Pinzells, cubells amb roques, quadrícules de fil, desenes de mans excavant, buscant fòssils, peces de restes humanes, diverses coves en diferents paratges. Aquest jaciment sembla que és inabastable, però al marge de les restes físiques, què es busca i que es troba entre els sediments?
El que mou la ciència és el coneixement. Aquí s’està investigant l’origen de l’home, les característiques de la naturalesa humana. Els científics pretenem donar resposta a què fem aquí, per què som d’una manera i no d’una altra. Aquesta és la pregunta eterna que ens impulsa a investigar. No hi ha cap altra pretensió.
Les seves paraules semblen remetre més a la filosofia pura que a una anàlisi científica sensata.
La raó de l’existència i del seu temps, abans i després, angoixa l’ésser humà des que és racional, i al llarg de la història els qui hi han respost amb més freqüència han sigut les religions. Però per exemple, a la qüestió de per què el part és dolorós, la religió judeocristiana hi associa una maledicció divina, mentre que la ciència troba i demostra que el maluc evoluciona en convertir-se la dona en un animal bípede i que aquesta adaptació acaba generant dolor. La ciència busca el coneixement, respostes elementals i essencials no exclusives de la filosofia, i per a fer-ho fa servir mètodes científics que desvelen l’evolució humana per mitjà de dades empíriques, no d’idees.
Una pregunta a què s’encaminen les diverses teories i creences de la humanitat és si després de la mort hi ha vida. Pot conjugar-se aquí la fe amb la certesa científica?
La fe és fe, i respon a una certesa irracional. No em considero un científic que deslligui les creences de la ciència, per a mi l’epistemologia no és aliena a l’humanisme. De fet, són els moviments religiosos els qui s’enfronten als científics, i no al revés. No és el nostre propòsit destruir els seus mites, sinó respondre a la necessitat de saber més sobre el gènere humà. El que ocorre és que la teologia i altres corrents allunyats de l’empirisme sempre s’han regirat com un gat panxa enlaire quan l’avanç de la ciència demostrava, sense propòsit de contradir-los, raons de l’evolució diferents a les que mantenien ells. El conflicte entre ciència i religió ha conviscut sempre, però si observem l’enfrontament amb perspectiva ens sorprenem que es prohibissin els llibres de Copèrnic o que se satanitzés Darwin. Es podria concloure que encara que les preguntes són les mateixes, les respostes a què es vol arribar difereixen ja que pertanyen a àmbits distints.
Avui també és difícil la convivència entre religió i ciència?
Els moviments religiosos sostenen que el que descobrim els científics els afecta directament, i per això no se senten còmodes. No hi ha hagut un sol descobriment científic rellevant a què no s’haja oposat l’Església. Des del lloc que ocupa la Terra en l’Univers, fins a la situació de l’home en la naturalesa, tot ha sigut qüestionat, negat i enfrontat per a l’Església. Avui tenim l’exemple de les investigacions científiques sobre les cèl·lules mare, que tant de bé poden generar en la solució a certes malalties. El conflicte és inevitable, però cal entendre que la recerca del sentit, del coneixement, no és patrimoni de les religions ni dels Estats.
Què està succeint en les últimes dècades perquè després d’avanços científics que han suposat tants segles d’investigació, es torni, especialment als Estats Units, a entendre l’origen de l’home a partir de teories creacionistes?
No ocorre només en aquell país. És més, si poguessin, els llibres de text obviarien l’evolució de Darwin també aquí. En tota la meva formació escolar ningú no em va explicar la teoria de l’evolució de l’home. La biologia que em van presentar era purament descriptiva, responia a preguntes de com s’anomenen els arbres, com es reprodueixen les plantes i poc més. No s’aprofundia. Les religions monoteistes no accepten la teoria evolutiva, i això deriva en el fet que no es vol oferir coneixement i s’allunya aquest del progrés. La meva impressió és que s’accepten de mala gana els avenços de les investigacions científiques.
La teoria evolucionista explica que les espècies animals i vegetals van canviant les seves característiques fins que sorgeixen noves espècies més ben adaptades al medi. Això s’aplica tant a l’espècie animal com a l’home, els avantpassats dels quals pertanyen a altres espècies. Després de diverses evolucions sorgeix l’homo sapiens. L’espècie humana continua canviant?
Esperem que no. Si bé és cert que l’evolució és un procés constant, això no és el mateix que es produeixi un salt evolutiu, és a dir, que sorgeixi l’aparició d’una espècie distinta, ja que per a això ha de produir-se la selecció natural, que porta indubtablement a la mort de la gran majoria de la població. La resta, aquells que no moren, no es reprodueixen, i només ho fan els qui posseeixen una característica especial. És a dir, si no hi ha una mortalitat, no hi ha selecció natural, i si no hi ha selecció natural, no s’evoluciona. L’espècie humana ens mantenim dins de l’espai i del temps.
Causa vertigen pensar que només som una part més de l’ecosistema, reduïts a un cos, això sí, amb capacitat de pensament, però que es podrirà. No és, llavors, l’espècie humana l’elegida?
Sens dubte, no ho som. La nostra presència, la nostra existència, no és necessària. Ni del grup humà, ni de la individualitat de cada subjecte. Llevat que creiem que va haver-hi una providència que fes que de l’acte sexual inevitablement aparegués l’éser humà, la nostra existència es demostra innecessària. Podríem existir o no. Una vegada hi som, donem gràcies a l’atzar, al destí, a qui vulguem, de tenir la immensa fortuna de viure i de ser-ne conscients.
Els nostres avantpassats que vivien a Atapuerca també eren conscients?
Creiem que sí. En la Sima de los Osos, un jaciment de fa 300 mil anys, s’han trobat indicis que responen a un ritus funerari. De totes maneres, tampoc ara som tan conscients, tan amos de nosaltres mateixos. De fet, no hem de pensar per a respirar, i fins i tot realitzem actes mecànics, com conduir, en els quals la inconsciència mana sobre la voluntat.
La paleoantropologia, la seva disciplina científica, estudia l’home antic en totes les seves dimensions, tant físiques com culturals, en un intent d’arribar a descobrir l’evolució humana. Des d’una perspectiva tan àmplia, com s’interpreten els intents d’alguns corrents pseudointel·lectuals de demostrar científicament la validesa de la superioritat o diferències de les races?
La millor argumentació contra el racisme és que es tracta d’una estupidesa. A banda de ser èticament i estèticament intolerable, no hi ha dubte que l’espècie humana és la mateixa, de fet és el mamífer més homogeni que hi ha i encara que ens importa molt el nostre aspecte individual i col·lectiu, i encara que distingim entre els blancs i els negres, o entre els qui tenen ulls més rodons o més oblics, en realitat som molt semblants. Han sorgit famílies distintes en l’espècie per les radiacions del sol, l’entorn o la humitat, que han generat que uns tinguin la pigmentació més fosca i uns altres el nas més ample, però pretendre demostrar una diferència que no existeix és una estupidesa. De fet, les postures racistes estan molt vinculades a les teories masclistes i classistes. Al segle XIX es pensava que la perfecció de l’ésser humà estava en l’home, ciutadà, anglès, blanc i ric: tots els altres tenien tara. Si contemplem ara això, ens sembla una estupidesa. Perquè té el mateix rigor científic qualsevol argumentació que defèn diferències xenòfobes.
Potser amb un major índex de coneixement de temes científics s’aconseguiria humanitzar la societat.
Els científics estudiem l’ésser humà i som, per tant, humanistes, encara que se’ns consideri d’una altra branca, com si busquéssim altres coneixements. Tradicionalment, s’ha separat el saber humanista del científic, i fins i tot se’ls ha enfrontat. Al nostre país no tenim tradició científica, no hi ha hagut ciència o ha sigut molt escassa, i no tenim hàbit d’estar prop de la ciència. Encara que allò més just seria afirmar que el costum no està instaurat en els qui posseeixen la capacitat de transmetre coneixements. I m’explico. La meitat dels estudiants es decanta per la branca científica i abandona el que anomenem lletres, és a dir, els interessa més la física que l’art. Però hi ha un problema: els qui tenen la capacitat per a oferir cultura, les editorials, els diaris o els programadors de televisió, viuen allunyats de la ciència, són persones formades en humanitats, amb la qual cosa la seva capacitat d’enteniment i d’interès en el camp científic és escàs. Si he d’oferir informació a un periodista per a un article em fa advertències que utilitzi un llenguatge pròxim, o almenys no especialitzat, però això no succeeix quan fulleges les pàgines de motor on sense cap problema parlen en termes molt concrets, però a mi em demanen que no em centri en el detall.
No obstant això, els seus llibres científics han tingut un gran èxit.
Una de les revistes més llegides és Muy interesante, alguna cosa significarà això. Els textos científics interessen una gran part de la població, fins i tot hi ha moltes mostres que invertir en projectes audiovisuals o literaris és rendible. Vaig estar en la Fira del Llibre i no vaig deixar de firmar exemplars a lectors joves i grans, dones i homes.
Complits 25 anys de l’inici de les excavacions d’Atapuerca, expliqui’ns la importància real del jaciment.
És una gran biblioteca que enclou molta documentació sobre la història de la humanitat i sobre l’evolució de l’home a Europa. La seva riquesa és aclaparadora i ens ajudarà a registrar el passat amb tot tipus de dades, des dels climes i les evolucions fins al comportament dels éssers humans. En els jaciments que conformen la serra s’amaguen molts avantpassats, més que en cap altre lloc, i només estem començant a desxifrar el que ens amaga.
Se sap, doncs, quan ha començat. Però, quan acabarà de donar el seu tresor aquesta mina d’informació tan valuosa?
La documentació és prou excelsa perquè hi estudiï tota una generació. Algun dels alumnes que avui està de pràctiques em succeirà i acabarà dirigint les investigacions. Aquí, la mesura del temps, igual que en el de les coves, respon a paràmetres molt allunyats de la immediatesa.
L’última dada científica localitza a Àfrica un fòssil primitiu, antecedent de l’home i datat fa 7 milions d’anys. Creu que l’ésser humà perdurarà tants anys a partir d’ara?
Al món li queda encara molt de combustible, molts milions d’anys, però això sí, tot s’acaba.
De la lectura de les seves obres sorprèn l’afirmació que el progrés aconseguit per l’agricultura i la ramaderia no va fer guanyar salut a l’ésser humà.
Quan compares els esquelets d’agricultors i ramaders amb el dels seus antecessors recol·lectors i caçadors, t’adones que plantar llavors i organitzar ramats no va millorar la seva esperança de vida ni la seva salut. Són més baixos, tenen més malalties i viuen menys temps que els seus avantpassats. Les empremtes trobades en dòlmens indiquen que el seu estat físic s’havia deteriorat. Fins i tot si estudies esquelets del segle XIX perceps que la seva estructura òssia és pitjor que la dels seus antiquíssims antecessors. Quan fa 9.000 anys, en començar el Neolític, la gent es va assegurar la seva alimentació ordenant hectàrees que garantien més quilos de llavors i carn, va aconseguir augmentar les famílies però això no implica que s’hi visqués millor. De totes maneres, la qualitat de vida no és un terme objectivable. A l’estat de benestar s’afegeixen periòdicament criteris, com que l’entorn sigui cada vegada més natural, l’alimentació més sana, el temps lliure més nombrós. I és que l’ésser humà continua sent un misteri, encara que el coneixement sobre ell cada vegada és més alt.