La videocàmera minvant
Les videocàmeres constitueixen la millor eina per a congelar part de la nostra vida a un preu i una mida cada vegada més reduïts. Aquesta és la raó per la qual, els darrers anys, les càmeres fotogràfiques digitals han trobat en aquests dispositius la companya perfecta en viatges, actes familiars i qüestions de feina. Una mica més grans que una càmera compacta, les actuals videocàmeres, lleugeres i portàtils, s’han popularitzat i perfeccionat fins a dotar-se de la més alta definició, gràcies a la qual es poden captar imatges per a ser vistes amb tot luxe de detalls en televisors de plans d’última generació.
Aquestes no són les úniques virtuts que caracteritzen les noves generacions de videocàmeres per a usuaris. El seu preu és una altre dels avantatges que tenen, perquè es poden aconseguir videocàmeres a partir de 250 euros fins a un màxim que voreja els 1.500 euros. El desemborsament més o menys gran estarà condicionat, entre altres prestacions, per la qualitat de la imatge gravada i el sistema d’emmagatzemament.
Un usuari mitjà -que vol gravacions de qualitat però sense aspirar a obtenir resultats artístics o professionals- ha de buscar l’equilibri entre funcionalitat i prestacions. Funcionalitat en el moment de gravar les imatges i també quan desitgi editar-les. Quant a les prestacions, convé diferenciar el que és necessari d’allò accessori. Així es podrà ponderar si val la pena o no pagar un preu més alt.
Pel que fa a la part òptica, un dels aspectes més importants és el tipus de zoom que utilitza la càmera. Hi ha dos sistemes de qualitat i preu molt diferent: el zoom òptic i el digital. Com en les càmeres fotogràfiques digitals, el zoom òptic es basa en un joc de lents físiques. És la millor alternativa, però també la més cara. El zoom digital és un sistema electrònic amb uns resultats inferiors que, sempre que es pugui i el pressupost ho permeti, convé rebutjar.
Un altre factor és el sensor. Es tracta del sistema encarregat de captar la imatge i de transformar-la en digital. Es disposa de dues tecnologies de sensors en el mercat, la CCD i la CMOS. Les dues proporcionen qualitats d’imatge molt semblants, per la qual cosa no són un factor determinant. La CCD, però, conté un sistema anomenat 3 CCD que capta la imatge amb més sensibilitat.
Ara bé, el més important no és com es capta la imatge, sinó la qualitat del resultat final. En altres paraules, la definició que ofereix la videocàmera. En aquests moments, els models més econòmics proporcionen una qualitat de 720p, també anomenada HD Ready, que possibilita visualitzar la imatge amb una definició de 1280 x 720 píxels. Es poden aconseguir per uns preus al voltant dels 400 euros. Si es desitja qualitat Full HD, que implica una millor definició de la imatge (1920 x 1080 píxels), el preu és superior.
Però no només l’apartat òptic és determinant en el funcionament i els resultats d’una videocàmera digital. Una vegada capturada la imatge, la forma com s’emmagatzema en la videocàmera determinarà si és còmode o no manipular-la, reproduir-la en un altre aparell o editar-la amb un programa d’ordinador. Durant molt de temps van ser molt populars les cintes de vídeo, i avui en dia encara hi ha càmeres que en fan servir. Tot i això, no és un sistema propici per a visualitzar la gravació en un ordinador, ja que requereix uns adaptadors especials. Altres utilitzen un disc DVD, però tampoc no és fàcil extreure la imatge.
El més pràctic són les càmeres que contenen un disc dur, o les que fan servir targetes de memòria SD, ja que n’hi ha prou de connectar un cable USB entre la càmera i l’ordinador per a transferir la gravació, o bé introduir la targeta SD en la ranura corresponent del PC. La seva capacitat de memòria és, en general, elevada, ja que un registre d’imatge ocupa molt d’espai.
Com més alta sigui la capacitat del disc dur, més hores de gravació es podran emmagatzemar, encara que aquesta opció comporta inconvenients. El primer és que un disc dur amb una capacitat elevada implica més pes de la videocàmera i una mida més gran, fet que influeix de forma negativa en la portabilitat de l’aparell. El mercat ofereix models amb discs durs de gran capacitat i poc de pes, però en general es corresponen amb els aparells més cars. L’opció de la targeta SD no en condiciona el pes ni les dimensions, però el seu límit de memòria són 32 gigabytes. Si es desitja obtenir més capacitat, l’única opció és portar a sobre targetes de recanvi.
Una vegada que s’ha aconseguit descarregar la gravació al disc dur de l’ordinador, es pot procedir a editar-la, però abans cal assegurar-se que el format de compressió que utilitza la videocàmera per a registrar la imatge és compatible amb els reproductors multimèdia que es fan servir a l’ordinador. Els formats de compressió més habituals, i que reconeixen tant reproductors com programes d’edició, són Theora, DivX, MPEG-2, MPEG-4, WMV o FLV.
Si la càmera grava en un format diferent, es poden trobar a Internet els codis adequats per a llegir aquest format i reconvertir-lo a un altre que accepti el programa d’edició. No obstant això, aquesta pràctica pot incidir en una pitjor qualitat de la imatge.
Finalment, cal assegurar-se del tipus de connexions que admet la videocàmera, ja que d’aquestes dependrà que es pugui connectar directament tant a un ordinador com a una pantalla de televisió o a qualsevol altre aparell. Ha de disposar com a mínim d’un port USB i connectors Súper Vídeo o Vídeo Compost. Si grava en HD és imprescindible que contingui un connector HDMI com a port de sortida de vídeo que en permeti la connexió a un televisor HD.