El paisatge té la seua pròpia llei
Els territoris considerats com a paisatge són tots els que formen l’entorn en què viu la societat. Engloba espais terrestres, aigües interiors i marítimes, territoris protegits, els més quotidians i aquells que s’han degradat. Precisament, aquests espais que han patit o pateixen els efectes de l’acció humana, en comptes de passar inadvertits, són els més importants.
Si prevalgués únicament la funció de protecció, només es preservarien entorns molt privilegiats, com ara parcs i reserves naturals, i tot el que s’ha fet malbé ni es recuperaria ni es protegiria. Per això té una rellevància especial l’assumpció que el paisatge està constituït no tan sols pels elements naturals, sinó també pels culturals, com són les construccions, els monuments o els conreus.
L’aplicació d’aquest conveni implica no només la conservació de zones rurals o de construccions tradicionals, com ara el sanejament i la descontaminació de rieres i rius, sinó la cura ambiental de nuclis urbans i la construcció harmoniosa amb l’entorn històric i natural. Una altra de les qüestions més importants és la gestió ambiental, ja que no es poden preservar els paisatges si no es té en compte la descontaminació o la conservació de la biodiversitat.
Més enllà de la construcció d’edificacions a les costes espanyoles, uns dels danys més importants que hi ha hagut els últims anys és el caòtic creixement urbanístic arran del boom immobiliari. Aquest procés ha accelerat la proliferació i dispersió d’urbanitzacions que no només “roben” molt de territori, sinó que a més incrementen la despesa en recursos naturals i augmenten la contaminació amb més desplaçaments en automòbil, ja que se situen a quilòmetres dels nuclis urbans i els seus serveis.
A més de la falta d’eines legals per a protegir l’entorn, la independència amb què la majoria dels consistoris espanyols ha actuat en matèria d’urbanisme no ha contribuït gens al benestar del paisatge. És ara quan comencen a desenvolupar-se les primeres experiències conjuntes entre diferents organismes institucionals, a diferència del que ha passat fins ara, quan cada ajuntament decidia amb més o menys fortuna la construcció de polígons industrials, urbanitzacions… D’altra banda, els últims mesos s’han donat casos especialment greus d’urbanitzacions en zones d’alt valor ambiental, com ara les planificades a Navas del Marqués, a la província d’Àvila , o a Sòria.
Un dels objectius del Conveni Europeu és que la gestió del paisatge no recaiga sobre unes soles mans. Per això, preveu establir procediments per a la participació del públic, de diferents administracions i agents socials. A més, exigeix que la gestió del paisatge s’integre en les polítiques d’ordenació del territori, d’urbanisme i en les polítiques cultural, mediambiental i d’altres que puguen afectar-lo.
Països com Suïssa, Alemanya o França ja disposen de les seues pròpies lleis del paisatge. En el cas alemany, es tracta d’una norma federal que uneix la gestió del paisatge amb la conservació de la naturalesa. França disposa d’una llei dedicada exclusivament al paisatge, aprovada el 1993, en què el paisatge apareix integrat en totes les normatives del patrimoni històric i natural. La llei francesa ja protegeix els paisatges ordinaris per on es mouen els ciutadans, des de la conservació dels entorns naturals fins a l’estètica dels nuclis urbans, gestionant-ne les entrades i sortides, no permetent que s’edifique en qualsevol lloc ni de qualsevol manera o impedint, per exemple, que les granges desapareguen assetjades per una urbanització creixent al seu entorn.
A Espanya, comunitats com València o Catalunya també tenen les seues lleis específiques del paisatge. En el cas de Catalunya s’estan elaborant en l’actualitat els denominats catàlegs de paisatges, una de les obligacions que marca el Conveni Europeu, en el qual s’inspira la llei catalana.
Es tracta d’identificar, analitzar i caracteritzar els paisatges propis de cada país i zona. De la seua banda, el Ministeri de Medi Ambient ha dissenyat l’Atles dels Paisatges d’Espanya, que pot servir de marc per a altres estudis del paisatge a escala regional i local.
“La solució a la preservació del paisatge arribarà si la societat demana als ajuntaments que en els plans d’urbanisme es materialitze una sensibilitat per l’entorn”, defensen des de l’Observatori del Paisatge, consorci públic català creat arran de la llei del paisatge. Els ciutadans també hi poden participar impulsant iniciatives més locals, com són les cartes de paisatge, que poden estar promogudes per diferents associacions. Amb aquest nom s’identifica una declaració de bones pràctiques per la qual s’estableix un acord entre agents d’un territori determinat per a millorar el paisatge.
La consciència ciutadana creix de forma constant per mitjà d’actuacions com l’elaboració d’un codi específic sobre el paisatge. Representa un bon punt de partida perquè, de fet, el Conveni Europeu del Paisatge demana als països signants que la societat i el públic en general participen en la gestió d’aquest bé comú.
La instal·lació de parcs eòlics és un dels aspectes clau que abordarà el Conveni Europeu del Paisatge. És la paradoxa d’aquesta energia neta: no contamina, però modifica notablement l’entorn. Diversos grups ecologistes han demanat al Govern una moratòria en les autoritzacions dels parcs eòlics fins que es definisca una relació de zones d’interès ambiental i paisatgístic incompatibles amb els aerogeneradors.
Aquests grups no es mostren contraris al desenvolupament d’aquesta font d’energia neta, però advoquen per una implantació controlada, que evite el que consideren com a destrucció del paisatge, i acompanyada d’estratègies d’estalvi energètic.