Un estiu amb deures?

Un estiu amb deures?

El coronavirus ha transformat les nostres vides; també l’ensenyament. Durant mesos, la comunicació virtual s’ha imposat i ha obert noves realitats: pantalles d’ordinadors, telèfons i tauletes tàctils han substituït aules i pissarres; professors d’escola ordinària han esdevingut docents en línia; pares que intenten mantenir el seu dia a dia laboral de sobte actuen també com a mestres dels seus fills; i estudiants que fins i tot han trobat a faltar anar a classe. Després d’un final de curs precipitat, els mesos d’estiu serveixen per a preparar la tornada a escola després de la COVID-19. Ara bé, com es pot tornar a la normalitat amb la màxima seguretat i evitar ansietat en els alumnes?

A l’estiu, cal seguir estudiant?

Les vacances d’estiu són (solen ser) sinònim de desconnexió i gaudi dels petits plaers; però també de quaderns escolars de vacances o d’algun treball per reforçar el que els estudiants han après durant el curs. Tenint en compte com de dura ha estat aquesta pandèmia per als més petits, alguns docents creuen que s’han guanyat un descans merescut. Com Cristian Olivé, candidat al Premi Educa Abanca al Millor Professor d’Espanya i membre del màster universitari en Formació del Professorat d’Educació Secundària i Batxillerat a la Universitat Pompeu Fabra, per a qui tenir en compte l’opinió dels fills és essencial: “Potser s’hauria de plantejar a casa el debat de si els ve de gust fer feina acadèmica durant l’estiu o si s’inclinen més per activitats de lleure. Al capdavall, els alumnes tenen dret a decidir quin tipus d’estiu volen gaudir. Estic convençut que molts voldran repassar continguts, però d’altres voldran desfogar-se i arrencar a córrer com mai”.

D’altra banda, la pedagoga Yolanda Domínguez Frejo sosté que aquest any tan especial és convenient algun tipus de reforç. Això sí, els deures d’estiu han de ser personalitzats. Encara que els professors no han estat amb ells des del març, coneixen bé els seus alumnes pel treball que han fet amb els infants abans. Han estat junts des del setembre fins al març, han compartit classes, tutories i fins i tot activitats extraescolars. Per això, estan capacitats per a saber què necessita cadascú, quins són els seus punts forts i els seus punts febles, quines feines poden fer per a sortir reforçats. “Que cada infant tingui els deures que necessita per a reforçar aquells continguts fonamentals per al curs que ve”. No es pot enviar els mateixos deures a tothom, perquè per a uns resultarà facilíssim fer-los, mentre que per a d’altres es convertirà en un esforç encara més gran que durant el curs, ja que no tenen el suport dels professors i potser tampoc dels adults, o d’un professor particular. I, per descomptat, queda descartat aprendre nous continguts: n’hi ha prou de centrar-se en objectius mínims fonamentals per a poder seguir el curs següent amb èxit.

Ara bé, si s’opta per un estiu amb deures, els pares han d’entendre que els nens han de descansar un temps –mínim, un mes o mes i mig– sense fer res que tingui relació amb l’estudi. “La ment necessita desconnectar i tenir horaris més flexibles que durant la rutina dels altres mesos de l’any”, explica la pedagoga. “La resta del temps, sí que els va molt bé recuperar certs hàbits de treball que, segons l’edat, podrien ocupar de mitja hora a una hora i mitja diària”, conclou Domínguez Frejo.

Jugar mentre aprenen

Aprendre és una aventura que va més enllà d’obrir un llibre, agafar apunts en una aula o presentar-se a un examen d’avaluació. Per això, la mateixa Unesco (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) anima pares, mares i docents a “anar més enllà de l’ensenyament i l’aprenentatge formal i considerar també l’educació informal”. S’ha de motivar els estudiants tant com es pugui perquè juguin i participin en activitats d’aprenentatge entretingudes que els permetin aixecar l’ànim en temps de crisi i augmentar la seva motivació per aprendre. I més si som de vacances.

És cert que els quaderns d’estiu resumeixen els continguts principals de cada assignatura i intenten fer-ho d’una manera més lleugera que els llibres de text habituals; no obstant això, molts alumnes solen considerar que són “més del mateix”. “Els deures d’estiu haurien de ser molt més lúdics. Tenim internet –una valuosa eina per als educadors–, on hi ha milers de pàgines que resulten molt més atractives que no les fitxes o el quadern de torn”, aconsella la pedagoga. “Es tracta que els deures d’estiu siguin motivadors, perquè si els donem el mateix que a l’hivern, no aconseguirem res, només potenciarem la seva frustració”.

Tota activitat que als nens i nenes els sembli útil i tingui a veure amb el seu món serà un recurs molt apropiat: materials en línia que els permetin interactuar, redactar un quadern de bitàcola de l’estiu, escriure les seves pròpies històries, així com altres experiències que a l’hivern, per manca de temps, no es poden fer. Cristian Olivé hi afegeix altres vivències, com ara establir el diàleg intergeneracional, llegir i escriure les seves pròpies reflexions o debatre temes d’actualitat amb els adults.

Després del llarg tancament d’aquesta primavera a casa, les activitats haurien de tenir lloc a l’aire lliure: a la muntanya, al carrer, a la platja… o en un parc. I sempre en companyia de més infants perquè, com apunta Yolanda Domínguez, “relacionant-se amb altres nens és com més i millor aprenen, encara que sigui guardant distàncies i amb màscares”. I si aquest any hem renunciat a un campament d’estiu (n’hi ha alguns, subjectes a la nova normativa de seguretat i higiene), la millor solució és establir xarxes d’adults –altres familiars o pares d’amics, si els propis treballen– per a permetre’ls sortir el màxim temps possible de casa.

Por d’un nou curs sense traumes 

Igual que el teletreball dels grans s’ha revelat com una eina eficaç en aquesta etapa, sembla clar que el curs vinent l’educació en línia conviurà d’una manera o altra amb la presencial, segons els experts. “Durant les setmanes de confinament, alumnes i professors han hagut de moure’s com mai dins d’un entorn digital, així que hauríem d’aprofitar tot el que han après i potenciar-ho a partir d’ara”, apunta Cristian Olivé.

Però la pròxima tornada a escola no estarà marcada només pels continguts que els estudiants hagin d’aprendre, per la manera d’impartir-los o per les normes sanitàries que determini la nova normalitat als centres educatius. També caldrà que professors i pares reforcin la part emocional dels alumnes, tal com afirma Cristian Olivé: “No hauríem de llançar la teoria com una metralladora per a intentar recuperar el que hem perdut, sinó veure durant el pròxim curs el que hem guanyat i enfortir-ho. Caldrà fer molt de treball en equip entre alumnes i molta atenció individualitzada. L’escola és un espai de trobada i debat, d’autoconeixement i reflexió. Si creiem que l’educació suposa només transmetre coneixements, tenim els dies comptats”.

El confinament de la primavera ha estat dur; nens i adolescents han sofert una càrrega emocional forta i cadascú ho ha suportat com ha pogut, depenent especialment de la seva situació familiar. “No podem aparentar que no ha passat res, cal treballar aquests sentiments durant el curs”, recomana Yolanda Domínguez. Com? Potenciant les tutories, no només en grup, sinó també a títol personal. Perquè els menors han de parlar de la COVID-19, de com l’han viscuda ells, expressar com cadascú vulgui (i pugui) les seves vivències. I per a aconseguir aquest objectiu cal que hi hagi espais a la mateixa escola on puguin explicar les seves preocupacions emocionals i socials, no només les educatives.

Com podem evitar que abusin de les pantalles

Segons l’Índex de l’Economia i la Societat Digitals (DESI) que elabora la Comissió Europea, el 2019 prop de la meitat de la població espanyola continuava mancant de les competències digitals bàsiques i només un 32% les tenia per sobre d’aquest nivell. Durant el confinament, la immersió total en l’educació en línia ha obligat pares, professors i alumnes a fer el salt digital. Les estadístiques ho evidencien: aquests mesos, l’accés a Internet ha crescut el 71% durant les hores de màxima connexió, mentre que les eines de videoconferència han experimentat una pujada del 250%.

Després de mesos en què Internet i les xarxes socials han estat unes eines d’aprenentatge valuoses per als estudiants, resulta complicat reduir-ne l’ús a l’estiu. “Encara que protestin, hauríem de tractar aquest assumpte com abans del confinament, perquè és fàcil abusar de les tecnologies, així que convé que els pares marquin pautes: si abans del tancament tenien una hora per a navegar per Internet i pels seus jocs, doncs està bé mantenir-ho”, recomana la pedagoga Yolanda Domínguez Frejo. Ara bé, no es pot passar del tot al no-res, cal flexibilitzar i compensar-los d’altres maneres, com ara oferint-los més temps per a sortir amb els amics.

Per a garantir un ús responsable, més enllà de l’àmbit educatiu, els pares poden comptar amb iniciatives com el projecte Connectats, que ofereix claus per a educar infants i adolescents en el bon ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (proyectoconectados.es):

1. Dialoga amb els fills, afavoreix la comunicació positiva i l’escolta activa.
2. Estableix normes clares per a regular l’ús d’Internet, videojocs i dispositius.
3. Comparteix amb ells l’ús de la tecnologia, especialment quan naveguen a Internet: ajuda’ls a reconèixer webs fiables, ensenya’ls a identificar el perquè del que busquen o trien consumir. Recorda’ls que no han de proporcionar mai dades personals a la xarxa.
4. Tria bé els videojocs a què accediran: informa’t sobre les normes PEGI (edat i continguts) i supervisa els jocs que s’intercanvien amb amics.
5. Parla amb ells sobre l’ús útil d’un mòbil: trucades necessàries, missatges importants, respecte pel temps propi i pel temps dels altres. Ajuda’ls a fer-se responsables del seu consum, que sempre ha de ser limitat, progressiu i concorde a la seva edat en temps i continguts.
6. Quan són petits, recorre a programes de control parental a l’ordinador, les tauletes tàctils, els mòbils o les videoconsoles per a evitar que trobin continguts inadequats a la seva edat.
7. Mantingue’t al corrent dels avanços de la tecnologia i de la societat connectada, perquè l’anomenada “bretxa digital” no suposi un obstacle en la teva feina d’educar els fills.

César Bona: “Cal humanitzar l’educació i fer-la igualitària”

Candidat espanyol al Global Teacher Prize

Va sortir a la palestra quan la seva manera de fer classe li va suposar, el 2014, una candidatura al Global Teacher Prize, el premi Nobel dels mestres. Des de llavors, César Bona, professor de primària, ha esdevingut un referent de l’educació a Espanya. Llicenciat en Filologia Anglesa i diplomat en Magisteri de Llengua Estrangera per la Universitat de Saragossa, Bona parla amb nosaltres sobre el futur de l’educació després d’aquests mesos de confinament.

L’educació no presencial pot ser una realitat a partir de setembre, estem preparats? 

Se’ns acumulen totes les incògnites i, alhora, totes les respostes. Cadascú ha viscut la seva circumstància, i basant-se en aquesta té una opinió. Però més enllà de donar una opinió, cal que les coses es calmin i que funcionin. Sobretot, és delicat perquè parlem de menors. Un adult pot entendre la seva responsabilitat i les regles que ha de seguir i no pot saltar. Els nens i les nenes són pura curiositat, estan en moviment permanent. Vejam com ho podem fer. Abans de llançar una opinió, el que cal fer és encertar en el sistema. Si aquesta malaltia ens ha canviat a tots, tant de bo canviï l’educació, que és fonamental.

Per tant pensa que la COVID-19 representa de debò una oportunitat per a canviar el sistema? 

Quan es parla d’educació, les paraules que més se senten són “avaluar” i “examinar”. El que cal valorar ara mateix és el sistema, perquè ens fem moltíssimes preguntes i no es tracta de buscar respostes diferents, sinó de canviar la reflexió. El sistema educatiu actual funciona? Té èxit? Hi ha milers de docents que es volen formar i intentar donar el millor de si a nens i nenes i també, milers de famílies que desitgen una educació millor. Però mantenim un sistema immobilista en el qual la realitat s’ha d’adaptar al currículum i no a l’inrevés. S’educa en la vida, no ja per a la vida. L’escola no és una bombolla, i hi ha eines fonamentals per a portar l’educació a distància, però també estem detectant moltes mancances. La pregunta que ens hem de formular és: per a què serveix l’educació?

Per a què ha de preparar els nens el sistema educatiu? 

Totes les decisions que es prenen són des del punt de vista dels adults: pensem en els nens, però no pensem com a nens. És hora de posar-se en el seu lloc. Si pensem en abans de la pandèmia i les seves conseqüències, ens adonem que la resiliència, la gestió de les emocions, de les pors, de la ira i de la frustració són claus. Això s’ha d’educar i forma part de l’ésser humà. No podem fonamentar l’educació només en els continguts, que sembla que és l’única cosa que importa aquests dies.

Què és necessari per a millorar l’educació? 

No és fàcil explicar la resiliència, com tampoc no és fàcil explicar l’empatia, el respecte cap a un mateix, cap als altres, les diverses cultures, el respecte al medi ambient… Tampoc no és senzill educar en el compromís social, però són qüestions absolutament fonamentals. Aquestes són les eines dels continguts transversals, però són tan importants que cal tractar-les en totes les matèries. Les assignatures tenen tant de contingut que, molt sovint, la part fonamental no es tracta per manca de temps. També és clau que els alumnes entenguin que les diferències són un regal, no un inconvenient. Al voltant nostre volem gent que s’impliqui, que faci un pas més enllà, que es comprometi a fer noves coses. A això també s’educa.

César Bona: “Cal humanitzar l’educació i fer-la igualitària” (Segona part)

Què és el que fa el sistema educatiu actual? 

El mateix de sempre. Sotmetre els infants i els docents a una pressió extraordinària. Hi ha tant de contingut per impartir perquè els nois arribin formats a Batxillerat que ja no es poden tenir en consideració altres necessitats, i això és absurd. El més important aquests temps és la salut. I quant de temps s’hi dedica a les escoles? Moltes coses que es donen per fetes no es fan. Interpretar la hipoteca o el rebut de la llum, controlar i fer comptes per a arribar bé a fi de mes… Això hauria de ser a l’escola, més enllà de l’entossudiment del currículum.

Com ha estat l’educació durant el confinament? 

Hi ha molt bons mestres. Hem estat confinats, però vivint experiències increïbles. Les famílies també han fet que això es mogui. Als docents i pares només se’ls pot exigir el que puguin donar. La presència, la manera de ser a classe i la convivència són claus. Però si no hi ha temps per a explicar tots els continguts, com ho podem solucionar?

L’educació l’autèntic ascensor social?

Hi ha una escola que pensa que és el reflex de la societat. I hem de millorar la societat. En aquesta situació extraordinària, s’ha debatut si havien de passar de curs tots els nens o no. Molts pensen que l’escola sí que hauria de ser el millor ascensor social. Seria just que passessin de curs els que anaven bé, però per als que porten una gran motxilla a l’esquena és més complicat. Cal parar i reforçar. La nit que va sorgir aquest debat jo no vaig poder dormir, perquè em venia contínuament al cap la paraula “justícia”, amb diferents preguntes.

El sistema d’educació pot atendre les diferents necessitats dels alumnes? 

L’educació suposa donar la formació necessària perquè continuïn relacionant-se bé amb ells mateixos, amb les persones que els envolten i amb el món en què viuen. I si no, per a què eduquem? Perquè representa una despesa d’energia brutal. Seria injust que, quan tot això passi, no canviéssim, no serviria de res. La vida ens està donant una oportunitat. Hem de donar una educació millor i més igualitària.

Què opina del mètode seguit durant l’estat d’alarma, en el qual els pares han hagut d’assumir un paper més actiu en l’educació dels seus fills? 

Hi ha moltes famílies que no han tingut recursos, i l’educació no para: s’emporta riu avall a qui no s’agafi. Hi ha hagut molts nois i nois a qui no arribaven les feines o els seus pares no podien solucionar-les-hi. Això és un gran problema. No tenim un projecte referent. He conegut escoles en crisi, perquè els alumnes no anaven massa bé i estaven a punt de tancar, que van fer un gir dràstic i van convidar a participar més les famílies i els seus fills amb una visió més humana. Van aconseguir la transformació. No és qüestió d’incloure més continguts, sinó d’humanitzar l’educació.

Sempre se’ns parla de Finlàndia o dels països del nord com a referents, on el fracàs o l’absentisme escolar són inferiors que els nostres.

 Són contextos diferents. De segur que es pot aprendre una mica de Finlàndia i d’alguna escola de l’Argentina… Continuem parlant d’exemples, però no ens els apliquem. Al nostre país, un de cada quatre alumnes no acaba els estudis. I no és culpa de l’educació secundària, sinó de tot el sistema. Òbviament, alguna cosa falla. Caldria fer analogies entre l’edat adulta, la infància i l’adolescència. A l’escola, cada 45 minuts, durant vuit hores, canviem de matèria, i l’anterior no té res a veure amb la següent. Això requereix una mentalització important. Ho hem fet sempre. I si no hi ha relació entre els diversos continguts en art, literatura o matemàtiques, per a què serveixen aquestes matèries? Només són una enumeració de dades per a avaluar, i és el sistema el que necessita una reavaluació.

César Bona: “Cal humanitzar l’educació i fer-la igualitària” (Tercera part)

Què falla, en general? 

Ha desaparegut l’estudi de la Filosofia, de fomentar l’estudi crític. I tenen poc de pes l’art, l’estudi de la música o el de la salut, inclosa l’emocional. Si només es dediquen 30 segons a l’educació en els debats polítics… no podrem avançar. És una inversió a llarg termini. Però el futur en educació comença avui.

Per què no hi ha hagut un model educatiu a Espanya, un gran pacte nacional sobre educació? 

Tinc un pensament molt bàsic. Sempre frena el mateix tema: si la religió entra o no en el pla d’estudis. Sembla l’única matèria d’interès al món. O si ens convenen les escoles concertades o públiques. Aquí s’acaba el debat. Xoquen políticament, i no es posen a reflexionar més. La classe política ha d’escoltar docents, famílies i nens. El punt de vista adult ha d’acabar. Necessitem escoles que recordin que som éssers socials i que cal educar en el diàleg, en la convivència i en la participació. El que em temo, quan tot això s’acabarà, és que les administracions s’agafaran a la inèrcia i tornarem al mateix de sempre. Si una paraula està associada amb l’esperança, aquesta és l’educació.

Per a què enviem els fills a l’escola? 

Perquè aprenguin a conviure, a relacionar-se, perquè es converteixin en éssers íntegres i que siguin feliços. Cal lluitar per aquests objectius. Els continguts són molt importants, però cal donar temps perquè els infants es coneguin entre ells i que els professors els coneguem també. Les matèries han d’estar relacionades entre si i amb la vida dels nens i nenes.

Quin ha de ser el paper dels pares en l’educació? 

Hi ha una gran preocupació per la salut, per les qüestions econòmiques i socials, i també s’hauria de tenir per l’educació. Hi ha una gran incertesa. És important que els nens sàpiguen, i que els pares ho comuniquin, que quan tot això s’acabi els professors serem allà. La conciliació entre la feina i l’escola ha esdevingut una peça clau. Per a prendre decisions sobre la infància, abans has de recuperar el nen que vas ser; si no, et deixes matisos molt importants al camí. És un exercici d’empatia global. No m’imagino una escola en la qual els nens surtin sense ser capaços de dialogar, conviure o sense tenir respecte pel medi ambient o per les persones que els envolten.