Formatge ratllat

Formatge ratllat: el millor no sempre és el més car

Els formatges ratllats ens permeten estalviar temps i esforç, però convé fixar-se bé perquè podem trobar-hi grans diferències. A continuació, us mostrem algunes claus per a conèixer aquest producte.
1 Gener de 2022

Formatge ratllat: el millor no sempre és el més car

El formatge és un dels aliments que no sol faltar al cistell d’anar a comprar. Perquè ens fem  una idea, durant el 2019 a Espanya cada persona va consumir 7,8 kg de formatge. És a dir, una quantitat equivalent a gairebé vuit peces de formatge curat d’un quilo cadascuna o a unes 53 bosses de formatge ratllat. Aquest consum elevat, entre altres coses, és perquè es tracta d’un aliment molt versàtil. Per exemple, és habitual menjar-se’l a trossos o a talls acompanyat d’una mica de pa, però també solem donar-li molts altres usos: en postres, sandvitxos, torrades o en receptes de carn, com ara hamburgueses, llibrets de pernil i formatge o cachopos. Encara que si, parlem de plats calents, sens dubte les receptes on posem formatge amb més freqüència són les pizzes i la pasta.

En aquests plats solem afegir formatge ratllat per a cobrir la superfície i gratinar (com en una pizza o una lasanya), o bé formatge en pols per a barrejar-lo amb l’aliment (per exemple, en uns espaguetis). Per fer-ho podem ratllar un tros de formatge directament al moment, o comprar una bossa de formatge ratllat. Aquesta última opció és molt habitual, sobretot perquè ens permet estalviar temps i esforç. Però si ens decidim per la bossa ens hem de fixar bé, perquè hi ha grans diferències entre els diferents productes.

No és formatge tot el que sembla

A primer cop d’ull tots els formatges ratllats poden semblar similars. Potser les diferències més importants es troben en qüestions com el preu, la marca, el disseny de l’envàs o la varietat de formatge, per exemple, si es tracta d’emmental o d’una combinació de quatre formatges. Però abans de fixar-nos en aquests detalls hauríem de tenir present un aspecte més rellevant: les diferents categories comercials que hi ha. En aquest grup de productes podem distingir-ne de tres tipus:

  • Formatge. És el que normalment esperem trobar quan adquirim aquests productes. Es tracta simplement de formatge que s’ha ratllat per obtenir així els petits encenalls amb què preparem diferents receptes. S’elabora a partir de llet, gràcies a la coagulació que es produeix per l’acció del quall o d’altres coagulants permesos. A més de llet –sencera o desnatada totalment o parcialment– s’hi poden utilitzar altres ingredients lactis, com ara nata, sèrum de mantega o una barreja d’alguns o de tots, sempre que la relació entre la caseïna (la proteïna principal de la llet) i les proteïnes del sèrum (el líquid que es desprèn després de la coagulació) sigui igual a la de la llet o superior.
  • Formatge fos. Aquest producte no és formatge, sinó formatge que s’ha sotmès a un procés de fusió. Concretament s’obté a partir de la transformació del formatge mitjançant diferents procediments. Normalment se’n mol una varietat o diverses, es barregen entre si o amb altres ingredients, es fonen i s’emulsionen, és a dir, es pasten o es baten fins a obtenir una barreja homogènia. S’hi poden afegir llet o productes lactis –per exemple, sèrum lacti, nata o mantega– i altres ingredients permesos, com ara colorants, potenciadors del sabor o sals fundents.
  • Succedanis de formatge. Són tots els productes que semblen formatge o formatge fos, però no encaixen en cap d’aquestes dues categories perquè no compleixen els requisits necessaris per a fer-ho. Sol tractar-se de productes compostos principalment per una barreja de greixos o olis als quals s’afegeix una petita proporció de formatge i altres ingredients. És a dir, són productes de baixa categoria comercial i són més barats que els anteriors. El problema principal és que l’envàs ens pot despistar. Per exemple, solen mostrar paraules com “sandvitx”, “pizza” o “burger”, al costat d’imatges d’aquests aliments, de manera que si no llegim l’etiqueta amb atenció podem acabar ficant al cistell de comprar alguna cosa que no té gaire a veure amb el que volíem comprar, per l’escassa proporció de formatge.

Si volem saber de quin tipus de producte es tracta és important que llegim la denominació legal de venda, que normalment es mostra dalt de la llista d’ingredients. Entre els productes analitzats no s’ha inclòs cap succedani de formatge perquè és poc freqüent trobar-lo al supermercat. El que sí que hi ha en els productes seleccionats són dos formatges fosos (El Caserío Filatto i El Caserío en pols), mentre que la resta són formatges. En aquests últims la denominació de venda també ens ofereix informació important sobre la varietat de formatge, que és un factor clau, ja que determina les característiques del producte: composició, sabor, aroma, textura, preu…

Anàlisi

Per fer aquesta guia de compra es van seleccionar formatges ratllats o en pols elaborats per marques capdavanteres al mercat, en les quals es va analitzar, principalment:

  • Puntuació Nutri-Score. La valoració està determinada per l’aportació de calories i per la quantitat de greix, proteïnes i sal.
  • Els ingredients. Per a conèixer la qualitat comercial, especialment pel que fa al contingut de llet i al tipus de formatge.
  • La informació comercial. Analitzem si aporta informació de valor o si pot ser confusa o portar el consumidor a engany.
  • Preu. No va ser un criteri per a avaluar-ne la qualitat, però la relació qualitat-preu s’ha tingut en compte per a les posicions del rànquing.
  • L’etiquetatge. Es va analitzar si compleix la legislació vigent.

Tres ingredients, mil formatges

És curiós com amb només tres ingredients (llet, quall i sal) es poden obtenir infinitat de formatges diferents; això està determinat, sobretot, per la forma d’elaboració. Entre els productes seleccionats, hi ha set varietats diferenciades (mozzarella, emmental, maasdam, gouda, cheddar, Parmigiano Reggiano i Grana Padano). Cinc productes contenen una sola varietat: Millán Vicente i Arla, mozzarella; Ferrarini, Parmigiano Reggiano; Eroski Seleqtia, Grana Padano, i Eroski, emmental. La resta conté de dues varietats a quatre: President Especial Pizza, mozzarella i emmental; El Caserío 4 formatges, maasdam, gouda, cheddar i formatge curat, i President 4 formatges, emmental, gouda, mozzarella i formatge semicurat.

Dues d’aquestes varietats tenen denominació d’origen protegida, Parmigiano Reggiano (parmesà) i Grana Padano. Això significa que han de complir unes condicions concretes, com ara que s’han d’elaborar a partir de llet i animals d’una regió determinada i seguint uns procediments específics. És a dir, és un segell que garanteix la qualitat del producte. En aquest cas es tracta de formatges curats italians de sabors i aromes intensos.

La resta de les varietats són versions genèriques o “industrials” de formatges tradicionals. Totes estan elaborades amb llet de vaca, però tenen característiques diferents:

  • Mozzarella. Tradicionalment s’elabora amb llet de búfala i gaudeix de denominació d’origen protegida (en aquest cas es denomina Mozzarella di Bufala Campana), però en la versió genèrica s’elabora amb llet de vaca. Aquest tipus de formatge es caracteritza per la pasta tova de textura elàstica i el sabor suau.
  • Emmental. Formatge curat d’origen suís, famós per tenir forats de mida considerable. L’original gaudeix de denominació d’origen protegida (en aquest cas es diu Emmentaler). S’elabora en peces grans que es deixen madurar entre tres i sis mesos. Té un sabor i una aroma suaus, que recorden les nous.
  • Maasdam. Formatge que procedeix dels Països Baixos i que té moltes similituds amb l’emmental, tant en aparença (també té forats) com en sabor i aroma, ja que s’elabora de manera semblant. De fet, va sorgir per a competir amb aquest. La diferència principal és que el sabor del maasdam és més suau i té una textura més tova, perquè té més humitat que l’emmental, ja que el seu temps de maduració és més curt (entre un i tres mesos).
  • Gouda. Aquest formatge també procedeix dels Països Baixos, però no té forats. Durant l’elaboració, la quallada es renta amb aigua, fet que redueix la quantitat de lactosa present en el producte. Això fa que durant la fermentació es formi menys àcid làctic, per això aquest formatge té un gust més dolç. El sabor i l’aroma canvien notablement segons el grau de maduració, que pot anar des de les quatre setmanes fins a més de 12 mesos, i s’intensifica a mesura que passa el temps.
  • Cheddar. Formatge d’origen anglès, de pasta dura i brillant, sense forats, que normalment és de color ataronjat per l’addició de colorants, que van començar a utilitzar-se en la versió original per a simular el color de la llet procedent de vaques alimentades amb herba. El sabor i l’aroma del cheddar original és intens, una mica picant i amb matisos que recorden l’olor de la terra, però les versions industrials solen tenir sabors i aromes molt més suaus i plans.

Entre les varietats de formatge que s’inclouen en El Caserío i en President 4 formatges també en trobem algunes com el “formatge curat” o el “formatge semicurat”, sense cap especificació sobre aquests. És una pràctica que està permesa per la legislació, però ofereix poca informació sobre les seves característiques. Podem interpretar que es tracta de formatges genèrics semblants als que més es venen a Espanya; és a dir, formatges de pasta dura similars al manxego.

La comoditat es paga

Si consultem el preu d’una porció de 300 grams de formatge parmesà Ferrarini, veurem que té un preu de 7,45 €: és a dir, 0,75 € per ració (30 g). Aquest mateix producte en format de formatge ratllat (que es comercialitza en bosses de 60 grams) té un preu de 2,29 €, o el que és el mateix, 1,15 € per ració (30 g). En aquest cas, el format de formatge ratllat costa un 53% més. Aquesta diferència s’explica perquè té més costos de producció: s’utilitza energia per a ratllar-lo, fan falta més materials per a envasar-lo i requereix un sistema d’envasament en atmosfera protectora. A més de tenir un preu més alt, el formatge ratllat presenta altres inconvenients, com una durada inferior i un impacte més gran sobre el medi ambient (sobretot perquè fan falta més quantitat d’envasos). D’altra banda, presenta l’avantatge que com que ja està ratllat estalviem temps i esforç. Però aquesta comoditat es paga, així que convé valorar cada cas per a decidir si ens interessa assumir aquests costos. Per exemple, hi ha productes que no donen alternativa perquè no hi ha altres formats, com ara el formatge fos.

Desxifrant la llista d’ingredients

En els productes que estan constituïts per una sola varietat de formatge, la llista d’ingredients sol ser senzilla i relativament fàcil d’interpretar. Ho veiem en productes com Millán Vicente, Ferrarini, Arla, Eroski Seleqtia i Eroski, on els ingredients són bàsicament llet, quall i sal, que són els elements imprescindibles per a elaborar un formatge. Alguns, a més, contenen ferments làctics en els ingredients –Millán Vicente, Arla i Eroski–, mentre que d’altres no en tenen: Ferrarini i Eroski Seleqtia. Això s’explica perquè els primers s’elaboren a partir de llet pasteuritzada, tal com indica l’etiquetatge. És a dir, llet que s’ha sotmès a un tractament tèrmic que elimina els bacteris presents, entre les quals es troben tant els patògens com els que participen en la fermentació que permet l’elaboració del formatge. Per això és necessari afegir posteriorment aquests bacteris. D’altra banda, els formatges Ferrarini i Eroski Seleqtia estan elaborats amb llet crua, tal com estableixen els requisits de la denominació d’origen a què pertany cadascun (Parmigiano Reggiano i Grana Padana, respectivament), per això no és necessària l’addició d’aquests ferments, ja que estan presents en la llet de manera natural.

Productes amb més d’una varietat

En els productes que estan constituïts per dues varietats de formatge o més, la llista d’ingredients sol ser molt més austera. Per exemple, a El Caserío 4 formatges i President Especial Pizza no s’indiquen els ingredients de cada formatge, sinó que només es mostren els noms de les varietats. Així, no es mostren d’aquesta manera: “formatge maasdam: llet, quall i sal; formatge gouda: llet, quall i sal”; sinó d’aquesta altra, “formatge maasdam, formatge gouda”. Això és possible perquè la legislació permet ometre els ingredients en aliments com el formatge, sempre que estigui constituït per productes lactis, enzims alimentaris (quall), ferments làctics i sal. En aquests productes només s’inclouen algunes dades sobre els formatges, com la proporció en què es troben (per exemple, mozzarella, 78%). En aquest sentit convé saber que els ingredients s’han d’enumerar en ordre segons el pes en el producte, i si algun es destaca d’alguna manera a l’envàs se n’ha d’especificar la quantitat, com es fa en aquests casos.

En la llista d’ingredients d’aquests formatges també s’indica la presència d’algun compost extraordinari. En el cas de “formatge Cheddar (conté colorant carotè)”, o l’advertiment que contenen algun al·lergen. Com a President Especial Pizza, que destaca la paraula “llet” al costat del nom de cada varietat de formatge. En realitat, això últim no és necessari, ja que només caldria destacar la paraula “formatge”, com es fa a El Caserío 4 formatges, ja que la legislació entén que això és suficient perquè els consumidors n’estiguin informats.

La mala fama del formatge fos

En els formatges fosos la llista d’ingredients sol ser més llarga, perquè a més de contenir formatge, incorporen altres productes lactis –com sèrum lacti, mantega, proteïnes de la llet o llet desnatada– i altres ingredients com aigua, sals fundents, correctors d’acidesa o conservants. Aquest és un dels motius pels quals solen ser vistos amb recel per molts consumidors.

Generalment els formatges fosos tenen menys valor comercial que els formatges, sobretot perquè contenen menys proporció d’ingredients lactis. Però això no vol dir que sigui un producte no desitjable. La seva característica més destacable és que s’elaboren “a la carta” per a aconseguir que es comportin d’una determinada manera quan els fem servir: per exemple, perquè es fonguin sobre una lasanya sense cremar-se i sense que se separi el greix de la resta del producte, com sí que pot passar amb molts formatges que no es fonen. Per a aconseguir-ho s’elaboren aplicant diferents procediments (fusió, agitació…) i diferents paràmetres (temperatura, velocitat d’agitació…) en funció del resultat que es vulgui obtenir. A més, s’hi utilitzen sals fundents, com polifosfats o citrat sòdic, que compleixen la funció de canviar l’estructura interna del formatge per a evitar que es produeixi aquesta separació del greix durant la cocció.

Per què porten patata?

Circulen infinitat de mites, falses notícies i rumors sobre els formatges ratllats i els formatges fosos, que fan que moltes persones desconfiïn de la seva composició. Es diu, per exemple, que alguns productors hi afegeixen patata o fins i tot fusta per a abaratir el producte. En realitat, el que s’utilitza en alguns casos és cel·lulosa, midó o fècula de patata, però no per a fer-los passar per formatge, sinó perquè compleixen una funció tecnològica: aquests compostos absorbeixen humitat, i així s’evita que el formatge ratllat o en pols es faci dur. Podem trobar cel·lulosa a El Caserío 4 formatges i fècula de patata a Millán Vicente, Arla, President i Eroski emmental. Aquest últim és l’únic que en fa alguna referència a la quantitat, per a advertir que no suposa més d’un 3% del producte. A El Caserío en pols i El Caserío Filatto trobem midó modificat i dextrina de blat de moro, que en principi podrien exercir aquesta mateixa funció, encara que aquesta última es declara en la llista d’ingredients com a “fibra”.

Greix i proteïnes

El formatge és un aliment que està compost bàsicament per greix i proteïnes. La proporció depèn del grau de maduració, ja que a mesura que passa el temps el producte va perdent aigua per evaporació i els nutrients es van concentrant. És a dir, en un formatge fresc la proporció de greix i de proteïnes és més baixa que en un formatge madur que tingui el mateix pes. Això explica les diferències existents entre alguns dels productes analitzats. Així, Ferrarini, Eroski Seleqtia i Eroski, que s’elaboren amb els formatges amb un grau de maduració més alt, també són els que presenten una proporció més alta de greixos i proteïnes, 62% i 56%, respectivament. D’altra banda, els formatges Millán Vicente (48%), Arla (45%) i President Especial Pizza (46%) són els que tenen una proporció més baixa d’aquests nutrients perquè tenen més contingut en aigua, ja que es tracta de varietats amb un grau de maduració més baix. En qualsevol cas, els productes que presenten les proporcions més baixes de greix i proteïnes són els formatges fosos El Caserío en pols (40%) i El Caserío Filatto (42%), perquè en la seva elaboració s’utilitza aigua i altres ingredients amb menys proporció de greix i proteïnes que el formatge, com la llet desnatada o el sèrum lacti.

En definitiva, en general la proporció de greix i de proteïnes ens pot orientar sobre la qualitat del formatge, ja que sovint té una relació directa amb el valor comercial. Els formatges madurs, que també són els més apreciats, presenten una proporció elevada d’aquests nutrients, mentre que els formatges menys valorats, com els frescos i, sobretot, els fosos, presenten valors més baixos. Encara que aquest criteri no és infal·lible.

Això sol entrar en contradicció amb els aspectes nutricionals, entre altres aspectes, per la proporció elevada de greixos que contenen habitualment els formatges madurs. Com era d’esperar, els que presenten els valors més alts de greixos són Ferrarini (30%), El Caserío 4 formatges (28%), Eroski Seleqtia (29%) i Eroski (29%). Per això també són els que tenen una proporció de greixos saturats més alta (entre un 18% i un 20%) i els que aporten més calories, especialment Eroski Seleqtia (398 kcal/100 g) i Ferrarini (402 kcal/100 g). Això es tradueix en unes 120 kcal per ració (30 g); és a dir, una quantitat equivalent a les calories que aporten dues pomes o una magdalena. No tot es redueix a comptar calories (no és el mateix menjar magdalenes que menjar pomes), però és convenient tenir en compte l’aportació calòrica del formatge, sobretot perquè solem afegir-lo a plats que ja són per si mateixos molt calòrics, com la pasta o la pizza. Per exemple, un plat d’espaguetis a la bolonyesa aporta unes 500 kcal.

La sal marca la diferència

El formatge és un dels aliments que més sal aporten a la nostra dieta, segons l’estudi Anibes 2015, perquè en consumim amb relativa freqüència i perquè conté una quantitat considerable d’aquesta substància. Perquè ens en fem una idea, es considera que un aliment conté molta sal quan supera l’1,25%. Aquesta xifra se supera per gairebé tots els formatges analitzats, a excepció de President Especial Pizza (1%), President 4 formatges (1,1%) i Eroski emmental, que sorprenentment només conté un 0,7% de sal. Això crida especialment l’atenció, perquè es tracta d’un formatge madur i són precisament aquests els que més sal solen contenir, ja que la proporció augmenta a mesura que s’evapora l’aigua durant el procés de curació. És el que passa amb Ferrarini (1,6%), Eroski Seleqtia (1,5%) o El Caserío 4 formatges (1,45%), que són els formatges que contenen més sal.

Els formatges fosos mereixen un esment a banda perquè la quantitat de sal que mostren en l’etiqueta és desorbitada, concretament el 6,2% per a El Caserío en pols i el 5,6% per a El Caserío Filatto. Aquestes quantitats tan elevades s’expliquen perquè a l’hora de calcular la sal que figura en l’etiqueta el que es té en compte no és la sal de taula (clorur sòdic), sinó el sodi total, que es pot trobar en quantitats notables també en altres ingredients, com el glutamat sòdic (potenciador de sabor que està present, per exemple, en El Caserío Filatto) i, sobretot, les sals fundents, com el citrat de sodi.

Els càlculs es fan d’aquesta manera perquè és el sodi (i no només la sal) la substància que es relaciona amb efectes adversos quan es consumeix en excés; concretament, amb un augment del risc de patir hipertensió i malalties cardiovasculars. Per això l’Organització Mundial de la Salut recomana consumir menys de dos grams al dia de sodi, que equival a menys de 5 g de sal al dia. A Espanya cada persona consumeix al voltant de 10 g de sal cada dia, procedent majoritàriament (el 77%) d’aliments elaborats, com ara embotits, plats precuinats, conserves, pa o formatges.

Quan prenem aquests formatges normalment no n’ingerim 100 grams, sinó més aviat uns 30 g, així que la quantitat de sal que consumim no és del voltant d’1,5 grams, sinó més aviat de 0,5 grams. Però, en qualsevol cas, és una xifra significativa per a una quantitat tan petita d’aliment, i no diguem ja si parlem dels formatges fosos, on la quantitat de sal per ració està al voltant de 1,8 grams. Per això en aquest aspecte el formatge més recomanable és Eroski emmental, amb un 0,7% de sal; és a dir, 0,2 grams de sal per ració.

El podi més salat*
  • El Caserío en pols: 6,2%
  • El Caserío Filatto: 5,6%
  • Ferrarini: 1,6%
  • Eroski Seleqtia: 1,5%
  • El Caserío 4 formatges: 1,45%
  • Arla: 1,4%
  • Millán Vicente: 1,1%
  • President 4 formatges: 1,1%
  • President Especial Pizza: 1%
  • Eroski emmental: 0,7%

*Contingut de sal. En els productes El Caserío, les xifres tan elevades s’expliquen per la presència de citrat de sodi, que es comptabilitza com a sal. Es considera que un aliment conté molta sal quan supera l’1,25%.

Despesa d’una família a l’any 

  • Eroski emmental: 37 €
  • Millán Vicente: 66 €
  • El Caserío en pols: 80 €
  • El Caserío Filatto: 80 €
  • President Especial Pizza: 83 €
  • President 4 formatges: 83 €
  • El Caserío 4 formatges: 84 €
  • Eroski Seleqtia Grana Padano: 99 €
  • Arla: 108 €
  • Ferrarini: 238 €

Dades d’una família de quatre membres amb un consum d’una ració (30 g) a la setmana.

No és per a consum habitual

En resum, els formatges contenen proporcions notables de greixos, greixos saturats i sal i aporten una quantitat important de calories. Tots aquests factors són puntuats de manera negativa en el sistema Nutri-Score, per això tots obtenen una D. Ara bé, això no vol dir que no puguem menjar formatge. En realitat, és un aliment que té cabuda dins d’una dieta saludable, però no per a un consum diari. Si ens fixem en una guia dietètica de referència, com la de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard, veurem que la recomanació és “limitar-ne el consum”. A més, és important tenir present que no tots els formatges són iguals. De fet, convé prioritzar el formatge fresc sobre la resta.

L’envàs importa

Els formatges ratllats es venen generalment en bosses de plàstic que poden semblar molt similars, però en realitat tenen alguns detalls diferents. Potser el que primer crida l’atenció és la mida. Els formatges analitzats es comercialitzen en formats compresos entre els 60 g de Ferrarini i els 200 g d’Eroski emmental, encara que el més habitual és trobar envasos de 150 g. La mida té relació amb el tipus de formatge. Les varietats de formatge curat, com el parmesà i el Grana Padano, tenen poca aigua, així que ocupen menys volum que d’altres de més frescos, com la mozzarella. A més, els primers tenen sabors i aromes intensos, així que normalment necessitem afegir-ne una poca quantitat als plats. Per això es comercialitzen en formats més petits que quan són altres varietats més suaus, com la mozzarella. D’aquesta manera s’aconsegueix que el preu no sigui tan elevat, ja que aquestes varietats solen ser més cares que l’última.

L’envàs té una importància fonamental en la conservació. Per exemple, en els formatges madurs s’usen bosses completament opaques, ja que són més sensibles a fer-se rancis, un procés que es veu afavorit per l’exposició a la llum. En altres varietats menys curades i també menys sensibles a la llum l’envàs té una petita part transparent que permet veure el producte.

La majoria dels formatges estan envasats en atmosfera protectora; és a dir, estan acompanyats d’una barreja de gasos innocus –normalment diòxid de carboni, nitrogen i oxigen– que tenen la missió d’allargar-ne la vida útil. Això no passa en els formatges fosos, ja que reben un tractament tèrmic de pasteurització i, a més, contenen conservants, concretament sorbat potàssic, que evita el desenvolupament de floridures. En qualsevol cas, quan obrim l’envàs es perd la protecció, així que la vida útil es redueix dràsticament: la durada és aproximadament de cinc dies. Per això, si no ens l’hem de menjar tot d’una vegada, és millor tancar bé la bossa perquè el producte es conservi millor i no hi entri aire, humitat o microorganismes, com les floridures. Amb aquesta finalitat, els productes analitzats inclouen un sistema de tancament que en tots els casos és de tipus zip excepte en Millán Vicente, que porta una tira adhesiva, i això pot resultar més incòmode.

Grans diferències de preu

Els preus dels productes analitzats estan compresos entre els 1,03 € d’El Caserío en pols i El Caserío Filatto i els 2,59 € d’Arla. Però per a fer-ne una comparació més justa convé avaluar el preu per ració, que està comprès entre els 0,18 € d’Eroski emmental i els 1,15 € de Ferrarini . Era d’esperar que aquest últim es trobés entre els més cars, ja que es tracta d’un formatge d’alt valor comercial –s’elabora amb un formatge italià curat i amb denominació d’origen–, però el preu sembla massa elevat, sobretot si tenim en compte que Eroski Seleqtia reuneix aquestes mateixes característiques i és molt més assequible (0,48 €). També sembla excessiu el preu d’Arla (0,52 €), quan hi ha altres mozzarelles, com Millán Vicente, amb un preu sensiblement inferior (0,32 €). En qualsevol cas, el que presenta una relació qualitat-preu més bona és Eroski emmental (0,18 €).

Conclusions

Els formatges ratllats tenen un contingut de sal molt significatiu i una proporció de greix elevada, que fa que tingui una aportació calòrica alta. Per això no són recomanables per a consumir-los habitualment. En qualsevol cas, tenen diferències notables. Per començar, cal distingir entre formatges i formatges fosos. Els últims, com El Caserío Filatto i El Caserío en pols es comporten millor davant la calor (el greix no se separa de la resta del producte), però tenen menys proporció de greixos i de proteïnes perquè tenen menys contingut d’ingredients lactis. Per això són d’una categoria comercial inferior, i per tant un preu més baix (0,39 €/ració). A més, tenen una quantitat de sodi molt elevada (que es tradueix aproximadament en un 6% de sal), així que convé decantar-se pels formatges.

Entre els formatges podem trobar diferents opcions; per exemple, amb un sol tipus o una barreja, o amb varietats de major grau de maduració o de menor grau. En aquest sentit, l’elecció depèn sobretot dels nostres gustos (sabor, aroma i textura) i de l’ús que en fem. Per exemple, si cuinem una pizza potser ens interessa la mozzarella. En aquest cas la millor elecció seria Millán Vicente, que és la que té una millor relació qualitat-preu (0,32 €/ració).

Si el que volem és un formatge curat de sabor intens i d’alta qualitat comercial podem optar per Ferrarini o per Eroski Seleqtia, que gaudeixen de denominació d’origen protegida. Entre aquests la millor elecció és, sens dubte, Eroski Seleqtia, amb una relació qualitat-preu molt bona (0,48 €/ració).

En termes generals, la millor elecció és Eroski emmental, que destaca sobre tots els altres, no només per la bona relació qualitat-preu, amb només 0,18 €/ració, sinó també per l’escàs contingut de sal (0,7%).

Recomanacions de compra
  1. Tipus de producte. Observa l’etiqueta per a saber si es tracta d’un succedani de formatge, de formatge fos o de formatge. La millor elecció és el formatge, que a més ens dona informació de la varietat.
  2. Ingredients. És important saber si el producte conté llet o si en el seu lloc té altres derivats lactis menys apreciats, com el sèrum de llet, proteïnes làcties…
  3. Informació nutricional. Generalment com més gran és la proporció de greix i de proteïnes, més apreciat és el formatge.
  4. Quantitat de sal. Més d’1,25% es considera una quantitat excessiva.
  5. Preu. Varia molt entre diferents productes. En alguns dels més cars el preu no sembla justificat, si considerem les seves característiques.

Atenció als detalls: el tipus de producte, els ingredients i el preu