Una malaltia més, a diagnosticar com més prompte millor

S’estima que entre el 5% i el 10% dels pacients que recorren a un metge d’atenció primària patixen esta malaltia. La depressió té una gran transcendència social per la seua elevada incidència, pel deteriorament que causa en la qualitat de vida dels afectats, i pels desorbitats costos sanitaris que genera. I a tot això s’ha d’afegir els costos indirectes produïts per l’increment de la mortalitat que genera, per la disminució de la capacitat productiva dels malalts i per l’augment de l’absentisme laboral.

Es confonen la tristesa o la malenconia amb la depressió, i el mateix ocorre amb l’estrés i l’ansietat, ja que estos processos presenten símptomes comuns. Però no són el mateix ni requerixen un tractament equiparable. La depressió no entén de sexes, però afecta a les dones més que als homes. Es creu que un 20% de la població femenina la sofrix en major o menor grau, mentre que en la masculina el percentatge no arriba al 9%. El que és preocupant, de tota manera, és que ens trobem davant d’un problema que no para de créixer en la nostra societat: el consum d’antidepressius s’ha multiplicat per tres en l’última dècada i el d’ansiolítics, per quatre. Amb freqüència, la depressió no es diagnostica correctament en atenció primària en les seues primeres manifestacions, ja que en la majoria dels casos els pacients referixen símptomes inespecífics. I això ocorre a pesar que resulta essencial un diagnòstic correcte només que s?inicien els símptomes, ja que la depressió tendix a agreujar-se i, el que és pitjor, a fer-se crònica, amb la qual cosa el tractament es fa més complicat i les conseqüències, més serioses.

Per començar, tristesa

Normalment, el símptoma inicial és la tristesa, un sentiment de malenconia i desgana que es va fent cada vegada més profund i intens a mesura que passen els dies. I va sorgint el desinterés per les activitats quotidianes, la vida social, la lectura, les aficions, el treball. Apareixen, així mateix, problemes de concentració en les tasques que la persona exercix i fins i tot en la lectura; es van abandonant els projectes, i comença a apropiar-se de nosaltres la percepció de “no valc per a res” i de “res no val la pena”. El ritme de son s’altera, sobrevé la somnolència intensa al final de la vesprada i l’insomni de matinada, moltes vegades amb sensació d’angoixa i ansietat. Poden aparéixer crisis de plor sense motiu aparent i tot un seguit de símptomes: opressió al pit, molèsties gàstriques, suors, tremolors, sensació de mareig, sequedat de boca, maldecaps. Si el quadre no cedix de forma espontània, i no es tracta farmacològicament o psicològicament, acaba produint-se una pèrdua de l’autoestima que en els casos més greus pot conduir a l’intent de suïcidi.

La depressió pot aparéixer sense causa aparent que la justifique, fins i tot en persones sense problemes, presumptament felices, i ben situades. En altres ocasions, es desencadena per un determinat episodi o circumstància: mort d’un ésser estimat, problemes laborals, divorci, etc… i es parla aleshores de depressió reactiva, una reacció davant d’un episodi desgraciat. El més habitual és que este últim tipus de depressió cedisca espontàniament quan se superen les circumstàncies que l’han generat, però també pot fer-se crònica.

Atenció als símptomes

És estratègic saber reconéixer la depressió amb els primers símptomes, per anar al metge i diagnosticar-la correctament i iniciar la teràpia tan prompte com es puga. En ocasions, la depressió pura, la comuna, es pot confondre amb l’anomenada malaltia bipolar, caracteritzada per provocar canvis bruscos i injustificats de l’estat d’ànim. Esta malaltia, provocada segons sembla pel desquilibri d’algunes substàncies químiques cerebrals, origina oscil·lacions sobtades que conduïxen al malalt de l’eufòria a la depressió. Este trastorn bipolar, sovint infradiagnosticat, afecta a quasi un 2% de la població espanyola. Una forma especial de depressió és l?anomenada postpart, episodi depressiu major que s’inicia el mes posterior al part. La prevalença, molt important, se situa entre el 8% i el 15% de les parteres. La sintomatologia pot ser de moderada a greu i afecta a totes les àrees de la persona, incloses les relacions amb el bebé. La seua causa no està aclarida. El problema està en el fet que no es diagnostica, i que passa moltes vegades desapercebuda ja que els familiars i el mateix afectat n?atribuïxen els símptomes a altres causes: l’aclaparament per la nova situació, els problemes generats pel bebé… Segons les estadístiques, només un 10% de les depressions postpart es tracten, i el més preocupant, entre un 20% i un 30% de les depressions postpart es fan cròniques. Atenció, doncs, a estes “depres” post-part a les quals no es presta l’atenció que mereixen.

Totes les depressions han de tractar-se

Actualment, l’arsenal de medicaments antidepressius és abundant i eficaç, i inclou una àmplia llista de substàncies. Els antidepressius són fàrmacs que actuen sobre els neurotransmissors, substàncies com la serotonina, la normadrenalina i la dopamina, que les neurones utilitzen per comunicar-se entre elles. Un dels fàrmacs més utilitzats és la fluoxetina, que afavorix l’augment de serotonina, regula l’estat d’ànim i l’energia vital. El seu efecte no és immediat i tarda, des que s’inicia la seua presa, entre 3 i 4 mesos a tindre efecte. El tractament ha de realitzar-se sempre amb control mèdic. En alguns casos, quan es tracta des de l’assistència primària i no hi ha resposta eficaç al tractament inicial, o quan el pacient presenta idees suïcides, o la depressió és incapacitant o hi ha dificultats interpersonals que fan necessària la psicoteràpia, s’ha d?anar al psiquiatre. També hi ha l’opció de les psicoteràpies, des de la de grup amb la supervisió d’un terapeuta, psiquiatre, psicoanalista o psicòleg, fins a teràpies individuals com la psicoanalítica, la conductista o la gestàltica.

El tractament de la depressió necessita diversos mesos de treball amb el pacient. Un cas lleu pot durar de 3 a 6 mesos en el millor dels casos, un moderat de 6 a 9 mesos, i en els casos greus, els símptomes i el tractament poden durar molt més temps, de manera que pot arribar a necessitar fins i tot hospitalització i teràpies més enèrgiques a base de diversos medicaments subministrats simultàniament. En els casos més greus o molt prolongats, pot ser necessària la teràpia electroconvulsiva (TEC), procediment poc utilitzat i que consistix a administrar descàrregues breus de 3-4 segons amb anestèsia general en diverses sessions. Tot i que la seua taxa d’èxit ronda el 85%, és una tècnica poc utilitzada. En la majoria dels casos el suport del metge i la medicació són, afortunadament, suficients, però per a això és fonamental identificar tan prompte com es puga la malaltia i iniciar-ne ràpidament el tractament.

Com saber si sofrim una depressió greu

Segons el Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders, per a acomplir els criteris de “depressió major” el pacient ha de tindre, com a mínim, cinc dels següents símptomes durant un període igual o superior a dues setmanes. Almenys un dels esmentats símptomes ha de consistir en un estat d’ànim deprimit la major part del dia quasi tots els dies. Els símptomes a vigilar són: