Mal désquena

Claus per a no girar lèsquena al dolor lumbar

Les molèsties dorsals es troben entre les afeccions més freqüents. La higiene postural, la prevenció i el consell mèdic en són els remeis principals
1 Desembre de 2007
Img salud listado 507

Claus per a no girar lèsquena al dolor lumbar

/imgs/20071201/img.salud.01.jpgCaminar drets té un alt cost, i això ho sabem molt bé tots els humans perquè a tots, en algun moment de la nostra vida, ens ha fet mal l’esquena. Sovint és una conseqüència de l’éstrès, les tensions i, especialment, el sedentarisme i les males postures pròpies de la vida moderna. Tot i ser un dels mals més comuns en totes les persones, pocs afectats hi atribueixen la importància que té, fet que condueix a un retard de les solucions per a tractar-lo, eliminar-lo i evitar-ne la reaparició sempre que siga possible.

El mal d’esquena és el dolor mecànic que afecta l’aparell musculoesquelètic, és a dir, els músculs i les vèrtebres. Depenent de la localització, s’anomena cervicàlgia, quan afecta les vèrtebres cervicals; dorsàlgia, si afecta les dorsals; i lumbàlgia, si es localitza en les lumbars, en la part inferior de la columna. Però, a més, aquest dolor pot tenir l’origen en problemes estructurals de la columna, com ara una desviació (escoliosi), el desgast dels ossos (artrosi) o les hèrnies en els discos (coixinets que es troben entre les vèrtebres).

La majoria de vegades l’origen és un problema mecànic musculoesquelètic, encara que es tracta d’un símptoma que no és característic d’una malaltia, sinó indicador de diverses. Per tant, pot ser també el reflex d’un còlic de ronyó, un problema digestiu, endocrí o ginecològic, entre molts altres.

En el diagnòstic del mal d’esquena cal tenir en compte que una radiografia no sempre revela la presència d’un dany estructural, com ara l’escoliosi, l’artrosi o les hèrnies. Fins i tot es dóna el cas que en molts pacients s’han constatat aquests danys però, en canvi, no hi ha dolor a l’esquena. Per aquesta raó, intentar buscar una causa estructural del dolor en les radiografies es considera un concepte antic per part dels clínics. En cas de dubte, en l’actualitat es tendeix a prestar més atenció als símptomes que descriu el pacient que no a la informació de les plaques radiològiques.

Recursos assistencials

/imgs/20071201/img.salud.02.jpgA Espanya, els centres d’atenció primària, les unitats de l’esquena, les unitats del dolor i les mútues d’accidents de treball figuren entre els serveis on pot dirigir-se l’afectat. On cal anar en primer lloc? La primera porta correspon al metge general o de família del nostre centre d’atenció primària. Des d’aquí s’ha de valorar el dolor que patim i aplicar les primeres mesures terapèutiques que, en la majoria dels casos, són suficients.

Si el dolor continua i el metge d’atenció primària ho considera necessari, deriva el pacient a un especialista. El mal d’esquena no és patrimoni d’una sola disciplina mèdica, sinó una afecció que, sovint, ha de ser atesa per un equip multidisciplinar de professionals; és a dir, un traumatòleg, un reumatòleg, un metge rehabilitador i, en casos més extrems, un cirurgià ortopèdic o neurocirurgià. Aquests especialistes es poden agrupar en les anomenades Unitats de l’Esquena, habituals, encara que no comunes, en hospitals i centres sanitaris públics.

En alguns casos, el mal d’esquena no se soluciona amb tractaments farmacològics i els pacients han de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica. En una proporció reduïda de casos s’elimina la font originària de dolor (com una hèrnia), però poden sorgir complicacions (com una fibrosi) que generen un altre dolor. Les Unitats del Dolor es dediquen a atendre el dolor rebel i que ha esdevingut crònic. Estan ateses fonamentalment per anestesistes, encara que també hi ha altres professionals sanitaris que es dediquen a pal·liar aquest dolor que no cedeix.

En les mútues d’accidents de treball també s’atén els pacients amb mal d’esquena. Els visita un traumatòleg que decideix si la persona afectada requereix rehabilitació o no. Entre aquests abunden els oficinistes, que en pateixen per les males postures, i els treballadors del sector de la construcció, que el desenvolupen després de fer esforços i alçar pesos.

Altres problemes addicionals els constitueixen les demores en la pràctica de proves diagnòstiques, el llarg temps d’espera des que s’indica una cirurgia fins que es realitza i els retards posteriors fins que el pacient pot rebre tractaments en les Unitats del Dolor. L’acumulació de retards i temps d’espera acaba repercutint negativament en la qualitat de vida de l’afectat.

Tractaments

Els tractaments disponibles per al mal d’esquena, associats a diversos graus d’evidència científica, són nombrosos. Els fàrmacs analgèsics i els antiinflamatoris (paracetamol i ibuprofèn administrats a intervals regulars i no en funció de la demanda del pacient) i els relaxants musculars (com ara diazepam a dosis baixes, durant una setmana i sempre que no genere dependència en una persona) representen el primer esglaó terapèutic per a combatre el mal d’esquena.

Gràcies a aquests fàrmacs i a mesures d’higiene postural, el dolor cedeix en la majoria dels casos. Així, en el de la lumbàlgia -que pot afectar el 60%-90% de les persones al llarg de la seua vida- més del 90% dels pacients es recuperen en 3-6 mesos i més del 90% de les baixes laborals no superen els dos mesos de convalescència.

El tractament estàndard del dolor agut amb el qual treballen els fisioterapeutes és l’electroteràpia, basada a aplicar corrents elèctrics antiinflamatoris o analgèsics. Per regla general, les persones amb mal d’esquena requereixen un mínim de 15 sessions amb una duració de 45 minuts cada una per a tractar el seu dolor. A més d’això, també es practica la teràpia manual, consistent en massatges, estirades passives i traccions.

L’ozonoteràpia, o aplicació d’ozó, s’ha publicitat els últims anys com una tècnica eficaç per a tractar les hèrnies discals, però continua sent molt controvertida i actualment manca d’evidència científica suficient que n’avale l’eficàcia i la utilitat.

La intervenció neuroreflexoteràpica (NRT) o neuroreflexoteràpia és una tècnica no farmacològica que consisteix en la implantació transitòria d’unes grapes a la pell de la zona de l’esquena que s’ha de tractar (cervical, dorsal o lumbar). S’efectua ambulatòriament i sense anestèsia. Encara que de vegades pot produir petites infeccions, no comporta riscos importants i evita els efectes adversos dels fàrmacs, com ara els problemes digestius.

Està indicada per a alleujar o curar els mals d’esquena quan els fàrmacs no curen i es desaconsella la cirurgia. Aquesta tècnica s’ha aplicat a més de 140.000 persones, entre el 80 i el 90% de les quals han aconseguit alleujar o eliminar el dolor.

Actualment, la NRT s’ha iniciat en el sistema públic. Ja és accessible en la sanitat pública de Madrid, Astúries, Catalunya i les Balears.

El repòs al llit no és la solució

/imgs/20071201/img.salud.03.jpgQuant a les mesures preventives, un dels aspectes més nous els últims anys es refereix a les recomanacions sobre el repòs i l’activitat quan apareix el mal d’esquena. En aquest sentit, el repòs absolut al llit, que era el que es predicava fa uns anys, es desaconsella en l’actualitat, i fins i tot, s’està veient que és contraproduent. La consigna actual és que transcorreguts els primers dies d’aparició del dolor, en què aquest pot resultar ?invalidador’, el pacient evite el repòs absolut i mantinga un cert grau d’activitat, amb la intensitat que siga possible.

Consells d’higiene postural

La higiene postural, tal com reflecteix l’Escola Cuidar l’Esquena, elaborada per CONSUMER EROSKI és bàsica per a gaudir d’una esquena saludable, evitar futurs dolors o recuperar-se d’aquests. La clau resideix en la prevenció. Heus ací alguns dels consells que inclou aquesta escola:

  1. El pes ha d’alçar-se amb l’esquena recta, flexionant els genolls. La força s’ha de fer amb les cames, en comptes de doblegar l’esquena.
  2. Dormir cap per amunt o de costat (en posició fetal) i evitar col·locar-se cap per avall.
  3. No estar-se més de 45 minuts assegut. Passat aquest temps, l’afectat ha d’alçar-se ?n’hi ha prou amb uns segons- i estirar les cames.
  4. Cal fer un programa d’exercicis musculars que incloga els músculs dorsals, abdominals, quàdriceps i isquiotibials per a enfortir-los i fer una espècie de “faixa natural” que protegisca l’esquena. Els programes clàssics d’estirades, el ioga o el Pilates són mètodes útils per a reforçar l’esquena.
Materials i ajus ernonòmics
  1. És important utilitzar un coixí que no siga ni massa gros, perquè les cervicals descansen bé i no estiguen excessivament flexionades, ni massa fi, perquè el cap no s’incline excessivament cap enrere.
  2. Utilitzar un matalàs de fermesa mitjana.
  3. S’ha de col·locar l’ordinador davant (no a un costat) perquè la persona mire de cara i mantinga l’esquena recta.
  4. La cadira regulable (que puja i baixa) permet a l’usuari col·locar-se a una altura adequada enfront de l’ordinador.
  5. L’ús d’un auricular pot ser útil per als empleats que parlen molt per telèfon, ja que quan eleven l’espatlla per a atendre les telefonades i tenir lliure les mans per a escriure o fer altres tasques, s’originen contractures.