Professionals de l'acord familiar
La família és una de les institucions que més ha evolucionat amb les transformacions socials i legals les últimes dècades, de primer per l’aprovació de la llei que permet la separació i el divorci i, després, per les noves formes de convivència: unions de fet, famílies monoparentals i famílies compostes per membres que provenen de ruptures prèvies i amb fills i filles per una part o per ambdues. Tot i això, el nou clima familiar, més igualitari i menys jeràrquic, no ha reduït els conflictes, sinó que n’ha propiciat altres de nous, de naturalesa més complexa i davant els quals a la via judicial, més lenta en l’assumpció de les transformacions, li costa encara adaptar-se. Per això, la tendència a Europa és, des de fa anys, la recerca de vies alternatives, complementàries i pacífiques, de resolució dels conflictes en l’àmbit familiar. Així ho entenen, també, la majoria de les nostres comunitats autònomes que han aprovat lleis de mediació familiar.
Amb tot, encara no s’ha aprovat una regulació única per a totes les comunitats espanyoles. La modificació de l’article 770 de la Llei d’enjudiciament civil per a suspendre els processos judicials de separació i divorci permet sotmetre’s a mediació quan les parts ho sol·licitin. Les comunitats de Canàries, Catalunya, Galícia, València, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, les Illes Balears, Astúries, el País Basc, Madrid i Andalusia ja han optat per dotar la norma de rang de llei. En canvi, en altres comunitats on no s’ha regulat aquesta figura, s’ofereix la mediació per via institucional, tal com passa a La Rioja, Aragó, Extremadura, Navarra i Múrcia, en aquesta ultima a través dels punts de trobada. D’aquesta manera, les famílies poden optar, sempre que ho sol·licitin, per sotmetre les seves diferències a procediments extrajudicials consensuats per a la resolució dels seus conflictes.
És la intervenció d’una tercera persona, acceptada de comú acord, neutral i imparcial que, sense poder de decisió, pretén ajudar les parts enfrontades per un conflicte perquè elles mateixes arribin un consens que respongui a les necessitats de tots els membres de la família, en particular dels fills. Es fomenta així la responsabilitat de les persones implicades per situacions de ruptura o de conflictes familiars, mitjançant la cerca d’un compromís acceptat de forma voluntària en el marc de la Llei.
Fins ara, l’àmbit d’aplicació de la mediació familiar s’ha centrat en les separacions, tant matrimonials com d’unions estables, i en els divorcis. Però també és aplicable a altres situacions on la convivència estigui marcada pels conflictes amb els fills petits i joves, els problemes entre germans o els derivats de l’atenció i la cura de les persones grans, les visites dels avis als néts i, fins i tot, les dificultats familiars originades pel repartiment d’herències.
La figura del mediador familiar també es concep com una ajuda al creixent nombre de famílies amb fills adoptats en les quals neix el desig d’aquests fills de buscar els seus orígens. En aquest àmbit, la mediació pot possibilitar el contacte entre les parts i preparar tant la família adoptiva com la biològica i el fill o la filla adoptat de més d’edat per a afrontar aquesta trobada de forma òptima. No obstant això, no tots els conflictes familiars poden ser sotmesos a mediació.
No és convenient gestionar des de la mediació familiar determinats conflictes en què hi hagi un desequilibri greu de poder, patologies mentals, situacions d’amenaces i violència sistemàtica en les relacions, qüestions penals o drogoaddicció. La Llei de violència de gènere veda la possibilitat d’accedir a mediació.
En les famílies on es pateixin episodis de violència masclista, les parts, compromeses a complir les obligacions que es deriven del que s’ha pactat, no es troben en plenes condicions d’igualtat per a negociar i assumir compromisos. També s’al·lega que la mediació és una institució d’ajuda per a resoldre situacions de conflicte i desavinences, però no situacions delictives. Tot i això, també hi ha opinions contràries que consideren que la mediació, especialment si s’acompanya d’assistència terapèutica prèvia per a reestablir la igualtat de les parts, podria ser de gran ajuda.
D’altra banda, la mediació és voluntària, no es pot imposar atès que el seu èxit depèn precisament del fet que les parts l’hagin sol·licitat per pròpia convicció i de manera voluntària. Si el que es pretén és aconseguir acords voluntaris, no és lògic imposar que els implicats se sotmetin al procediment.
Sí, es pot mitjançar abans, durant i després de la separació o divorci. En el cas que la mediació es fes una vegada que la parella hagués començat el procés jurídic, aquest es podria suspendre de forma temporal durant tres mesos. Després es podria continuar, amb independència que s’hagués arribat a un acord o no. Si no s’ha iniciat el procés jurídic, les parts d’un procés civil, de comú acord, han de demanar al jutge que aquest se suspengui per un termini màxim de seixanta dies a fi de sotmetre’s a mediació i tractar d’aconseguir una solució consensuada.
El mediador és un tercer imparcial, amb formació adequada (en dret, psicologia, treball social, etc.) que ha de tractar el conflicte de manera objectiva, amb equitat, sense prendre partit per cap de les parts i sense imposar l’acord. Busca que el consens resultant sigui realista, durador i favorable a ambdues parts.
El mediador està obligat a mantenir el secret professional i la confidencialitat, per la qual cosa la seva tasca no es pot delegar, ha de portar-la a cap en persona de la mateixa manera que és necessari que les parts assisteixin personalment a les reunions de mediació.
Cada comunitat autònoma regula la figura de manera semblant però amb els seus propis matisos. Encara que en la majoria de les comunitats autònomes té caràcter gratuït per a les persones que tinguessin dret a justícia gratuïta, no sempre és un servei sense cost per a les persones afectades.
Segons la llei, el requisit bàsic és que els recursos i els ingressos econòmics, computats anualment per tots els conceptes i per unitat familiar, no superin el doble del salari mínim interprofessional (SMI) vigent en el moment d’efectuar la sol·licitud. Encara que la llei, de l’any 1996, estableix el doble del salari mínim interprofessional, a hores d’ara l’indicador de referència és l’IPREM (indicador públic de renda d’efectes múltiples), que es fixa en 7.381 euros anuals el 2009.
Però no és igual en totes les comunitats. Al País Basc, es mantindran els serveis públics integrals gratuïts de mediació familiar que prioritzaran les persones derivades des d’altres serveis socials o des de l’administració de justícia. A Castella-la Manxa, la llei regula un servei social especialitzat de mediació familiar prestat per l’administració regional directament o mitjançant convenis amb entitats publiques o privades, servei que és gratuït.
/imgs/20091201/derechos3.jpg
Les entitats de mediació familiar s’engloben, en general, dins del camp d’actuació dels serveis socials especialitzats en el sector de la família. Per això se sotmeten a un règim de responsabilitat i registre administratiu.- A les comunitats autònomes on s’ha regulat, es disposa d’un registre de persones o d’entitats mediadores en què s’han d’inscriure de forma obligatòria.
- Els serveis de mediació posen a disposició dels interessats la llista de mediadors inscrits en els seus registres a la seva elecció, de mutu acord.
- Cal firmar un document o contracte de mediació i indicar quin és el seu objecte.
- La durada màxima és de tres mesos, amb possibilitat de pròrroga si el mediador ho considera necessari.
- Si s’arriba a un acord, aquest es documentarà per mitjà d’un contracte o acta on se n’expressein els termes.