe a l’atac.