Gest solidari d'uns, segona oportunitat per a altres
En 1999 es van realitzar un total de 1.334 donacions a Espanya (en el 85% dels casos, s’utilitzaren diversos òrgans de cada mort), gràcies a les quals es van poder practicar prop de 3.500 trasplantaments. Tot i que al nostre país, al llarg de l’any passat, tan sols dos de cada huit famílies es van negar a donar els òrgans dels seus parents morts, el nombre de donants continua sent insuficient per a les 5.000 persones que a data de hui esperen un òrgan. Això no obstant, el nostre és el país amb la taxa de donacions més alta del món, 33 per cada milió d’habitants, davant de les 22 dels Estats Units, les 16 de França i Portugal, i les 15 de Suïssa. També disfrutem d’una posició relativament privilegiada quant a tecnologia i realització del procés de trasplantament. A més, enviem a altres països europeus òrgans que, per diversos motius, no poden utilitzar-se ací. Per tot això, es parla del model espanyol com a exemple a seguir en un context mundial en què la donació, un encomiable exercici de solidaritat amb els nostres pròxims, ha sofrit una disminució generalitzada.
L’èxit d’este model és deutor de la pionera Llei de Trasplantaments de 1979 i dels seus reglaments posteriors, desenvolupats al Reial Decret de 1980, que recollia principis decididament promotors de la donació, com la seua gratuïtat, el consentiment presumpte del donant mort i el principi d’igualtat -no pot haver discriminació per sexe, raça, edat o condició socioeconòmica- per als receptors dels òrgans donats. Però la necessitat creixent de trasplantaments i els avanços en medicina i biologia posaven de manifest que els reglaments necessitaven una renovació que els adequara al nou panorama social i biomèdic. El Reial Decret 2070/1999, que entrà en vigor el passat 5 de gener i prohibix qualsevol tipus de publicitat sobre la necessitat d’un òrgan o sobre la seua disponibilitat, perfecciona la llei anterior. Entre les seues novetats, en destaquen dos: una, que el donant viu (qui dóna el seu òrgan en vida, per exemple un ronyó, per a un trasplantament) firmarà la cessió del seu òrgan davant del jutge i podrà canviar d’opinió en qualsevol moment previ a l’extracció; s’establix un termini mínim de 24 hores entre la firma i l’extracció. I dos, que ara es permet també l’extracció d’òrgans a persones mortes per parada cardíaca, quan anteriorment només s’autoritzava l’extracció en cas de mort encefàlica. La norma introduïx, en consonància, nous criteris mèdics per al diagnòstic de la mort per parada cardiorespiratòria.
La donació és el gest solidari pel qual una persona decidix donar un òrgan, amb el convenciment que (normalment, després de la seua mort) aquell òrgan ajudarà a una persona necessitada. I el trasplantament és el procediment mitjançant el qual s’implanta al receptor un òrgan o teixit que prové d’un donant. Podem diferenciar dos grups de trasplantaments: d’òrgans (ronyó, fetge, pulmons, pàncreas, cor, os, intestí, etc.) i de teixits (medul·la òssia, cèl·lules endocrines, còrnia, pell i teixit osteotendinós ). D’altra banda, es parla d’al·lotrasplantament quan l’òrgan procedix d’un altre individu de la mateixa espècie, d’autotrasplantament si pertany al mateix pacient i de xenotrasplantament en cas d’òrgans que provenen d’un animal d’una altra espècie. Un dels problemes més recurrents i greus en els trasplantaments és el rebuig de l’organisme receptor al nou òrgan. Per això, esdevé fonamental controlar els mecanismes del rebuig. Amb esta finalitat, s’estudien els sistemes d’ histocompatibilitat del donant i del receptor, de manera que resulten tan compatibles com siga possible. En l’actualitat, es disposa de fàrmacs immunosupressors (ciclosporina, corticoides) que ajuden a reduir les reaccions de rebuig.
El donant, un benefactor social
El perfil del donant ha canviat. Si fa uns anys, el 80% eren jóvens que morien a causa d’accidents de circulació, hui proliferen els donants d’entre 40 i 50 anys morts per hemorràgia cerebral o infart, segons informa l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). Són persones que moren als hospitals en condicions adequades per a donar. Però, inclosos estos i tot, tan sols l’1% acomplix tots els requisits de donació, entre els quals prevalen no patir malalties de tipus infecciós o neoplàsic (càncer). Esta exigua proporció de donants vàlids reflectix la necessitat vital de l’aprofitament de tots els cadàvers útils. I, per conseqüència, la del consentiment dels familiars de morts que poden ser objecte d’extracció d’òrgans per a un o diversos trasplantaments.
Segons una enquesta recent, la meitat dels donants espanyols de carnet oferixen els seus òrgans per solidaritat. Accepten que una vegada morts ja no els serviran de res i entenen que hi ha persones que podran continuar vivint gràcies a la seua generositat. Un 38% d’estos donants voluntaris ho és per mera reciprocitat: el dia de demà ells mateixos poden convertir-se en receptors d’òrgans aliens. També n’hi ha que pensen, de manera encertada, que la donació estalvia diners al sistema públic de salut. En el cas del ronyó, per exemple, el trasplantament resulta molt més econòmic per a les arques públiques que l’hemodiàlisi.
És un document que es formalitza en vida del donant, i pel qual este declara la seua voluntat de permetre, després de mort, l’extracció d’òrgans i teixits que pogueren resultar útils per a trasplantaments. Naturalment, este carnet no és imprescindible per a convertir-se en donant, ja que tots ho som en potència. Poden sol·licitar el carnet de donant totes les persones majors d’edat, i s’anul·la quan es desitja (trencant-lo i comunicant-ho als familiars), ja que la seua possessió no és vinculant. En tots els casos, es consulta amb la família el desig de donació del mort i es demana l’aprovació dels parents, però és molt poc freqüent que la família s’opose a la voluntat expressa del donant mort. La targeta de donant és gratuïta i s’expedix en institucions públiques (Conselleries de Salut, coordinacions hospitalàries de trasplantament, Servicis d’Informació a l’usuari d’hospitals, Centres de Salut i a l’Organització Nacional de Trasplantaments) i en entitats privades, com associacions de malalts renals i de trasplantats de fetge, cor o ronyó.
Els receptors són malalts greus que malviuen amb un òrgan que ha deixat de funcionar. La seua inclusió a la llista d’espera corresponent (de ronyó, de fetge, de cor…) es veu condicionada per una màxima irrefutable: la convicció mèdica que després del trasplantament la qualitat de vida d’este pacient millorarà substancialment. En ocasions, la intervenció quirúrgica comporta major risc (pensem en pacients en diàlisi que sofrisquen, a més, una patologia cardíaca, i en el perill que l’anestèsia porta per al cor) que el benefici esperat. Tampoc es recomana el trasplantament en persones amb més patologies greus que la que requerix la substitució de l’òrgan, ja que la seua qualitat de vida difícilment millorarà. Cada cas, de tota manera, és analitzat individualment pels doctors especialistes.
Espanya és el país amb llistes d’espera més reduïdes per a trasplantaments a tot el món, segons dades de l’ONT. Esta llista és una base de dades amb els noms de tots els sol·licitants d’un trasplantament i amb la informació necessària per a elegir ràpidament, davant d’un òrgan disponible, el receptor més adequat. La compatibilitat entre l’òrgan donat i el seu receptor dependrà del grup sanguini, de les dimensions antropomètriques, de complexes qüestions d’immunologia i, en el trasplantament del ronyó, de certs antígens, substancies que introduïdes en l’organisme donen lloc a reaccions immunitàries. Els terminis d’espera diferixen segons l’òrgan a trasplantar. En el cardíac, l’espera mitjana és de dos mesos, i per al trasplantament hepàtic arriba a tres mesos i mig. Estos períodes, aparentment llargs, signifiquen menys de la meitat dels vigents a la majoria dels països. En els EUA (amb una de les taxes de donació més altes), els trasplantaments de cor exigixen una espera mitjana de set mesos. I els de fetge, de huit mesos. En molts països europeus, l’espera és similar als EUA i superior a la del nostre país, que és l’únic en el qual les llistes s’han escurçat. Així mateix, som elsciutadans més altruistes pel que fa a donacions. Podem presumir de la proporció de donacions més elevada del món, amb gairebé 34 per cada milió d’habitants. Ja a les comunitats autònomes, destaquen el País Basc i Cantàbria, per damunt de les 50 donacions per milió d’habitants. Els seguixen Madrid, Catalunya i la Comunitat Valenciana, que superen les 35 donacions per milió d’habitants. Quant a trasplantaments dels principals òrgans, els índexs espanyols són de 46 trasplantaments de ronyó per milió d’habitants, 20 per milió en fetge i 8 per milió en cor.
L'Organització Nacional de Trasplantaments
L’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) és un organisme del Ministeri de Sanitat i Consum que té la missió de promocionar, facilitar i coordinar la donació i el trasplantament de tot tipus d’òrgans, teixits i medul·la òssia. Des que es va fundar en 1989, quasi 100.000 persones han rebut un trasplantament d’algun òrgan o teixit. L’ONT actua com a agència de servicis per al conjunt del Sistema Nacional de Salut, procura que hi haja un increment continuat de la disponibilitat d’òrgans i teixits per a trasplantament, i garantix la seua distribució més apropiada i correcta d’acord al grau de coneixements tècnics i als principis ètics d’equitat que han de presidir l’activitat trasplantadora. L’ONT espera incrementar enguany en un 15% les donacions d’òrgans. En algunes comunitats autònomes, la gestió dels trasplantaments és responsabilitat d’unitats al seu torn autonòmiques, però l’ONT juga un paper decisiu en la coordinació de la informació i en alguns casos, en la pròpia gestió dels òrgans donats. Per exemple, quan a Bilbao o València es disposa d’un fetge utilitzable però és a Cáceres on hi ha un pacient en urgència zero ?podria morir en un o dos dies?, l’ONT coordina el flux d’informacions necessari per a adoptar les decisions més adequades sobre el trasplantament.
Des del punt de vista jurídic, la donació d’un òrgan en benefici del proïsme està justificada, i per això la normativa afavorix els progressos científics i evita el tràfic lucratiu d’òrgans i els abusos experimentals. La Llei de Trasplantaments de 1979 planteja quatre qüestions essencials, matisades pel novíssim Reial Decret:
- La finalitat de l’extracció serà sempre terapèutica.
- La donació és, sempre, gratuïta i confidencial. Les necessitats econòmiques urgents que sofrixen certes capes de la població, menys minoritàries als països més pobres, i l’ànim de lucre de mitjancers sense escrúpols que podrien vendre òrgans, van induir els legisladors a reiterar la gratuïtat de la donació, incidint en la prohibició que l’ésser humà siga objecte de contracte, que els òrgans siguen un producte més que oferix el mercat a un determinat preu, o pitjor encara, al millor postor. Esta compra-venda, certament, seria inhumana, a més de discriminatòria (si se subhastaren els òrgans, per exemple, en Internet, qui podria accedir a un trasplantament? Només els rics?). El nou Reial Decret evita el tràfic d’òrgans i prohibix qualsevol publicitat sobre la necessitat d’un òrgan, així com la recerca de qualsevol tipus de gratificació o remuneració per la donació (art. 8). D’altra banda, esta serà sempre confidencial, tant pel que fa a la identitat del donant viu com a la del mort i a la seua família.
- El donant viu (per exemple, per a trasplantaments de medul·la òssia i ronyons) donarà el seu consentiment de forma lliure i conscient. Serà major d’edat, disfrutarà de plenes facultats mentals i l?hauran informat sobre les conseqüències de la seua decisió. L’extracció de l’òrgan o teixit serà compatible amb la vida i la seua funció podrà ser compensada per l’organisme de forma adequada i prou segura. Una novetat de l’últim Reial Decret és que el donant firmarà la cessió del seu òrgan davant del jutge del Registre Civil i podrà canviar d’opinió durant les 24 hores següents. Però, en tot cas, s’afavorirà la donació de morts davant dels vius.
- Respecte de donacions de morts, se’ls presumix la condició de donants sempre que en vida no conste la seua oposició expressa a l’extracció d’òrgans una vegada ocorreguda la mort. Precisament este criteri, el consentiment presumpte, desconegut per molts ciutadans, ha determinat que Espanya siga el primer país europeu en el trasplantament d’òrgans. Si el difunt no ha deixat constància verbal o escrita de la seua voluntat sobre possibles donacions, preval el principi de solidaritat i es presumix el consentiment. En teoria, els familiars no poden negar-se ni autoritzar la donació, pel simple motiu que esta decisió queda fora de la seua competència. Els metges, conforme a la lletra i esperit de la llei, han d’investigar la voluntat del mort, preguntar al personal sanitari que el va tractar sobre si digué alguna cosa sobre això abans de morir, i fins i tot revisar entre els seus efectes personals per si es trobara algun escrit que al·ludira a esta qüestió. La consulta a la família hauria de ser en este sentit (demanar-li el seu testimoni sobre el que pogué haver dit el mort), i no en un altre. Conforme a la llei, no podria negar-se a la donació. Menys encara, si hi hagué consentiment exprés per escrit. Encara que una manera ben simple de negar-se és que qualsevol membre de la família assegure que el mort no desitjava ser donant o que pensava retractar-se de la seua voluntat inicial de ser-ho. L’habitual, de tota manera, és que prevalga sempre l’opinió dels familiars.
Una altra de les novetats del Reial Decret és que permet l’obtenció d’òrgans en cas de mort per parada cardíaca, mentre que anteriorment només en cas de mort encefàlica s’autoritzava el procés de trasplantament.
La mort encefàlica està definida per llei, i significa l’absència de tota resposta cerebral, de respiració espontània i de reflexos cefàlics. Perconfirmar-la, han de realitzar-se les pertinents proves mèdiques. A més, ha de ser certificada per tres metges -un neurocirurgià, un neuròleg i el responsable de la unitat hospitalària on haja ocorregut la defunció-, que no intervinguen en trasplantaments, a fi de garantir al màxim l’objectivitat.
Una de les raons de les negatives dels familiars és la por al fet que la persona puga sofrir en el moment de l’extracció, ja que encara no es té prou clar el concepte de mort encefàlica. Estem acostumats a associar la parada cardíaca letal en una persona amb la seua mort definitiva, però la possibilitat de mantenir la circulació dins de l’organisme de forma artificial una vegada que la persona ha mort (pròpia de la mort encefàlica) és més difícil d’associar amb la mort. En la mort per parada cardiorespiratòria, s’aplica l’art. 10.5 del Reial Decret, que preveu el procediment a seguir per a obtindre autorització judicial. El metge ha d’assegurar la preservació dels òrgans, prèvia comunicació al jutjat. D’esta manera, es pot actuar amb més rapidesa.
El futur dels trasplantaments i taula comparativa
A pesar dels èxits aconseguits al camp dels trasplantaments, els experts confien a avançar més en els pròxims anys. Al nostre país, les investigacions se centren en dos aspectes:
- A pesar dels èxits aconseguits al camp dels trasplantaments, els experts confien a avançar més en els pròxims anys. Al nostre país, les investigacions se centren en dos aspectes:
- Disminuir el rebuig. S’intenta reduir els efectes secundaris dels medicaments immunosupressors o antirebuig, per al qual s’està investigant el quimerisme (transvasament de cèl·lules entre donant i receptor), fet que permet que el sistema immune aprenga a conviure amb l’empelt.
- Trasplantament de nous òrgans. El d?intestí, indicat per a casos d’insuficiència intestinal. Encara que ja s’han realitzat 260 operacions a tot el món, este és el trasplantament que presenta una menor supervivència a llarg termini. El d´illots pancreàtics, en el qual se seleccionava les cèl·lules productores d’insulina, que es troben en este òrgan, en els illots de Langerhans.
Durant els últims anys, els òrgans de porc s’han convertit en un raig d’esperança per a les persones que necessiten trasplantaments urgents. Tanmateix, investigacions recents han posat de manifest que els teixits d’estos animals poden ser molt perillosos. Pel que pareix, hi ha un alt risc que este tipus de trasplantaments puga provocar infeccions virals al cos humà.
Alguns estudis anteriors ja havien suggerit que les cèl·lules porcines contenien certs tipus de virus que podien representar un perill per a la salut humana. Els provirus s’han descobert en diverses races de porc, incloses algunes que s’han criat específicament per a trasplantaments en humans. A més, els investigadors han comprovat que estos microorganismes infecciosos són presents no solament als ronyons de porc, sinó també al cor i a la melsa. Ara, el nou desafiament dels científics serà desenvolupar una tècnica per a eliminar estos provirus dels seus teixits.
- Identificació del possible donant. Una persona mor en l’UVI d’un hospital en situació de mort encefàlica o parada cardiorespiratòria. Es comprova, mitjançant una història clínica completa, que no patisca cap malaltia transmissible.
- Avaluació dels òrgans. Si no hi ha contraindicació per a la donació, es realitza una anàlisi dels òrgans -amb ecografies, radiografies…- per a comprovar com funcionen i determinar quins poden trasplantar-se.
- Confirmació de la mort encefàlica o parada cardiorespiratòria. La mort és certificada per tres metges que no intervenen en trasplantaments. Es manté, de forma artificial, la circulació sanguínia del mort.
- Entrevista amb la família. El coordinador de trasplantaments parla amb la família, es posa a la seua disposició per a ajudar-los en tot el necessari i els planteja la possibilitat de donació, que de vegades sorgix dels mateixos familiars. Si finalment la família accedix, l’autorització es fa per escrit. Després, el coordinador comunica a l’Organització Nacional de Trasplantaments que hi ha un possible donant.
- Elecció de receptors i equip mèdic. Per a seleccionar al possible receptor se seguixen criteris clínics (urgència), immunològics (compatibilitat del grup sanguini), antropomètrics (mida), territorials (es decidix a quin punt de la geografia s’ha d’enviar l’òrgan) i el temps que porten en espera del trasplantament els possibles receptors de l’òrgan extret.
- Desplaçament de l’equip mèdic. Normalment, un únic equip extrau l’òrgan i l’implanta al receptor. Només en alguns trasplantaments de fetge, estes dos operacions les fan equips diferents.
- Extracció i última valoració. L’equip extrau l’òrgan o òrgans, i valora ?in situ? la seua viabilitat, així com els problemes que poden sorgir en realitzar les sutures arterials. Fins al moment del trasplantament, l’òrgan és conservat en una solució preservadora, a 4 graus.
- Preparació del pacient receptor de l’òrgan. S’avisa a l’hospital en el qual es troba el receptor que l’òrgan és viable. I se li informa sobre l’hora d’arribada, perquè s’inicie la preparació del pacient.
- Realització del trasplantament. Un equip quirúrgic -compost per una mitjana de tres especialistes per a trasplantament de cor, dos per a trasplantament renal i quatre per a fetge- s’encarrega d’efectuar l’operació.
Desitge fer-me donant d’òrgans Cognoms…. Nom….. Adreça….. Telèfon…. Codi Postal…. Població…..
- Retalle i envie esta targeta a: Organització Nacional de Trasplantaments. C/ Sinesio Delgado, 8. MADRID 28009.
- O telefone al 91 314 24 06 (atenen les 24 hores, tots els dies). Li enviaran la documentació (perquè reflexione sobre la seua decisió) al seu domicili.
-
Francisco
es va sotmetre a un doble trasplantament de fetge i ronyó, després de dos trasplantaments anteriors de ronyó que el seu organisme va rebutjar. - Després de 14 anys sotmetent-se a diàlisi cada 24 hores, a Francisco li van trasplantar un ronyó que només va aguantar 10 dies, al cap dels quals li?l van haver d’extirpar. Tres anys després va trobar un nou donant, i en esta ocasió el ronyó trasplantat li durà 6 anys, després dels quals va començar a fallar, i, de nou, li l?hagueren de traure. Posteriorment, li van haver de fer un doble trasplantament de ronyó i fetge, este últim afectat de cirrosi, causada pels desnivells de potassi i urea, per les transfusions de sang, etc..
-
Cristóbal Salvador
té 55 anys i està trasplantat de ronyó des de 1983 (el seu és un dels primers trasplantaments realitzats amb èxit a Espanya). En els passats Campionats Mundials per a Trasplantats fets a Hongria, en setembre de 1999, obtingué la medalla de bronze a la prova de 5.000 metres, quedà 4t en 400 metres, i 6é en 1.500 metres. També ha sigut medalla de bronze i de plata als Jocs per a Trasplantats de Barcelona 98. Sis maratons i xicotetes curses populars completen el seu currículum esportiu. Cristóbal reconeix que fins fa 8 anys mai no havia practicat esport. El trasplantament que va salvar la seua vida el va iniciar en l’esport -atletisme, paracaigudisme, hípica i senderisme-, que considera imprescindible per a compensar la forta medicació que han de prendre tots els trasplantats per tota la vida. -
Xabier
Les Costa és un altre trasplantat de ronyó per a qui l’esport és una manera de demostrar que els trasplantats no són diferents als altres. Xabier se’n dugué a Espanya 3 medalles d’or dels XI Jocs Mundials de Trasplantament Sidney 97. Una en 100 metres, una altra en 200 metres (on, a més, va establir un rècord mundial) i la tercera en salt de llargada. - Quan una malaltia crònica afecta a òrgans com el fetge, el cor, els pulmons o els ronyons, el pacient ha de prescindir de moltes activitats, entre elles l’esport. Tanmateix, una vegada que ha rebut l’òrgan salvador, recupera la salut i, amb ella, les forces i l’ànim per a realitzar tot el que abans de l’operació tenia prohibit. En l’actualitat, els beneficis de l’esport són molt recomanables per tal que estos pacients recuperen to muscular i agilitat, i milloren alguns marcadors metabòlics i funcionals (glucosa, pressió arterial, colesterol…). A més, gràcies a la ciclosporina (un immunosupressor per a evitar el rebuig), la integració social i la competició esportiva d’alt nivell és possible en la majoria dels que han rebut un òrgan.