El preu dels bons propòsits
La transformació en fets dels desigs formulats a fi d’any comporta un cost que sovint serveix d’excusa per a justificar el seu fracàs. No obstant això, sempre hi ha alternatives més barates Del desig al fracàs, del projecte a la crua realitat. Així són els mesos de desembre i gener. El primer, carregat de propòsits i de plans; el segon, ple de factures i excuses que en justifiquen el fracàs. Entre els arguments més habituals que expliquen la raó per la qual deixar de fumar es posposa, per la qual perdre aquells quilos de més s’oblida i per la qual treure’s el permís de conduir es deixa per a l’estiu, es troba la poca força de voluntat, l’excés d’optimisme o la falta de realisme. La universitat britànica de Hertfordshire va iniciar pel Nadal de 2007 un estudi sobre els nous propòsits plantejats per 3.000 persones. Al cap d’un any, només el 12% es va mantenir ferm i va aconseguir el que s’havia proposat. Perquè desitjar, a més de fàcil, és gratis. No obstant això, quant costa complir els propòsits més clàssics, com ara deixar de fumar, perdre pes, fer exercici, treure’s el permís de conduir o aprendre un idioma?
Qui més i qui menys ha intentat alguna vegada aparcar la seva addicció al tabac amb el començament del nou any. És un repte que es repeteix en les llistes de propòsits firmades per ciutadans de totes les edats, conscients que són moltes i molt bones les raons per a deixar de fumar. Guanyar en qualitat de vida, en salut, fer-ho per la família… A més d’això, hi ha un altre argument pel qual val la pena intentar-ho: la quantitat de diners que s’estalvia quan es renuncia a aquest hàbit. Encara que Espanya és un dels països europeus on el tabac és més barat, el seu abandonament suposaria un estalvi de 21 euros a la setmana en relació amb una persona que fumés un paquet diari que costés 3 euros. Indicada d’aquesta manera, la xifra sembla no dir gaire. Però si es calcula la despesa anual, 1.008 euros, la reacció no hauria de ser la mateixa. El valor seria fins i tot més alt si el tabac es comprés en màquines expenedores i no en estancs. En aquest cas, l’estalvi seria de 1.058 euros. Una suma de diners gens menyspreable, amb la qual es pot pagar, per exemple, una quota de la hipoteca o un altre tipus de préstecs.
Ara bé, a més de l’esforç físic i mental que requereix lluitar contra el tabac, deixar de fumar també costa diners, per la qual cosa en principi l’estalvi pot ser una mica més baix. Per bé que no s’acosta, ni de bon tros, al desemborsament que comporta ser fumador.
A fi que l’abandonament d’aquest vici sigui més suportable, es comercialitzen infinitat de productes farmacèutics. La seva funció és la d’ajudar, però en cap cas no són remeis màgics. Els xiclets, els pegats, les pastilles per a llepar i els aerosols nasals funcionen gràcies a la teràpia substitutiva amb nicotina. El producte més barat és el xiclet, entre 10 i 20 euros, seguit dels pegats, que voregen els 50 euros, i de l’aerosol nasal, que costa una mica més de 60 euros.
Tot i això, dir adéu al tabac no té per què costar cap euro. Internet ha obert un gran ventall de possibilitats per a aconseguir-ho gratis i sense sortir de casa. Una de les pioneres és l’Escola per a deixar de fumar de CONSUMER EROSKI (www.escuelas.consumer.es/web/es/dejardefumar). Es tracta d’una guia de suport, didàctica i interactiva, que ensenya com i per què s’ha de deixar de fumar. La informació està personalitzada en funció de diversos perfils de fumador: persones que no volen deixar la cigarreta, d’altres que s’ho estan pensant, els qui estan decidits a fer-ho i persones que hi recauen.
L’última proposta per a deixar de fumar, dissenyada per la Universitat a Distància (UNED), també recorre a les noves tecnologies. Per mitjà de la web www.apsiol.uned.es/dejardefumar es promociona una teràpia per a renunciar al tabac en només un mes. El programa, que consta d’un servei d’alerta per SMS i correu electrònic per a avisar l’usuari, consta de quatre mòduls que s’han de seguir fins a abandonar l’hàbit, a més del seguiment durant un any i mig per a garantir l’èxit de la teràpia. Igual que l’Escola per a deixar de fumar de CONSUMER EROSKI, l’avantatge principal dels dos mètodes és que no comporten cap despesa addicional i s’hi pot accedir sense la necessitat de sortir de casa.
Salut, diners i menys "panxa"
Un clàssic entre els clàssics: intentar perdre pes al començament de l’any nou. Després dels excessos culinaris de Nadal, moltes persones senten la necessitat de rendir comptes amb la bàscula. És habitual que al gener les farmàcies, les parafarmàcies, els herbolaris i els centres dietètics omplin els aparadors d’ofertes i anuncis per a reduir pes. Però, amb aquests mètodes què és el que realment es perd: quilos, diners o les dues coses? Una investigació exclusiva de la revista CONSUMER EROSKI va analitzar al maig de 2007 el funcionament de 103 centres d’aprimament del nostre país. L’estudi, a més de constatar que en un de cada tres establiments es plantejaven pèrdues de pes poc saludables, va revelar que intentar aprimar en aquest tipus de centres es pagava, i no poc. La mitjana pel tractament global ascendia fins als 1.396 euros, encara que els preus es movien entre els 350 euros dels dos centres més econòmics fins als 3.879 euros del més car. Per mesos, les consultes i els productes costaven, de mitjana, 163 euros mensuals. Els preus anaven des dels 600 euros de l’establiment més car fins als 40 del més barat. No obstant això, aprimar no sempre exigeix desemborsar grans sumes de diners.
Si en alguna cosa estan d’acord els nutricionistes, és que la clau per a perdre pes es basa a seguir una dieta adequada i a fer exercici físic. Encara que en tot moment es recomana la supervisió d’un professional de la matèria, cadascú a títol personal pot aprendre a menjar. La qüestió és canviar certes pràctiques i alguns costums adquirits per d’altres que permetin elaborar un menú variat, saborós i amb menys calories, també per Nadal.
“Enguany m’apunto al gimnàs” és, probablement, al costat del “bon any nou”, una de les expressions més pronunciades durant tot el mes de gener. Al desig de combatre la mandra i l’energia que es necessita per a anar a un gimnàs, s’hi suma un altre esforç: l’econòmic. Segons un estudi d’aquesta revista elaborat al gener de 2008 en què s’analitzaven 200 gimnasos del país, la quota mensual mitjana vorejava els 56 euros, import al qual s’ha de sumar la matrícula- que es paga a l’inici i és exigida en tres de cada quatre gimnasos estudiats-, que puja generalment a 70 euros. En total, un any de gimnàs es tradueix en una mitjana de 742 euros. Ara bé, les persones interessades a fer exercici també poden plantejar-se, com a alternativa, crear el seu propi centre a casa. D’aquesta manera, es disposa d’una llibertat total d’horaris i s’estalvia una suma important de diners, ja que encara que es requereix una inversió inicial, aquesta s’amortitza amb el temps.
En tot gimnàs que es preï, inclòs el domèstic, s’ha de treballar l’activitat aeròbica i la tonificació muscular. Per això, aquests són els materials i articles que, com a mínim, s’han d’adquirir per disposar d’un gimnàs a casa:
- Una màquina d’exercici cardiovascular: des de la clàssica bicicleta fixa, passant per la bicicleta d’aeròbic (spinning), les cintes per a caminar o córrer fins als graons. La inversió oscil·la entre els 35 euros dels models més bàsics de graons fins als 1.300 euros de les cintes més modernes.
- Unes manuelles o gomes elàstiques amb les quals tonificar braços i cames. Les primeres són una mica més cares, entre 15 i 20 euros, mentre que les segones només costen 10 euros.
- Una pilota suïssa o fitball (10 euros) per a treballar els abdominals i realitzar diversos estiraments.
- Un matalasset. Imprescindible per a realitzar activitat física a terra i evitar les lesions d’esquena. Els preus i les qualitats són variats. Des dels 4 euros dels models més bàsics fins als 60 euros dels més sofisticats.
El permís de conduir, un desig molt car
Treure’s el permís de conduir és un altre dels clàssics. Els qui per manca de temps, de diners o de ganes encara no el tenen, veuen en el començament de l’any una data propícia per a embarcar-se en el repte. Encara que es desconeix el nombre de classes que cadascú necessitarà, ningú no dubta que treure’s el permís de conduir és car. Per això, moltes vegades ni tan sols es comparen les diferents tarifes entre autoescoles i el futur conductor es deixa emportar i basa la tria en criteris com la proximitat del centre a casa seva o a la feina, els horaris…. Tanmateix, abans d’escollir l’autoescola és recomanable contrastar preus i comparar-los en igualtat de condicions. Amb aquesta finalitat, cal sumar totes les quantitats que s’hagin de pagar des del principi fins al final. Convé no guiar-se per un únic preu o tarifa com és el cost de la matricula o l’hora de classe pràctica. S’han de valorar totes les quantitats, inclòs l’IVA i les taxes de Trànsit.
Naturalment, els més mandrosos i escèptics es preguntaran si les diferències poden ser tan voluminoses entre diverses autoescoles d’una mateixa ciutat, i si realment val la pena prendre’s la molèstia de preguntar preus abans d’escollir-ne una. Rotundament sí. Així es va constatar en una investigació exclusiva de la revista CONSUMER EROSKI que, al setembre de 2007, va analitzar les tarifes de 200 autoescoles del nostre país.
Treure’s el permís de conduir a la primera costava, de mitjana, 950 euros. A més de les enormes disparitats entre ciutats- la més cara era Bilbao, amb 1.358 euros, i la més barata era Granada, on treure’s el carnet costava 505 euros-, l’estudi va comprovar que les diferències també es podien donar a les autoescoles d’una mateixa capital. La més desigual va resultar ser Barcelona. Entre l’establiment més car i el més barat hi havia un abisme: 953 euros. A Alacant, Còrdova, Oviedo, Sevilla, València i Valladolid les diferències vorejaven els 800 euros.
Treure’s el permís de conduir és car, però no sempre té per què ser així. Sempre és possible estalviar-se uns quants euros. Per començar, l’autoescola no és un element omnipresent en aquest procés. Encara que la tendència habitual és gestionar-hi qualsevol tràmit relacionat amb l’obtenció de la llicència -des d’exàmens fins a pagaments de taxes i concertació d’exàmens mèdics-, es pot prescindir d’aquest intermediari. No és una pràctica gaire coneguda, però portar-la a terme permet un estalvi considerable que es pot destinar a finançar una part del carnet o a augmentar el nombre de classes pràctiques.
La Direcció General de Trànsit preveu l’opció d’anar a l’examen teòric de conduir per lliure, és a dir, sense estar apuntat a cap autoescola. D’aquesta manera, el futur conductor s’estalvia una part important de l’import de la matrícula que cobren la gran majoria de centres. De mitjana, matricular-se en una autoescola costa 280 euros, mentre que anar a la prova teòrica per lliure no exigeix cap desemborsament. El pagament de les taxes a la Direcció de Trànsit per a assistir a la convocatòria (85 euros) i l’informe d’aptitud psicofísica (entre 30 i 40 euros) és comú tant en els exàmens per lliure com en els que es preparen a l’autoescola.
Aprendre idiomes
En un país en què la meitat dels seus ciutadans més grans de 25 anys no parla cap llengua estrangera, és molt probable que amb el nou any neixin les ganes i les urgències per aprendre o millorar un idioma, en la majoria dels casos amb l’objectiu de respondre afirmativament a aquesta pregunta: “Do you speak English?” (Parles anglès?).
És obvi que, de nou, la distància entre el dit i el fet és considerable. Segons les estadístiques europees, aquest és el propòsit que amb més freqüència s’enfonsa. La desídia, la falta de resultats immediats i la sensació d’estar estroncats en l’aprenentatge són els motius principals que expliquen l’abandonament. Aprendre anglès requereix temps, força de voluntat, curiositat i una quantitat gens menyspreable de diners.
En el cas d’aconseguir una de les escasses i molt sol·licitades places en una escola oficial d’idiomes, el desemborsament no seria excessiu, entre 65 euros i 140 per curs lectiu. Res a veure amb els prop de 500 euros que cobra el British Council per un únic trimestre aprenent anglès. En una posició intermèdia, encara que no per això barata, es troben les classes particulars, que també costen diners. Com més alta és l’especialització de l’idioma, per exemple si és comercial o de negocis, i més reduït és el grup d’alumnes, més cara és l’hora. El seu preu va des dels 15 euros de les sessions més habituals, i des dels 30 de les més especialitzades.
No obstant això, les noves tecnologies també s’han fet un forat en l’ensenyament de l’anglès. Neixen així noves fórmules d’aprenentatge i, el que és més important, a cost zero.
Gratis, amb llibertat total d’horaris i adaptada a les necessitats de cada alumne, així és la formació en línia d’anglès. L’inconvenient és que la majoria d’aquests cursos no atorguen diplomes ni certificats quan es finalitzen, encara que molts incorporen tests i exercicis perquè l’estudiant comprovi que ha aprofitat l’experiència. L’usuari pot, per tant, ampliar la seva formació, però no acreditar-la. El web mansioningles.com imparteix un ensenyament molt complet: un total de 54 lliçons estructurades en nivells d’iniciació, bàsic i intermedi. Al final de cadascun, l’estudiant fa un test d’avaluació que li permet verificar l’aprenentatge. Al curs d’anglès en línia (http://www.curso-ingles.com/) s’accedeix a un tutorial complet de la gramàtica anglesa. Un dels seus avantatges és que l’estudiant pot escollir en una llista els conceptes gramaticals que necessiti reforçar i resoldre els exercicis corresponents. Es completa amb un interessant apartat dedicat a l’anglès comercial, d’utilitat per als qui necessitin conèixer aquest idioma per la seva feina. Només són dos exemples. Però n’hi ha molts més. Per millorar la pronunciació, part elemental en qualsevol idioma, resulta molt útil el web Forvo.com. És una original xarxa social en què els seus integrants aporten pronunciacions de paraules en anglès, i en molts altres idiomes també, a fi que altres escoltin com es diu de forma correcta.
A això se sumen les xarxes d’intercanvis d’idiomes. Per Internet o per altres mitjans (en taulers d’anuncis d’acadèmies, escoles…) persones interessades a practicar anglès contacten amb altres que desitgen millorar el seu castellà o qualsevol idioma que oferixi l’altre membre de l’intercanvi. Les trobades poden tindre lloc cara a cara si els dos resideixen a la mateixa ciutat, per mitjà de xats, Skype o, si es prefereix, també és possible intercanviar la correspondència tradicional.
Els webs My Language Exchange (www.mylanguageexchange.com), que porta en línia des de l’any 2000 i compta amb més d’un milió d’usuaris, conversationexchange.com o intercambiodeidiomas.com són una petita mostra de l’oferta tan variada que hi ha en aquests moments. Si es recorre a aquest sistema, convé pactar-ho tot per avançat: la freqüència de les trobades, la durada, el compromís per a practicar els dos idiomes… És aconsellable, a més, no abaixar la guàrdia. Al cap i a la fi, es tractarà amb persones desconegudes o de les quals no es té gaire informació. Per aquest motiu, el més apropiat per a les primeres trobades és quedar en llocs coneguts juntament amb amics o amb altres acompanyants.
- Objectius realistes i mesurables. No s’ha de caure en l’error de formular els nous propòsits de forma genèrica. L’objectiu ha de ser mesurable. Si la meta és fer més esport, el més apropiat seria que el propòsit fos realitzar exercici mitja hora al dia o el temps que es desitgi. En cas contrari, és molt fàcil caure en l’autoengany.
- D’un en un. És necessari ser realistes, no s’ha d’intentar al mateix temps deixar el tabac, aprendre anglès i aprovar el permís de conduir. És probable que no se n’aconsegueixi cap. En comptes d’això, convé centrar les energies en un dels objectius i, quan s’hagi aconseguit, seguir amb el següent.
- Metes en el temps. Resulta útil i molt motivador plantejar-se horitzons en el temps -tres setmanes, 30 dies, dos mesos… Així, el propòsit resulta assumible i els seus resultats verificables.
- En companyia. Fer partícips del repte la família i els amics és un veritable estímul per a no desistir en l’intent i per a evitar les recaigudes o els abandonaments.
- Marge d’error. Abans d’iniciar la transformació, cal mentalitzar-se que hi haurà recaigudes i conats d’abandonament. El que importa saber és que fallar i recuperar-se formen part del procés.