Alerta: respostes definitives als dubtes existencials
Este és el perfil més habitual de les persones susceptibles de caure a les xarxes de les sectes. És comú també que visquen situacions de crisi personal per raons afectives o socials, i per tant que es troben en inferioritat de condicions i amb els mecanismes de defensa baixos davant d’estímuls provinents de l’exterior. Davant d?esta conjuntura, els afectats busquen solucions globals i definitives als seus problemes personals. I les il·luminades promeses dels grups sectaris, ornamentades amb una retòrica molt eficaç, poden resultar molt atractives. Especialment, en persones el caràcter de les quals tendix a la dependència emocional d’altres. Però, de tota manera, no pot afirmar-se que les persones captades per les sectes patisquen majoritàriament alteracions psicològiques.
En el seu llibre Adictos a sectas, Pepe Rodríguez, periodista i escriptor, assenyala que a Espanya 200.000 persones pertanyen a estos grups destructors de la personalitat, que capten adeptes que han de ser submisos i fidels a la secta. Ho aconseguixen recorrent a l’engany i a tècniques de manipulació i control a fi d’aconseguir els objectius dels líders d’estos grups, normalment a costa de l’explotació de les persones reclutades. Potser, com afirma este investigador, la causa principal de la captació no està tant en la capacitat persuasiva dels manipuladors com en la fragilitat personal dels joves, perquè “hem fet desistiment de la nostra responsabilitat en un procés educatiu que hauria de tindre com a objectiu promocionar personalitats fortes i emancipades”.
Si un grup que pretén atraure’ns cap a les seues activitats a nosaltres, als nostres fills o amics, reunix alguna de les característiques que seguixen, sospitem. Vegem-les: Exigixen una dedicació excessiva, absorbent, gairebé una devoció, a alguna persona o idea; utilitzen programes de modificació del pensament per a convèncer i controlar els seus membres en un únic i estricte patró de creences i valors; produïxen estats de dependència psicològica als seus membres; exploten els seus seguidors per a aconseguir objectius, normalment econòmics, del grup. I causen dany psicològic als seguidors i greus problemes al seu entorn familiar, de treball i/o d’amistats.
La secta perseguix la transformació de la personalitat dels seus seguidors per a modificar els seus interessos i valors i el seu tipus de relacions. Per a això utilitza tècniques de manipulació psicològica, que es plasmen en les diverses fases que viu el captat.
- Fase 1. La captació
Per a despertar l’interés del candidat, es filtra la informació que rep el destinatari i es recorre a l’engany perquè el nouvingut desconega els objectius reals del grup i els nivells de compromís que anirà adquirint. El captador o “ganxo” utilitza el seu atractiu personal i oferix seguretat i ajut per guanyar-se el principiant. De vegades es magnifiquen les qualitats del nouvingut i d’altres, al contrari, es posen de manifest les seues manques i necessitats, presentant a la secta o grup com la solució de tots els problemes. El grup pressiona i no deixa que la persona reflexione sobre la proposta. L?obliguen a comprometre’s amb els membres del grup per a aconseguir els objectius marcats pel grup mateix.
Fase 2. La conversió
Quan l’individu ja està interessat, comença la fase de modificació de la seua personalitat per a adequar-la als interessos del grup. Es manipula la informació, seleccionant per al nou adepte exclusivament el que interessa al grup. O li reinterpreten la informació: les crítiques externes es presenten com a calúmnies, persecució, confabulació o com a voluntat de desestabilitzar. A més, es modifica el llenguatge habitual de l’acabat d’introduir i li proporcionen l’argot específic del grup, fet que accentua la complicitat i reforça el sentiment i la consciència de pertinença a la secta. Que mai serà presentada com el que és. S’organitzen congressos, seminaris o conferències en les quals els dirigents inculquen els principis i directrius de l’organització. Finalment, es configuren davant del ja adoctrinat dos mons diametralment diferents: el de la secta (en el qual tot és correcte, lògic i vertader) i el de l’exterior, on tot el que estiga en contra de l’organització és pervers, erroni i perjudicial.
Fase 3. La retencióEl grup va introduint, paulatinament, a l’individu sentiments de culpa i de temor davant de la possibilitat de “trair” l’organització, amb la intenció de dificultar el possible abandonament del col·lectiu. S’arriba, de vegades, al xantatge: no convé abandonar la secta perquè els líders coneixen aspectes íntims de cada membre, o perquè sobrevindran mals sense fi. Els familiars i amics el troben rar, diferent. El grup s’ha apropiat de la seua personalitat de manera que viu quasi exclusivament per a servir als interessos de la secta. Es mostra absent, se sent per damunt de tot i en possessió d’una veritat absoluta a la qual els altres no han tingut la sort o la lucidesa d’accedir. L’alteració del seu caràcter, descrita als manuals com “trastorn dissociatiu atípic”, es caracteritza per una forma distant de relacionar-se amb els altres, sobretot amb els qui qüestionen la seua nova forma d’enfocar la vida. Es mostren més freds i menys emotius amb els seus éssers estimats. Sovint, abandonen el treball o els estudis, o convertixen estos ambients en un espai en el qual captar adeptes per a la secta. Fins i tot, encara que la manipulació siga intensa, la majoria dels que es posen en contacte amb les sectes aconseguix, afortunadament, eixir indemne d’estos perniciosos nuclis d’influència. I, fins i tot entre els captats, alguns conserven certa autonomia. L’organització els utilitzarà davant dels indecisos per demostrar que en esta secta “tothom pot entrar o eixir quan vulga”.
En el començament, durant els primers contactes amb la secta, l’individu manté la seua identitat i la capacitat de relació amb persones alienes al grup. A la “lluna de mel”, una vegada que el neòfit està ja del tot identificat amb els objectius del grup, es van evidenciant els canvis de personalitat i augmenta el sentiment de pertinença al grup. S’exalta tot el relatiu al nou descobriment. És, per a l’adepte, el més meravellós que li ha ocorregut en la seua vida. Ja no accepta observacions sobre el grup, rebutja qualsevol crítica i s’allunya dels seus familiars i amics. Són habituals els canvis bruscos d’humor. En la consolidació de la dependència apareixen símptomes d’infantilisme i immaduresa: es raona molt poc i queda anul·lada la capacitat de prendre decisions. Sorgixen dificultats de relació a l’entorn familiar i social, i se sofrix una incapacitat per a desimboldre?s fora de del grup i per a avaluar la pròpia conducta al marge d’ell. Una altra fase és, naturalment, l?eixida del grup, encara que alguns membres queden de forma indefinida a la secta. Els qui fugen ho fan perquè apareixen dubtes, per cansament, per intervenció terapèutica o perquè el grup, sense més ni més, l’expulsa. Esta no és, lamentablement, l’última etapa. Queden les seqüeles: l’experiència al grup sectari produïx trastorns que West definix com “Síndrome d’adoctrinament sectari? i Galper com “Síndrome de persuasió coactiva”. Els símptomes: estats alterats de consciència, incertesa, sentiments de culpa, por, falta de confiança en un mateix i percepcions paranoiques. Altres efectes més greus: psicosi reactiva esquizofrènica, episodis psicòtics i símptomes postraumàtics per estrés, incapacitat per a mantindre l’atenció, trastorns de la memòria, fòbies, sintomatologia psicosomàtica, fòbies i fins i tot intents de suïcidi.