Atents als ronyons

La comunitat mèdica debat sobre la necessitat d'estendre la detecció precoç de fallades renals
1 Desembre de 2007
Img salud 2 a listado

Atents als ronyons

/imgs/20071201/img.salud-2.01.jpgUn de cada vuit espanyols pateix, sense saber-ho, insuficiència renal en major o menor grau. Quan la malaltia evoluciona pot transformar-se en crònica i es corre el risc que el dany acumulat al ronyó siga irreversible. Per evitar el risc associat, diversos fòrums mèdics aposten per la detecció precoç a la població general, encara que l’acord no és unànime.

Entre les causes més freqüents d’una malaltia renal crònica (MRC) destaquen una pressió arterial elevada, diabetis i patologia cardiovascular. A causa de l’alt risc que la malaltia progresse i desencadene una fallada renal, s’han intensificat les investigacions per millorar-ne la detecció i, de manera particular, el tractament precoç.

De la mateixa manera, s’ha obert un intens debat sobre la conveniència d’estendre aquests sistemes a sectors de població fins ara no considerats com a subjectes a factors de risc específics. Els dubtes sobre la relació entre el cost i el benefici potencial derivat d’aquesta extensió impedeixen, per ara, aconseguir una posició de consens.

Fins a l’actualitat, les proves diagnòstiques orientades a detectar una MRC de forma precoç es realitzen en pacients amb hipertensió o diabetis. L’objectiu que es persegueix des d’alguns sectors mèdics és estendre-ho a totes les persones que vagen al metge per qualsevol causa. Les proves diagnòstiques escollides són la determinació de creatinina, per a estimar la taxa de filtració glomerular (TFG); la relació albúmina-creatinina en orina i el sediment urinari (proves que ja es realitzen habitualment en les analítiques periòdiques de molts treballadors).

En una conferència d’especialistes celebrada al febrer del 2007 al Regne Unit amb l’objectiu d’arribar a unificar criteris sobre la MRC en estadis precoços, els experts han establert que no hi ha cap evidència científica que recolze la necessitat d’una detecció precoç en la població general.

Tampoc hi ha evidències, segons els experts reunits al fòrum britànic, que s’obtinguen millors resultats amb un tractament precoç que amb la teràpia convencional quan es diagnostica la malaltia pel seu curs normal. Asseguren que aquestes raons portarien a “etiquetar” com a malalts moltes persones i a medicar-les sense motiu. A més, suposarien una elevada despesa econòmica i de recursos sanitaris.

Riscos

També hi ha opinions contràries. En el marc del Seminari Gallec d’Estudis Renals, celebrat a l’octubre del 2007, s’han presentat resultats d’una àmplia investigació epidemiològica que han portat la Societat Espanyola de Nefrologia a proposar l’extensió dels sistema de detecció. L’estudi posa de manifest que el 12% de la població espanyola pateix una malaltia renal oculta i que el 40% d’aquests probablement morirà per aquesta causa abans d’entrar en un programa de diàlisi.

Davant d’aquestes dades, els experts espanyols insten a la detecció precoç dels potencials malalts abans que la funció renal estiga massa danyada i impedisca que el tractament siga efectiu. Cal tenir en compte que quan els resultats analítics estàndard comencen a elevar-se, la funció renal està deteriorada ja en un 50%. Segons les dades, una vegada que la funció renal assoleix aquesta fase, les taxes de supervivència que superen els deu anys no arriben al 10%.

Revisions preventives

Les revisions preventives, generalitzades en la dècada dels setanta per a la prevenció de les malalties cardiovasculars, han anat estenent progressivament les indicacions fins a aconseguir un bon nombre de patologies. L’extensió d’aquest tipus de mesures preventives, tan celebrades en la detecció precoç d’algunes formes de càncer o en les malalties cardiovasculars, ha sigut qüestionada en altres casos perquè es considera una proliferació excessiva o perquè la relació cost-benefici de la mesura és qüestionable. Els detractors entenen que, a la fi, acaben sorgint més ?malalts’ que els que en realitat hi ha.

El que s’espera d’una prova diagnòstica preventiva és, fonamentalment, un valor predictiu alt, que els casos detectats tinguen grans probabilitats de desenvolupar la malaltia i que els falsos positius, és a dir, les persones que donen positiu en la prova però que estan sanes, siguen escassos. Moltes vegades, una prova amb resultat positiu obliga el pacient a sotmetre’s a una sèrie de proves diagnòstiques (cascada diagnòstica) que pot tenir conseqüències negatives en forma d’impacte psicològic o riscos derivats d’altres exploracions.