"Per a envellir bé, fan falta salut, diners i amor"

En un lloc inferior al que els correspon per quantitat i per qualitat. Per quantitat perquè representen el 17% de la població espanyola. Tot i això, la seva influència i demanda en temes fonamentals com la salut o els serveis socials, fins i tot sent important, no és proporcional a aquesta presència quantitativa. I des d’un punt de vista qualitatiu, perquè aquesta societat no acredita el que representa la persona gran, que proporciona identitat a les generacions actuals. Aquesta actitud la converteix en una societat que ignora el seu passat i que repeteix els errors. És veritat que les persones grans són tingudes en compte per les administracions públiques, però només perquè són un potencial de vot, perquè sabem que voten més que els joves.

És difícil de definir, ha de ser marcat per ells mateixos i per la resta de la societat. El problema és que l’envelliment és un fenomen que no agrada més que als especialistes que s’hi dediquen, és l’avantsala d’alguna cosa a la qual estem destinats tots els humans, la desaparició vital, que no és gens gratificant. Com que en la nostra societat predomina la cultura de la joventut, de la bellesa, de la imatge, la vellesa i la dependència són el revers d’aquesta moneda. És lògic que hi hagi un rebuig, fins i tot entre els mateixos professionals. No obstant això, l’envelliment és profundament diferent del que ha estat en la història de la humanitat. Mai no hi havia hagut aquest percentatge de persones grans. Hi havia persones grans, els reis, que menjaven bé, i de vegades morien per menjar massa, però eren una minoria. Mentre que per a la majoria, l’esperança de vida no superava els 30 anys. A Espanya, el salt qualitatiu de l’esperança de vida s’ha donat en menys d’un segle. Això revela la novetat del fenomen. Què és envellir? Quin és el paper del vell? Tot està per definir. La veritat és que hi ha un món dels passius i un món dels actius. Això es veu clarament en la jubilació. El jubilat és un ésser passiu, no productiu, econòmicament no rendible, ja que no aporta sinó que detreu. Passiu sembla que sigui paràsit del sistema econòmic. La nostra societat està muntada sobre la utilitat econòmica. L’ancià, si no és un enemic, és un no-contribuent, i això el converteix en una persona estranya.

Cada país necessita una fórmula pròpia. Nosaltres, en col·laboració amb altres universitats, ho hem intentat a través del que anomenem models d’envelliment. Hem definit un model mediterrani d’envelliment. Per què? Perquè al Mediterrani es viu la jubilació millor que en cap altre lloc del món. El clima i les condicions de vida materials i socials permeten un envelliment de gran qualitat. I això ho han vist ràpidament els 400.000 europeus que tenen propietats a les nostres costes. El mateix passa a França, a Itàlia o a Grècia. En l’envelliment, el clima és bàsic perquè permet activitats a l’aire lliure, gaudir del sol, aporta optimisme… També el factor econòmic hi influeix. A mi em deien uns jubilats anglesos que pel cost de la calefacció al seu país, llogaven un apartament a Benidorm i, evidentment, les seves articulacions ho agraïen. L’envelliment mediterrani és qualitativament el millor del món, i això està demostrat. Hem identificat altres models d’envelliment: l’anglosaxó (més individualista), l’escandinau (gran protecció social)…

Salut, diners i amor. La salut, preparant-se perquè en la vellesa reculls els fruits del que has fet en la vida. Per això és tan important la prevenció, des del punt de la salut. Però també des del punt de vista econòmic, perquè, donada la situació en què viuen les generacions presents, no hi haurà diners per a pagar les pensions. I si les pensions són reduïdes, o no hi ha diners, la qualitat de vida es deteriora. La solució que ja s’està aplicant en països com França o Alemanya és prolongar l’edat de la jubilació. Això ja es fa de forma voluntària en alguns àmbits a Espanya, com la funció pública o la magistratura… El problema és que predomina una cultura, una creença que associa jubilació amb plaer i com més aviat millor. Però això és relatiu. Hi ha limitacions econòmiques i limitacions mentals. Hi ha persones jubilades que estan molt frustrades. Tenen un recurs del qual no havien disposat mai, que és el temps, i no saben com utilitzar-lo. Per això és tan important preparar les persones per a la jubilació.

La jubilació ha de ser voluntària. Si la Constitució atorga el dret del treball, també hauria d’atorgar el dret de jubilar-se, que fos una decisió de l’individu. Hem de passar de la jubilació guillotina i per decret a una jubilació amb llibertat.

Cal buscar un equilibri. Cal racionalitzar la jubilació i preparar-la amb antelació. No és fàcil quan la persona no la vol o no hi té interès. Moltes persones prefereixen no pensar-hi perquè la jubilació és l’entrada a la vellesa i, a la vellesa, li segueix la mort. Alguns tenen projectes vitals molt definits i descobreixen al cap de tres mesos que no funciona. Es volen llevar a les deu tots els dies, però es desperten a les sis del matí perquè la fisiologia no perdona, o volen escriure un llibre i es troben que no en tenen ni la capacitat ni la motivació. Per això és important preparar-se, i això no es fa de la nit al dia. La convivència familiar és un aspecte clau. Si la família no funcionés o no existís, caldria inventar-la. Recordo un congrés a Califòrnia en què un savi deia que caldria descobrir una entitat assistencial que fos flexible, disponible els 365 dies de l’any, que fos també un suport psicosocial i no tan sols econòmic… I li vaig dir: “Escolti, vostè no sap que hi ha la família?”.

Nosaltres proposem una preparació col·lectiva. Individualment és molt difícil. Moltes empreses la inclouen com una prestació social, sempre voluntària. La preparació col·lectiva és molt efectiva perquè es compta amb l’estímul del grup. Tots se senten en situacions semblants. És una preparació que ha de ser molt activa. L’esquema és molt senzill: una mica de salut, de diners i d’amor i una mica de dret. El que fem és una aproximació a les decisions vitals que ha de prendre una persona jubilada per a les quals, moltes vegades, no està preparada. No és res d’acadèmic ni de docent. Amb una setmana de dilluns a divendres n’hi ha suficient. Això sí, és important que es faci amb la parella perquè, no ho oblidem, un dels canvis clau de la jubilació és la gran convivència amb l’altre membre de la parella. Ha de ser una cosa profunda, i de vegades pot resultar dur. Nosaltres hem vist casos com el d’una senyora que retreia al seu marit que era la primera vegada que li deia “t’estimo” en 40 anys. S’airegen temes molt personals Algunes empreses que l’oferien als seus treballadors en l’època de la reconversió industrial l’han eliminat amb l’argument que per què han d’invertir en persones que ja no pertanyeran a l’empresa. És una cosa que haurien de facilitar les administracions públiques amb, per exemple, desgravacions a les empreses que ho facin. Al final, seran les mateixes administracions les qui hauran d’assumir el cost d’una mala jubilació.

En primer lloc, un benefici econòmic. El grup que dirigeixo ha elaborat un estudi que demostra quantitativament l’estalvi que suposa la prevenció de la dependència en envellir. Està basat en les dades obtingudes en una enquesta a metges d’assistència primària i jubilats de tot el país, i conclou que per cada euro invertit en prevenció l’administració sanitària s’estalviaria 129 euros, el cost de les patologies més freqüents en envellir.

/imgs/20091201/entrevista2.jpg
La síndrome de la jubilació es reflecteix en problemes físics, psíquics i socials. En conjunt, entre l’11% i el 30% de les persones jubilades han patit o pateixen aquesta síndrome i a gairebé la meitat de les persones que la pateixen els costa superar-la més de dotze mesos.

En principi, sí. La soledat és un factor de risc. L’ésser humà és bàsicament sociable. Ara bé, estar sol, si és una elecció personal, pot ser millor que estar en companyia. En qualsevol cas, és un factor de risc. Si es talla tota relació social, és difícil que un individu mantingui una personalitat estable. D’aquí ve la importància dels centres de dia, els bars del poble… Espais on poder mantenir una relació social. I no tan sols per la relació en si mateixa. També perquè aquesta persona ha de vestir-se, i perquè mengi variat. Una de les proves que duen a terme les infermeres o els assistents socials és obrir la nevera del solitari.

Amb educació. I cal començar des del parvulari. Cal educar l’infant i dir-li que té avis i que ha de relacionar-se amb ells. Cal seguir a Secundària i a la Universitat amb tots els aspectes que comporta l’envelliment. El tractament vigent és, tanmateix, molt superficial.

Ha de ser un sistema realista. Ha d’introduir la dimensió preventiva, però a nivell global, en els hàbits de vida a casa, a l’escola, a la feina… i concentrar-se en la investigació sobre l’envelliment. La veritat és que sabem molt poc sobre l’envelliment. Els intents d’arribar tothom a centenaris… Això és una utopia. Són ganes de cridar l’atenció perquè el que importa no és la durada, sinó la qualitat, i la qualitat és clara: salut, diners i amor. Tenim una societat molt estratificada: els nens amb els nens, els adults amb els adults i els vells amb els vells; i que no es barregin, que es poden trencar. Hem de promoure les relacions intergeneracionals i evitar una societat aïllada en les seves franges d’edat. Si no, pensarem que tots els vells són persones dependents, que fan mala olor, que no tenen idees… I és clar que n’hi ha, no tots són agradables. L’única cosa que fan al final de la seva vida és exhibir característiques que han mantingut en la seva vida anterior, i de vegades aguditzades en els aspectes negatius. No podem edulcorar l’envelliment, l’envelliment és dur per a la majoria de les persones, és dur per aspectes socials de pèrdua de rol i per una pitjor situació física. Aquestes imatges de “Les noies d’or”… Està bé, donar un enfocament positiu, però no un d’irreal, perquè genera frustració i depressió.

La solució no és mai un recurs únic, sinó múltiple. L’envelliment és un assumpte complex, i la demanda és variada. Una cosa és la demanda dels fills per a alliberar-se del pare, que és pesadíssim, que ha de viure al seu domicili habitual, que els ha obligat a rellevar-se per a cuidar-lo, que a més han de subvencionar perquè amb la seva pensió no arriba… Per a ells, la residència és la solució. Però per al subjecte, el millor és quedar-se a casa seva i comptar amb un servei d’ajuda a domicili. El que ocorre és que hi ha una discordança entre la demanda i el servei. Jo només diré que a Dinamarca s’ha prohibit la construcció de noves residències, i que a Holanda han reduït l’oferta residencial. Quina és la voluntat del subjecte? L’opinió majoritària és que la gent vol envellir a casa, però amb serveis…

Depèn dels costs i de com es gestioni. Però sí, és factible. Ha de ser una combinació. Per exemple, una persona que viu sola té un servei de neteja, se’n va a dinar a un centre de dia i s’emporta a casa un sopar lleuger. Això es pot fer a un cost molt inferior al d’una plaça residencial. Cal inventar-se el futur. Per exemple, compartir espais comuns entre diverses persones grans, sempre que tinguin vincles de relació.

Tinc 74 anys.

Estic jubilat de la docència, però continuo en el que m’agrada.

No, mai, el sabater és qui va més mal calçat. Bromes a banda, sí, sí que m’hi he preparat.

Jubilada laboralment, no intel·lectualment. No tinc amo, ni degà, ni ningú que m’empipi.