"L'ésser humà és el seu primer psicòleg"

Sí, és clar.

No, jo no hi he anat mai perquè tinc la fortuna d’haver sigut regalada pel destí amb un caràcter optimista i saludable. Però no descartaria la idea d’anar-hi si ho necessités, és clar que sí.

/imgs/20071201/img.entrevista.02.jpgCompletament. Encara més, de vegades els mitjans de comunicació ens passem a l’altre costat i denominem síndromes o símptomes allò que no és més que la vida, la part una mica fosca de la vida que té a veure amb la tristesa, amb la malenconia.

Ho és. Fa un parell de dècades, davant d’una depressió, el metge com a molt et deia: “Vinga, vinga, cal sobreposar-se”. Cal tenir en compte que de cada deu persones que van al metge de família, set poden tenir problemes d’ansietat. No d’una altra índole, no de depressió, que és un trastorn més complicat i profund. Perquè això, per exemple, que fa dos, tres dècades no tenia importància, avui sí que en té i si es pot resoldre es posen tots els mitjans per a fer-ho. També els psicofàrmacs han avançat prou.

El psiquiatre és un metge que tracta trastorns emocionals i del comportament i, a diferència del psicòleg, pot prescriure medicaments. El psicòleg és una persona que estudia la conducta humana i les emocions, tant en la salut com en la falta de salut. Analitza la conducta humana i la seua aplicació en molts àmbits, de primer en la reivindicació de la felicitat i després en l’educació, la infància, la política, la publicitat i fins i tot la intel·ligència artificial o la vida dels astronautes. I un psicoanalista és més difícil de definir: són persones que es basen en la teoria freudiana, que observen el desenvolupament humà i la vida en general amb una sèrie de principis psicoanalítics, el Jo, l’Això, el Súper Jo, la interpretació dels somnis, etc.

Interpreten el món a més de fer psicoteràpia. La curació sol ser, en general, molt llarga. Un psicoanalista no et resol el problema en tres mesos o en sis. Són persones que giten el client al sofà i poden estar-s’hi dos, tres, sis, nou anys. Es pot dir, des del respecte, que no és molt efectiu per a curar trastorns emocionals.

Crec que, d’una banda, està bé que les persones vagen al psicòleg si ho necessiten i, de l’altra, crec que es pot viure sense la necessitat d’anar a un psicoterapeuta de la mà a tot arreu, que l’ésser humà és el seu primer psicòleg i, si hem tingut la fortuna de tenir una infància saludable i ens han educat en la fortalesa, l’audàcia contra el món, i després la vida no ens ha sigut gaire desfavorable, és possible que et passes la vida sense necessitat de recórrer a un psicòleg com segurament no s’haja de recórrer a un oncòleg.

Bé, no s’ha de perdre de vista que els psicòlegs som com l’eixugaparabrisa del cotxe, ajudem a veure millor el camí, però cadascú ha de seguir la seua ruta.

Això s’ha dit, efectivament, però en l’actualitat, en un servei de psiquiatria d’un hospital hi ha psicòlegs i en les consultes privades dels psicòlegs hi ha algun psiquiatre perquè alguns trastorns requereixen la prescripció de psicofàrmacs. Per tant, cada vegada hi ha més integració dels dos grups, encara que és ben cert que la societat entén millor els psiquiatres.

També exercici físic. En el meu llibre Ansiosa-mente dic, en l’última part, que per a combatre l’ansietat és necessari no automedicar-se, prestar atenció a l’alimentació i fer exercici físic. L’exercici és molt bo per a tot perquè no podem separar ment i cos. El cervell són 350 grams d’una matèria grisa i aquí dins, si hi busques, no hi trobaràs la intel·ligència ni les emocions, però sense cervell no hi ha ni intel·ligència ni emocions. Per tant, si aquest cos físic està ben entrenat, àgil, li toca l’aire, la llum, no estem cansats ni amb excés de pes… estarem millor. A més, hi ha les famoses endorfines, que són aquelles espècies de morfines naturals que segrega el nostre cervell quan balles o rius, corres o fas exercici físic. Jo sóc molt partidària de l’exercici físic.

Sens dubte, i m’ha vingut molt bé.

Sí, són molt importants les relacions humanes, riure, mantenir el bon humor, no quedar-te tancat. Les xarxes socials són un suport molt important que et dóna una proporció molt important de salut. Deia el cardiòleg Fuster que els espanyols, especialment les espanyoles, som més longeus que altres ciutadans del món especialment perquè som més parladors. Jo estic d’acord amb ell. Parlar, xerrar, mantenir relacions amistoses… L’amistat és molt barata de mantenir. En canvi, de vegades no preservem l’amistat, la considerem un fenomen de la infància o la primera joventut. Però després, quan ens emparellem o ens casem, sembla que ens hem de lliurar en cos i ànima a l’altra persona, als fills si neixen i al nostre treball, i això no està bé. L’amistat és un valor, ja ho deia Aristòtil, etern, és un regal de la naturalesa. Les coses més interessants de la vida són totes gratis i l’amistat n’és una, i crec que t’ajuda molt a mantenir xarxes de seguretat davant de les adversitats o els cops de la vida. T’enfonses menys perquè tens un agafador. De vegades els cops són immensos, però està estudiat que fins i tot en els moments d’alta adversitat el contacte humà, el consol humà fa que siga més suportable.

Entenc bé els qui es deprimeixen i aquells a qui no agrada el Nadal. Jo tampoc en sóc una gran entusiasta, però passe per la pedra com tothom perquè pel Nadal hi ha uns rols “obligatoris”. Tots hem de ser familiars, “bons” i hem de consumir molt. Està molt disfressat, però és consumisme absolut. I després hi ha persones que no tenen ningú que torne a casa pel Nadal i realment se senten més sols.

No, desgraciadament és un fet i hi ha persones que no saben sortir del seu àmbit de soledat. Crec que era Carmen Alborch qui deia que no és el mateix viure sol que estar sol. I el contrari també: hi ha estudis sobre matrimonis i se sap que persones que viuen juntes, casades i que no se separen no tenen una vida satisfactòria; i quan se’ls pregunta si se senten sols afirmen que sí, més homes que dones, per cert.

Campoamor parlava de la soledat de dos en companyia. El consell nadalenc és que si ets més fred que un timpà, com deia un nebot meu, potser ets aliè a tot el que està passant, però si no ets tan fred i t’afecta el ritual nadalenc, el bombardeig dels mitjans de comunicació…uneix-te a qui siga, perquè sempre hi ha alguna altra persona que es trobarà en la teua mateixa situació. I una abraçada entre dos desconeguts pot tenir la mateixa intensitat i el mateix amor que entre dues persones conegudes.

Sí que és cert que la promou, però aquesta abraçada al desconegut la fas en moments d’alta tensió emocional.

Home, crec que no cal fer els nostres fills desconfiats. Una de les grans claus de la vida és l’educació, quins valors et donen. Encara que molts els reconstrueixes o els elimines, gran part d’aquests et queden. L’educació és definitiva, no pots fer els teus fills desconfiats, dolents, covards. Cal evitar que entenguen la vida en termes d’hostilitat, d’ells i nosaltres, ni tan sols quan van al partit de futbol. No cal crear enemics on simplement hi ha un joc d’adversaris. L’esport és un vehicle molt curiós de l’educació, perquè no ho sembla, però ho és, i molt.

Els fills han d’entendre des del principi que el món és bo i que els humans som benèvols. Això no és del tot cert, però quan la vida et va donant l’altra cara, tu ja ets més madur. Per desgràcia, ara el que es porta són els dolents, els agressius. Els xics bons són uns “faves”. Sembla que la bondat no està de moda. El bo és ser violent, agressiu i no. La bondat i la benevolència són els majors tresors dels humans.

Immediata sí. Si avui estàs molt trist, te’n vas a una botiga i et compres unes sabates potser tornaràs menys trist. Però jo crec que no està massa bé, sobretot ara que arribem al Nadal i el consum es dispara. Diuen els psicòlegs de consum que més del 40% de les compres en un gran magatzem corresponen a un acte impulsiu. Cal estar alerta perquè és una conducta que es pot convertir en compulsiva.

Jo no sé quin és el límit. La compra és com la conducció: transcendeix molt més del que en realitat signifiquen. Conduir no és només “em trasllade d’aquí a Bilbao”, sinó que significa: “tinc un cotxe més gran, sóc més ric, sóc més guapo, córrec molt, em pique amb aquest, em veuran els veïns…” Conduir és molt més que traslladar-se, i a mi m’agraden les motos, sé el que és el plaer de la velocitat. En la compra el mateix.

Jo no sóc partidària de no consumir. Personalment crec que el qui és feliç consumeix menys, però també crec que la vida actual està tan desenvolupada que ens ofereix productes magnífics sense els quals la vida seria més difícil. La psicologia pot ajudar-hi dient-ho.

No tots els “no” són iguals, no tots són bons ni dolents. Defensar els teus drets, el teu criteri, no significa que hages de posar-te en contra de l’altre ni ser mal educat, però moltes persones no ho saben fer i s’ho van empassant.

La timidesa és prou més desavantatjosa que avantatjosa. Els tímids són afectuosos, es tendeix a protegir-los, tenen encant, són discrets, no són mal educats. Aquests són els avantatges. Però que li diguen a un tímid seriós, a un tímid de veritat: “T’agradaria deixar de ser tímid?”. I estaria encantat de deixar de ser-ho, és que no s’atreveixen ni a tornar unes sabates perquè els han donat les dues del mateix peu. La timidesa de veritat, profunda, és un obstacle.

Una vegada més pose l’accent a l’educació a casa. Però si a una persona que ens llegisca li agradaria que li ajudessen a reforçar un poc la seua capacitat de decisió, li aconselle que vaja a un psicòleg, perquè els psicòlegs sí que ensenyem a reforçar la pròpia identitat, a parlar en públic, a saber dir no, a reforçar l’autoestima, que és un element molt important.

Sí, la nostra societat té uns índexs d’ansietat molt elevats.

El primer pas és reconèixer-la, perquè moltes persones ni tan sols perceben que aquesta espècie d’inquietud permanent no és normal. Creuen que són inconvenients de l’ofici, però no és així. De totes maneres, i en línies generals, l’ansietat es cura ràpid i bé.

Tu deies abans que ens cuidàvem el cos. Efectivament, tractem de no menjar greixos per al colesterol, les dones ens maquillem, anem al dentista si tenim un problema, dormim convenientment…però l’amor no el cuidem, pensem que funciona sol. I molt aviat, l’amor o la vida de parella és vulnerable a moltes amenaces. Per exemple la monotonia, l’avorriment, les discussions, la infidelitat, altres amenaces més vagues… La infertilitat i abans de totes aquestes els tòpics. L’amor està molt voltat de tòpics: les cançons, la literatura… l’han adornat molt i llavors la gent confon enamorament amb amor. L’enamorament és amor però és només la primera fase. És un amor molt fulgurant, més cinematogràfic, molt atractiu, veritablement bonic… Pilar Miró deia que el millor estat de l’home és enamorat i correspost. I jo ho subscric, però aquesta primera etapa d’enamorament s’esvaeix i es transforma. Aquí es pot acabar l’amor; doncs bé, tot això que hi hem guanyat! Però potser es transformarà en una cosa menys cridanera però molt, molt important per a la vida. Jo sostinc que un amor, encara que deteriorat, val molt i cal procurar defensar-lo i, al final, si no hi ha defensa, doncs s’ha acabat. I jo pose l’atenció en les discussions, perquè les persones no els donen importància. Avui discutisc, demà també, demà passat… i arriba un moment en què la forma d’entendre’s entre dos membres d’una parella és sempre la discussió, l’hostilitat. I aquí, ben lluny de ser cooperatius, són contraris i al final es converteixen en enemics. Hi ha parelles en què el major enemic d’un en la vida és el cònjuge.

En primer lloc, reconeixent-ho. Les persones s’han d’adonar que hi ha una fortuna immensa que és l’amor, tan immensa com que és el més important de la vida, sens dubte. Els qui estaven en els avions l’11-S i van saber que anaven a morir-se van enviar missatges telefònics. Tots eren d’amor: parella, fills, familiars… En l’últim moment, quan ja no importa res continua important l’amor. Cal fer com aquella cançó espanyola: el qui tinga un amor que el cuide, que el cuide, perquè el qui tinga un amor i ens llegisca s’adonarà que aquesta senyora que té al seu costat i aquell senyor calbet és el seu príncep blau, segurament serà la persona que l’estimarà tota la vida, que l’ajudarà. És un suport, una ajuda extraordinària i és una meravella poder estimar algú, no ja que t’estimen, sinó poder estimar tu. Que pugues lliurar-te a algú, regalar-li les teues cures, la teua passió, el teu talent, la teua ajuda, les teues carícies… Això és tan fantàstic que cal adonar-se’n.

Mira, la sal i el sucre serien les converses, evitar les discussions i, si es discuteix, buscar posicions d’empatia, de posar-se al lloc de l’altre -perquè segurament té una mica de raó- i impedir així que les diferències cresquen i que, a més, es convertisquen en costum. Totes les mostres amoroses físiques: els besos, les carícies, les abraçades, les paraules boniques són molt importants, perquè al principi es diuen molt i després es van dient cada vegada menys i, al final, arriba un moment en què gairebé sembla un compromís dir: “Com estàs, amor?” o fer-se una besada de comiat. Hi ha una investigació molt interessant que diu que en les parelles que es fa un bes de comiat abans d’anar-se’n a treballar hi ha més felicitat, més triomf laboral i fins i tot una esperança de vida més gran. Per tant, posem diversos besos en la nostra vida!

Pura química som tots, perquè som cos. Però hi ha un element màgic que ens diferencia dels animals, i és que som infinitament més intel·ligents i, en conseqüència, infinitament més dolents, més bons, més artistes… L’amor és química, com química és la creació. No és explicable, però és així.

Acabes de citar quatre coses que són absolutament necessàries per a la vida actual. És inconcebible ara la vida sense premsa, televisió, ràdio i Internet. La clau està en el mal ús o potser en l’abús. Els xiquets que estan moltes hores davant de la televisió, per pura resta, no ho estan passant amb els amics jugant al carrer, i sí que és veritat que hi ha xiquets que veuen molt la televisió i sí que és veritat que en la televisió hi ha molta violència. Jo sempre explique l’anècdota d’una amiga sueca, que em va dir el següent: “Algú diu a la seua xiqueta de cinc anys: “s’ha mort la iaia”. I la seua única resposta va ser: ‘Qui l’ha morta?'”. La xiqueta no entenia que les morts podien ser naturals.