Boscos indefensos i en mal estat de conservació
En una iniciativa similar, la Unitat de Botànica de la Universitat Autònoma de Madrid ha realitzat un informe cartogràfic dels boscos espanyols en el qual ha invertit dos anys. Les dos investigacions han generat una eina molt útil per a planificar la protecció dels nostres boscos, establint les prioritats de conservació.
L’estudi de WWF/Adena, el més actualitzat sobre l’estat dels boscos a Espanya, determina les manques de protecció i l’estat de conservació dels diferents tipus de boscos. Proposa, entre altres mesures, la protecció immediata de 205 boscos a través de la seua inclusió a la Xarxa Natura 2000 de la Directiva d’Hàbitats.
La mediterrània és una de les regions forestals més importants, valuoses i amenaçades del món. De les 25.000 espècies vegetals presents en el Mediterrani, la meitat són endèmiques (exclusives d’una zona determinada). Este percentatge representa, després del de la zona tropical dels Andes, el nivell d’endemicitat més alt del món. Espanya, amb un 19% de flora endèmica, és el segon país més ric en espècies úniques en l’ecoregió, després de Turquia. El nostre país compta amb boscos d’extraordinari valor ecològic, alguns d’ells amenaçats pels nous usos del terra, el sobrepasturatge, la urbanització i el turisme incontrolat, la contaminació i la fragmentació dels boscos, i a tot això s’han d’unir els incendis forestals: cada any es perd l’1% de la superfície forestal per culpa d’esta causa.
A les masses forestals espanyoles destaca la mala conservació dels carrascars (dels 5,5 milions d’hectàrees existents, només 260.000 poden considerar-se de gran qualitat). Però, a més, el grau de protecció dels nostres boscos és lamentable: només el 8% de tots els tipus de boscos té alguna protecció. Les formacions amb menors proporcions de superfícies ben conservades són, per la seua importància en el paisatge ibèric, els carrascars (només el 5% ben conservats), savinars (només el 7%), pinars de pi de resina (7%) i castanyars (2%).
Només els pinsapars i les rouredes de roures menuts andalusos tenen un nivell satisfactori (90%) de superfície protegida. A les Canàries, on l’espai forestal protegit arriba al 59%, no s’han observat grans manques en la protecció dels boscos, encara que hauria d’augmentar-se la dels savinars i adoptar mesures per a millorar-ne la qualitat. Les formacions boscoses amb majors manques en matèria de protecció en la península són les rouredes de roures martinencs (només un 2% protegit), els savinars (2%), els bedollars (2,7%), les rouredes de roures menuts (4%), els pinars de pi garric (4%), les rouredes de roures pènols (4,2%) i els pinars de pi blanc (4,5%).
Per a WWF/Adena, “la xarxa d’espais protegits espanyols hauria de tindre en compte l’enorme diversitat dels boscos, i no només en la seua tipologia, sinó també dins de cada un d’ells, recollint d’esta forma tota la variabilitat genètica, florística, faunística i paisatgística de cada regió espanyola”.
Continuant la iniciativa de conservació que significà la Directiva d’Aus (1979), la Unió Europea adoptà el 1992 la Directiva d’Hàbitats. Estes normes de compliment obligat tenen com a finalitat garantir la supervivència de totes les espècies vegetals i animals, així com de tots els tipus d’hàbitats de la UE. Una de les seues conseqüències més visibles és la Xarxa Natura 2000 que, cobrint tota la UE, ha de garantir esta supervivència. Els governs estan obligats a presentar llistes de llocs candidats a la Xarxa Natura 2000 que, des d’eixe moment, han de gaudir de protecció i gestió adequada. La posada en pràctica d’esta normativa està molt retardada en tota la UE. El nostre país no n’és l’excepció. El concepte de protecció o conservació que proposa esta directiva s’aparta de la terminologia anterior d’àrees protegides i s’integra en les noves tendències de la conservació, que conferixen un paper estratègic en esta tasca a la població local, de manera que es permet un ús controlat compatible amb la conservació de l’espai natural. Esta nova idea d’espais protegits s’adapta perfectament a l’àmbit mediterrani, que es caracteritza per una integració mil·lenària de la població humana amb els medis naturals, exemplificada en les deveses.
L’informe WWF/Adena destaca les manques de protecció més urgents dels nostres boscos. S’ha pogut classificar els diferents boscos segons el seu estat de conservació (baix, mitjà i alt). L’organització ecologista ha seleccionat els 205 boscos més ben protegits, i insta a les administracions que s’incorporen a la Xarxa Natura 2000. Entre estos, destaquen els pinars de la Serra de Gúdar (Terol), els savinars de Cabrejas-Calatañazor (Sòria), els carrascars de la Serra de Pedro Gómez (Cáceres) o el bosc mixt d’O Caurel (Lugo). En un altre informe (Avaluació Forestal Europea) de WWF/Adena, s’aborda la gestió forestal dels països europeus, i els seus resultats són, així mateix, poc tranquil·litzadors. Dels 19 països analitzats, Suïssa obtingué la millor puntuació, i Estònia, la pitjor. Espanya quedà en el lloc número 11. La puntuació mitjana fou de 52 sobre 100, per la qual cosa s’advertix que Europa ha de cuidar més els seus boscos, ja que ni tan sols els països que els protegixen millor ho fan de manera satisfactòria: el país més ben classificat fou Suïssa, amb 62 punts, seguit de Finlàndia (61) i Suècia, Àustria i Eslovàquia (els tres, amb 57 punts). El pitjor, Estònia, es quedà amb uns paupèrrims 38 punts.
La cura dels boscos és, per tant, una assignatura pendent per a Europa i tots els països tenen molt a fer en la gestió i conservació de les seues masses arbòries. Entre els molts problemes que requeririen un tractament a fons, l’informe destaca: la contaminació, l’escassetat i fins i tot inexistència de boscos seminaturals intactes, insuficients boscos protegits, excés d’ús forestal de pesticides i herbicides i manca de fusta morta, hàbitat essencial de moltes espècies.
Des dels principis dels temps i fins a l’Edat Moderna, la Península Ibèrica estava coberta per un quasi impenetrable bosc dominat per carrasques, que allotjava també carrasques sureres, roures menuts i altres roures. Davall d’estos arbres creixien estepa, llentiscles, ginestes,
La carrasca fou, junt amb el roure, un arbre sagrat al món mediterrani. Els celtes totemitzaren la carrasca, l’anomenaren Kaërquez, arbre bonic, que hui, amb la versió llatina de Quercus, dóna nom científic a este mític arbre. Segons la llegenda, en la cultura celta els druides (sacerdots i savis dels arbres) ballaven en els seus rituals al voltant de les carrasques. Símbol de justícia i força, este arbre formava també part de determinats ritus i creences als quals els grecs s’encomanaven per al coneixement d’allò diví i allò humà. Els romans, per la seua part, consagraren la carrasca a Júpiter, perquè la consideraven símbol de constància i fidelitat. I a l’obra més important sobre l’agricultura i les muntanyes de l’Espanya musulmana, el “Llibre d’Agricultura”, del sevillà Abu-Zacaría, es diu: “n’hi ha de diverses classes: de gla llarga i curta, dolça i amarga. La carrasca és un arbre silvestre que naix de si mateixa en muntanyes entre pedres i en terrenys durs i no durs… i es fa més corpulenta en la terra on hi ha aigua”. Descriu així mateix la carrasca de gla dolça, amb la qual es pot fer pa.
Durant segles, este arbre ha significat un magnífic exemple de relació harmònica entre la naturalesa i l’aprofitament per l’home; en els períodes de fam fou l’aliment bàsic, i representà en alguns casos la supervivència de moltes famílies.
La carrasca és, al marge dels seus significats simbòlics i culturals al llarg de la història i del seu aprofitament prosaic, un dels nostres arbres més longeus i bonics. Exemplars notables per la seua mida i edat es poden trobar a Lecina, que dóna nom al poble, o Rebollar, tots dos a Osca; la “carrasca de Miramón” a Sigües (Saragossa) i la “carrasca de Casa Inserte” a Mora de Rubielos (Terol). A prop de Peracense, també a Terol, hi ha una carrasca a la qual la gent del lloc atribuïxen 1.300 anys de vida. Altres impressionants carrasques són la de Culla (Castelló), la de les tres potes a Mendaza (Navarra), la de Mas de Borbó en L’Alixar (Tarragona), la de Garai (Biscaia) i la d’Alcoi (Alacant), una carrasca centenària situada en una masia als afores de la ciutat.