Assegurar la vida dels altres
Pensar o parlar d’una assegurança de vida equival, ineludiblement, a tocar l’espinós tema de la mort, que hem convertit en quasi un tabú. No obstant això, valorar la seva necessitat està relacionat amb el fet de reportar beneficis directes a aquells a qui més s’estima i més es veuran afectats per la mort de l’assegurat. L’assegurança de vida tracta de reduir l’impacte econòmic immediat i a mig termini que produeix la mort en els qui depenen de l’acceptant de l’assegurança, perquè si bé la vida personal canvia radicalment en perdre una persona estimada, les factures, les lletres i les necessitats domèstiques continuen existint i no entenen de situacions personals. L’assegurança de vida és un contracte que es renova anualment o es pacta per un nombre determinat d’anys, per a garantir un ingrés que s’estipula en funció de la prima: com més alta sigui, més alta serà la indemnització, però també com més anys tingui l’acceptant de l’assegurança, més baixa serà la xifra, fins a arribar a una edat (65 a 70 anys, depèn de les companyies) en què les assegurances ja no es renoven. No es tracta d’un dipòsit que renda (com pot ser un fons de pensions que com més anys es cotitza, més quantitat es rendibilitza) si no de l’equivalència d’una quantitat amb una altra. Per exemple, si es firma una assegurança amb una prima per valor de 261 euros, a la mort de l’assegurat poden reportar 100.000 euros als beneficiaris. I si bé el titular de l’assegurança no en gaudirà, perquè mai recuperarà la inversió, té l’opció de calcular quants euros ha de pagar perquè representin una quantitat que resulti adequada a la seva família quan ell mori.
Encara que les companyies no admeten assegurats a partir d’una certa edat, tampoc té molt de sentit formalitzar una assegurança de vida quan els beneficiaris han aconseguit la seva independència econòmica. Hi ha altres fórmules d’estalvi o assegurances vitals amb distintes prestacions que poden resultar més convenients per a la viuda, el viudo o els orfes. L’avantatge de l’assegurança de vida bàsica és que el valor de la quota no resulta alt si s’estima la quantitat que pot generar. Aquest tipus d’assegurança és pertinent per a aquelles persones de qui depenen altres, per exemple, els pares amb fills que vinculen el seu benestar al dels seus progenitors. I sobretot és útil quan en el nucli familiar l’acceptant de l’assegurança representa l’única font d’ingressos. En aquests casos, l’assegurança ha d’oferir una cobertura suficient perquè els seus dependents subsisteixin fins que aconsegueixin una altra fórmula de suport.
Les hipoteques porten vinculades una assegurança de vida amb què afrontar la mateixa hipoteca, una despesa molt important en les famílies que gaudeixen d’habitatge propi, però que no n’evita la descapitalització en cas que deixi d’arribar a les cartilles d’estalvi l’únic sou o el fonamental. La fórmula bàsica per a calcular el benefici de l’assegurança és considerar quant de temps tardarà el cònjuge a trobar treball, quants anys resten perquè els fills puguin independitzar-se satisfactòriament i fins i tot quants diners necessitarien els familiars per a sostenir els fills en cas que quedessin orfes. I és que la xifra ha de reemplaçar, almenys els primers anys, els ingressos que la família necessita per a mantenir el seu nivell de vida anterior amb posterioritat a la mort de la persona que portava a casa el salari, sense obviar els deutes o petits préstecs. Serveix així mateix com un depòsit amb el qual es pugui crear un fons per a l’educació dels fills, o un estalvi per a generar rendes amb les quals es puguin afrontar despeses d’emergència familiar.
Encara que amb unes normes estàndard, cada assegurança de vida és particular i està feta en funció dels condicionants del seu acceptant. Les persones que representen el major risc per a la companyia per motius d’edat, malaltia o ocupació perillosa, per exemple, són els que paguen més per l’assegurança, si és que poden aconseguir-la, perquè cap companyia està obligada a acceptar un client. L’asseguradora estudia l’acceptant, pronostica riscos de lesions, malalties i mort per a fixar la prima mínima que haurà de pagar, i per a això pren en consideració la seva edat, salut, lloc de treball, passatemps, costums i fins i tot el seu historial creditici. En algunes companyies asseguradores, per exemple, els fumadors paguen més per l’assegurança de vida. Les dones, pel fet que la seva esperança de vida és major, afronten unes cotes més baixes. Generalment, també es cobra més als qui presenten excés de pes. Tots aquests condicionants determinen les primes. I així, en firmar l’assegurança, al costat del contracte cal adjuntar un qüestionari relatiu a la salut i, de vegades, fins i tot anàlisis mèdiques. Si la declaració és falsa pot ser motiu suficient perquè l’assegurador es negui a pagar la reclamació dels beneficiaris.
Per a calcular el cost anual, les opcions són diverses, però la premissa sempre és la mateixa: es paga una quota que dóna dret a reclamar una indemnització. Per regla general, el tenidor de la pòlissa pot triar dos tipus de primes: anivellades o de renovació anual. Les primeres parteixen d’una base que no varia durant la durada de la pòlissa (que caducarà com a màxim als 65 o 70 anys); les segones augmenten tots els anys a mesura que l’assegurat incrementa la seva edat. Les pòlisses anivellades, pel fet de no tenir en compte l’envelliment, són generalment més cares que les renovables durant els primers anys de la pòlissa, però més econòmiques en els últims perquè sempre és la mateixa quantitat i el preu dels diners no és igual en el moment de la firma que quan han transcorregut 20 anys. De totes maneres, els beneficiaris han de ser conscients que en cobrar l’assegurança no és estrany que els sol·licitin un certificat mèdic que acrediti la causa de la mort i demostri que aquesta no està vinculada a una malaltia amagada. Les companyies ofereixen dues fórmules de cobrament: lliurament del capital d’una sola vegada, i que sigui la família qui l’administri, o convertir el dipòsit en alguna fórmula financera que garanteixi ingressos periòdics. Seran els beneficiaris els qui hauran de decidir què els convé més, encara que sempre han de ser conscients que s’haurà de liquidar l’Impost de Successions i Donacions pel valor de la prestació rebuda. Les quantitats a pagar a Hisenda difereixen en funció del domicili fiscal del mort i de la relació de parentiu amb el beneficiari, però en tot cas, gaudeix de reduccions per assegurança de vida, i en alguns casos arriba a quedar exempt de pagament.
Morir és car. Encara que els costos de l’enterrament, i tot el que rodeja l’esdeveniment difereix molt entre el món rural i l’urbà, entre una ciutat i una altra, la realitat és que la família ha de fer front a unes despeses que arriben fàcilment als 3.000 euros. Per aquest motiu, cada dia són més populars les assegurances de decés, que cobreixen les despeses d’una mort natural i que més que una pòlissa s’han convertit en contractació de la prestació de serveis funeraris. Es tracta d’estalviar despeses i ajudar a prendre decisions als familiars del mort assegurant-se que amb la cobertura de la seva assegurança n’hi ha prou per a pagar les despeses del seu funeral i de l’enterrament, les flors, els desplaçaments, les esqueles o els recordatoris. Les dues fórmules més comunes per a fer front a aquesta pòlissa són: d’un costat, renovar tots els anys la prima, que anirà pujant en funció de l’edat i l’IPC (el cost aproximat per a una dona de 50 anys és de 70 euros anuals; per a un home, 92 euros anuals). I de l’altre, abonar en una sèrie curta d’anys (entre 3 i 5) les despeses que representa un enterrament i tot el que envolta el cost del funeral, amb la garantia que si es mor abans de fer l’últim pagament s’entén com a pòlissa amortitzada.