"No es tracta de llegir molts periòdics, sinó els més objectius"

Tots dos han estat, històricament, a punt de brega. Els mitjans de comunicació han tractat de controlar l’activitat del poder polític, i al poder polític li molestava este control. El que està ocorrent en els últims anys, com a conseqüència de les grans concentracions dels mitjans de comunicació i de les entitats financeres, és que estos mitjans obeïxen a interessos molt concrets. Hui tenim mitjans que donen suport sempre als governs i altres que els critiquen sistemàticament. Podem dir que els mitjans han perdut la capacitat de control polític, perquè hi ha massa interessos per a arriscar tant. En definitiva, es dóna un maridatge entre poder polític i mitjans de comunicació, cosa que em sembla lamentable.

Si foren objectius, llegint-ne un n´hi hauria prou. El problema és que l’objectivitat no és la característica principal del diari que un llig, de la ràdio que escolta o la televisió que veu. A més, alguns mitjans de comunicació s´assemblen moltíssim a altres, són com gotes d’aigua, i per molts d’estos periòdics que un llija, no podrem informar-nos de manera objectiva. Per tant, per a informar-se bé l’essencial no és llegir uns quants diaris (perquè si tots diuen el mateix?) sinó la qualitat. Hem d’elegir el més objectiu. Un pot estar les 24 hores del dia informant-se, bé siga en premsa escrita, ràdio o televisió, i rebre quasi els mateixos missatges. En este sentit, i en l’actual fase de monopolització, qualsevol mitjà alternatiu sempre serà benvingut.

Si no ho sap, ho intuïx. No ho sabrà amb exactitud, però ho olora. Hi ha poders molt concrets. El consumidor d’informació sap millor qui està darrere dels mitjans quan els sustenta un poder polític, i manifesta més dificultat de detectar qui mou els fils quan els qui estan al darrere són els poders econòmics o financers. El control dels mitjans està passant a les mans de les entitats financeres, i pot ser que la gent no tinga clar qui està darrere dels mitjans. Tot això es complica amb la globalització de l’economia, que fa que el receptor entreveja encara menys qui està darrere de la capsalera del seu periòdic o de la caràtula de les ràdios i televisions.

Sempre hi ha hagut manipulació. El que ocorre és que actualment ésmenys escandalosa, més sibil·lina, molt ben feta i difícil de captar. Es pot manipular un mitjà dient mentides o mitges veritats, però també incidint més en unes notícies que en d?altres. Actualment, esta manipulació és el que més apareix en els mitjans de comunicació. No és que es tergiverse descaradament; hi ha una gradació, una jerarquització, de les notícies que fan que la informació no siga objectiva. Notícies que poden meréixer un titular important passen a segon pla; no desapareixen, però s’ubiquen en llocs on el consumidor les considera menys importants. Per tant, és una manipulació basada en tècniques dissuasives, de mesurament dels titulars, del tractament de les notícies? En televisió, els aspectes simbòlics són molt importants: dir una notícia als titulars d’un noticiari fa que esta adquirisca una gran dimensió i la gent la considere important.

Sí, sense cap dubte. Els mitjans són una espècie de pulmó per als polítics. És cert que tota la política no es cou en els mitjans, però també ho és que el que no apareix en els mitjans no existix. El poder polític necessita els mitjans com si foren bombones d’oxigen, cosa que porta com a conseqüència que part de les iniciatives polítiques estiguen pensades per a reflectir-les en els mitjans de comunicació. És una política de gestos. La democràcia s’està convertint en una democràcia de símbols, d’eslògans i de frases curtes i redundants, i està deixant de ser una democràcia de continguts. Quan els polítics estan pensant en una decisió viuen pendents de com es reflectirà en els mitjans, quina reacció tindrà, etc. No es pensa només en el ciutadà. I això genera l’enorme poder dels mitjans, més ben dit, un contrapoder que de vegades és més important que el mateix poder polític. Al cap i a la fi, els polítics se senten controlats pels parlaments, pels ciutadans, per la mateixa premsa?Però ningú controla la premsa.

És el signe dels temps. L’esport i la premsa rosa són productes de consum que la gent demanda i que s’ha de servir. L’èxit d’esta premsa d’evasió també podria indicar un cert desencant i una actitud de “passar” de la política, que conduïx a un interés de les persones per temes més banals. Per una altra part, el fet que fa 15 o 20 anys els diaris més venuts foren d’informació general té a veure amb la conjuntura política d’aleshores. No en va estava produint-se la transició política i la gent estava àvida d’informació. En la situació actual, que la premsa esportiva siga la més venuda em pareix normal, és un signe lamentablement normal, i equiparable al que ocorre en altres països europeus com pot ser la informació sensacionalista al Regne Unit o a Alemanya.

A mi, la gratuïtat de la premsa escrita em pareix perillosa. L’acte de la lectura és un acte positiu del ciutadà, i comprar un diari, pagar per llegir un article i unes informacions, és un acte de democràcia. Si es convertix en una cosa gratuïta porta en si dos perills: primer, es devalua la informació com a instrument de participació democràtica, i segon, es limita encara més la independència dels mitjans respecte dels poders financers (anunciants i grans companyies). Per tot això, no em sembla un avanç la gratuïtat de la premsa diària.

En estos moments, s’estan fusionant grans companyies financeres i grups de comunicació precisament per a controlar tot el país de les noves tecnologies. Una mateixa entitat controla canals de televisió, ràdios, premsa i portals en Internet. Estos grans oligopolis saben que és fonamental controlar les noves tecnologies de la informació. Crec, personalment, que el poder polític està quedant-se arrere en el terreny de les noves tecnologies respecte d?estes grans corporacions.

Fent que els internautes vagen a les seues pàgines web. Per això s’estan gastant enormes fortunes per a aconseguir-ho. Les grans corporacions oferixen els millors portals, que alhora contenen els millors buscadors, els més potents servicis de notícies, meteorològics, de comerç electrònic. Dirigixen el trànsit internauta cap aquells portals que ells controlen. Sempre s’ha cregut que Internet és una espècie de terra de ningú, però jo crec que a poc a poc va tenint el seu amo (grans portals, grans centres), i qui controle més quota d’accés a Internet arribarà a controlar part de la Xarxa.

Jo crec que sí. La diversitat de fonts és positiva, fins i tot en el pitjor dels casos jo preferisc els oligopolis (cinc grans empreses de comunicació) al monopoli (només una). La pluralitat de mitjans (locals, regionals, sectorials, etc.) és, per tant, positiva. Internet, per la seua part, afegix una altra característica beneficiosa a esta pluralitat: la interactivitat. En Internet, el lector pot rebatre’t un article de manera instantània i pot aportar més informació. La interactivitat és una de les grans aportacions d’Internet.