Una epidèmia silenciosa
La incidència de malalties al·lèrgiques ha augmentat considerablement en els últims anys fins a assolir nivells preocupants que alguns especialistes en salut pública i epidemiologia no dubten a qualificar d’autèntica epidèmia, ja que aquestes patologies afecten gairebé el 15% de la població. Les generacions més joves són les més afectades, la qual cosa significa que en els propers anys el nombre de casos pot experimentar un creixement explosiu. L’asma, que en els països industrialitzats pateix el 12% de la població, i la rinoconjuntivitis al·lèrgica, que és la més freqüent, són provocades en la majoria dels casos pels àcars de la pols, els pòl·lens de gramínies, el pèl d’animals i els fongs, però també per al·lergògens alimentaris. Així, és cada vegada més freqüent trobar persones que han de prescindir de certs aliments en la seva dieta a causa de les reaccions adverses que els causen.
Origen de les al·lèrgies alimentàries Les al·lèrgies d’origen alimentari estan experimentant un increment notable. La seva incidència s’ha duplicat en els últims 25 anys i, a més de factors genètics i ambientals, hi ha una sèrie de circumstàncies que semblen influir decisivament a l’augment d’aquest tipus de patologies.
Entre aquestes circumstàncies destaquem la introducció de cereals en la dieta dels lactants, que comença a universalitzar-se a partir de la dècada dels 60. Les proteïnes dels cereals tenen una gran capacitat al·lergògena. Un altre factor que explica l’augment d’aquestes al·lèrgies és el creixement del consum de fruites exòtiques, que s’han introduït recentment al mercat, a les quals el nostre organisme no està habituat. Segons l’OMS, el baix pes en néixer també és determinant. Els bebès amb pes inferior a 2.500 grams (el 9% dels nadons a Espanya) mostren una resposta immune alterada, deficient, i són més propensos a les malalties al·lèrgiques i infeccioses. Finalment, els especialistes consideren que la supressió primerenca de la lactància materna, per passar al biberó, és un altre factor que explica l’increment de les al·lèrgies.
Es calcula que el 5% de infants menors de tres anys i l’1,5% de la població general pateixen algun tipus d’al·lèrgia alimentària, la qual cosa a Espanya equivaldria a unes 600.000 persones afectades. L’al·lèrgia alimentària infantil és, en la majoria dels casos, el preludi de malalties al·lèrgiques respiratòries posteriors, com la rinitis i l’asma per sensibilització a pòl·lens, àcars, animals o fongs. En el cas dels infants, es produeixen principalment durant els dos primers anys de vida. La llet, l’ou i el peix són responsables del 90% dels casos en els menors d’un any i l’ou es revela com l’aliment més al·lergogen en infants d’entre 1 i 2 anys. El pronòstic d’aquestes al·lèrgies és bo, ja que els infants al·lèrgics a la llet o a l’ou els acaben tolerant, gairebé sempre, quan superen els dos o tres anys. Però a partir dels dos anys la llista d’aliments al·lergògens s’amplia: el peix, els llegums, els fruits secs, les fruites i els mariscos són els que causen problemes amb més freqüència.
Hi ha al·lergògens ocults, la detecció dels quals a vegades és gairebé impossible, presents en aliments processats industrialment als quals, per millorar-ne l’aspecte, el color i el sabor s’afegeixen substàncies com la caseïna, la proteïna de soia, el gluten de blat, els derivats de blat de moro o la civada i els extractes de llevats. L’ou també es troba ocult en nombrosos aliments, sense que això consti en la seva composició, com en certs productes de forn de pa i pastisseria, pinzellats amb ou per donar-los us aspecte llustrós i brillant.
Els individus al·lèrgics a l’ou han de ser curosos amb les vacunes per al xarampió, la parotiditis, la rosa o la grip, que contenen quantitats ínfimes de proteïnes d’ou, tot i que en general solen ser ben tolerades. Algunes reaccions a aquestes proteïnes són produïdes més per la gelatina que contenen que pel mateix ou.
Les al·lèrgies causades per altres aliments com els cacauets, les nous, els peixos i els mariscos són més duradores en la seva sensibilització i poden perdurar durant dècades o per a tota la vida. En aquests casos, cal abstenir-se de prendre’ls.
Un paràsit del peix, l’anisakis simple, pot provocar al·lèrgia, en alguna ocasió amb resultat greu. Aquest paràsit s’introdueix a l’ésser humà per ingesta de peix cru, en salaó, fumat, en escabetx o marinat i s’elimina mitjançant la calor i el fred. Per això, fregir, coure o rostir el peix és fonamental per a la prevenció. La congelació també és una garantia, ja que les larves del paràsit moren. Però hem d’evitar el consum de peix cru.
Els símptomes d’una al·lèrgia alimentària són urticària, èczema i pruïja o picor (a nivell cutani), rinitis al·lèrgica i/o asma (a nivell respiratori) i nàusees, vòmits, dolors abdominals i diarrea (a nivell gàstric). Es poden presentar unes reaccions, d’altres o diverses de combinades. En alguns casos apareixen reaccions greus, com el xoc anafilàctic, broncoespasme agut sever i angioedema de vies respiratòries, que poden arribar a produir la mort.
El diagnòstic de l’al·lèrgia alimentària no és fàcil i constitueix, en alguna ocasió, una tasca gairebé detectivesca. Tot i que l’edat i les manifestacions al·lèrgiques constitueixen una pista i orienten l’especialista, s’ha de recórrer a proves específiques per determinar l’aliment culpable.
Les proves cutànies són les més utilitzades. La denominada prova de la punxada consisteix a picar l’aliment fresc amb una llanceta, punxar a continuació la pell de l’avantbraç del pacient amb aquest mateix instrument i analitzar la reacció transcorreguts 15 minuts. Si el resultat és positiu i es detecta una al·lèrgia, es forma una pàpula. També s’utilitza la provocació alimentària, que consisteix a eliminar de la dieta durant dues setmanes l’aliment sospitós per tornar-lo a administrar després; es comença amb dosis molt petites i s’observa la reacció que provoca. La dieta d’eliminació és la primera elecció quan es tracta d’al·lèrgies en els infants més petits. Es prescindeix de l’aliment sospitós i s’observa una millora evident en poques setmanes, naturalment sempre que l’aliment eliminat en sigui el responsable. Si d’aquesta manera no es detecta el culpable, es pot provar amb la dieta de provocació. Aquest tipus de proves les ha de realitzar sempre el metge ja que no estan exemptes de riscos.
- El tractament per a les al·lèrgies alimentàries consisteix a eliminar de la dieta l’aliment responsable.
- Així de senzill i de rotund.
- No existeixen fàrmacs preventius eficaços ni tractaments desensibilitzadors, al contrari del que
- passa amb altres al·lèrgies.
- Algunes dietes hipoal·lergògenes ofereixen bons resultats però són molt severes i no s’han de
- mantenir durant molt de temps. Per això, se n’han creat d’altres de menys severes que es poden
- seguir durant mesos.
- La prevenció de l’al·lèrgia alimentària s’ha d’iniciar en la infantesa, al poc temps de néixer. Segons
- l’OMS, la lactància materna exclusiva, la introducció retardada d’ous, peix i fruits secs i un suplement
- de zenc d’1 mil·ligram per quilogram de pes durant sis mesos potencia la immunitat, especialment en
- els infants nascuts amb poc pes.
- Els lactants al·lèrgics a la llet de vaca han de ser alimentats exclusivament amb lactància materna i
- la mare haurà de seguir una dieta exempta de llet de vaca, ou o peix, a causa del pas al·lergogen a la
- llet materna. En ocasions, els infants toleren bé la llet de soia o hidrolitzada de caseïna, que
- constitueix un bon substitut en la majoria dels casos.
- Els infants que presenten símptomes primerencs d’al·lèrgia necessitaran més temps per tolerar
- certs aliments, però transcorreguts uns anys podran tornar (en general) a consumir-los, introduint-los
- novament de manera gradual i en petites quantitats.