Tot depèn de com es vegin les coses
La tendència a veure el costat negatiu de les coses i la tendència a veure preferentment el costat positiu són actituds que no només influeixen en els nostres estats d’ànim sinó que acaben afectant els resultats del que fem. És ja un tòpic descriure els optimistes com a pessimistes mal informats, o com a ingenus que no capten tots els aspectes de la realitat, o com a il·lusos que abans o després es rendiran a l’evidència que la vida és un munt de problemes tan freqüents com de difícil solució. Però ser optimista no equival a ser frívol o inconscient. Optimista és qui percep el millor de cada circumstància i qui a partir d’aquesta percepció és capaç d’optimar les possibilitats que planteja cada situació. Una de les veritats més profundes de la psicologia humana la reflecteix el vell proverbi que diu que “res no és veritat ni mentida, tot és segons del color del vidre amb què es mira”. Una mateixa situació percebuda per dues persones pot adquirir una dimensió molt diferent. No es pot afirmar categòricament “això és així”, és més adequat el plantejament “jo, això ho percebo així”, perquè la forma en què hem après a interpretar la realitat condicionarà el nostre estat d’ànim i, aquest, l’enfocament que donarem a la nostra vida.
En realitat, hi ha quasi tants punts de vista com persones, en tant que cadascú som diferents dels altres. Però en una classificació molt senzilla i potser una mica reduccionista podem distingir entre optimistes i pessimistes. Les persones pessimistes interpreten la realitat des del seu costat més negatiu, i les optimistes perceben allò millor de cada situació, la qual cosa no vol dir que n’ignoren el pitjor. El pessimista no sols té el patiment garantit, sinó que amb la seva actitud difícilment aportarà solucions constructives als problemes. En canvi, els optimistes tendeixen a viure més feliços i superen amb més facilitat les complicacions.
Les actituds de clausura, les mantenen els qui perceben les dificultats com a amenaces, els qui tanquen la porta a les solucions, s’enclaustren en el drama i veuen, sobretot, la dificultat. Al contrari, les actituds d’obertura són pròpies dels qui viuen les dificultats com a problemes a resoldre, buscant la sortida més eficaç possible. Quan es troben en un compromís, no perden molt de temps a lamentar-se i es dediquen a trobar les sortides al problema.
Simplificant, es tracta d’optar, de decidir quin tipus de pensaments i actituds ens resulten més convenients. La vida quotidiana s’entesta a proporcionar-nos sovint situacions difícils de suportar i de superar. Això no ho dubta ningú. Però el pensament positiu ens ajuda a gestionar-les, perquè és constructiu i enfoca les relacions humanes d’una manera més equilibrada, ja que es basa en la convicció que tot pot anar millor si nosaltres posem de part nostra una actitud positiva. Ser pessimista amarga el caràcter i enterboleix les nostres relacions. A més, aquesta actitud habitualment amaga la falta de confiança en un mateix i en els altres. “Què més voldria jo que ser optimista, però la vida m’ha fet ser realista”. Aquesta afirmació quasi sempre oculta una renúncia al canvi, que es basa en el fet que les persones són com són i que és inútil esforçar-se per canviar el caràcter i l’actitud de la gent. Res de més fals. Cal reconèixer que tots tenim un component genètic difícil de modificar, però la personalitat es compon també de conductes apreses i sobre aquestes sí que es pot actuar. En això consisteix el procés de millora de la personalitat que, encara que bàsicament es construeix en els primers anys de vida, es pot canviar. Per molt que pensem que som d’una manera determinada, si fem una ullada als nostres cinc o deu últims anys de vida contemplarem com han evolucionat les nostres actituds davant dels diversos esdeveniments ocorreguts. I si la vida ens canvia, normalment, a ser més seriosos i circumspectes, per què no podem modificar voluntàriament la nostra manera de veure les coses, per a poder viure més positivament?
Víktor E. Frankl, un psiquiatre, explica en “L’home a la recerca de sentit” les peripècies d’un col·lectiu de jueus presoners en camps d’extermini nazi, liderats pel mateix Frankl, que cada dia buscaven (i trobaven) motius per a seguir vius i mantenir l’esperança. Frankl va continuar investigant sobre les actituds positives com a mitjà de supervivència i va encunyar el terme logoteràpia, un mètode terapèutic que utilitza com a element de curació la capacitat que tot individu té per a pensar, parlar i parlar-se a si mateix, en positiu. La clau és restringir els pensaments negatius i fomentar la fe en nosaltres mateixos, buscant en cada moment la resposta més convenient als nostres problemes. No es tracta de negar les dificultats, sinó de transmetre’ns consignes que ens ajudin a superar-les. Qui no ha vist els tenistes parlar-se a si mateixos en ple partit, animant-se, corregint-se, estimulant-se? Han sigut entrenats psicològicament per a fer-ho, per a superar aquests moments de flaquesa o desànim donant-se ànims a si mateixos, apel·lant la seva força interior, aquesta actitud positiva i optimista.
Buscar el costat positiu de les coses ajuda a sentir-nos millor, fa sorgir sentiments de benestar i proporciona força i energia per a enfrontar-nos a les situacions difícils. Fixar-se en les coses bones de la vida és una actitud, que pot ser cultivada i treballada. Vegem-ne algunes pautes:
- Quan percebem alguna cosa com exclusivament negativa, cal que dubtem d’aquest pensament. Ha d’haver-hi alguna manera de trobar quelcom de positiu a la situació o, almenys, a relativitzar-ne la gravetat.
- Quan ens vegem atrapats en un atzucac, no hem de reaccionar immediatament. Detinguem-nos, reflexionem i busquem-hi alternatives.
- Fem freqüentment inventari de tot el que tenim de bo, que és molt. Recordem quantes persones estan pitjor que nosaltres.
- Escoltem els qui ens estimen i ens valoren tal com som.
- Utilitzem pensaments constructius: “vull”, “puc”,”sóc capaç”. Recordem situacions a les quals vam respondre positivament.
- No acceptem pensaments com “Als meus anys no puc canviar”.
- Admetem els nostres errors. Només qui s’equivoca està viu de veritat. Els qui mai s’equivoquen, cometen la major de les equivocacions perquè no assumeixen riscos: conscientment o inconscientment, s’han rendit, han dit “em planto”.
- Les dificultats són oportunitats que ens dóna la vida per a enfortir-nos. D’aquestes batalles, podem sortir-ne reforçats i amb una autoestima més gran.