La pesca de rebuig, rebutjada
Diverses fonts xifren els rebuigs en 20 milions de tones anuals, una quarta part de la pesca a nivell mundial. Un estudi del 2005 de la FAO calculava que els rebuigs representen el 8% de les captures a escala mundial, encara que les dades poden variar molt en funció de la zona o de la pesquera. Així, segons aquest estudi, només el 4% del total de les captures en pesqueres locals artesanes es rebutja, mentre que en la pesca d’arrossegament es pot rebutjar el 50% de les captures o més. En alguns casos, el volum del peix llençat pot equivaler al 70% de les captures totals, és a dir, en casos extrems es llença per la borda quasi tanta quantitat com la que es comercialitza després.
Encara que la falta de dades reals impedeix conèixer l’escala real dels rebuigs, ja que no hi ha forma de saber “oficialment” quin volum de pesca llença cada vaixell, es té constància que no són minúcies. La UE defineix els rebuigs com un “malbaratament” natural i econòmic, que soscava la biodiversitat i les poblacions de peixos, augmenta la pressió pesquera i no comporta cap benefici nutricional ni econòmic.
Un estudi del 2001 de l’Institut d’Investigació de l’Haia, que intentava calcular el valor econòmic dels rebuigs en algunes pesqueres europees, xifrava en 160 milions d’euros el valor dels rebuigs en la pesquera d’arrossegament de vara als Països Baixos el 1998. La xifra equivalia al 70% del valor de les captures desembarcades aquell any per aquesta mateixa pesquera. I el resultat més cridaner de l’estudi es concretava en els rebuigs en la pesquera francesa de cigala, que suposaven, en valor econòmic, el 100% de la captura desembarcada a l’any, mentre que en pes equivalien només a la meitat.
Per posar fi al malbaratament, el Parlament europeu ha aprovat enguany un informe en què es plantegen mecanismes per a reduir les captures accidentals i eliminar els rebuigs en la pesca. En l’informe es recull que una de les formes més sensates de tractar el problema és la selecció d’algunes pesqueres per a assajar aquestes fórmules, com ara la pesca d’arrossegament de vara i les pesqueres de bacallà, dues de les que més rebuigs generen.
Des d’aquest organisme europeu es parla d’incentius més que no de penalitzacions, com ara permetre un accés preferencial a zones parcialment tancades als vaixells que facen servir xarxes més selectives o l’aprofitament dels rebuigs. No es tracta de pescar més sinó d’aprofitar el que ja s’ha capturat i que no es malbarate. La UE no pot permetre, diu el Parlament europeu, “una política que permeta deixar perdre més d’un milió de tones de peix (a Europa) saludable cada any”.
L’objectiu, per tant, és donar una sortida comercial als peixos i crustacis que es rebutgen i destinar-los a la fabricació de farines de peix, d’olis o al consum humà, en els casos en què siga possible. A Espanya, diversos xefs col·laboren amb universitats com les de Cadis, Saragossa, Càceres o Granada per trobar noves fórmules culinàries per a aquests peixos en forma d’embotits o concentrats de caldos. No obstant això, la comercialització dels rebuigs, adverteixen alhora des de la UE, ha de fer-se amb cautela per a evitar l’efecte pervers de crear un mercat alternatiu que porte, també aquestes espècies, a la sobreexplotació.
Per a donar pas a aquesta comercialització dels rebuigs, fa temps que es parla de replantejar el sistema de Totals Admissibles de Captures (TAC) i quotes de pesca. Concebudes per a evitar la sobrepesca, les quotes són, paradoxalment, una de les causes dels rebuigs. La raó és que els pescadors llençaran qualsevol exemplar de menor valor, a fi que la quota que tenen assignada quede coberta amb les captures de més valor. Per això, ja fa temps que s’estudia la possibilitat de descomptar els rebuigs de la quota, és a dir, que no computen com a part de la quota en arribar a port. D’aquesta forma, els vaixells no llençarien al mar aquest volum de biomassa que representa un gran interès nutricional i econòmic.
Amb tot, en zones com el Mediterrani, on no funciona el sistema de quotes excepte per a la tonyina roja, s’haurien d’aplicar altres mesures, com ara la reducció de l’esforç pesquer, el tancament temporal de zones de pesca o la implementació de xarxes més selectives. Al cap i a la fi, les pesques accidentals i els rebuigs són també una conseqüència directa del sobreesforç pesquer. Tot i això, molts experts aclareixen que les millors mesures passen per portar a terme una bona gestió de les vedes i fer més coherent l’actual reglamentació de pesca. Al Mediterrani, per exemple, a penes hi ha vedes, així que hi ha molt per fer en aquest sentit.
A Europa, Escòcia ha començat enguany un nou sistema de tancament voluntari de zones a la pesquera del bacallà. Impulsat per la indústria escocesa en cooperació amb el Govern, el sistema implica la presència d’observadors imparcials a bord dels pesquers. Aquests observadors controlen que les captures d’alevins no siguen elevades i, en el cas que fos així, prenen mostres i proposen el tancament temporal de zones de fins a 15 milles quadrades.
D’altra banda, i pel que fa a la coherència del reglament, alguns experts ja han denunciat alguns “absurds legals” que permeten xarxes que, per la grandària de la malla, capturen exemplars de talles inferiors a les reglamentàries. En aquests moments es treballa per implementar noves xarxes més selectives, com ara la malla quadrada, i s’estudia la supervivència dels organismes que se n’escapen-una xarxa selectiva no és realment eficaç si no permet sobreviure les espècies que n’han d’escapar -.