Riure no sempre fa gràcia
Riure és saludable, però que es riguin de nosaltres no ho és tant. I menys gràcia els fa als qui pateixen d’una especial sensibilitat al ridícul motivat pel riure dels altres. El problema és que consideren que qualsevol rialla que se senti al voltant seu està relacionada amb elles, fins al punt que la situació pot provocar símptomes propis d’un atac d’ansietat: sudoració, mareig i tremolors.
Sota el vocable grec de gelotofòbia (gelos vol dir ‘riure’ i fobos, ‘por’), la fòbia s’activa en el moment en què la persona afectada sent el riure d’una altra persona. És llavors quan associen aquesta reacció amb la seva personalitat i neix la sensació que han dit o fet alguna cosa ridícula, fins al punt que consideren el fenomen com un atac personal. Aquest trastorn afecta principalment algunes persones joves que viuen una etapa delicada -l’adolescència- amb tendència a patir inseguretat, timidesa i por del rebuig. La conseqüència és que aquestes sensacions es mantenen en el temps i s’exageren fins a generar terror a mantenir relacions socials i al contacte amb desconeguts. La inseguretat generada per aquesta fòbia contribueix que la persona s’aïlli socialment i, fins i tot, pateixi depressió.
La millor manera de corregir aquest trastorn és tractar el problema de forma progressiva i evitar qualsevol situació social que pugui desencadenar en algun tipus de por. Un estudi publicat recentment a la revista Humor es va plantejar trobar una forma vàlida d’avaluar la por del riure dels altres en diferents cultures. La investigació, avalada per professionals de 73 països coordinats per la Universitat de Zuric (Suïssa), va trobar una solució: l’afectat evita determinades situacions que alteren la seva vida social. Per tant, es dedueix que el funcionament d’aquest trastorn funciona com les altres fòbies: l’evitació del problema el manté fora de perill. Els autors de l’estudi van proporcionar a 93 científics un qüestionari (traduït a 42 idiomes) per aconseguir una mostra de 22.610 persones. Amb aquesta consulta es va esbrinar que algunes persones patien de gelotofòbia i la magnitud de les diferències culturals, claus en qualsevol tractament psicològic.
La gelotofòbia es cataloga, a més, com un fenomen específic de la vergonya que s’experimenta en fases primerenques (prelingüística) de la socialització. La causa general de la por del riure dels altres s’identifica amb repetides vivències traumàtiques, en referència a la sensació d'”haver fet el ridícul” o “haver estat ridiculitzats” durant la infància o l’adolescència. Durant aquestes etapes de la vida, els joves s’estan formant encara la personalitat, per això es troben en una fase molt sensible a qualsevol reacció dels altres en relació amb els seus actes. Desenvolupen la seva identitat a partir de les relacions que estableixen, i les males experiències poden marcar una petjada important difícil d’esborrar.
Per aquesta raó, i perquè la fòbia es deu sobretot a moments viscuts durant la infància, els progenitors han de parar una atenció especial a determinats comportaments. Privar d’atenció, d’afecte o eludir-se dels petits de forma sarcàstica pot portar a experimentar sentiments de vergonya i inferioritat. El sarcasme és un mitjà poderós per a castigar o controlar el comportament, però hi ha menors que són objecte de mofa o de ridícul de forma constant, per això desenvolupen un comportament defensiu i tímid. La manca d’atenció cap als més petits afecta de la mateixa manera, ja que no perceben si les seves actuacions són correctes o no, i es genera inseguretat per qualsevol iniciativa social en etapes posteriors per no haver après el que era més apropiat de les seves conductes socials. S’impedeix el desenvolupament d’habilitats socials per desconeixement. Humiliar, ridiculitzar i desinteressar-se pels intents d’aprenentatge social dels infants i adolescents acaba generant una atenció excessiva a la reacció dels altres. Per aquesta raó, les rialles dels altres són tan importants. Fins i tot es poden desenvolupar sentiments d’autoreferència, vinculats a la gelotofòbia. Es tracta de pensar que la persona és el centre d’atenció i que tots estan pendents d’ella, fins a angoixar-se amb qualsevol situació social.
Una família massa tancada també pot dificultar la socialització dels fills, i com que en aquests casos la integració en el seu entorn no es fa de forma natural i lliure, és habitual que es generin situacions difícils en el procés d’adaptació social. Aquestes dificultats es reflecteixen amb moments d’estrès quan es veuen obligats a relacionar-se i es manifesten en forma de matusseria, tensió i comportament ridícul per la mateixa ansietat del moment.
En aquest context, una de les principals formes de cohesió i d’exclusió en grups de joves és el riure. De la mateixa forma que uneix a la majoria, pot disgregar-ne uns altres. En l’adolescència, la pressió del grup és molt important. El grup social marca unes normes de comportament, un estil de moda, una forma de parlar, de música… de manera que molts joves es troben pressionats per seguir aquestes tendències, conscients que si no ho fan corren el risc de ser ridiculitzats i que la resta del grup es rigui d’ells i, fins i tot, els expulsi. Un jove massa sensible al ridícul no es troba relaxat amb les bromes dels seus companys, no riu amb ells perquè es manté a la defensiva, i això fa que, de manera automàtica, augmentin les probabilitats que el grup el rebutgi.
En situacions extremes, quan ja no és una por irreal sinó una realitat, i el grup troba el gust per riure’s constantment d’algú, ja no es parla de gelotofòbia sinó de “bullying”. Aquest assetjament no fa res més que agreujar la situació, amb el risc de generar un estat traumàtic de llarga durada per a la víctima que pot desenvolupar fins a pensaments de tipus paranoic en la vida adulta, manifestats per una desconfiança exagerada envers els altres.
- Tant els pares com els educadors han d’evitar ridiculitzar el nen o el jove. Els errors infantils no han de ser castigats amb la humiliació.
- No s’ha d’utilitzar la burla sarcàstica ni la mofa per a controlar un comportament no adequat. Cal rebutjar altres mètodes per a avergonyir el nen com la privació d’afecte o d’atenció, o una vigilància excessiva.
- No s’ha de jutjar de forma autoritària una conducta o un comentari; és millor opinar i donar les raons per les quals es pensa de forma diferent perquè la persona ho comprengui.
- No s’ha de comparar amb altres, és molt més efectiu posar exemples de conductes desitjades. Posar les altres persones com a model podria fer disminuir l’autoestima.
- Col·locar “etiquetes” afecta molt els joves, que estan desenvolupant la seva identitat. Cal evitar frases del tipus: “és que ets…” amb connotacions negatives, ja que ho poden incorporar al seu autoconcepte fàcilment.
- Si apareixen situacions hilarants, és important que no es menyspreï la persona. Cal intentar riure “amb ella”, i mai riure’s “d’ella”.
- Cal educar els joves a tolerar la sensació de ridícul. Aprendre a ser autocrític amb un mateix per a millorar, mai per a menysprear-se.
- Ensenyar a riure’s d’un mateix és un aprenentatge sà que relaxa la persona en situacions socials.
- Si la situació provoca un estil de vida defensiu que tendeix a l’aïllament social, el millor és consultar un especialista.