Dreceres per a la fauna
La Unió Europea ha dissenyat diverses accions a fi de mitigar els efectes d’aquesta fragmentació. La Directiva d’Hàbitats, de l’any 1992, que establia les bases per a la creació de la xarxa d’espais protegits Natura 2000, també incloïa mecanismes per a evitar els efectes negatius de les grans infraestructures sobre aquests enclavaments.
De forma paral·lela, s’aconsella conservar terrenys agroforestals i zones de matoll i bosc adjacents a les grans vies, als nuclis urbans o entre els espais protegits, ja que encara que en aparença no tenen un gran valor, són inestimables corredors que poden utilitzar els diversos tipus de fauna per als seus desplaçaments. Al nord d’Alemanya, els límits entre els camps de cultiu (“Knicks”), tradicionalment formats per arbres i vegetació silvestre, s’han convertit en una gran xarxa de corredors verds útils per a nombroses espècies que hi viuen.
Tot i això, la permeabilització de les vies de comunicació per a la fauna és una fórmula recent. Amb prou feines es comptabilitzen vint anys d’experiència a Europa, i a Espanya les primeres estructures específiques per a fauna no es van construir fins al 1997 i el 1998, a Galícia. El problema és que gran part de les infraestructures actuals no estan dotades de mitjans per a solucionar aquest problema.
Segons dades de la Comissió Europea, l’Europa dels 27 disposa de 5 milions de quilòmetres de carreteres pavimentades, dels quals 61.600 són autopistes; 215.000 ho són de via fèrria, la meitat electrificats; i 41.000 quilòmetres són canals navegables. Tota aquesta xarxa ha fragmentat el territori en un mosaic, al qual caldria afegir els nuclis urbans, que també trenquen i divideixen el territori natural.
L’informe de la situació espanyola elaborat el 2003 (informe COST 341) xifrava en 665.000 quilòmetres la xarxa de carreteres, i en 15.000 quilòmetres la xarxa de ferrocarril. A diferència d’altres infraestructures, les obres de l’AVE sí que es desenvolupen d’acord amb la permeabilització per a la fauna.
La peculiaritat del cas espanyol és que compta amb una diversitat paisatgística i d’espècies molt elevada: s’estima que Espanya acull fins a 60.000 espècies d’animals, algunes de les quals no es troben en cap altre lloc del món (excepte a Portugal, on viuen algunes espècies ibèriques), com l’àguila imperial o el linx ibèric.
I encara que es troben en zones protegides, de vegades es mouen massa prop de vies que suposen un risc: 5.500 hectàrees de les designades com a àrees prioritàries de la xarxa Natura 2000 es troben a menys de 200 metres d’una carretera, i fins a 150.000 hectàrees se situen a menys de 500 metres d’un gran cinturó. D’altra banda, 1.300 quilòmetres de carretera travessen àrees prioritàries Natura 2000, i prop de 4.000 quilòmetres creuen àrees sensibles amb un alt valor. Les zones més afectades són Madrid, Cantàbria, el País Basc i La Rioja.
Fins al moment, Espanya ha construït, com a infraestructures especifiques per a fauna, 5 túnels, un fals túnel i 7 viaductes, a més de 5 passos superiors i 56 passos inferiors.
Menys conegut és el cas de l’ós bru, a la Serralada Cantàbrica. Hi ha dues poblacions d’óssos aïllades, una a l’àrea occidental i una altra a l’oriental. Entre aquestes s’ha creat un corredor biològic però també diversos nuclis urbans, la carretera nacional N-630, l’autopista de Huerna, la via fèrria de Pajares i, en construcció, la línia de l’AVE.
El problema és que, mentre que la població occidental comptava amb 120 exemplars, l’oriental amb prou feines arribava l’any 2008 als 30 exemplars, i d’aquests només tres eren femelles, la qual cosa comprometia la capacitat de reproducció del grup, raó per la qual la Fundación Oso sol·licita l’establiment de nous corredors que facilitin la comunicació entre els dos grups.