Obesitat infantil: l’altra gran pandèmia silenciosa

Són molts els factors que influeixen en l’obesitat infantil i moltes també les eines per a combatre-la. Però no totes les comunitats autònomes ho fan igual i, per això, el lloc on vius pot determinar el risc dels teus fills de patir sobrepès.
1 Gener de 2022

Obesitat infantil: l’altra gran pandèmia silenciosa

Analitzem una sèrie d’indicadors de cada regió per a saber com s’afronta el problema des de tres àmbits: l’entorn, els hàbits saludables i l’exercici físic. Encara queda molt per fer.

Per primera vegada en la història, la generació actual de nens i nenes viurà menys que els seus pares. La raó: l’obesitat infantil. L’excés de greix està provocant en els joves l’aparició prematura de malalties que fins ara havien estat pròpies d’adults, com la diabetis de tipus 2, les malalties coronàries, la hipertensió arterial, l’infart cerebral o l’apnea del son. I el creixement és imparable. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), des de 1975, l’obesitat gairebé s’ha triplicat a tot el món. És un fet global que també afecta els nens i nenes espanyols. Quatre de cada 10 ja tenen excés de pes. Què hi ha darrere d’aquest canvi? Què podem fer per a mitigar-ne els efectes? Som a temps?

Al llarg dels últims nou mesos, EROSKI CONSUMER ha intentat donar respostes a aquestes preguntes amb el suport d’especialistes de tots els àmbits de responsabilitat en aquesta anomenada “malaltia de les malalties”: Administració, sanitat, indústria, família, escoles, científics, divulgadors i mitjans de comunicació. Nou capítols que ens han convidat a reflexionar i a il·luminar el camí que hem de seguir per a frenar aquest gegant. En aquest capítol final mostrem les conclusions a què hem arribat i posem el focus en les comunitats autònomes. Hem analitzat una vintena de variables determinants en el problema de l’excés de pes, per a destriar fins a quin punt és determinant néixer en una comunitat autònoma o una altra.

 

Com influeix la pobresa i la despesa sanitària

L’entorn on vivim és determinant a l’hora de desenvolupar obesitat infantil. Les administracions públiques, mitjançant les seves polítiques, marquen diferències. Una despesa sanitària més alta, una atenció pediàtrica més bona on els recursos sí que importen i, sobretot, el volum de població amb menys recursos econòmics dibuixen un mapa on l’obesitat i el sobrepès infantil s’agreugen de nord a sud.

Les institucions, conscients que ens trobem davant d’un problema de salut pública, fa anys que hi treballa. El 2005, el Govern d’Espanya va llançar l’Estratègia NAOS (Nutrició, Activitat Física i Prevenció de l’Obesitat) amb la finalitat de desenvolupar accions o intervencions, conforme a l’evidència científica i en tots els àmbits de la societat, per a invertir la tendència creixent del sobrepès en els espanyols. Segons va reconèixer el ministre de Consum, Alberto Garzón, a l’entrevista concedida per a aquest especial sobre l’obesitat infantil d’EROSKI CONSUMER, l’estratègia no està funcionant i encara es registren “buits” que impedeixen frenar les xifres.

Les dades parlen per si soles. Segons el Ministeri de Sanitat, el 2017, la mitjana d’obesitat (índex de massa corporal superior a 30) en nens de 2 a 17 anys era del 10,3%. Encara més, l’Estudi Nutricional de la Població Espanyola (ENPE), promogut per la Fundació Eroski, revela que la prevalença de l’obesitat en menors de 25 anys a Espanya ha augmentat durant el segle XXI entre un 3% i un 5% segons el grup d’edat. I aquest excés de pes implicarà en l’edat adulta moltes complicacions de salut, com la diabetis i les cardiopaties, i per primera vegada una esperança de vida més baixa, tal com reconeix Idoia Labayen, professora de Ciències de la Salut de la Universitat Pública de Navarra.

Les diferencies nord-sud

Per comunitats, la més castigada per aquesta “pandèmia” seria Múrcia, on 4 de cada 10 menors tenen sobrepès i obesitat. La segueixen Canàries, amb el 35,5%, i Andalusia, amb el 33,4%. Les tres apareixen entre les cinc comunitats que tenen la taxa de pobresa més alta d’Espanya. Parlem del fenomen conegut com pobresitat, que indica que la taxa d’obesitat infantil és el doble en les famílies amb unes rendes més baixes que en les que tenen rendes més altes, segons dades de l’informe Aladino 2019, del Ministeri de Consum i l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària (AESAN).

Aquest estudi corrobora el vincle obesitat-pobresa. Les famílies amb les rendes més baixes acudeixen a establiments de menjar ràpid més sovint que les més acomodades perquè tenen els preus més baixos: un 18,5% menja en aquests restaurants almenys un cop a la setmana, comparat amb el 10,7%. A més, els nens que tenen menys recursos consumeixen més llaminadures que els avantatjats (un 11,5% ho fan diverses vegades al dia en comparació del 3,9%). Moltes vegades, aquests productes són l’única manera que tenen les famílies de “premiar” els més petits. Conscients d’aquesta realitat, el gener passat es va aprovar un reial decret llei per a protegir les persones més vulnerables en el consum, que mateix defineix la figura de la persona consumidora vulnerable, que inclou nens i nenes i persones d’edat avançada.

Si Múrcia surt mal parada en aquest rànquing, en l’altre extrem hi ha Navarra, amb la renda més alta d’Espanya i també amb les dades més bones pel que fa a aquesta patologia: només l’1,4% dels menors navarresos té obesitat i el 15% té algun tipus de sobrepès. La segueixen Aragó i Galícia, on un de cada cinc menors supera la barrera de l’excés de pes. A mitjan taula hi ha el País Basc i Catalunya. A les dues comunitats s’han adoptat diferents estratègies per a ser més eficaços en la lluita contra l’obesitat i s’han adoptat amb èxit mesures pioneres, com la pujada d’impostos a les begudes ensucrades que s’ha dut a terme a Catalunya i que, segons es va anunciar el mes d’octubre passat, havia de fer seva el Ministeri de Consum per a aplicar-la a tot el país.

De la seva banda, el País Basc ha desenvolupat el Pla dels 1.000 dies, amb unes conclusions que estan a punt de veure la llum. Aquesta comunitat descarta els plans a molt llarg termini i, per això, fixa 1.000 dies per a complir objectius saludables, com ara augmentar en un 20% el nombre de menors que consumeixen fruita i verdura, reduir el consum de sal un 20%, rebaixar els sucres lliures en la dieta un 20% i aconseguir que el 50% dels agents i iniciatives que treballen a favor de l’alimentació saludable ho facin de manera alineada. Objectius reals en un temps raonable.

Les mancances de la sanitat

El cert és que les dades d’obesitat a Espanya no milloren, per això encara hi ha molt per fer. Més encara si, segons les dades de l’OMS, aquesta prevalença és de les més altes d’Europa, només per darrere de Grècia i Itàlia. En matèria de sanitat, la incorporació de dietistes-nutricionistes al Sistema Nacional de Salut podria marcar la diferència. Ens pot semblar insòlit, però aquests professionals no es troben dins de la sanitat pública a la majoria de les comunitats autònomes, però sí en altres països europeus com França. La seva incorporació és una antiga demanda d’aquest sector: si tant s’insisteix que l’obesitat infantil és multicausal i s’ha d’abordar de forma multidisciplinària, sembla evident que aquest professional titulat, expert en alimentació, pot ser molt eficaç per a combatre-la. Segons una revisió sistemàtica publicada el 2015, de la qual es fa ressò el Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes (CGCODN), incorporar aquests professionals en l’Atenció Primària podria estalviar al sistema de salut fins a 105 euros per cada euro invertit, amb la reducció de les admissions hospitalàries i el tractament mèdic. Aquestes xifres estan basades en les dades de diverses investigacions internacionals sobre el tema.

 

Encara que s’ha avançat molt els últims anys, el nombre de col·legiats dietistes-nutricionistes per cada 1.000 habitants a Espanya continua sent insuficient. Segons les últimes dades del CGCODN, en l’actualitat n’hi ha 5.715 especialistes. Són suficients per a atendre aquest 40% de la població jove amb excés de pes? És significatiu que la comunitat amb una taxa de sobrepès més baixa és la que té més dietistes-nutricionistes. Parlem de Navarra, on hi ha quatre professionals per cada 1.000 habitants. La segueix Catalunya, la primera comunitat que ofereix estudis superiors d’aquesta especialitat, amb dos. A la cua, Extremadura i Canàries, amb menys de dos professionals per cada 1.000 habitants.

Per al metge José Serrano, membre de l’Associació Espanyola de Pediatria, els dietistes-nutricionistes haurien de tenir les seves consultes “porta amb porta” amb les dels pediatres als centres de salut per a treballar de manera coordinada. Tanmateix, el tractament dels problemes derivats de l’obesitat infantil continua recaient en l’Atenció Primària. Un sector que té el mateix problema pel que fa a la falta de recursos: la mitjana a Espanya és d’un pediatre per cada 1.000 menors.

Falten pediatres

La diferència per comunitats autònomes a penes varia. El rang oscil·la entre 1,27 i 0,87 pediatres per 1.000 menors, amb la Comunitat Valenciana, Astúries i Canàries al capdavant. En l’altre extrem, Catalunya i Madrid, on no arriben a 1. Es tracta de dues de les quatre regions amb més PIB per càpita. Malgrat això, aquestes comunitats se situen en la meitat baixa de la taula pel que fa a la despesa sanitària per habitant. Més de 500 euros per persona de diferència entre el que destina Navarra, que se situa al capdavant d’aquesta inversió amb 1.843 euros, i Madrid, penúltima a la taula amb 1.320 euros, que a penes aporta 78 euros més que Andalusia. Catalunya es troba lleugerament per sota de la mitjana nacional, que es troba en 1.574 euros per ciutadà.

Davant d’aquesta escassetat de mitjans, hi ha algunes iniciatives particulars per a avançar en la lluita contra l’obesitat infantil. Un exemple és la que va portar a terme el Col·legi de Metges de Biscaia el 2013, que va posar en marxa una campanya formativa per a educar menors i pares en la importància d’una bona alimentació.

Per a experts com Serrano, col·laborador del programa Infància i Dieta Mediterrània (Infadimed), que promou la dieta mediterrània entre els alumnes de tres i nou anys, aquests barems són insuficients. “Si permetessin que l’Atenció Primària pogués dedicar més temps, que dietistes-nutricionistes participessin en les consultes, que no deixessin que la indústria alimentària campés a plaer i que posessin impostos als productes ensucrats, tot portaria un curs molt més lògic”, assegurava aquest pediatre a EROSKI CONSUMER en l’especial de juny de 2021.

Invertir per a estalviar

Frenar aquesta malaltia crònica tindria repercussions destacables sobre l’economia. Segons les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’obesitat redueix la producció del mercat de treball al nostre país en una quantia equivalent a 479.000 treballadors a temps complet per any. Tot això es tradueix en el fet que el sobrepès redueix el PIB espanyol en un 2,9%. Per cobrir aquests costos, cada ciutadà a Espanya paga 265 euros addicionals d’impostos a l’any.

En còmputs generals, la despesa pública destinada al tractament d’aquesta malaltia i les patologies associades ascendeix a 2.500 milions d’euros, el 9,7% del total de la despesa en salut del país, segons el llibre blanc Costos socials i econòmics de l’obesitat i patologies. I va en augment: l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les sigles en anglès) estima que, el 2030, l’obesitat suposarà una despesa de 3.081 milions d’euros anuals per als espanyols.

Tanmateix, les actuacions de salut pública per a promocionar estils de vida saludables tenen un impacte positiu sobre la salut de la població i suposen una inversió excel·lent. Segons revela l’OCDE en l’informe La pesada càrrega de l’obesitat, publicat abans de la pandèmia, un paquet de comunicacions amb regulació de publicitat, etiquetat d’aliments i campanyes de comunicació massiva estalviaria 41 milions d’euros a l’any en costos de salut a Espanya. Addicionalment, aconseguir una reducció calòrica del 20% en els aliments amb un contingut alt en sucre, sal, calories i greixos saturats podria prevenir 472.000 malalties no transmissibles d’aquí a l’any 2050, estalviar 169 milions d’euros a l’any en costos sanitaris i augmentar l’ocupació i la productivitat en una quantia equivalent a 13.000 treballadors a temps complet per any.

 

Valoración final

Navarra al capdavant. Navarra és la comunitat autònoma que té la taxa global de sobrepès i obesitat infantil més baixa (14,95%). La segueix, des de lluny, Aragó amb un 20,71%. Un factor que s’acompanya de la taxa de pobresa més baixa i d’una potent inversió en sanitat: 1.694 euros per habitant, es posiciona com la tercera comunitat que més destina a aquest apartat. I encara que a penes té un pediatre per cada 1.000 menors, és la regió que té el nombre més alt de dietistes-nutricionistes a Espanya per habitant.

Andalusia tanca la llista. Andalusia, Canàries i Castella-la Manxa se situen a la cua. Andalusia és la tercera regió amb les pitjors dades d’obesitat i sobrepès entre la població infantil a Espanya, amb una prevalença del 33,4%, després de Múrcia i Canàries. També és la tercera comunitat amb la taxa de pobresa més alta (28,5%) després d’Extremadura i Canàries. I és, a més, la que menys inverteix en sanitat.

La importància de menjar bé i dormir el que cal

Els canvis socials trastoquen els hàbits saludables i, per tant, obren les portes a l’obesitat. La falta de temps en una societat que ha pitjat l’accelerador ha afavorit que els ultraprocessats i el menjar ràpid hagin substituït la dieta mediterrània en els nostres menús. Considerada per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, aquest patró d’alimentació saludable també inclou en les recomanacions exercici físic i un descans adequat.

Conscients d’això, les institucions han accelerat el ritme per a actuar en aquests fronts. A l’octubre de 2021, el ministre de Consum, Alberto Garzón, va anunciar que regularia els horaris per a emetre publicitat d’aliments i begudes no saludables, dirigida a la població infantil i adolescent. Unes setmanes més tard, el Ministeri publicava, en col·laboració amb la nutricionista Marián García, la popular Boticaria García, el receptari Comida ràpida, barata y saludable, basat en el model del Plat de Harvard, una guia dissenyada per l’Escola de Salut Pública de Harvard per a crear menjars saludables i equilibrats, que defensa que l’aportació principal del dia ha de procedir de fruites, vegetals i hortalisses.

 

El poder de la indústria

Aquestes mesures, que volen incentivar el consum de productes més saludables, han rebut crítiques per cert sector de la indústria alimentària. Una indústria que està controlada per 10 grans multinacionals: la suïssa Nestlé, la francesa Danone, la britànica Associated British Foods i les estatunidenques PepsiCo, Unilever, Coca-Cola, Mars, Mondelez, General Mills i Kellogg’s.

Es tracta de grans conglomerats amb una àmplia oferta de productes, sovint poc recomanables i en unes mides que distorsionen la idea de ració. Darrere dels aliments preferits dels infants hi ha molt de sucre, però també sal i greix. La indústria no crea aquesta necessitat en els nens, però l’aprofita i l’amplifica afegint-hi sucres. També abusa del sabor fàcil del salat o de les textures suculentes que aporten els aliments grassos.

Una indústria que fa servir estratègies de neuromàrqueting per a augmentar les vendes i guanyar-se aquest públic: regals, promocions, descomptes, avals de societats cientificosanitàries i al·legacions com ara “fresc”, “natural”, “bo per als ossos” o “ajuda al creixement dels nens”.

A Espanya tenim una guia per la qual la mateixa indústria autoregula la publicitat d’aliments dirigida a menors de 12 anys, el Codi PAOS, però els experts coincideixen que no funciona. “Els acords voluntaris només seran efectius si les autoritats els supervisen i posen sancions. Caldria establir una regulació específica per als productes dirigits a menors de 16 anys, com ja fan a Portugal”, explicava l’expert en Alimentació, Seguretat Alimentària i Nutrició Rafael Urrialde al número de maig de 2021 d’EROSKI CONSUMER.

La dieta mediterrània

Una bona alimentació, és a dir, una dieta suficient i equilibrada, combinada amb exercici físic regular, és clau per a combatre l’obesitat i altres malalties. Per això, hem d’anar amb compte amb el que ens posem a la boca.

Per a Andreu Raya Demidoff, president de l’ONG Esport per a l’Educació i la Salut, la recepta màgica per a menjar saludable és cuinar. “La falta de temps i de ganes per a cuinar impedeixen seguir la dieta mediterrània, que ens ofereix resultats tan bons en matèria de salut i sostenibilitat”, explica.

Per demostrar que aquest tipus d’alimentació és eficaç per a combatre l’obesitat juvenil i per a promoure un estil de vida més saludable, el centre tecnològic Eurecat va encetar l’any passat el projecte europeu Med4Youth, el primer estudi clínic d’intervenció nutricional que avalua els efectes de la dieta mediterrània de cara a l’obesitat en adolescents d’entre 13 i 17 anys a Espanya, Portugal i Itàlia.

L’obesitat no deixa de ser una malaltia social que té a veure amb aspectes econòmics i culturals. Les últimes dècades ha crescut de manera exponencial el consum d’ultraprocessats per la combinació de preus baixos, alta palatabilitat que estimula les ganes de menjar-ne més i les campanyes de publicitat agressiva, que fan que aquests productes siguin “un problema de salut pública de primer ordre”, admet Miguel Ángel Royo-Bordonada, president de l’Associació Madrilenya de Salut Pública.

 

Auge dels ultraprocessats 

El 2019, l’Informe del Consum Alimentari a Espanya, del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, revelava que una de cada tres persones tria el menjar ràpid davant d’opcions més saludables a l’hora de menjar fora de casa. Aquest mateix informe reflectia que, de mitjana, cada espanyol consumeix 5,81 quilos de brioixeria a l’any.

En aquest sentit, el Ministeri de Consum ha començat a treballar en una llei que limitarà els anuncis d’aliments perjudicials per als nens i nenes patrocinats per famosos, augmentarà el target d’edat fins als 15 anys i restringirà el marge del que es considera “menjar saludable”. L’objectiu és evitar la sobreexposició dels nens a la publicitat de productes que contribueixen al sobrepès i a la mala nutrició.

La incorporació d’aquest tipus de productes a la dieta, unit a una escassetat de nutrients com àcids grassos omega-3, ferro, calci i vitamines A, C i D, demostra que la pauta d’alimentació que segueixen els nens i nenes espanyoles “és millorable”, segons ha revelat recentment l’estudi EsNuPI, promogut per la Fundació Iberoamericana de Nutrició (FINUT) i la Fundació Espanyola de la Nutrició (FEN). Aquesta estudi indica, a més, que les seves dietes tenen un dèficit de lactis i que ingereixen amb excés greixos saturats, sucres i proteïnes.

De manera complementària, l’estudi sobre Conductes dels Escolars Relacionades amb la Salut (Health Behaviour in School-aged Children, HBSC, per les sigles en anglès), publicat el 2020 i reconegut com a estudi col·laborador per l’OMS, revela que només el 34,7% dels espanyols d’11 i 18 anys menja fruita diàriament, que el 15,2% consumeix cada dia dolços i el 24,6%, refrescos. Aquests dos últims indicadors són un exemple d’aliments i begudes rics en sucres, sal i greixos de baixa qualitat, que per a Royo-Bordonada, són el factor principal causant de la malnutrició al món. “Els productes ultraprocessats i el seu consum no només provoquen obesitat per excés d’ingesta calòrica, sinó també alimentació insalubre i desnutrició per mala qualitat nutricional i desplaçament en la dieta d’aliments saludables, frescos o mínimament processats”, explica.

Segons l’estudi, que es basa en una enquesta a 40.495 adolescents espanyols, s’observen diferències entre les comunitats del nord i del sud. El País Basc i La Rioja són les que obtenen més bones notes en bons hàbits alimentaris. A aquests se sumen Navarra, que destaca pel consum baix de dolços i refrescos; Astúries i Aragó, per superar la mitjana del consum de fruita diària, i Cantàbria, per ser la segona comunitat on els joves mengen menys dolços, després de Navarra. En l’altre extrem, es posicionarien els dos arxipèlags i Catalunya com les regions que consumeixen menys fruita; Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura destaquen per la ingesta notable de dolços i refrescos.

El son afecta al sobrepès

La relació entre el son i l’obesitat fa a penes uns anys que està damunt de la taula. Estudis com l’elaborat per la neurofisiòloga Teresa Canet i publicat en la Revista de Neurologia mostrava ja el 2016 aquest vincle estret i concloïa que els nens que dormien menys del necessari des dels tres anys tenien més probabilitat de patir sobrepès amb set anys.

El son regula l’equilibri entre la leptina, l’hormona que disminueix la gana, i la producció de grelina, hormona que l’augmenta. Si dormim poc o malament, augmenta la grelina i, per tant, la nostra gana. Malgrat això, aquesta hormona, com explica Canet, és capritxosa i té predilecció per aliments d’alta densitat energètica com els greixos o hidrats de carboni refinats. Això afavoreix la prevalença del sobrepès i l’obesitat i, a llarg termini, de la diabetis de tipus 2. Encara més, “com que estem més cansats reduïm l’exercici físic i augmenta el sedentarisme durant el dia”, assegura.

I com dormen els nostres joves? Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, els adolescents necessiten dormir entre 8 i 10 hores diàries. Cap comunitat autònoma ho compleix. L’Estudi HBSC revela que dormen entre les 7 hores i 49 minuts dels joves bascos i les 7 hores i 29 minuts dels murcians.

La salut s’ensenya

Inculcar els bons hàbits passa per educar en família i a l’escola. En algunes comunitats aquesta educació nutricional ja es recull als plecs de contractació dels menjadors escolars, encara que les associacions de pares i mares insisteixen que és insuficient. Castella i Lleó va anunciar al novembre que el curs vinent posarà en marxa una xarxa que fomentarà un estil de vida saludable als escolars. El projecte Hàbits saludables a l’escola se centra en l’alimentació, l’activitat física, la prevenció del consum de substàncies addictives, la seguretat viària i l’autocura. Les escoles i instituts que apliquin amb èxit aquestes mesures rebran un increment de la partida per a despeses de funcionament.

Un altre exemple és el Programa Educatiu en Alimentació i Hàbits de Vida Saludables (PEAHS), que la Fundació Eroski va posar en marxa el 2013 i on, fins avui, han participat més d’un milió d’escolars. Aquesta iniciativa dota d’eines els centres educatius i les famílies per a poder gaudir d’una vida saludable i sostenible amb l’alimentació i l’exercici físic. Galícia, Balears, Aragó i Catalunya són les quatre comunitats autònomes amb més escolars que participen en aquest programa. A la cua se situen Madrid i València.

 

​​Valoración final

Els bons hàbits s’estenen pel País Basc. El País Basc es desmarca pels bons hàbits en alimentació i en son, segons l’estudi elaborat per EROSKI CONSUMER. És la comunitat on els joves consumeixen més fruita, beuen menys refrescos i dormen més temps. A més, està molt ben posicionada en relació amb les hores que dediquen a la pràctica esportiva fora de les aules i no abusen del consum de dolços. Després d’aquesta, a certa distància, se situen Galícia, Navarra i La Rioja.

Els menors andalusos, els que pitjor s’alimenten. Els joves andalusos abusen dels productes ultraprocessats, segons les dades analitzades. Són els que consumeixen més dolços i refrescos. A més, és la quarta comunitat que menja menys fruita i practica menys esport.

Nens més actius a casa i a l’escola

En la lluita contra l’obesitat infantil, l’exercici físic és la píndola que fa baixar els nivells de greix del cos i millorar la salut i l’estat físic. El segle XXI ha comportat molts canvis, però entre aquests s’ha consolidat el sedentarisme. Hem passat de portar una vida activa als carrers a quedar-nos a casa i submergir-nos davant d’una pantalla. El problema és que el nostre cos està dissenyat per a mantenir-nos actius i si no ho fem deteriora a poc a poc el nostre organisme. La ciència ha demostrat que practicar exercici físic incrementa considerablement les possibilitats que els nostres fills no tinguin malalties cardiovasculars, hipertensió, diabetis o diferents tipus de càncer en l’edat adulta. A més, l’activitat física també ens ajuda a socialitzar, afavoreix l’autoestima i millora el rendiment acadèmic.

Els avantatges són obvis i, malgrat això, l’última edició de l’estudi Conductes dels Escolars Relacionades amb la Salut (HBSC, per les sigles en anglès), indica que només el 34,8% dels espanyols entre 11 i 18 anys fa alguna activitat física almenys quatre dies a la setmana fora de l’horari escolar. Però no tots ens movem igual. Els joves asturians són els més actius de la península i 4 de cada 10 practica esport fora de l’escola almenys quatre dies a la setmana. La segueixen Castella-la Manxa, amb el 38,6%, i Canàries, amb el 38,5%. A la zona baixa de la taula hi ha la Comunitat Valenciana (30,7%), Madrid (33,5%) i Castella i Lleó (33,9%).

I sí, el sexe importa. L’interès de la dona per l’esport creix cada any. Prova d’això és que en la primera enquesta d’hàbits esportius que es va fer a Espanya el 1968, un 6,8% de les dones espanyoles practicava algun esport, comparat amb més del 18% dels homes. Avui dia, un 44,4% d’espanyoles practiquen esport habitualment, però encara són ells els que fan més esport: un 51% dels homes. Per retallar aquesta distància cal que l’acceptació social de la dona esportista sigui més alta, començant per la figura de la mare activa, incorporar referents en l’esport femení com a models a les aules o fer activitats esportives en família.

 

Actius des de petits

Per a Carmen Pérez-Rodrigo, experta en Medicina Preventiva i Salut Pública i professora de la Universitat del País Basc, “cal fomentar l’activitat física des que els nens són lactants, ja que és llavors quan els petits aprenen a moure’s i adquireixen totes aquestes habilitats que els permetran desplaçar-se amb més destresa i, per tant, gaudir mentre es mouen”.

En el sedentarisme dels més petits també entren en joc les pantalles. Si abans, quan els nostres fills i filles s’avorrien, sortien al carrer a córrer, saltar o jugar a fet i amagar, avui dia es deixen seduir pel mòbil. Un estudi elaborat per la Universitat Internacional de Barcelona (UIC Barcelona) i publicat al febrer de 2021 per la revista Healthcare demostra que l’ús abusiu de les pantalles augmenta el risc d’obesitat en els més petits. Segons l’estudi, hi ha una relació estreta entre estar assegut davant d’una pantalla i la ingesta dels aliments poc saludables. A més, els nens que passen més d’una hora davant les pantalles mengen més dolços, begudes ensucrades, menjar ràpid i snacks que els que ocupen el temps lliure practicant esport.

L’última Enquesta Nacional de Salut d’Espanya (ENSE) revela dades tan preocupants com que 9 de cada 10 escolars de fins a 14 anys de Balears i Extremadura passen més d’una hora diària de dilluns a divendres davant d’una pantalla. Si tenim en compte l’agenda atapeïda dels alumnes avui dia i que es passen asseguts darrere del pupitre un mínim de set hores al dia, dedicar temps davant d’una pantalla els dies lectius suposarà moltes vegades esgarrapar minuts al moviment actiu i a la pràctica esportiva. La diferència amb els qui fan servir menys les pantalles de dilluns a divendres es redueix pràcticament a la meitat. Només el 47,9% dels càntabres i el 55,2% de bascos segueixen aquest mal hàbit.

Els progenitors tenen molt a dir i fer en la regulació d’aquestes hores davant d’una pantalla i a animar els joves a fer esport. No hem d’oblidar que els adults exerceixen un paper referent, com així ha demostrat un estudi realitzat per la Universitat de La Rioja i publicat al Journal of Sports Sciencie and Medicine. Després d’analitzar 1.978 alumnes d’entre 12 i 16 anys, va demostrar que, si un adolescent era inactiu, era quatre vegades més probable que els seus pares no haguessin participat mai en activitats fisicoesportives en el temps lliure.

 

El paper de l’escola

L’escola també exerceix un paper crucial en l’adquisició d’aquestes competències necessàries per a la pràctica de l’activitat física i perquè gaudeixin realitzant-la, sobretot perquè un 80% dels menors només la fa durant l’horari escolar. I aquí les institucions tenen treball per fer.

A Espanya, l’educació física ha estat objecte de retallades pels diferents sistemes educatius que s’han succeït en les últimes dècades. El nou currículum que prepara el Ministeri d’Educació i Formació Professional per al pròxim curs i l’esborrany del qual es va publicar al desembre redueix a menys d’una hora i mitja les hores d’educació física a la setmana, és a dir, un 5% menys que en l’actualitat. Una retallada que denuncien des del Consell General de l’Educació Física i Esportiva d’Espanya (COLEF) perquè incompleix el mínim de tres hores setmanals que demana la Unesco, el Consell d’Europa i el Parlament Europeu als seus estats membres. Les comunitats autònomes treballen en aquests moments en el projecte per a establir els seus complements horaris. Tanmateix, des de COLEF adverteixen que ni tan sols amb aquests increments es podrà arribar a aquest mínim anhelat de tres hores.

De moment, i fins que es produeixi el canvi, en el curs actual només hi ha dues comunitats autònomes que arriben a les tres hores setmanals a Primària: Aragó, que ho fa des de fa uns anys, i més recentment Andalusia. En el cas contrari hi ha Madrid –que a penes hi dedica la meitat, una hora i mitja– i Navarra, amb una mitjana d’1,65 hores. El País Basc, Catalunya i la Comunitat Valenciana tampoc arriben a les dues hores de mitjana a la setmana.

A Secundària, les dades s’unifiquen. Llevat d’Andalusia, que recentment acaba d’impartir una tercera hora als primers cursos de Secundària, la resta només fa dues hores setmanals. Madrid va ajornar al juny la seva proposta d’ampliar-ho a tres hores a Primària i Secundària. Tanmateox, des de COLEF admeten que es tractava d’una ampliació relativa, ja que no era obligatòria i depenia de cada centre educatiu.

Som lluny del model francès de Secundària, que consisteix en dues hores d’educació física i tres d’activitats fisicoesportives, un total de cinc hores a la setmana. A Espanya, en l’etapa escolar, les hores dedicades a l’educació física són, per a Idoia Labayen, professora de Ciències de la Salut de la Universitat Pública de Navarra, clarament insuficients. A més, les activitats esportives en molts casos estan pensades amb un esperit molt competitiu que deixa fora els nens i nenes amb menys destreses.

Patis per a tothom

Promoure l’activitat esportiva també s’aconsegueix amb l’aposta de patis inclusius que afavoreixin la pràctica d’exercici per part de tots els joves. Els últims anys, centres escolars i institucions han apostat per redissenyar aquests escenaris per trencar amb els patis tradicionals on el camp de futbol ha estat el centre i únic espai de lleure, i ha obligat moltes nenes i nens a estar inactius. Institucions com el Govern basc subvencionen aquest canvi, com també ho fa amb l’habilitació de camins escolars. Tanmateix, des de l’associació de pares de l’escola pública basca, Ehige, asseguren que la partida pressupostària per a aquests projectes és tan escassa que molts centres s’hi queden fora.

Evitar els desplaçaments en vehicles, apostant per camins segurs, sostenibles i saludables, és una aposta a la qual se sumen totes les comunitats. Tanmateix, dels 7.331 centres escolars d’Educació Primària i ESO que hi ha a Espanya, només 521 tenen en marxa aquesta iniciativa. És a dir, 7 de cada 100. Una xifra baixa que no es deu tant al desinterès de les escoles com a la pobra aportació econòmica de les administracions, com passa al País Basc.

Entre les que estan fent-ho millor destaca Galícia, on el 17,3% dels centres públics compta amb aquests itineraris promoguts per la Direcció General de Trànsit, que conviden els petits a anar peu a escola. Barcelona té un programa des de fa anys que denominen Camí Escolar, Espai Amic, al qual s’han adherit 145 escoles. A l’altra banda de la balança, Balears i Canàries no tenen aquests camins adherits al programa de la DGT, i a Cantàbria a penes el té un 1,9% .

Ciutats per a l’esport

Es tracta d’acostar l’esport a les persones; per a fer-ho, les Administracions han de poder posar en pràctica polítiques que ho facin possible. Parlem de generar una major proximitat entre instal·lacions esportives, creant espais públics multifuncionals que fomentin el lleure i l’esport a l’aire lliure o desenvolupant ciutats més sostenibles. Vitòria es va convertir el 2012 en Capital Verda d’Europa, i el 2019 va ser proclamada Ciutat Verda Global. Ho va aconseguir gràcies a disposar de més de 200 espais per a practicar nombroses disciplines, per combinar esport i naturalesa amb parcs que envolten la ciutat.

Perquè una ciutat es converteixi en capdavantera en polítiques d’esport associat a la salut, cal invertir. Però no totes les comunitats es gasten el mateix. Segons l’anuari d’estadístiques esportives del Ministeri de Cultura i Esport publicat el 2021 (amb dades de 2019), Navarra destina 25,93 euros per cada habitant i es posiciona al capdavant. La segueixen La Rioja, amb 18,63 euros, i Balears i Extremadura, que superen els 17 euros. La diferència amb el fanalet vermell del rànquing és abismal. Allà se situa Castella-la Manxa, que a penes hi destina 3,25 euros per habitant, per darrere de la Regió de Múrcia, que frega els 3,8, o Andalusia i la Comunitat Valenciana, que no arriben als 5 euros.

 

​​Valoración final

Aragó li ho posa fàcil a l’esport. Aragó, seguida molt de prop de Navarra, manté un bon posicionament en els diferents aspectes analitzats per EROSKI CONSUMER per a mesurar la lluita contra el sedentarisme com a bona pràctica contra l’obesitat infantil. És la comunitat que més hores dedica a l’educació física en Primària, juntament amb Andalusia, i on les famílies inverteixen més en esport. A més, està molt ben posicionada quant al nombre d’instal·lacions esportives, en escoles que tenen camins escolars i la seva població jove és de les que menys temps passa davant les pantalles.

Madrid, la regió menys activa. La Comunitat de Madrid ha de treballar per fomentar l’activitat esportiva entre els joves i adolescents, ja que són els que més hores passen davant una pantalla i fan menys exercici. Se situa a la cua pel que fa al nombre d’hores que les escoles de Primària destinen a educació física i en instal·lacions i espais esportius per cada 1.000 habitants. Ser la comunitat amb una densitat de població més alta no hi ajuda.