Intel·ligència emocional: l’assignatura pendent

L’evidència científica confirma que l’èxit acadèmic i la felicitat dels infants depenen de la capacitat que tinguin de reconèixer les seves emocions i de gestionar-les. Per això, alguns centres escolars comencen a impartir cursos perquè els alumnes aprenguin a entendre els seus sentiments.
1 Gener de 2022

Intel·ligència emocional: l’assignatura pendent

Des que descobrim que el quocient intel·lectual no ho és tot en la vida, tots anhelem tenir una bona intel·ligència emocional i transmetre-la als nostres fills, encara que no sempre sapiguem de què va el concepte. Tots naixem amb ella, però igual que passa amb altres intel·ligències, com la lògica matemàtica o la lingüística, l’hem de desenvolupar per a aconseguir el potencial màxim. Per a això, ens han d’ensenyar, i les famílies no sempre tenen les eines per a fer-ho.

Canàries és l’única comunitat autònoma que té una assignatura específica d’educació emocional, però mentre que el Govern està planejant estendre-la a la resta del territori, són molts els centres educatius que han implementat voluntàriament programes d’entrenament de les emocions. La idea és frenar l’augment dels problemes de salut mental entre els joves, encara que saber identificar i controlar les emocions té altres beneficis per als adolescents: menys bullying, més motivació i un rendiment acadèmic més bo.

L’origen del concepte

S’han complert una mica més de tres dècades des que, el 1990, es va publicar el primer article científic amb el títol d’Intel·ligència Emocional, un concepte que d’una manera vertiginosa es va anar introduint en les nostres vides. Va irrompre de cop i volta en la societat assegurant que l’èxit personal i professional no depenia tant de les notes dels nostres fills, sinó de l’habilitat per a gestionar les emocions.

Encara que els autors d’aquell primer article van ser dos professors estatunidencs –Peter Salovey, actual president de la Universitat de Yale, i John D. Mayer, docent de la Universitat de New Hampshire– tota la glòria se la va emportar cinc anys més tard Daniel Goleman, un escriptor de llibres d’autoajuda que va popularitzar el concepte al seu llibre Emotional Intelligence (1995). En concret, deia que, en el millor dels casos, el quocient intel·lectual només representa el 20% dels factors que determinen l’èxit en la vida i que per a arribar realment lluny, aquests trets s’han de completar amb habilitats socioemocionals com la motivació, la perseverança, el control dels impulsos, els mecanismes d’afrontament i la capacitat d’endarrerir la gratificació.

Pablo Fernández-Berrocal, catedràtic de Psicologia i director del Laboratori d’Investigació i desenvolupament sobre Emoció i Cognició de la Universitat de Màlaga, explica que el concepte que dibuixa Goleman està en dubte avui dia per molts investigadors, precisament perquè s’allunya de la proposta inicial. “Goleman agrupava totes les característiques alternatives al quocient intel·lectual. A la gent, el que li va arribar és aquesta distinció entre l’element cognitiu (raonament, llenguatge, memòria, planificació, atenció, solució de problemes) i el no cognitiu (autoestima, assertivitat, empatia, comunicació no verbal, disciplina i creativitat). Però la veritat és que dins de tots aquests conceptes que engloben l’element no cognitiu hi ha moltes coses que no són intel·ligència emocional, sinó trets que tenen a veure més amb la personalitat de cada persona”, matisa el catedràtic. En definitiva, aquesta visió no cap en la definició que fan els investigadors de la intel·ligència emocional, que és la capacitat per a reconèixer, comprendre i regular les nostres emocions i les dels altres.

Per què cal entrenar-la?

De la salut a la felicitat. Les persones emocionalment intel·ligents gaudeixen d’una salut física i mental més bona; per exemple, tenen menys símptomes psicosomàtics, menys ansietat, estrès i depressió. La dificultat dels joves per a entendre els seus estats emocionals i reparar les seves emocions negatives està vinculada a les idees suïcides, per això la intel·ligència emocional redueix el risc de suïcidi. D’altra banda, una revisió de 2010 realitzada amb 2.380 estudiants europeus va concloure que la intel·ligència emocional ens ajuda a gestionar millor conductes de risc, com el consum de drogues.

Menys agressivitat i millor convivència escolar. La intel·ligència emocional fomenta conductes empàtiques, cíviques i tolerants cap als seus iguals, i tendeix a unes relacions més satisfactòries i positives, amb una disminució significativa de comportaments agressius com el bullying i el ciberbullying. Un estudi elaborat per la Universitat Miguel Hernández d’Elx el 2018, amb l’objectiu d’analitzar el perfil emocional d’escolars d’entre 8 i 11 anys implicats en casos de bullying, va confirmar que els nens agressors puntuaven més baix en el quocient d’intel·ligència emocional, així com en habilitats interpersonals i gestió de l’estrès.

Rendiment i èxit acadèmic. Una metanàlisi del 2020 publicada a la Revista Americana de Psiquiatria ha demostrat que els estudiants més intel·ligents emocionalment tenen un rendiment acadèmic més alt, tant a l’escola com a la universitat. Aquests estudiants comprenen i regulen millor les emocions desagradables com l’ansietat, la tristesa o l’avorriment, molt freqüents en la vida escolar, i que afecten negativament el seu rendiment intel·lectual. A més, construeixen relacions més bones amb els seus professors, companys i familiars, i això és molt important per a l’èxit acadèmic.

Naixem amb ella, però cal potenciar-la

Naixem amb intel·ligència emocional? Sí, igual que es neix amb altres tipus d’intel·ligència: la musical, l’espacial, la corporal-cinestèsica, la logicomatemàtica o lingüisticoverbal. Com ho fan totes, l’emocional també es pot desenvolupar. Pablo Fernández-Berrocal lluita perquè l’educació en les emocions s’inclou en el sistema educatiu i, amb el seu equip d’investigadors de la Universitat de Màlaga, ha dissenyat un programa d’entrenament de les emocions (Intemo) per a joves d’entre 12 i 18 anys, que ja s’implementa amb èxit en diversos instituts de Secundària a Andalusia.

“Molts pares em diuen: ‘Això de les emocions ja els ho ensenyem a casa’. I sí, és veritat que la intel·ligència emocional es pot aprendre de manera implícita. El nostre cervell aprèn per imitació, copiant coses, per això els nostres fills aprenen de nosaltres quan ens veuen en acció, com ens relacionem amb altres persones o com ens dirigim a elles. Però també s’aprèn de manera explícita. És igual que aprendre a jugar a tenis o un idioma”, explica el catedràtic.

Quan podem començar

El programa d’entrenament de les emocions originalment es va desenvolupar per a adolescents, però amb el temps ha anat adaptant-se a l’etapa d’infantil i primària. “Quan es treballa amb nens petits de tres o quatre anys, a sis mesos ja s’hi noten efectes positius. Amb els més grans, però, cal més temps per a veure els resultats”, explica Pablo Fernández-Berrocal.

Se sol començar a treballar amb nois i noies de Secundària perquè és a aquesta edat quan els problemes donen la cara. “Les administracions han començat a finançar aquests programes perquè han vist un increment de l’agressivitat a les aules, a més de problemes amb el consum d’alcohol i drogues, bullying, depressió, i volen afrontar aquests problemes apostant per l’educació en les emocions”, explica el catedràtic.

Aprendre a conèixer-se

En aquestes classes, es tracten els problemes que es presenten en els joves –com enveja, gelosia, amor, ira o odi–, de forma lúdica, mitjançant jocs. “No ho pots fer teòricament (per exemple: definició d’emoció, apunteu) perquè no funcionaria”, explica l’expert. Els joves han d’entendre que el primer pas per a conèixer les emocions d’una altra persona és conèixer les pròpies: com se senten, quan s’enfaden i per què, què provoca aquest enuig, quant duren aquestes emocions… Si els pares d’aquests adolescents no tenen les habilitats que calen, no coneixen les seves emocions, difícilment podran entendre les dels seus fills.

Passa el mateix amb els professors. A Espanya no hi ha personal preparat per a educar en intel·ligència emocional. De moment, les escoles s’acullen a aquests programes que financen les comunitats autònomes respectives de manera voluntària, encara que el que es pretén és que en un futur s’implanti com a assignatura obligatòria a les escoles. Però quan això arribi, ens trobarem que no tenim professionals preparats per a impartir-la. “S’hauria d’incloure en totes les facultats d’educació, ja que així els futurs docents tindran competències per a poder aplicar-ho a les aules”, proposa Pablo Fernández-Berrocal.

Qui fa aquesta formació?

Vicenta Ruiz Baeza, pedagoga experta en intel·ligència emocional i formadora de la Junta d’Andalusia, ens explica que ella prefereix formar el professorat, ser la seva assessora, i que ells s’encarreguin d’impartir el programa als alumnes. “Els formadors som un subjecte estrany per a l’alumnat, però si els nois i noies treballen directament amb el seu tutor els efectes seran molt millor, més ràpids. Això és així perquè el seu vincle està més establert, tenen més confiança i els alumnes es mostren més naturals quan estan dirigits pel professor que ja coneixen”, apunta.

Hi ha centres escolars, però, que prefereixen professionals externs per a impartir el programa, perquè potser no tot el professorat en aquest centre està igual d’implicat. “Hi ha escoles que tenen dificultats per a treballar, amb absentisme escolar i un nivell socioeconòmic baix, i de vegades prefereixen que vingui algú de fora perquè els alumnes el trobin com una mica més nou, que s’hi impliquin més i estiguin més atents”, explica Ruiz Baeza.

Com s’ensenya a les escoles

La pedagoga explica com es treballa a les escoles que s’acullen voluntàriament a aquest programa d’educació en les emocions. La sessió s’organitza una vegada a la setmana (en algunes escoles cada dues, però sempre com a mínim dues sessions al mes) i s’imparteix durant 13 sessions, que tenen lloc sempre a l’aula i durant l’hora de tutoria. En aquestes sessions fan exercicis molt pràctics, mitjançant un banc d’activitats, que es reparteixen en quatre blocs:

  • Percepció i expressió emocional. Es desenvolupa la capacitat per a identificar emocions en un mateix, l’habilitat per a reconèixer els estats emocionals d’altres persones i la capacitat per a expressar emocions en el lloc i de la manera adequada. “L’amor és el que més els costa expressar als joves. És curiós perquè tenen molt de contacte físic, però després tenen dificultat per a expressar l’agraïment, l’amor… Són emocions que solen camuflar”, explica l’experta.
  • Assimilació de les emocions. Es treballa com les emocions influeixen en el nostre pensament, en el nostre processament de la informació i viceversa. Una vegada es perceben les emocions, aquestes poden ajudar els joves a desenvolupar el processament cognitiu i a reconèixer la informació més rellevant. Les emocions faciliten també la formació de judicis i l’anàlisi dels problemes, tant personals com grupals des de diferents perspectives.
  • Comprensió i vocabulari emocional. Es fan activitats que ajudin a comprendre i raonar la informació emocional, entenent la relació existent entre les emocions, el context, les transicions d’unes a les altres i la simultaneïtat de sentiments. De la mateixa manera, inclou la capacitat per a etiquetar emocions, relacionant les paraules amb el seu significat. Aquesta habilitat ens permet entendre tant les nostres emocions com les dels altres. “Expliquem als alumnes que si volen tenir intel·ligència emocional han de tenir vocabulari, han de saber etiquetar i posar nom a les seves emocions”, explica l’experta.
  • Gestió o regulació de les emocions. L’habilitat per a regular emocions és la part més complexa. En concret, perquè la seva efectivitat dependrà en gran manera de l’èxit dels processos emocionals anteriors. Una vegada arribats a aquesta fase, per a regular el món emocional propi i aliè cal estar oberts als sentiments tant agradables com desagradables. Aconseguir aquesta tolerància els permetrà reflexionar sobre els sentiments.

Quins resultats s’obtenen?

Després d’un any d’implantació d’aquest programa en una escola pública sevillana, l’equip del Laboratori de les Emocions ha fet un seguiment per a avaluar-ne els resultats. Si comparem el grup d’estudiants que no havia participat en el programa amb els estudiants que sí que ho havien fet, van advertir efectes en la salut dels joves participants, tant física com mental. Tenien menys estrès, el nivell d’agressivitat havia disminuït, havien millorat les seves relacions interpersonals i el seu rendiment acadèmic s’havia incrementat igualment.

Això encaixa amb el que l’evidència científica ha anat recollint al llarg dels anys: les persones amb més intel·ligència emocional rendeixen millor. “Quan un està equilibrat emocionalment i sap com ha de gestionar els seus sentiments, té més capacitat de rendir a l’aula, d’aprendre, de memoritzar. La clau és aprendre-ho al més aviat possible, encara que és cert que també es pot potenciar quan s’és adult. Costa més feina, però és possible. Molts dels problemes dels adults sorgeixen per primera vegada en l’adolescència i, si tens aquestes competències emocionals, els joves patiran menys”, matisa Vicenta Ruiz Baeza.

Així s’ensenya a casa

Carmen García de Leaniz, directora del postgrau d’Expert en Intel·ligència Emocional de la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR), ens dona les claus per a educar els nostres fills i filles en les emocions des del naixement.

Posar nom a les emocions

El punt de partida perquè el nostre fill o filla aprengui a reconèixer i posar nom a les seves emocions és que, com a pares o mares, siguem conscients i expressem els nostres sentiments en el dia a dia: quan els eduquem, en la relació de parella, en la família, amb amics… Com a referents, l’exemple que els donem serà sempre l’arma més poderosa per a inculcar-los qualsevol valor, habilitat o hàbit. No obstant això, no tots els pares han tingut progenitors que els hagin expressat les seves emocions ni els hagin ajudat a reconèixer-les i posar-hi nom. Mai és tard. Les famílies poden aprendre a reconèixer i a posar nom a les seves emocions en l’edat adulta i, encara que no ho hagin fet mai abans, tant ells com els seus fills podran emprendre noves converses sobre com se senten en la seva relació, en la seva vida i en altres contextos. Perquè un fill s’obri ha d’existir un vincle de confiança, és a dir, el progenitor ha de confiar en el seu fill i el menor en el seu progenitor. És possible aconseguir que un adolescent comenci a obrir-se als pares, si ells també comencen a fer-ho.

Prendre la iniciativa i expressar el que sentim nosaltres. Un bon moment per a fer-ho és quan els recollim de l’escola o quan ens trobem amb ells després de la feina. Quan ens retrobem, solem preguntar: “Com ha anat l’escola?”. Aquest és un dels moments importants per a escoltar els nostres fills i filles i aprofitar les oportunitats que ens dona l’ocasió. Si aconseguim que ens expliquen com els ha anat el dia, podem entrenar el reconeixement de les seves emocions i enriquir el seu vocabulari emocional. Després d’escoltar-los, els podem preguntar: “I com t’has sentit en aquesta situació?”. També podem ajudar-los a posar nom a les seves emocions suposant en veu alta com s’hauran sentit en les situacions que ens ha explicat. Per exemple: “T’has hagut de sentir molt estimat o valorat pels teus companys quan t’han dit això” o “t’has hagut de sentir trist quan el teu professor t’ha cridat l’atenció”. El nostre exemple és la nostra arma més poderosa. En aquest sentit, és molt útil començar a explicar-los com ens ha anat el dia i com ens hem sentit, ja que obrim la porta perquè ells també puguin expressar-se. Per exemple: “He tingut una discussió a la feina amb el meu company i em sento decebut”. En la mesura que nosaltres parlem amb naturalitat de com ens sentim davant de les diferents situacions que vivim a diari i en les nostres relacions, serà més factible que els nostres fills ens expliquin què els passa i com se senten.

Ajudar-lo a desenvolupar l’empatia. Sentim emocions fins i tot des d’abans de néixer, però no tots ho fem igual. Amb pocs mesos d’edat, els petits ja comencen a notar diàriament una muntanya russa d’emocions: alegria quan juguem amb ells o els recollim de la guarderia, tristesa en els comiats o quan perden alguna una cosa important per a ells o es trenca, ràbia quan els prenen les joguines… Aprofitar aquests moments per a verbalitzar en veu alta com veiem que s’estan sentint és un punt de partida important per a desenvolupar l’empatia, ja que si no són conscients de les seves emocions, serà més difícil que reconeguin les dels altres. D’altra banda, des de ben petits, es pot dirigir l’atenció de l’infant als gestos de les cares de les persones que tenen al voltant (germans, pare/mare, companys, cosins, nens del parc…), comentar en veu alta com es poden estar sentint aquestes persones i reflexionar conjuntament per què poden estar sentint-se així.

Ensenyar-li a expressar les seves emocions de manera respectuosa cap a ell mateix i cap als altres. L’assertivitat és la capacitat que tenim de comunicar-nos respectant l’altre i a nosaltres mateixos. Aquesta capacitat es pot entrenar des de l’etapa infantil. Es pot ensenyar el menor a expressar les seves emocions i necessitats d’una manera respectuosa cap a ell mateix i cap als altres. Per exemple, des dels dos i tres anys, els nens poden aprendre alternatives per a mostrar el seu enuig sense agredir l’altre, dient “no m’agrada que llencis les meves joguines” en comptes d’etiquetar (per exemple, “ets un brutot”). Hem de mostrar al menor quina és la conducta errònia, quin impacte emocional té en els altres i com la pot millorar. Per exemple, “quan empenys, molestes els companys i per això et demano que vagis més a poc a poc”.

Lluitar contra la frustració. La frustració és un sentiment desagradable que experimentem quan no aconseguim satisfer o complir un desig, una il·lusió o una necessitat. És una barreja de ràbia, tristesa i por. El primer pas per a ensenyar un nen a superar la frustració és ajudar-lo a identificar en quines situacions la sent, naturalitzar el sentiment, ajudar-lo a expressar el que el fa sentir-se així, prenent consciència de quina reacció està tenint i si l’ajuda a aconseguir els seus objectius o no. Per exemple, si es frustra perquè ha perdut en un partit de bàsquet i observem que comença a comparar-se amb altres persones, li podem preguntar: “Pensar que uns altres són millors que tu, t’ajuda o et perjudica per a aconseguir els teus objectius? Què creus que necessites millorar? Què podries fer per a aconseguir-ho?”. Si volem que els nostres fills superin la frustració, és clau ensenyar-los que l’error forma part de l’aprenentatge i inculcar-los la creença que és una oportunitat per a aprendre. D’aquesta manera, quan treguin una mala nota en un examen o facin alguna cosa malament, en comptes de renyar-los, podem ajudar-los a reflexionar i animar-los a comprometre’s amb ells mateixos, fomentant aquest afany de superació personal.