El panorama econòmic fa vertigen, feredat…?
Jo definiria la situació actual, sent generós, com de complicada.
I sent realista?
Sent realista, des del punt de vista financer, ens trobem en el moment més difícil des de la Gran Depressió de 1929. Insistisc, des del punt de vista financer. És veritat que l’economia real encara s’ha vist, i subratlle l’encara, poc afectada atesa la gravetat de la situació financera. Per a l’economia real la situació no és tan difícil com la crisi del 1973, que va ser, sens dubte, molt més greu, però encara pot empitjorar per a l’economia real perquè les turbulències financeres, insistisc, són les més serioses des del 1929.
S’ha passat en pocs anys de prestar diners sense mesura a una rigidesa implacable. Quina explicació es pot donar al desconcertat consumidor?
Per descomptat això no és gens positiu. El que va ocórrer al final dels anys 90 i primer lustre d’aquest segle era que els tipus d’interès eren excepcionalment baixos. A Espanya ha sigut així perquè el Banc Central Europeu vetlla per l’economia dels 12 països de l’Euro. Com a conseqüència d’això, els tipus d’interès que podien ser encertats per a Alemanya, per a França… eren excessivament baixos per a Espanya. Resultat: estalviar era molt poc rendible i endeutar-se era extremadament barat.
Es pot dir que el ciutadà espanyol s’ha comportat de forma irracional?
No, però sí que s’ha comportat tenint en compte una visió a molt curt termini perquè estava clar que els tipus no havien de seguir a aquell nivell tan baix. Però és que pràcticament regalaven els diners. Si analitzes la situació a curt termini, és fàcil dir “m’endeute”: cases, cotxes, viatges… El que faça falta.
I els bancs, no haurien d’haver tingut aquesta visió a llarg termini?
Doncs sí, però passava el mateix. Els bancs s’adonaven que prestessen el que prestessen i a qui ho prestessen, els ho tornaven tot. No hi havia grans marges, però si prestes molt amb marges petits tens molt de negoci.
I les institucions no havien d’haver pres cartes en l’assumpte? No haurien d’haver aportat una mica de seny en aquesta situació?
Quan l’economia es ressent, passa a estar en el primer lloc de les preocupacions dels ciutadans en les enquestes. L’interès és evident, però, vostè diria que el ciutadà mitjà entén d’economia?
No. I hauria de ser més conscient de la realitat econòmica.
A qui correspon aquesta responsabilitat?
Una part de responsabilitat recau en els mateixos economistes, que, com altres professions, tendim a explicar les coses de forma complexa. Una altra pot recaure en els mitjans, però jo crec que és una elecció dels ciutadans.
Quant hi ha de crisi econòmica real i quant de crisi de confiança en aquest moment?
Cada vegada n’hi ha més de real i menys de confiança. És veritat que en els primers estadis d’aquesta crisi els indicadors de confiança dels consumidors queien més ràpid del que és normal. Però tal com evoluciona la situació financera i la repercussió que pot tenir en l’economia real, cada vegada hi ha més de real i menys de psicològica, per desgràcia, perquè aquesta és més fàcil de remuntar.
Crida l’atenció el component psicològic, subjectiu i, per tant, impredictible, que té l’economia.
Hi ha especialistes en l’àmbit de l’anàlisi psicològica dels temes econòmics i de les reaccions econòmiques. Però és veritat que l’economia té un component psicològic molt important. Si tots els ciutadans pensessen que la crisi serà molt greu i el futur hagués d’anar molt malament i deixessen de consumir, el futur aniria molt malament perquè el consum, a Occident, és el 60% de mitjana del PIB.
Llavors, al seu parer, el ciutadà ha de continuar consumint per a evitar que s’agreuge la crisi? Com ha d’actuar davant d’aquesta?
El ciutadà ha de ser responsable i pensar a mitjà termini. És a dir, hi ha ciutadans que no tenen per què restringir el seu consum ara mateix, no han de fer-ho perquè tenen un treball fix, una remuneració raonable, treballen els dos membres de la parella… Nombroses situacions que els permeten continuar consumint de forma normal. I hi ha altres ciutadans que s’han d’estrènyer el cinturó, bé perquè s’han endeutat de més o bé perquè han treballat en sectors en què s’ha guanyat molts diners i que ara estan en crisi, com és la construcció i tot el que comporta.
No resulta frustrant fer tants estudis i anàlisis amb milers de xifres, dades, estadístiques per a comprovar que una part important del que puga ocórrer depèn de la por o de la confiança?
Efectivament, és un dels traumes de l’economia com a ciència. Per això són tan importants els indicadors de confiança i se’ls dóna tanta rellevància.
Què és un indicador de confiança?
És una enquesta en què es pregunta com es percep la situació econòmica respecte del període anterior i la previsió que es té sobre el futur, a sis mesos o un any. Són preguntes relativament senzilles perquè el que es pretén és avaluar allò que els models no poden captar, què creu la ciutadania que passarà. Els consumidors són el 60% del PIB, per tant, el que ells creuen, siga veritat o no, és molt important.
El nombre de divorcis a Espanya ha disminuït l’últim any. Les crisis econòmiques repercuteixen en les crisis personals?
Absolutament. És lògic que, si les possibilitats d’ocupació empitjoren i la remuneracions no pugen, un tinga menys possibilitats d’iniciar una nova vida. I no parle només de divorcis, també de l’abandó o no de la llar paterna…
Que augmente el consum de menjar ràpid, la despesa en jocs d’atzar, el consum de les marques blanques? indica que la societat ja ha interioritzat la crisi i tracta de salvar els mobles com siga?
Sens dubte.
El fre del consum es deu a la incertesa sobre la situació econòmica o a l’aclaparament hipotecari?
Es deu a una restricció molt important de liquiditat per les dues raons. En primer lloc, perquè els tipus d’interès han pujat i això fa que no només les hipoteques, sinó també la resta de crèdits, representen una major càrrega. En segon lloc, no oblidem com s’incrementa l’atur, i per tant són moltes les persones que es veuen privades de la font principal de renda, més els autònoms: molts d’ells no es reflecteixen en l’atur, però ha disminuït de forma molt notable el negoci que poden dur a terme.
En quina mesura la situació que es viu a Espanya es deu al desenvolupament immobiliari desenfrenat dels últims anys?
El que ha passat és que hem tingut un model de creixement extraordinàriament desequilibrat on, ho torne a repetir, ni ciutadans ni banca s’han comportat de forma irracional, però no han sabut veure més enllà del curt termini.
Els puntals de l’economia espanyola són, per tant, més que de ciment, de fang, com diuen els analistes internacionals?
La veritat és que la variable clau en economia és la productivitat i la variable que pitjor funciona en l’economia espanyola és, precisament, la productivitat. Hem fet algunes coses molt bé, hem millorat els equilibris macroeconòmics del servei públic; fins i tot de la inflació, encara que ara tornem a tenir uns repunts de certa magnitud; hem liberalitzat en una bona part l’economia; però en l’àmbit de la productivitat hem avançat molt poc, i sense productivitat no hi ha competitivitat. Això ens deixa a mitjà i a llarg termini amb un problema seriós.
La preparació és també una altra de les rèmores que arrossega l’economia espanyola. Davant de la recessió, més formació?
I quan no hi ha recessió també. En educació reglada tenim el costum que cada govern canvia el sistema educatiu de dalt a baix. Això és un desastre, jo no puc entendre com quan es parla de pactes d’Estat el de l’educació no és el primer. A més, dediquem un 40% menys de la mitjana de l’OCDE a formar al lloc de treball, per no parlar que hi ha un problema de temporalitat en l’ocupació a Espanya que, com tots sabem, és més del doble que la mitjana de la UE. Si un treballador té un lloc de treball precari, quin incentiu té de formar-se i quin té l’empresari de formar aquest treballador…? És veritat que hi ha sectors on l’ocupació ha de ser per necessitat temporal, sens dubte, però una tercera part del total? Això no es pot mantenir.
En quina mesura repercuteixen i repercutiran en el ciutadà els efectes d’aquesta crisi financera?
De moment, a Occident en general i a Espanya en particular té un impacte molt clar i molt directe, que és l’accés al crèdit. Tota l’economia occidental viu molt del crèdit: l’economia nord-americana, la britànica, l’espanyola i la irlandesa són els quatre exemples més clars, que coincideixen a més amb els quatre països que han tingut un boom immobiliari molt fort i amb els països que més estan patint aquesta restricció del crèdit. I ja des del punt de vista del ciutadà, és evident que percebem problemes per a accedir al crèdit de particulars i empreses.
Els milions de famílies que sofreixen per l’augment constant de l’Euríbor, a qui han de culpar?
A ells mateixos. No hi ha hagut ningú que haja obligat cap família espanyola a endeutar-se al nivell a què ho han fet, algunes d’elles, més enllà del que és raonable. Insistisc, pensant a mitjà o a llarg termini. Ara bé, he de matisar que són famílies que no han rebut la informació necessària. En alguns casos, les entitats financeres -per desconeixement o interès- no els han transmès d’una forma clara les implicacions d’aquest endeutament i que aquests tipus d’interès eren mentir, que era el mínim a què arribarien els tipus d’interès en els 30 o 40 anys de la seua hipoteca. El tipus normal a la zona Euro, i per tant per a Espanya, es fixa entorn de l’actual. Aquesta és la part en què els ciutadans no són responsables. Però per als qui sí que els ho van explicar o per als qui van sentir de boca dels experts aquests advertiments, l’única responsabilitat és seua.
I els conductors que compren gasolina molt cara quan puja i menys barata quan baixa el preu del cru, a qui poden responsabilitzar?
Aquí hi ha una explicació triple. La primera és que les persones veuen molt més ràpid el moment en què pugen els preus que quan baixen, per tant hi ha un problema de percepció, no necessàriament real. La segona és que les companyies són molt més ràpides a repercutir a l’alça que a la baixa, pel negoci. I la tercera, encara que jo sóc dels qui creuen que el preu del petroli ha baixat per a quedar-se, hi ha alguns analistes que pensen que el preu del petroli tornarà a repuntar. Com que les companyies venen ara un petroli que procedeix del que van comprar temps enrere, fins que no es consolide la baixada és raonable que no disminuïsca massa el preu de la gasolina i això cal tenir-ho en compte. El que passa és que si la baixada es consolida algun temps més no estarà justificat que no es repercutisca clarament sobre el preu. Però sí que és raonable concedir 2o 3 mesos de marge perquè hi ha un debat entre els analistes en aquesta qüestió.
Deia que el 60% del PIB ve donat pel consum. El consum excessiu és bo, dolent o regular per a l’economia?
És dolent si comporta establir desequilibris. Si en una economia el consum creix al 10% anual perquè la renda per càpita creix al 12%, l’augment del consum no em preocupa. Això tira de l’economia. Però si el consum creix més enllà del que la renda dels ciutadans permet i repercuteix en la disminució de l’estalvi, això és pa per a avui i gana per a demà. Als EUA la taxa d’estalvi personal és zero. Això és insostenible; lògicament quan s’han de reposar aquests nivells d’estalvi el consum cau, i el que ha sigut exuberància en un moment es converteix en crisi al moment següent. Per tant, és millor mantenir uns patrons de consum dinàmics però moderats que no èpoques de fortíssim increment perquè després s’estanca, tant per dalt com per baix.