Poca qualitat tècnica i escassa cura amb els valors que es difonen

/imgs/20000501/tema_de_portada_01.jpg
Són molt habituals les crítiques que els adults fem sobre els programes de televisió, cada dia més orientats a l’evasió i a l’espectacle banal, com un mitjà per a aconseguir grans quotes d’audiència que permeten atraure les inversions dels anunciants que financen, en part o en tot, la maquinària i el funcionament de les cadenes de TV, tant privades com públiques. Però, ¿com són estos programes televisius dirigits específicament als més menuts de la casa i als qui tan poca atenció posem?

CONSUMER ha intentat respondre a esta pregunta, analitzant 103 hores de programació infantil (dirigides al públic d’entre 4 i 12 anys) d’11 canals de televisió (TVE 1, La 2, Tele 5, Antena 3, Canal Plus, ETB1, Canal 9, Canal 33, Telemadrid, Canal Sur i TVG), tant nacionals com autonòmics i privats com públics, en les quals s’ha estudiat pràcticament tot el que s’ha emés específicament per als xiquets. La conclusió és decebedora: estos continguts televisius són, llevat comptades excepcions, pobres tècnicament i artísticament, i transmeten en ocasions uns valors (agressivitat, sexisme, discriminació de qui és diferent, consumisme irracional i compulsiu…) poc adequats per als xiquets, que es troben en ple procés de formació de la seua personalitat. A més, contenen molta publicitat, tant als minuts anteriors i posteriors als programes, com en el seu propi interior o durant les interrupcions de l’emissió.

De mitjana, els espots (comercials o de promoció d’altres programes de les cadenes) representen el 8,5% del total de la programació infantil, tot i que les diferències són enormes: en Antena 3 i Tele 5 supera el 15%, mentre que en TVG, Canal 9, Canal Sur, Telemadrid i Canal Plus no arriba ni tan sols al 5%. També es va analitzar el contingut d’esta publicitat: 6 de les 11 cadenes difonien anuncis inadequats per als xiquets (escenes violentes o molt eròtiques de sèries o pel·lícules que promociona la cadena, espots de medicaments i de productes miraculosos). Les cadenes que menys cura posen en esta publicitat que precedix, interromp i seguix als programes infantils són Tele 5, Antena 3 i Telemadrid. I les que més en posaven i controlaven esta publicitat en el període analitzat foren Canal 9, Canal Sur, Canal Plus, TVE1 i La 2.

Pràcticament no hi ha programes de veritat

/imgs/20000501/tema_de_portada_02.jpg
EL’estudi ha analitzat, a cada un dels 11 canals, els programes infantils que s’emeten en dissabte i diumenge i en un dia laboral, en concret els difosos en els primers quinze dies de març del 2000. Es van estudiar 18 programes diferents, 20 sèries d’imatge real i 101 sèries de dibuixos animats, amb criteris i metodologies consensuats per CONSUMER amb experts en programació infantil i psicòlegs. La franja més habitual és des de les 7 fins a les 10 hores, tant els dies feiners com els dies festius, encara que en estos últims, tendixen a començar a les 8 hores.

Es confirma, en opinió dels experts, que la TV infantil, igual com la d’adults, té ben merescudes les crítiques que rep: es dirigix més a les emocions instintives que als sentiments; modifica, banalitzant-la, la percepció de la realitat; empobrix el llenguatge parlat, i informa poc i desestructuradament del que ocorre al nostre voltant.

El més habitual no són programes televisius pròpiament dits, sinó contenidors (com El Club Disney de Tele 5, Megatrix d?Antena 3, i TPH de TVE) que allotgen al seu interior gran quantitat de continguts diferents (sèries de dibuixos animats, d’imatge real, concursos, emissions musicals…), de qualitat ben diferent, tots enganxats entre ells i amb manca de continuïtat i de característiques comunes. Als contenidors no hi ha una estructura comuna ni una intencionalitat en forma i continguts que proporcione identitat i consistència a l’espai; per això no són realment programes. Un contenidor és un sac amb una amalgama de productes diversos que semblen programats a l’atzar, guiats més per criteris econòmics i pragmàtics que no enfocats cap a l’elaboració d’emissions interessants per als menuts. En molts contenidors, els presentadors ni tan sols anuncien el que els xiquets veuran a continuació. I això, perquè, possiblement, quan es graven les presentacions per a tota la setmana, en un plató únic, molt de pressa i en una sola jornada, encara no ho saben. L’escassa cura i previsió i l’absència de programes atractius, ben realitzats, i respectuosos amb les especificitats del públic menut, semblen demostrar el desinterés de les cadenes de TV per l’audiència infantil, a més que constaten una altra manca: que les cadenes no disposen d’experts en psicologia i pedagogia infantil per a la confecció d’estos programes. En resum, sobren sèries i programes de poca qualitat, comprats en paquets sense pensar en el públic infantil ni en els seus drets i peculiaritats. I escassegen el bon gust, la creativitat, l’enginy i la sensibilitat. I, especialment, falten programes (especialment, els de producció pròpia de la cadena, gairebé inexistents), autèntics programes infantils.

Els resultats de l’estudi

L’estudi es dividix en dos apartats: d’una banda, l’interés dels programes i la seua qualitat tecnicoartística i, per un altre, el dels valors (solidaritat, llibertat, igualtat, respecte al medi ambient, tolerància…) i contravalors (com ara la trivialització o abús de la violència, el sexisme, la discriminació a qui és diferent, o la incitació al consumisme) que projecten estes emissions dirigides al públic infantil. I, després de la ponderació adequada, s’ha arribat a una valoració global de la programació infantil de cada cadena.

La mitjana dels 11 canals no arriba a l’aprovat, només quatre (Canal 33, La 2, Canal 9 i TVE1) aproven l’examen i cap arriba als 7 punts. De les que suspenen, les cadenes amb pitjor programació infantil són, en este ordre, Tele 5, Antena 3 i Telemadrid. Els seguixen Canal Sur i TVG. Un poc millor, quedant-se en només mediocres però sense arribar a l’aprovat, figuren Canal Plus i ETB1.

Entrant ja en els detalls, l’examen dels valors que transmet la programació infantil, només Canal 33 (autonòmica catalana), Canal 9 (valencià), La 2 i TVE 1 aconseguixen l’aprovat. Les pitjors programacions en este apartat són les de Tele 5, Antena 3 i TVG (gallega), amb un rotund suspens. També queden lluny de l’aprovat Telemadrid, Canal Plus i ETB1, mentre que la de Canal Sur pot qualificar-se d’un poc millor, encara que tampoc aprove l’examen. Per programes, els millors quant als valors socials que transmeten són El Conciertazo i Peque Prix (tots dos, en TVE1), així com TPH Club (La 2) i Club Súper 3, de Canal 33.

Quant a l’interés i qualitat tècnica i artística (guió, producció, realització, llenguatge utilitzat…), els resultats són un poc millors, però també decebedors: 5 de les 11 cadenes suspenen. I la nota més elevada es queda en un escàs bé. TVE1 i el Canal 9 valencià ocupen els primers llocs del rànquing, seguides molt de prop per Canal 33, Canal Plus i ETB1. A l’altre extrem, els pitjors programes infantils pel que fa a la qualitat i l?interés, es van veure en Canal Sur, Telemadrid i Tele 5. També suspenen, encara que amb millor valoració que les anteriors cadenes, Antena 3 i TVG. Este de la qualitat és un component clau en qualsevol programació infantil, perquè servix per a crear hàbits bons i exigents als xiquets com a consumidors de productes audiovisuals i cultura en general. O, al contrari, per a desvirtuar-los.

Criteris exigents de valoració

Per a l’elaboració d?este estudi, en què s’han seguit uns criteris de valoració exigents, s’ha tingut molt en compte l?etapa tan crítica i fonamental per al desenvolupament del seu intel·lecte i de la seua socialització que viu l’ésser humà entre els 4 i els 12 anys. És així que no podem obviar o trivialitzar la influència que exercix la TV en els primers anys de vida de les persones, per molt que es puga i s’haja de qüestionar l’efecte real de la TV en els xiquets. Per això, la responsabilitat ineludible que correspon als directors dels programes infantils i, per extensió, a les cadenes de TV, és compartida amb pares i educadors, que han d’ajudar els xiquets a escollir les emissions televisives amb el criteri més racional i autònompossible. És evident, per tant, que si els responsables dels mitjans veuen els xiquets quasi exclusivament com una mera audiència que han de conquistar i com a consumidors de productes comercials, pares i educadors hauran de redoblar els esforços per a orientar els seus fills i alumnes en el consum de TV i per a ajudar-los a escollir els programes, a detectar la seua qualitat i a interpretar lliurement i racionalment els missatges que transmeten.

Els programes infantils més i menys interessants

Quant als contenidors, destaquen com els més recomanables Club Súper 3 (Canal 33) i TPH Club (TVE 1 i TVE2). Club Súper 3 (Canal 33) és el millor contenidor dels analitzats. Està realitzat amb més bon gust, amb major atenció a la publicitat (ben diferenciada de les sèries i les presentacions), que es limita a productes, films, etc., de l’àmbit de tot allò infantil. Les presentacions són electròniques, amb bastants efectes, estan ben elaborades i són modernes: pretenen produir en l’espectador la impressió que entra en un camp virtual. El millor de Club Súper 3 és que l’ordre i la categoria d’edats estan establits clarament i racionalment. I que és un contenidor amb productes i sèries de qualitat. A més, difon molts més valors que contravalors (obtingué 8 punts sobre 10 en este apartat, mentre que TPH no va arribar als 6 punts) i s’utilitza el llenguatge per a sords amb certa freqüència. El menys elogiable de Club Súper 3 és l’escassa interactivitat amb l’espectador i un llenguatge un poc pobre.

TPH allotja al seu interior abundant, variat (i irregular) material que justifica una bona nota. El millor de TPH (La 2) és Súper Ñ, el ninot, i les paraules que busca o inventa. Es preocupa del llenguatge, en definitiva. Algunes sèries de qualitat, sobretot les clàssiques, són de qualitat. I Barri Sèsam és elogiable en general. També, TPH presta especial atenció a l’espectador de la primera etapa de la infantesa. I, en este contenidor, els valors abunden més que els contravalors. Com a aspecte millorable, en TPH (La 2) pot esmentar-se la irregularitat de les sèries, algunes de poca qualitat, l’estructura del guió, i els diàlegs i les presentacions. Per la seua part, el millor de TPH (TVE 1) són els productes dedicats a la primera infantesa, encara que n’hi haja menys que en La 2. I l’espai Cuentilares, a més d’alguna sèrie. I el pitjor, a més del l’esmentat per a TPH a La 2, l’excés de programes japonesos violents, i la confusió entre continguts i publicitat.

El Conciertazo (TVE 1) podria haver estat un programa (este sí, un programa infantil de veritat) molt bo si s’haguera cuidat més la figura del presentador, que desconeix el tractament que s’ha de donar a un xiquet. Parla com si ho féra per a éssers d’escassa capacitat intel·lectual, dramatitzant en excés, exagerant i creant climes inversemblants. Els xiquets veuen diàriament programes d’adults i s’han acostumat als seus llenguatges, tant orals com d’imatges. El Conciertazo no aprofita els avantatges que este fet proporcionaria a un professional competent. Obviant el presentador, el programa està molt ben plantejat i obri el món de la música culta als xiquets.

Continuant amb els contenidors, els menys recomanables són El Club Megatrix (Antena 3), el Club Disney (Tele 5) i La Banda del Sur (Canal Sur). El Club Disney és la base de la programació per a xiquets i adolescents de Tele 5. Compta amb clàssics de l’animació com Micky Mouse. Les sèries Disney oferixen una qualitat reconeguda, en especial els clàssics com Donald o Micky. Però les presentacions les realitzen locutors jóvens incompetents, envoltats de xiquets, amb publicitat profusament barrejada, on predominen les promos de la cadena -programació nocturna, de vegades inadequada, per escenes violentes o molt eròtiques-, i els productes Disney: joguets, jocs, articles diversos, vídeos. El llenguatge dels presentadors és molt pobre, convencional i ple de tòpics i frases fetes sense significat. Però el pitjor són els seus continguts (entre ells, Pokémon, una sèrie de dibuixos animats que excita massa els xiquets i fins i tot pot generar-los animositat cap als seus pares), amb una excessiva profusió de sèries de producció japonesa, de gran violència, i molt poca qualitat tècnica.

Club Megatrix d’Antena 3. Es poden fer afirmacions idèntiques que les realitzades quant al contenidor de Tele 5, amb l’excepció que no compta amb Disney. Tant presentadors com presentacions són encara pitjors que els de Disney. El caos és general. Les edats es troben tan mal diferenciades que, un xiquet, per veure el que li correspon per edat, està obligat a veure el que correspon a altres de molt diferents. Dins d’este contenidor es troba una de les sèries de dibuixos animats menys recomanables, Pesadillas, i una de les millors d’imatge real: Pippi Calzaslargas. El pitjor és el Megalote, concurs molt roín, sobretot en el llenguatge. També destaca negativament Power Ranger, de gran violència i pèssima qualitat tècnica.

La Banda del Sur, de Canal Sur. Com altres contenidors, té guions mal estructurats, pèssims diàlegs, improvisacions sense talent ni enginy, actors-presentadors mal dirigits… El vestuari i decorat són pobres, es nota molt la falta de mitjans. Hi ha massa sèries i molta publicitat. Afavorix la sensació de confusió. El millor són Los Teletubies, per a preescolars. I el pitjor, l’excés de sèries japoneses de gran violència i mala qualitat.

Sèries de dibuixos animats

N’hi ha moltes de bones. Les elegides per CONSUMER com millors han estat Micky Mouse, Tom i Jerry i La Pantera Rosa. El ratolí Micky, a més de la seua gran qualitat, definix un estil i pareix disfrutar de caràcter imperible. Tom i Jerry: Extraordinària qualitat de disseny i animació. La sèrie s’acull a les regles de l’animació: facen el que es facen l’u a l’altre, mai no passa res. La víctima ressuscita en l’acte. No hi ha ferides, ni sang, ni mort. Els seus actes no tenen repercussió i no hi ha culpables. La Pantera Rosa representa la subtilesa de l’equívoc i l’enginy. A més, possibilita diferents nivells de lectura.

Entre les sèries de dibuixos menys aconsellables, esmentem Pokémon, Pesadillas i Power Ranger.

En el transcórrer de Pokémon, els xiquets han d’elegir, inevitablement, entre dos models d’identificació, tots dos pèssims: els mateixos Pokémon o els seus amos. Solen identificar-se amb els “animalets”, que han d’obeir les ordres, carregades d’agressivitat, dels seus amos. Els xiquets acaben associant els amos amb els seus pares i professors. I poden viure amb terror el paral·lelisme de les baralles entre els Pokémon i la seua violenta necessitat de competir per a complaure als majors.

Sèries d’imatge real

El que CONSUMER ha estimat com a millors sèries, després d’aplicar els seus criteris de qualitat tècnica i de transmissió de valors, són La família Adams (optimista, desmitifica amb gràcia la por i els seus símbols i té molt d?humor. I riure és molt sa) i Pippi Calzaslargas, que, basada en la millor tradició literària i de producció complexa, agrada molt als xiquets, que prenen a Pippi com a model i, quan acaba l’espectacle, tornen a ser ells mateixos i fins i tot potser un poc més lliures, alegres i ocurrents. Exceptuant les dos anteriors, quasi totes les sèries són mediocres, quan no roíns. Entre les menys interessants, destaquen Nada es para siempre, Al salir de clase i Nikita, totes juvenils. Les dos primeres mantenen un paral·lelisme: dramàtics d’una hora de durada i suport vídeo. Guions en els quals el talent passa desapercebut, amb uns jóvens que viuen històries inversemblants. Els diàlegs són irreals, els protagonistes gens convincents i, en general, les sèries resulten poc creïbles. I els models que es proposen als xiquets són frívols i superficials. Nikita és diferent. Filmada en suport cine, té mitjans i recursos tècnics. Ben realitzada, la seua acció és constant. L’ambigüitat ètica -els bons són tan roíns com els roíns? i el tractament de la figura de la dona, la convertix en poc recomanable. A més, hi preval una nítida violència física i psicològica entre els personatges que apareixen. En realitat, els guions s’ajusten al que es pretén: Nikita és l’adaptació d’un còmic de tall eròtic.

Consells per als pares

/imgs/20000501/tema_de_portada_03.jpgEl temps que els xiquets dediquen al televisor ha de controlar-se, però no rellotge en mà, sinó estudiant la programació. Seleccionar els programes per la seua qualitat, per l’interés dels continguts o per la satisfacció del xiquet, deixant-lo triar si té l’edat o criteri suficients.
Els xiquets no han de ser espectadors solitaris, almenys no sempre.
Els pares s’han d’informar sobre el que veuen els seus fills. I argumentar-los, amb paciència i raons convincents, per què un programa és adequat per a ells o no. I si veuen emissions o escenes que considerem inadequades (per la raó que siga), el millor és acompanyar-los: així podrem respondre als seus dubtes o fer-los comentaris sobre el que estan veient.
Proporcionem als xiquets lectures, activitats, jocs, diàleg familiar, la possibilitat d’estar amb amics… com a alternativa a l’ús indiscriminat de TV.
Al dormitori dels xiquets no hi ha d’haver TV.
Prediquem amb l’exemple, i fem un ús sensat de la TV. Llegim, dediquem temps a escoltar els fills, a parlar i jugar amb ells. Amb la TV apagada, sens dubte.
No mantinguem connectat el televisor quan els xiquets mengen, juguen o estudien. Ni amb la finalitat que agafen la son.
La TV no ha d’entrar al mecanisme de premis o càstigs.

Per a enjudiciar i seleccionar els programes:

Si es tracta de ficció- una pel·lícula o una sèrie de dibuixos animats o d’imatge real-, s’hauran d’analitzar la història que s?explica, el tema que tracta, el seu desenvolupament i la seua acció dramàtica. També, la qualitat des del punt de vista de la imatge. I, finalment, la quantitat i qualitat de la publicitat que acompanya els programes infantils. Quant als continguts, fixem-nos com són els personatges. Analitzem el seu comportament: És violent o agressiu? Amable i tolerant? Sexista? Evidencia actituds discriminatòries? I la reacció que ens produïx i el model d’identificació que es proposa. Pot fer-se idèntic recorregut respecte de la publicitat. Convé comentar amb els xiquets ?sense excessos de rigor, i d’una forma amable- les conclusions que hem tret, tot convidant-los que ells també les facen, perquè la TV ha de veure’s de forma racional i crítica i això requerix un cert aprenentatge.

La TV infantil es pot fer molt millor

La TV obri una gran finestra al món i és una inigualable (per còmoda i barata i per la seua universal implantació) eina socialitzadora, informativa i d’entreteniment per als xiquets, sempre que siga ben utilitzada. I sempre que existisquen programes infantils interessants, divertits i no contradictoris (almenys, no amb la freqüència detectada en este informe) amb el sistema de valors que intenten transmetre pares i educadors. I que no propicien el deteriorament del llenguatge o reduisquen l’expressivitat dels menuts ni inciten al consumisme més desmesurat i frustrant. Hi ha, sobre això, responsabilitats que competen a l’emissor, a les cadenes de TV i als seus professionals. Vegem algunes coses que podrien fer millor:

Les cadenes de televisió han de posar més interés i cura en la qualitat general dels contenidors, com Club Megatrix o Club Disney, més atenció en els guions de cosit entre programes, i utilitzar un llenguatge menys precipitat, més elaborat i correcte. I dirigir millor als presentadors.
I diferenciar blocs independents, de sèries i programes, dins dels contenidors, un per a cada etapa: preescolar, infantesa i adolescència.
La publicitat (i els anuncis de promoció de programes per a adults) ha de respectar l’edat, mentalitat i necessitats de l’audiència infantil. I diferenciar-se de la programació amb una cortineta o rètol que la identifique com el que és, mera publicitat. No hi hauria d’haver publicitat dins dels programes.
La qualitat tècnica i estètica de les sèries, ja siguen d’animació o d’imatge real, ha de millorar i cuidar-se més, igual com l’interés dels continguts i la seua riquesa en valors. El mercat oferix producció de qualitat superior al que es programa a les nostres televisions.
Les sèries de dibuixos haurien d’alternar-se amb les d’imatge real de forma equilibrada, tenint en compte la intensitat i la velocitat de les imatges, cuidant el ritme per a donar respir a l’espectador.
Frenar i controlar la violència gratuïta o la seua trivialització, i la incitació (per molt indirecta que siga) al racisme, la xenofòbia, la discriminació de qui és diferent o el sexisme.
I impulsar valors com l’amistat i les relacions humanes, la solidaritat, la pau, l’optimisme, la tolerància, l’humor, la generositat, la creativitat, la cultura…

Lolo Rico. Experta en programació televisiva infantil”La TV es mereix les crítiques que rep”

Valore la imatge televisiva pel que val, encara que reconec l’ambigüitat del seu sistema de signes i la seua qualitat inferior respecte del cine, el seté art. El drama de la TV és que no ha sabut crear el seu propi llenguatge, excepte en els aspectes vinculats al temps i a l’espai, el sentit dels quals ha transformat alterant el propi de la nostra naturalesa, per assimilar-se així a la visió espacial i temporal dels nostres somnis. Tant el cine com la imatge electrònica de TV incidixen en nosaltres a l?estar la nostra ment, en certa manera, configurada d’acord amb la seua existència. Poder veure el que abans era impensable, salvant les barreres de la distància geogràfica i de la temporalitat, fa que el nostre pensament i percepció del món diferisca substancialment del dels individus d’altres segles.
La televisió i els seus programes ens remeten constantment als sentiments, però no com a emocions de l’ànima referides particularment a ella i causades, mantingudes i enfortides per algun moviment de l’esperit com va dir Descartes, sinó com alteracions de l’ànim que afecten principalment a allò instintiu. Lluny de fomentar-se, estes haurien de ser controlades per la raó per a seleccionar-les, tant des del punt de vista estètic com ètic. Hui, en l’audiovisual predomina el domini de la tècnica, però ha disminuït la creativitat. A la televisió, potser per a nodrir-se de tant de material industrial dels Estats Units (cine i sèries estrictament comercials, entre els quals hi ha pel·lícules de pèssima qualitat dedicades a un públic infantil i juvenil), això està a l’ordre del dia. El televisor forma part del mobiliari de qualsevol casa. En moltes, hi ha en funcionament quasi continu, emetent sense parar, imatges, paraules, música i efectes de so. Davant d’este aparell es desenvolupa la vida quotidiana, i veure la TV no requerix cap desplaçament, atenció o esforç: s’ha convertit en un gest automàtic, i com més la veiem em tem que més impossibilitats ens trobem per a la reflexió i el judici crític. Molts menuts mengen acompanyant cada mos a una ràfega de metralleta, s?adormen amb les sirenes policíaques i les baralles i estudien al ritme de les veus agudes dels dibuixos animats. També juguen entrant en ella, projectant-se a les accions que es desenvolupen a la xicoteta pantalla i identificant-se amb els seus personatges.
El televisor introduïx el ritu televisiu en la vida quotidiana. Ritu que es reforça per la màgia que comporta allò que existix i està pròxim, però la tècnica del qual i funcionament no coneixem. Qui es planteja com a objectiu veure la televisió? Tanmateix, qualsevol acte humà ha de tindre una finalitat conscient. L’automatisme, o no la tindrà o serà d’un gènere diferent a l’acte racional. Ens veiem ací davant d’una contradicció: d’una banda, el televisor és un objecte que acomplix la seua funció: emetre imatges i sons, i l’hàbit l?ha convertit en un moble més de l’àmbit quotidià. Tenir-lo connectat és un acte banal. Tanmateix, ja que la transmissió de les ones continua sent per als no iniciats un misteri, el sentiment de màgia i meravella roman en l’inconscient. “Puc dominar les imatges”, es diu un xiquet quan fa zàping (i per això els agrada tant conservar-ho en el seu poder), “sóc per tant tan poderós com els meus personatges preferits. Fins i tot més, ja que he aconseguit amb facilitat que estos actuen davall del meu domini. Forme part del prodigi”. I el “prodigi” impregna el món real, l’àmbit de la casa i l’escola, i ha substituït a familiars i mestres. Perquè la relació entre el televisor i l’espectador es va accentuant, inconscientment. El prodigiós va resultant cada vegada més real, perquè ha creat una irracionalitat que va proporcionant-nos una nova manera d’ésser i de veure. D’esta forma, el ritual del “joc” suscita una indiferència per l’entorn que ens envolta i pels qui el poblen. La màquina s’ha convertit en un fetitxe amb qui es crea una forta relació i que imposa allò oníric sobre l’espai i el temps reals. La TV no només narra uns esdeveniments i n’amaga d’altres de forma intencionada, amb l’eficiència de qui sap que el seu silenci és una forma precisa de narrar -només existix per a molts el que “ix” en TV-; també els crea, fingint realitats inexistents que condicionen, quan no modifiquen, el món en el qual vivim, i banalitza la realitat al convertir-la en espectacle. Fins i tot quan algun programa concret pretén constituir-se en excepció, es trivialitza en incloure’s en el conjunt de la graella televisiva. Es tracta de la banalització de la realitat a l’abast de tots, que unifica les consciències, ens iguala en la precarietat intel·lectual. Per a mi, pràcticament no hi ha cap diferencia entre els programes de TV i la publicitat. La televisió-moble ens convertix (especialment als xiquets i adolescents, que oferixen menys defenses) en personatges d’una ficció que es correspon amb el mercat, de manera que invalida el món real i impedix que s’establisca respecte a ell algun gènere de compromís.
El codi fonamental per a comprendre el món i per a relacionar-nos amb els altres éssers humans, i que servix com a model per als altres codis, és la paraula. L’home continua sent un ésser parlant. Tradicionalment, s?accedia al pensament a través de l’escriptura. Ara s’hi arriba fonamentalment a través de la imatge. Però la TV ha creat també un univers oral compost bàsicament d’exclamacions, interjeccions i frases fragmentades i trencades, perquè la velocitat a què se succeeixen les imatges impedix que l’estructura del llenguatge es desenvolupe segons les seues pròpies lleis. Els jóvens imiten l’argot de la televisió i el resultat és el llenguatge adolescent més comú: trencat, paupèrrim en els seus recursos, fragmentat, incorrecte i massificat.
D’altra banda, la TV sembla proporcionar abundant informació. Els coneixements que aporta, tanmateix, són inconnexos i fragmentaris i impedixen l’adquisició d’un saber estructurat. I això requerix un procés intel·lectual seqüencial, tradicionalment associat a l’escriptura i que la TV, com a font quasi única de coneixement, altera al basar-se en la fragmentació i la instantaneïtat.

La tele és com una gran màquina trituradora que esmicola, com si picara carn, tot el que s’hi introduïx, de manera que dóna un tractament idèntic a un film d’acció en el qual les metralletes no es cansen de disparar, a la publicitat o a un reportatge sobre la fam al món. Tot queda unificat com un picada informe que convertix cada producte en una porció d’esta totalitat homogènia que és l’emissió televisiva. Al llarg de la jornada són tantes les imatges que s’encadenen o se superposen que és impossible classificar-les per a donar-los una lectura racional i coherent. Predominen les escenes d’acció, un subproducte que assimila acció a violència o agressivitat per a convertir-la en un espectacle quasi esportiu. D’esta forma, el que en la realitat seríem incapaços de contemplar perquè la nostra sensibilitat ho rebutja -una baralla de carrer, sense anar més lluny-, en TV ho acceptem al perdre el seu sentit real; la violència ha quedat trivialitzada. La visió de tantes imatges discontínues (així són els programes, contenidors infantils, pensats amb criteris comercials: captar audiència, este és l’objectiu essencial) impedix observar lúcidament i discriminar la realitat, ja que estes dos operacions requerixen la capacitat per a objetivitzar i universalitzar tot el que es coneix, assimilant-ho amb actitud crítica i interrogant. La impossibilitat per a reflexionar sobre el que s’està veient dificulta que s’emmagatzemen degudament els coneixements i que se n’analitzen les causes o efectes. Als xiquets, em tem, la dificultat que comporta descodificar les imatges els impedix distingir suficientment entre realitat i ficció, de manera que es frena el seu desenvolupament com a persones cultes, reflexives, crítiques i lliures.

La publicitat en la programació infantil

Les cadenes de televisió ocupen en publicitat una mitjana del 9,5% de la programació (inclosos els temps anterior i posterior als programes) que dediquen als xiquets. Les d’àmbit nacional són les que més temps de publicitat inserixen en la seua programació infantil. Tele 5 se situa al capdavant, en dedicar a anuncis el 17,3% de la seua programació infantil i juvenil A dos punts percentuals de distància es troba Antena 3; la mateixa diferència que esta última marca respecte de La 2, qui, al seu torn, avantatja a TVE 1 en un punt. Entre les cadenes autonòmiques, la que més publicitat inclou en la seua programació infantil és ETB 1 i a una considerable distància de quasi set punts respecte de la següent, que és Canal 33 de la televisió catalana. Li seguix Telemadrid i Canal Sur amb dos punts de diferència. Al final d’este rànquing, es troben Canal 9 de la televisió valenciana i TVG, la televisió gallega, al dedicar a publicitat només el 2,5% i l’1,8% de la seua programació infantil, respectivament.

Canal Plus, amb bona part de la seua programació infantil que es pot veure a nivell nacional només per a abonats, compta amb un percentatge de publicitat (4,3%) més pròxim a una televisió autonòmica que estatal.

Quant al nombre de pauses que interrompen l’emissió, Canal 9, de la televisió valenciana, és l’única que no en va registrar cap. Li seguix Canal 33, en ser una de les que menys interrupcions realitza. L’altra cara de la moneda la protagonitzen Telemadrid i Antena 3, els que amb més freqüència interrompen l’emissió per fer pas a la publicitat.

Els anuncis inadmissibles i la seua ubicació per programes i cadenes

/imgs/20000501/tema_de_portada_04.jpg
En el 54% de les cadenes de televisió analitzades s’emet algun anunci que s’ha considerat inadmissible en els espais infantils i juvenils. S’observa com apareixen en la publicitat medicaments, mentre que es respecta escrupolosament la prohibició d’anunciar begudes alcohòliques i tabac. S’han considerat anuncis inadmissibles dins de la programació infantil i juvenil aquells en els quals es s?ha fet publicitat de medicaments. El motiu és que si la recomanació generalitzada que hi ha parla de mantindre els medicaments “lluny de l’abast dels xiquets”, s’ha entés que això ha de ser així en qualsevol moment o suport, inclòs el de la programació de televisió dedicada als més menuts. Només ETB 1, la Televisió Gallega, Antena 3 i Tele 5 van emetre anuncis de medicaments en la programació infantil.

Pareix obvi que imatges de sexe explícit a la franja horària infantil han de quedar descartades. Tanmateix, Canal 33 va emetre, en l’única pausa que va interrompre el programa musical Sputnik, un anunci de telefonia en el qual apareix una parella al llit “fent l’amor d’una forma accelerada”.

La publicitat de pel·lícules que s’emetran en el transcurs de la programació de les cadenes, que oferix escenes violentes o mostren un menor en una situació de perill, també han sigut anuncis considerats inadmissibles dins dels espais infantils i juvenils. Per esta causa pequen Telemadrid, Antena 3 i Tele 5. És en esta última cadena on s?anuncià una pel·lícula en la qual un menor apareix en situació de perill, a causa, en concret, que és segrestat.

ETB 1:

“Barre Busa” : medicament
“Barre Busa”: un altre medicament
KTM (dilluns): Oraldine (medicament)
Superbat (dissabte) “Dragoi Basatia”: Oraldine (medicament)

TVG:

“Xabarin Club” (divendres vesprada): Oraldine (medicament)
“Xabarin Club” (divendres vesprada): Frenazeltz (medicament).
Xabarin Club (divendres vesprada): Frenazeltz (medicament).

CANAL 33:

Sputnik (diumenge): Jazzfree, és una anunci de telefonia en el qual apareix una parella al llit fent ostensiblement l’amor, d’una forma accelerada.

ANTENA 3:

“Nada es para siempre” (dilluns): Micebrina (complement alimentari).
“Nada es para siempre” (dissabte): Ceregumil (complement alimentari)
Club Megatrix (dissabte): Micebrina (complex energitzant)
Club Megatrix (dissabte): tònic per a l’alleujament de la gola (medicament)
Club Megatrix (dissabte): pastilles per a l’alleujament de la gola (medicament)
Club Megatrix (dissabte): Micebrina (complex alimentari)
Club Megatrix (dissabte): Ceregumil (complex alimentari)
Club Megatrix (dissabte): “La jungla de cristal 2”, amb escenes molt violentes d’esta pel·lícula.

TELEMADRID:

Cyberclub (dissabte), “Los superhéroes”: s’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” mostrant escenes de persecució i tortures.
Cyberclub (diumenge), “Los superhéroes”: s’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” mostrant escenes de vexacions i tortures cap als humans.
Cyberclub (diumenge), “James Bond Junior”: s’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” oferint imatges de persecució, tortures, humiliació cap als humans.
Cyberclub (diumenge), “Fantasías animadas de ayer y hoy”: s’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” mitjançant imatges de persecució, humiliació i tortura.
Cyberclub (diumenge), “Tom y Jerry Kids”: s’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” amb imatges de persecucions, humiliació i tortura.
Cyberclub (diumenge): S’anuncia la pel·lícula “El planeta de los simios” mitjançant imatges que representen vexacions cap als humans: persecució, humiliació i tortura.

TELE 5:

“Walker” 1: Ceregumil (medicament)
“Walker” 1: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
“Walker” 1: S’anuncia la pel·lícula “Sin escape”, mostrant escenes molt violentes.
“Walker” 1: S’anuncia la pel·lícula “Asesinos”, amb escenes molt violentes.
“Walker” 1: Bio Centuri (medicament). L’anunci apareix en dos ocasions.
“Walker” 2: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
“Walker” 2: S’anuncia la pel·lícula “Sin escape”, amb escenes molt violentes.
“Walker” 2: S’anuncia un medicament, l’Aspirina, en dos ocasions.
“Nikita”: Oraldine (medicament)
“Nikita”: Ceregumil (medicament)
“Nikita”: Couldina (medicament)
“Nikita”: S’anuncia la pel·lícula “Sin escape”, amb escenes molt violentes.
“Nikita”: S’anuncia la pel·lícula “Asesinos”, mostrant escenes molt violentes.
“Al salir de clase”: S?anuncia la pel·lícula “Sin escape”, amb imatges molt violentes.
“Pokemon” 1: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
“Pokemon” 4: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
“Rin Tin Tin” 2: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
“Superhuman samurai” 2: S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
Club Disney (dissabte): S’anuncia la pel·lícula “Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
Club Disney (diumenge): S’anuncia la pel·lícula ” Tiempo límite”, sobre el segrest d’un xiquet.
Club Disney (diumenge): S’anuncia la pel·lícula “Sin escape”, amb imatges molt violentes.

Publicitat encoberta i la seua ubicació per programa i cadena

Per publicitat encoberta s’entén quan la càmera capta de forma clara un objecte de consum amb la seua marca, o algun anagrama que s’identifique amb un producte o firma, encara que ningú faça referencia verbal a la seua presència.

En Tele 5, durant el programa Club Disney, apareix d’esta manera una pastilla de xocolate Nestlé. En ETB 1, en el transcurs del programa KTM, s’estén sobre una taula una camiseta d’un pilotari on es mostra l’anagrama de l’entitat financera BBVA. En la TVG, durant el programa Xabarin Club, apareix la marca Pescanova.

Publicitat convencional (patrocini o anunci) inserit dins del programa infantil

Esta publicitat es realitza durant el mateix programa, sense esperar les pauses publicitàries explícites, com si es tractara d’un apartat o un contingut més de l’espai infantil o juvenil. S’ha vist en TPH Club (La 2), a Barre Busa (ETB 1), Club Súper 3 de Canal 33 i en Club Megatrix de Antena 3

Com es va fer la investigació. La Metodologia i taula comparativa

S’han analitzat, a cada un dels onze canals de televisió objecte d’estudi, els programes infantils i juvenils que s’emeten en dissabte, en diumenge i un dia laboral. En concret, s’han gravat per a analitzar-los els emesos en els primers quinze dies del mes de març (en total 103 hores). Els tècnics de CONSUMER han estudiat un total de 38 programes, 182 pel·lícules de dibuixos animats i 26 sèries d’imatge real. En tot este contingut analitzat figuren 18 programes diferents, 20 sèries d’imatge real diferents i 101 pel·lícules de dibuixos animats diferents.
Les cadenes de televisió analitzades han estat: TVE 1, La 2, Antena 3 i Tele 5. Les restants són d’emissió autonòmica i corresponen a la Televisió Valenciana, de la qual s’ha analitzat el Canal 9, mentre que de la Televisió Catalana s’ha escollit el Canal 33. A la Televisió Andalusa s’ha analitzat Canal Sur i a la Basca el canal ETB 1. També s’ha inclòs en este informe Telemadrid i la Televisió Gallega. Canal Plus completa la relació de cadenes analitzades.
S’han deixat fora de l’anàlisi els espais televisius destinats exclusivament als adults i els programes o sèries dirigits a tots els públics, així com els emesos entre les deu de la nit i les sis del matí, franja horària que teòricament queda fora de la corresponent a un xiquet d’entre 4 i 12 anys d’edat.
Per a analitzar cada un dels programes i sèries de televisió s’ha emplenat un qüestionari destinat als programes i un altre a les sèries de dibuixos animats i d’imatge real. Després de la seua elaboració i abans de ser complimentats pels tècnics de CONSUMER, el plantejament de cada una de les qüestions recollides en eixos qüestionaris fou revisat per Dolores Rico, especialista en programació infantil, així com per una responsable de Màrqueting de graella en una cadena de TV, la tasca fonamental de la qual se centra en les audiometries i les estratègies de programació de l’esmentada cadena. A més, s’ha consultat experts en psicologia infantil, i s’ha comptat amb la col·laboració habitual dels tècnics d’Append, empresa d’investigació i màrqueting que porta diversos anys treballant amb CONSUMER en els Temes de Portada.
El sistema de valoració se sosté en dos pilars fonamentals: Interés i qualitat artística dels continguts i Valors (solidaritat, igualtat, amistat, llibertat, respecte al medi ambient, integració de qui és diferent?) i Contravalors (trivialització de la violència, sexisme, discriminació de qui és diferent, racisme i xenofòbia, consumisme?) que aquests transmeten. A més, s’ha analitzat la publicitat que arriba als xiquets mitjançant la programació infantil.
L´Interés i qualitat artística dels continguts s’estructura en tres parts: guió, realització i producció i llenguatge.

En el guió s’han analitzat, al seu torn, cinc qüestions: el nivell d’interacció o la freqüència amb la qual els presentadors interactuen amb el públic, el nombre de reportatges o entrevistes que s’inserixen dins del programa, els temes que es tracten a cada espai, així com els temes que subjauen en els concursos que s’inserixen dins del programa. Finalment, el nombre de sèries de dibuixos animats i d’imatge real.

En el llenguatge s’han estudiat unes altres tres variables. Una és l’expressió oral -en la qual es valora si és rica, mitjana o pobra-, una altra se centra a les construccions gramaticals i el vocabulari -en la qual es valora si sempre són correctes o si són incorrectes només enescasses ocasions o de forma generalitzada. La tercera variable és la utilització d?afegitons i la seua freqüència.

En definitiva, en este capítol s’ha tingut en compte tant el nombre d’ocasions que els presentadors d’un programa interactuen amb el públic infantil, com la qualitat d’esta interacció. El mateix criteri s’ha seguit amb els reportatges i entrevistes que s’inserixen dins del programa.

Els temes que subjauen entre cada un dels espais han rebut diferent valoració en funció de les seues pretensions. No s’ha valorat igual un programa o una sèrie que només busca el simple entreteniment, que aquell on, a més, s’esbossen qüestions mediambientals, culturals o fins i tot educatives.

S’ha valorat de forma positiva el fet que en un mateix programa s’inserisquen sèries tant de dibuixos animats com d’imatge real perquè és bo que es compaginen els dos estils, i no s’emeten personatges de fantasia de forma exclusiva, obviant les sèries d’imatge real.

També s’ha tingut en compte l’expressió oral utilitzada, així com les construccions gramaticals i el vocabulari. La utilització d?afegitons, pràctica lingüística observada amb una freqüència preocupant per part dels més joves, també ha estat qualificada negativament.

La valoració d’este capítol, especialment els apartats de realització i producció, inclou l’aportació subjectiva de l’expert que ha ofert assessorament tècnic per a la realització d’este informe.

El segon gran capítol que s’analitza és el dels Valors i contravalors, que es qualifica segons 11 variables: el nombre d’ocasions en les quals es potencia la discriminació sexual, la discriminació social, les vegades que apareixen armes, el nombre d?escenes violentes, si la freqüència d’estes escenes és constant o esporàdica, la freqüència amb la qual es produïx violència verbal o d’efectes de so, el nombre d’ocasions en què la dona o el gènere femení és la víctima de les situacions violentes, si es potencien actituds racistes, la ridiculització dels altres i la incitació al consum mitjançant l’aparició de reclams publicitaris durant el programa o mitjançant l’existència de publicitat encoberta, -que només capta la càmera i no es dóna a conéixer de forma verbal-.

L’aparició de discriminació sexual i social, així com la proliferació d’actituds racistes, s’ha penalitzat en considerar-se la seua permissivitat una gran irresponsabilitat per part de les cadenes de TV. El mateix criteri s’ha seguit, tant en programes com en sèries, quan es potencia la ridiculització dels altres. Els experts consideren que esta actitud és un dels possibles gèrmens de la delinqüència juvenil.

CONSUMER tampoc ha pogut obviar la freqüència amb la qual s’emeten escenes violentes o agressives, igual com l’aparició d’armes que servixen per a matar o ferir, incloses les de ciència ficció. La violència verbal o la procedent d’efectes de so també s’ha analitzat, i se n?ha valorat tant l?emissió com l?omissió.

La cruel realitat social i domèstica que els mitjans de comunicació han anat destapant en els últims anys ha obligat a tindre molt en compte les ocasions en les quals la dona o el gènere femení apareix com a víctima de les situacions violentes o agressives. La filtració d’actituds negatives a través de la TV pot influir negativament en l’escala de valors del menor i, per tant, en les seues actuacions presents i futures.

També s’ha estudiat la incitació al consum que realitzen les diferents cadenes de televisió en les seues programacions infantils, mitjançant l’anàlisi de la publicitat encoberta i els reclams publicitaris a l’interior del programa.

S’ha valorat, així mateix, la publicitat encoberta, entesa com el moment en el qual la càmera capta de forma clara i meridiana un objecte de consum amb la seua marca o algun anagrama que identifique un producte o firma, sense necessitat que ningú faça referencia verbal a la seua presència.

Tampoc s’ha obviat la publicitat que es realitza durant un programa, sense esperar les pauses publicitàries explícites, com si d’un apartat o contingut més de l’espai infantil o juvenil es tractara.

El tercer i últim apartat analitzat se centra en quantificar els reclams publicitaris que emet cada cadena de TV. Per a això, s’ha analitzat el total d’anuncis que reben els xiquets durant la programació infantil, els que s’emeten abans de començar el programa o sèrie, al mig i després de concloure l’espai en qüestió. També s’ha mesurat el temps de durada dels anuncis, el nombre de pauses publicitàries, el nombre de reclams publicitaris durant el programa, el nombre de publicitats encobertes i el nombre d’anuncis inadmissibles dins de la programació infantil i juvenil.

S’ha entés com inadmissibles els espots en els quals s’anuncien medicaments, perquè entenem que estos han de estar fora de l’abast dels xiquets a tot hora i en qualsevol tipus de suport, inclòs l’audiovisual. Igualment, es consideren incorrectes les imatges de sexe utilitzades per a captar l’atenció del receptor, així com l’emissió d’escenes molt violentes per a anunciar un film concret de la programació de la cadena, que també han estat penalitzades a l’hora de valorar la publicitat dels espais infantils de cada canal de televisió estudiat.

La publicitat encoberta i la realitzada durant el mateix programa també s’ha tingut en compte en este capítol. S’ha valorat l’aparició de publicitat encoberta, entesa com a tal el moment en el qual la càmera capta de forma clara i meridiana un objecte de consum amb la seua marca o algun anagrama que identifique un producte o firma, sense necessitat que ningú faça referencia verbal a la seua presència.