Les ciutats marginen encara més els cecs i els sords que els qui usen cadires de rodes
Els rellevants avanços anotats en l’adaptació a les necessitats de les persones que es desplacen en cadires de rodes queden en bona part llastats per les greus dificultats amb què es troben els ciutadans amb discapacitats visuals i auditives.
Els tècnics d’aquesta revista, acompanyats d’una persona en cadira de rodes, una altra d’invident i una altra de sorda i comptant amb la valuosa col·laboració de nombroses organitzacions d’usuaris amb discapacitat van fer tres visites a cadascuna d’aquestes ciutats: la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa. Van efectuar un examen d’accessibilitat al centre urbà, en l’ajuntament o en una altra dependència municipal, en un centre de salut, en un autobús urbà i en el servei d’eurotaxi.
La conclusió més evident de l’informe és que, els últims anys, les ciutats s’han esforçat més en l’adaptació a les necessitats d’accessibilitat de les persones en cadira de rodes (nota mitjana de les 18 ciutats: “bé”) que en les que requereixen els usuaris cecs (nota mitjana: “regular”) i, particularment, els sords (nota mitjana: “malament”).
En la prova relativa a les persones en cadires de rodes van suspendre només Alacant, Còrdova, Sevilla i Valladolid, mentre que hi van destacar positivament, amb un “molt bé”, Granada, Màlaga, Pamplona i València. Per apartats de l’estudi, els millors resultats per a discapacitats en cadires de rodes (mitjana de “bé”) els van obtenir les visites a l’ajuntament i a la instal·lació sanitària (atenció primària) i en el viatge amb autobús. L’adaptació del centre urbà es va quedar en un poc satisfactori “acceptable”, per falta de paviments estables, voreres i rastells mal rebaixats i pel mobiliari (jardineres, fanals, senyals) mal ubicat.
Els invidents ho tenen pitjor que els qui es desplacen en cadires de rodes: es troben amb més dificultats per a moure’s i exercir d’usuaris a la seua ciutat. La nota global de les 18 capitals en la seua adaptació als cecs és un “regular”, un suspens, i l’únic apartat que aconsegueix l’aprovat és el centre de la ciutat, amb només un “acceptable” per la falta de paviments tàctils i sonors que ajuden a l’orientació de l’invident, a més de semàfors amb senyals acústics. Ajuntament i centre de salut suspenen, a causa principalment de la falta d’informació en braille i de sistemes alternatius per a emplenar documents i efectuar tràmits. Tampoc millora la situació en l’autobús urbà, que també suspèn, en aquest cas per la manca de dispositius sonors i d’informació en braille tant en marquesines i pals com en l’interior del vehicle.
Només set ciutats aproven l’examen, si bé únicament la Corunya ho fa amb cert marge. Entre les que pitjor atenen les necessitats dels invidents destaquen Còrdova, Sant Sebastià i Vitòria. Aquestes dues últimes, juntament amb Bilbao, Cadis, Sevilla i Valladolid, també es troben entre les pitjors en l’adaptació als requeriments específics dels usuaris sords, examen en què només aproven, i amb compromisos, Barcelona, Madrid, Màlaga i Oviedo; fins i tot la Corunya, la ciutat amb millor nota global en aquesta investigació, va ser incapaç de superar el “regular” en aquesta prova específica. A Alacant, Còrdova, Granada i Múrcia no va ser possible fer, en condicions equiparables a les de les altres ciutats, aquesta prova d’accessibilitat per a persones sordes. L’autobús urbà va assolir una nota satisfactòria (un “bé”) en adaptació per als usuaris amb discapacitat auditiva, que passa a ser un mediocre “acceptable” quan parlem del centre de la ciutat. De totes maneres, les principals deficiències d’adaptació de cara a les necessitats dels ciutadans sords es van registrar en ajuntaments i centres de salut, que van merèixer un rotund suspens (un “malament” sense pal·liatius) a causa de la falta d’intèrprets professionals de la llengua de signes i a la manca de sistemes visuals d’informació.
La prova al centre de la ciutat
Les persones amb discapacitat motriu que van participar en l’estudi necessitaven, per a desplaçar-se, la cadira de rodes. Només en vuit de les 18 capitals el paviment del centre urbà es mostrava estable. En onze ciutats (Alacant, Barcelona, Cadis, Còrdova, Múrcia, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Vitòria i Saragossa) alguns rastells tenien una altura superior a 14 centímetres. En concret, en cap dels passos de vianants per on es va creuar el carrer a les ciutats d’Alacant, Cadis i Sevilla s’havia rebaixat el rastell, i només en alguns de Còrdova, Madrid, Múrcia i Saragossa. Encara més, a Sevilla i Valladolid el tècnic de la revista va haver d’ajudar a pujar i baixar de les voreres la persona discapacitada amb la qual estava fent la prova. En el 40% de les ciutats analitzades, tant fanals com senyals, per la seua ubicació deficient, representaven un obstacle per al pas de la cadira de rodes. En la mateixa proporció, es van trobar elements del mobiliari urbà amb vores o arestes.
El paviment tàctil, que ajuda a orientar la direcció dels passos de les persones invidents, es va veure en set de cada deu ciutats (les excepcions: Cadis, Múrcia, Pamplona, Sevilla i Saragossa). Molt menys freqüents són els terres sonors, molt útils per a persones que utilitzen bastó (només es van trobar a la Corunya, Granada, Sant Sebastià i Valladolid).
D’altra banda, en gairebé la meitat de les capitals es van trobar rajoles de diferent color perquè les persones amb visió reduïda puguen diferenciar els espais, com per exemple la direcció cap a un pas de zebra. En diversos carrers de Valladolid (Gamazo, Muro, General Ruiz i 2 de Mayo) aquest paviment tàctil estava mal situat i conduïa els invidents directament a la circulació. Crida l’atenció que només una de cada tres ciutats (Barcelona, Bilbao, Granada, Màlaga, Múrcia i Sant Sebastià) comptés amb semàfors en tots els encreuaments que es van trobar el tècnic i la persona discapacitada.
En el 40% dels recorreguts efectuats el temps perquè la persona en cadira de rodes creués el pas de vianants no era suficient (proporció semblant a la de les persones cegues o sordes): a la Corunya, Alacant, Bilbao, Cadis, Pamplona, Valladolid i Vitòria van haver d’accelerar el ritme.
És recomanable que els semàfors compten amb algun dispositiu per a avisar de quan es posarà roig: el més habitual és que el llum verd passe de ser permanent a intermitent, molt útil per a les persones sordes i trobat en la majoria de les ciutats; molt menys comú és instal·lar una pantalla per a indicar els segons que queden perquè s’encenga el llum roig, fet que es va veure en tots els semàfors de Granada. Entre les demandes de la comunitat sorda, es troben el canvi de color dels semàfors davant d’una situació de risc (el pas d’ambulàncies, de cotxes de policia o de bombers).
Per a les persones cegues, l’idoni és que els semàfors emeten un senyal acústic. Cap dels comprovats a Saragossa no ho feia, i en una de cada quatre ciutats es van detectar fallades de funcionament. A més, a la Corunya i Valladolid tenen un horari de funcionament limitat.
Esment a banda mereixen les reixetes de ventilació, albellons i embornals, ja que si no estan enrasats degudament o no són antilliscants es converteixen en un perill per a les persones en cadires de rodes o els invidents. En dos de cada tres ciutats es van observar deficiències em aquest sentit.
A Cadis, Granada, València, Saragossa i novament Valladolid es van trobar senyals, banderoles i tendals, entre altres elements, que sobresortien de la paret a una altura inferior de 2,20 metres, amb els quals els discapacitats visuals podien xocar. Un dels costats de la font monumental de la plaça del Pilar de la capital aragonesa queda a ras de la vorera i manca d’indicacions, per la qual cosa les persones cegues o amb visió reduïda poden ficar-s’hi dins sense adonar-se’n.
Les escales representen un dels impediments més grans per a les persones en cadira de rodes. Doncs bé, se’n van trobar en els recorreguts de la meitat de les ciutats. Una de les mesures per a salvar aquest tipus d’obstacle és la instal·lació de rampes, però a Còrdova, Valladolid i Saragossa no n’hi havia en massa llocs amb escales. Així mateix, en tres de cada deu casos el pendent era massa pronunciat (situació pitjor: Granada, Sevilla i València) i el 40% de les escales mancava de baranatge.
Ajuntaments: la casa de tots?
Els ajuntaments formen part de la rutina de molts ciutadans. Hi anem per efectuar tràmits, demanar informació, casar-nos, treballar, consultar documents o sol·licitar assessorament. Per tant, qualsevol persona hauria de poder accedir a les instal·lacions de l’ajuntament fàcilment i sense més problemes. Tanmateix, la realitat és molt diferent.
Les entrades als consistoris han de ser accessibles, cosa que no ocorre en els ajuntaments de Bilbao, Oviedo, Sevilla i Valladolid. Esglaons, rampes que resulten perilloses pel seu pendent pronunciat i portes no adaptades hi impossibilitaven l’entrada o feien que la persona en cadira de rodes necessités ajuda per a poder accedir-hi. En el de Bilbao la porta principal era inaccessible, si bé van poder passar a l’edifici per una de les entrades laterals. A Valladolid es va entrar per la porta posterior després de fer la volta a tot l’edifici.
Quant a les persones cegues, vuit de cada deu entrades dels ajuntaments no tenien passamà. En els detectors de metalls dels de la Corunya, Granada, Màlaga i València van arribar a demanar a la persona cega que col·laborava en la prova que es desprengués del seu bastó.
També va deixar a desitjar el tracte del personal en les oficines municipals estudiades a Còrdova, Múrcia, Sant Sebastià, Valladolid i Vitòria. En comptes de parlar directament a la persona cega, es dirigien al seu acompanyant, gesticulaven o feien servir paraules com “aquí”, “allà”, etc. que no aporten informació útil als invidents.
Una vegada dins de les instal·lacions, és necessari poder maniobrar amb la cadira de rodes a l’interior. Però en els ajuntaments de Bilbao, Oviedo i Sant Sebastià les dimensions de l’edifici dificultaven la mobilitat. A això cal sumar que en deu oficines municipals es van trobar terres relliscosos.
Màquines per a agafar el torn i informació a una altura excessiva, estores a terra, taules d’atenció al públic que no permeten l’acostament a les persones en cadira de rodes (en una de cada tres oficines) o taulells molt alts van ser només algunes de les moltes contrarietats amb què es van trobar els tècnics d’aquesta revista i els discapacitats que participaven en la prova.
Atenent ja les persones cegues, en cap oficina consistorial es va proporcionar la informació en braille i només en les de Barcelona i Múrcia oferien la possibilitat d’emplenar impresos en suport digital. I únicament en el de Sevilla comptaven amb gestió domiciliària (un treballador acudeix al domicili de la persona després de sol·licitar el servei per telèfon; allà l’ajuda a emplenar l’imprès i posteriorment el porta a les oficines). Això sí, en la majoria dels ajuntaments el personal no va manifestar cap problema a ajudar a emplenar l’imprès a l’invident, actitud que s’agraeix, si bé es considera insuficient. No van proporcionar cap alternativa de gestió a l’usuari invident en els locals municipals de Bilbao, Granada, Oviedo, Vitòria i Saragossa.
Amb un abast semblant, si no pitjor, van ser els obstacles amb què es van topar les persones sordes. Només en les dependències municipals de Cadis hi havia un intèrpret professional de la llengua de signes. A més, dels dotze consistoris que mancaven d’aquest servei només a Barcelona, Màlaga i Oviedo es va poder sol·licitar un professional capaç de comunicar-se en aquest llenguatge, encara que fos necessari demanar-ho amb dos dies d’antelació (a Oviedo disposen d’un servei de 24 hores per a casos urgents).
En aquest context, les persones amb discapacitat auditiva no van tenir més remei que comunicar-se de manera escrita, per gestos i fins i tot llegint els llavis del treballador de l’Administració de la seua ciutat. Els ajuntaments menys considerats amb els sords van ser els de la Corunya, Bilbao, Pamplona i Sant Sebastià, seguits dels de Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa.
Una altra de les absències més cridaneres és la manca de sistemes d’avís visual per a alertar en cas d’emergència. Excepte en l’ajuntament de la Corunya, no hi havia cap dispositiu d’aquest tipus: als edificis que disposaven d’un mecanisme d’avís en cas d’evacuació, la majoria de vegades era sonor.
Pel que fa als ascensors, se’n va comprovar l’accessibilitat a les dependències municipals visitades, excepte en els ajuntaments de Barcelona, Madrid, Oviedo i Sevilla, pel fet que l’edifici era d’un pis o perquè no s’hi va localitzar cap elevador. I la cabina de l’ascensor dels ajuntaments de Cadis i Sant Sebastià no permetia l’entrada d’una persona en cadira de rodes i d’un acompanyant, i només quatre de cada deu ascensors dels ajuntaments tenien passamà.
En la part positiva, cal esmentar que els botons de l’ascensor estaven situats a una altura correcta, excepte els dels ajuntaments de les capitals gaditana i alabesa. En set de cada deu casos, la cabina de l’ascensor comptava amb botonera en braille o en relleu, però només a Alacant i Còrdova es van trobar dispositius acústics.
El bany és un espai imprescindible en qualsevol edifici i ha de permetre-hi l’accés i l’ús de qualsevol ciutadà. En les oficines municipals de Cadis, Còrdova, Múrcia, Oviedo, Sevilla i Vitòria no es va localitzar cap lavabo adaptat. El bany visitat en l’ajuntament de Pamplona era molt reduït i amb prou feines hi entrava la cadira de rodes.
En línies generals, es van trobar a faltar portes corredisses, paviments antilliscants, lavabos que permeten regular l’altura, barres de suport abatibles al costat de l’inodor, etc., a més de rètols en braille que diferencien els banys d’homes i dones per a les persones cegues i, per a les persones sordes, sistemes visuals per a indicar si estan ocupats o no.
Centres de salut
Tres dels centres de salut visitats (els d’Alacant, Còrdova i Vitòria) mancaven d’entrada accessible. A més, en alguns d’aquests el pendent de les rampes era massa pronunciat, en cap no es va observar una placa o rètol amb informació en braille que identifiqués l’edifici, només en cinc la porta era automàtica i en més de la meitat no hi havia passamans. A això se suma que en gairebé la meitat dels ambulatoris visitats les taules d’atenció al públic no permetien l’acostament als usuaris en cadira de rodes. Una de les principals dificultats dels invidents és l’absència d’alternatives per a emplenar impresos, com ara documents en braille, suports digitals, etc. L’única opció que tenen és que el personal dels diversos taulells els ajude a emplenar-los, amb la qual cosa en queda vulnerada la intimitat i potser també l’autoestima.
D’altra banda, cap dels centres de salut visitats en aquestes 18 ciutats no comptava amb un intèrpret professional de la llengua de signes, i a més, únicament en els de Barcelona i Oviedo es podia sol·licitar aquest servei (amb tres i dos dies d’antelació respectivament). En l’avaluació de l’accessibilitat dels banys, els resultats van ser millors que en els consistoris. Excepte els visitats a Còrdova i Valladolid, tots tenien lavabo adaptat.
L’accessibilitat del servei d’un autobús urbà ha de començar en les parades d’aquests vehicles, però en el 28% de les que es van visitar no hi havia espai suficient per a la cadira de rodes, i en una de cada tres es van trobar obstacles, problema també rellevant per als usuaris invidents. Per a aquests últims, cap dels baixadors no disposava de sistema sonor per a avisar de l’arribada de l’autobús. A més, cap dels panells o informacions de la parada estaven escrits en braille. I en un de cada quatre parades d’autobús les informacions exposades no estaven a una altura accessible per a les persones en cadira de rodes.
En cinc de les 18 ciutats (Cadis, Còrdova, Màlaga, Valladolid i Vitòria) els conductors no van esperar que la persona amb dificultats de mobilitat estigués completament asseguda al seu lloc per a arrancar. En sentit ben contrari, en els autobusos estudiats a la Corunya, Alacant, Múrcia i Oviedo, el xofer va proporcionar ajuda a l’usuari en cadira de rodes tant en la pujada com en la baixada i en l’acomodació al seient. En qualsevol cas, en tots els autobusos hi havia una zona adaptada per a persones amb discapacitat motriu, la majoria comptaven amb cinturons de seguretat i amb un botó per a sol·licitar la parada, encara que només un de cada tres tenia sistema d’ancoratge per a la cadira. Una altra de les deficiències és que el sistema acústic per a alertar de les parades, implantat només en un de cada quatre autobusos visitats, només se sentia correctament a Oviedo i a València i cap dels vehicles visitats disposava d’informació en braille per a usuaris invidents.
De vegades, les persones amb discapacitat recorren al taxi. Necessiten, per tant, un vehicle adaptat, anomenat eurotaxi. Totes les ciutats visitades comptaven amb aquest servei. Tot i això, no va ser possible utilitzar-lo a Còrdova (calia esperar dues hores) i a Màlaga (el servei no es trobava disponible en aquell moment). En la resta de les capitals els usuaris ficticis van haver d’esperar-se una mitjana de dotze minuts. En tots els casos, això sí, el taxista va oferir la seua ajuda a les persones amb problemes de mobilitat. Les crítiques es dirigeixen sobretot al nombre insuficient de taxis adaptats. Això fa que de vegades, quan es requereix un taxi d’aquestes característiques, no n’hi haja cap de disponible. I a això cal afegir que les tarifes són més cares que les d’un taxi normal.
El millor i el pitjor de cda ciutat
/imgs/20071201/mapa-general.gif Alacant- La Corunya
- Barcelona
- Bilbao
- Cadis
- Còrdova
- Granada
- Madrid
- Málaga
- Murcia
- Oviedo
- Pamplona
- Sant Sebastià
- Sevilla
- València
- Valladolid
- Vitòria
- Saragossa
/imgs/20071201/alicante.jpg
El millor: el servei d’eurotaxi i el paviment tàctil en la majoria dels passos de vianants.- El pitjor: el centre està infestat de barreres urbanístiques, com ara voreres sense rampes, passos de vianants relliscosos, rampes mal dissenyades i massa mobiliari urbà que representa un obstacle. A més, per bé que els semàfors emeten un avís acústic, no se sent correctament, a causa del trànsit excessiu. A això cal afegir que l’Ajuntament és inaccessible.
/imgs/20071201/acoruna.jpg
El millor: el bany adaptat del Consistori.- El pitjor: no tots els semàfors del centre emeten avís acústic i els que ho fan tenen un horari limitat de funcionament. El bastó que usen les persones amb problemes visuals es queda enganxat en alguns albellons i embornals. L’Ajuntament manca de servei d’intèrpret de la llengua de signes, els seus taulells són molt alts i a penes hi ha espai als corredors per a moure’s i maniobrar còmodament en cadira de rodes.
/imgs/20071201/barcelona.jpg
El millor: les persones amb problemes visuals poden activar l’avís acústic dels semàfors mitjançant un comandament a distància.- El pitjor: el paviment d’alguns carrers del centre de la ciutat es troba en mal estat, és relliscós i té forats i rajoles soltes. En les dependències municipals és possible sol·licitar el servei d’un intèrpret de la llengua de signes, si bé no és immediat (pot demorar-se un parell de dies), i a més els taulells d’atenció al públic són molt alts.
/imgs/20071201/bilbao.jpg
El millor: l’eurotaxi, encara que tarda prou a arribar al lloc una vegada que s’ha sol·licitat.- El pitjor: el paviment d’alguns carrers del centre és relliscós, els albellons representen un perill i hi ha voreres molt altes. L’Ajuntament està mal adaptat, pel fet que l’entrada principal és inaccessible, les dimensions de l’edifici no permeten una mobilitat còmoda i els accessos als banys estan en mal estat. A més, la informació en braille brilla per l’absència. Així mateix, manca de servei d’intèrpret de la llengua de signes.
/imgs/20071201/cadiz.jpg
El millor: en les oficines municipals ofereixen el servei d’intèrpret professional de la llengua de signes.- El pitjor: al centre de la ciutat hi ha rajoles soltes als carrers, algunes voreres són estretes i falten passos de vianants adaptats. Hi ha semàfors que manquen d’avisos acústics i els que s’espatllen no s’arreglen. La rampa d’accés a l’Oficina d’Empadronament té un pendent molt pronunciat, i a més les dependències no disposen de bany ni d’ascensor adaptat. Així mateix, l’eurotaxi que es va utilitzar no estava ben adaptat (el cotxe era molt antic i estava en mal estat, i a sobre hi havia eines en la plataforma per a la cadira de rodes).
/imgs/20071201/cordoba.jpg
El millor: el mobiliari urbà està ben distribuït i s’estan desenvolupant obres que faran de les vies urbanes espais més accessibles.- El pitjor: en l’ajuntament, la manca d’informació en braille a més de l’absència de lavabos adaptats. El terra de la major part dels carrers del centre no és estable, a causa de rajoles soltes. A més, es troba a faltar paviment tàctil en els passos de vianants. Així mateix, en alguns carrers les voreres estan deteriorades, la qual cosa fa impossible la circulació en cadira de rodes. D’altra banda, hi ha arbres que manquen de reixeta, i això provoca que les rodes de les cadires s’hi queden atrapades.
/imgs/20071201/granada.jpg
El millor: els carrers de vianants, l’entrada accessible al Consistori i que totes les oficines es troben en una única planta.- El pitjor: reixetes i albellons que no estan enrasades amb la vorera, a més d’alguns terres relliscosos en carrers del centre de la ciutat. Es troba a faltar paviment tàctil de botons que assenyale els passos de vianants. Les papereres i els bancs constitueixen un perill per a les persones cegues. Es van trobar obstacles en l’entorn immediat de l’entrada a l’ajuntament (bancs, arbres, fanals…) i hi ha una manca d’informació en braille i de senyals acústics.
/imgs/20071201/madrid.jpg
El millor: l’edifici de l’oficines municipals de Moncloa estava ben adaptat i comptava amb bany accessible.- El pitjor: terres inestables i relliscosos, igual com la falta de paviment tàctil en passos de vianants. A més, en molts carrers el mobiliari urbà representa un obstacle tant per a invidents com per a persones en cadira de rodes. Així mateix, falta senyalització que avise de l’existència d’obres en la via pública.
/imgs/20071201/malaga.jpg
El millor: paviment tàctil de botons en la majoria de passos de vianants del centre i els carrers de vianants.- El pitjor: el paviment d’alguns carrers és relliscós i hi ha semàfors que no emeten avís acústic. En l’ajuntament es van trobar a faltar senyals que indiquessen les diferents àrees i informació en braille. A més, no s’ofereix servei immediat d’intèrpret professional de la llengua de signes, si bé és possible sol·licitar-lo amb un parell de dies d’antelació.
/imgs/20071201/murcia.jpg
El millor: un dels millors aspectes de la ciutat és que gairebé totes les voreres estan al mateix nivell que la calçada. El pitjor: algunes rampes del centre presenten un pendent massa pronunciat i manquen de zones planes per a descansar, i als invidents se’ls fa difícil l’orientació a causa de l’absència de paviment tàctil. En les oficines municipals no hi ha lavabos adaptats per a persones amb discapacitat i les portes resulten massa pesants i són d’obertura manual. No obstant això, per a emplenar impresos de l’Ajuntament hi ha la possibilitat de fer-ho des de casa mitjançant l’ordinador. Tant en el consistori com al centre de la ciutat es van trobar elements que constituïen un obstacle.
/imgs/20071201/oviedo.jpg
El millor: la zona centre de la ciutat està ben senyalitzada i resulta accessible per a persones amb mobilitat reduïda. A això cal afegir que els passos per a vianants estan senyalitzats mitjançant paviment tàctil i disposen de semàfors que emeten un senyal sonor.- El pitjor: un dels apartats més deficients és el referent a l’ajuntament, ja que es tracta d’un edifici molt antic no adaptat, on es fa difícil la mobilitat de les persones en cadira de rodes, no hi ha intèrpret professional de la llengua de signes (si és necessari cal sol·licitar-lo amb dos dies d’antelació) i manca d’informació en braille. Pel que fa als eurotaxis, són pocs i cars.
/imgs/20071201/pamplona.jpg
El millor: la zona de vianants del centre.- El pitjor: tant en l’ajuntament com al centre es van trobar elements mal ubicats i que representaven un obstacle. Així mateix, la majoria dels passos per a vianants mancava de senyalització mitjançant paviment tàctil i en el consistori no hi havia un intèrpret professional de la llengua de signes ni senyalització als taulells. A més, l’entrada principal és inaccessible i les persones amb mobilitat reduïda hi han d’entrar per una lateral.
/imgs/20071201/sanse.jpg
El millor: els carrers del centre tenen una amplària suficient i estan senyalitzats a través de paviment tàctil.- El pitjor: el metall que cobreix embornals i albellons és relliscós i la senyalització és escassa. Tant en l’ajuntament com a la zona centre es van trobar obstacles, com ara expositors o papereres mal col·locades. L’edifici consistorial manca de terra antilliscant i d’intèrpret professional de la llengua de signes. A més, les persones amb mobilitat reduïda es veuen obligades a entrar per una porta exclusiva.
/imgs/20071201/sevilla.jpg
El millor: disposa d’un servei de gestió domiciliària municipal.- El pitjor: alguns carrers estan empedrats, alguns rastells tenen una altura excessiva, falta senyalització al centre, en els passos per a vianants no hi ha paviment tàctil. L’entrada a l’ajuntament no és accessible, ja que hi falta una rampa, i no hi ha intèrpret professional de la llengua de signes. Tampoc hi ha banys adaptats i el mostrador d’atenció, igual com la màquina per a agafar torn, són massa alts.
/imgs/20071201/valencia.jpg
El millor: hi ha semàfors al centre que funcionen per radiofreqüència. A més, algunes gestions municipals es poden tramitar per Internet o a través del 010.- El pitjor: les voreres del centre resulten estretes, la senyalització és escassa, en alguns carrers el paviment és relliscós i alguns passos de vianants no estan enfrontats, per la qual cosa les persones invidents no poden alinear-se per a creuar correctament. A això cal afegir que en l’ajuntament no hi ha intèrpret professional de la llengua de signes, ni fax. Així mateix, hi ha una mampara que no té cap sistema per a amplificar el so entre la persona que atén i la que és atesa. Hi ha pocs eurotaxis i són cars.
/imgs/20071201/valladolid.jpg
El millor: en l’ajuntament hi ha una pantalla general i una altra en cada taulell per a anunciar el torn.- El pitjor: s’han trobat pocs senyals i alguns elements, com ara papereres, extintors etc. estaven mal situats i representaven un obstacle. Els semàfors amb avís acústic tenen un horari limitat de funcionament i la mala col·locació del paviment tàctil en alguns carrers condueix les persones directament a la circulació. En l’ajuntament no hi ha cap intèrpret professional de la llengua de signes i les persones amb mobilitat reduïda no hi poden entrar per la porta principal sinó que han d’accedir a l’edifici per una entrada posterior.
/imgs/20071201/vitoria.jpg
El millor: la major part del centre de la ciutat és plana i per als vianants, i a més es tracta d’una zona quadriculada en la qual és fàcil orientar-se.- El pitjor: al llarg del centre es van trobar obres que feien que el paviment no fos estable i la senyalització va resultar escassa, igual com que l’accessibilitat de l’ajuntament és deficient, pel fet que es tracta d’un edifici molt antic amb una entrada inaccessible i que no compta amb banys adaptats. Tampoc hi ha un intèrpret professional de la llengua de signes.
/imgs/20071201/zaragoza.jpg
El millor: la senyalització al centre i en les oficines municipals és bona, en el consistori hi ha ordinadors per a informar sobre diferents serveis i les zones reformades de l’edifici són accessibles.- El pitjor: crida l’atenció de manera negativa que hi ha zones en què el paviment no és estable i resulta relliscós i que alguns elements del mobiliari urbà estan col·locats incorrectament, de manera que representen un obstacle. Així mateix, destaca que es van trobar cotxes i motos aparcats a la vorera al llarg de la visita. En l’ajuntament no hi ha intèrpret professional de la llengua de signes i hi ha deficiències d’accessibilitat pel fet que l’edifici és vell.
Com es va fer i taula comparativa
A fi de conèixer l’accessibilitat per a persones amb discapacitat física, auditiva i visual en 18 ciutats del país (la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Cadis, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa) s’ha realitzat una visita al centre, així com a l’ajuntament o a altres dependències municipals i a un centre de salut en cadascuna d’aquestes. Així mateix, s’ha analitzat un autobús urbà i el servei d’eurotaxi.
Per a l’elaboració de l’estudi es va contactar amb Predif (Plataforma Representativa Estatal de Discapacitats Físics), que ens va prestar la seua ajuda a escala nacional, igual com amb les associacions següents: ASPAYM (Associació de Paraplègics i Grans Minusvàlids), a la Corunya, Barcelona, Granada, Oviedo, Sevilla, València i Valladolid; COCEMFE (Federació d’Associacions de Discapacitats Físics), a Alacant; FEKOOR (Federació Coordinadora de Persones amb Discapacitat Física de Biscaia), a Bilbao; FEGADI (Federació Gaditana de Persones amb Discapacitat Física), a Cadis; FEPAMIC (Federació Provincial d’Associacions de Minusvàlids Físics de Còrdova), a Còrdova; FAMMA (Federació d’Associacions de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica de la Comunitat de Madrid), a Madrid; FAMF-COCEMFE, a Màlaga; Frater (Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids), a Múrcia; ACODIFNA (Associació Coordinadora de Disminuïts Físics de Navarra), a Pamplona; Elkartu (Federació Coordinadora de Persones amb Discapacitat de Guipúscoa), a Sant Sebastià; Eginaren Eginez (Associació de Persones amb Discapacitat Física d’Àlaba), a Vitòria; i Associació de Disminuïts Físics d’Aragó, a Saragossa.
Així mateix, pel que fa a l’apartat sobre accessibilitat per a persones invidents, es va comptar amb la col·laboració de l’ONCE (Organització Nacional de Cecs d’Espanya), i també amb la CNSE (Confederació Nacional de Sords d’Espanya) per a l’observació en les visites amb persones amb discapacitat auditiva.
A més, per a aquestes visites van prestar la seua ajuda la Federació d’Associacions de Sords a la Corunya; FESOCA (Federació de Persones Sordes de Catalunya) a Barcelona; BIZKAIKO GORRAK (Associació de Persones Sordes de Bilbao i Bizkaia) a Bilbao; ASORCA (Associació de Sords de Cadis) a Cadis; FESORCAM (Federació de Persones Sordes de la Comunitat de Madrid) a Madrid; Societat Federada de Persones Sordes de Màlaga, a Màlaga: FESOPRAS (Federació de Persones Sordes del Principat d’Astúries) a Oviedo; ASORNA (Associació de Sords de Navarra) a Pamplona; ASG (Associació de Persones Sordes de Guipúscoa) a Sant Sebastià; Federació Andalusa d’Associacions de Pares de Xiquets Sords, a Sevilla; FESORD (Federació de Sords de la Comunitat Valenciana) a València; FAPSCL (Federació d’Associacions de Persones Sordes de Castella i Lleó) a Valladolid; ARABAKO GORRAK (Associació de Persones Sordes d’Àlaba), a Vitòria; i Agrupació de Sords de Saragossa, a Saragossa.