Medicina nuclear, radiació que diagnostica i cura
Com qualsevol altra forma d’energia, la nuclear serveix per a reparar i construir, i no només per a destruir, encara que la majoria de la població l’associa directament al càncer i a les centrals nuclears. Tanmateix, una nova disciplina, la medicina nuclear, s’ha convertit en una forma cada vegada més estesa i precisa de diagnosticar i tractar malalties. Ara per ara, aquesta especialitat mèdica es dedica en un 90% dels casos al diagnòstic de malalties i en un 10% al seu tractament.
Per mitjà de la medicina nuclear es poden explorar i tractar el cor, el ronyó, l’intestí i altres òrgans. El 30% de l’activitat d’un Servei de Medicina Nuclear es relaciona amb l’oncologia; un 20%, amb la cardiologia; un 5%, amb la neurologia; i la resta, amb altres especialitats mèdiques. A Espanya, tots els grans centres sanitaris públics disposen d’un Servei de Medicina Nuclear. El nostre país compta amb 140 centres i, cada any, s’efectuen 650.000 exploracions convencionals i 60.000 amb la seva tècnica estrella, la PET (Tomografia per Emissió de Positrons).
Les proves de medicina nuclear consisteixen a administrar als pacients un producte, un radiofàrmac específic, dirigit a l’òrgan que es pretén estudiar o tractar. Aquest radiofàrmac s’anomena així perquè emet una petita radiació que recullen uns aparells, les gammacàmeres. La radiació captada es transforma en un senyal elèctric i en imatges en un ordinador. D’aquesta forma, es pot estudiar l’arribada del fàrmac a l’òrgan en estudi, la seva distribució i, després, la seva eliminació.
Els radiofàrmacs actuen com a autèntiques “bales màgiques” que s’envien de forma directa a un tumor per estudiar-lo o bé per tractar-lo i destruir-ne les cèl·lules canceroses. Aquesta teràpia nuclear ja és una realitat en un tipus de càncer, el limfoma no hodgkinià, que es tracta de forma ambulatòria (sense ingressar a l’hospital) i que pràcticament no té efectes adversos. Gràcies als nous radiofàrmacs s’han aconseguit reduir les metàstasis òssies i el dolor que provoquen.
La vida mitjana d’aquests radiofàrmacs (anomenats també isòtops radioactius) varia. Desapareixen en unes hores o com a màxim en un dia, per la qual cosa les tècniques de medicina nuclear es consideren de baix risc tant per als pacients que s’hi sotmeten com per a les persones que hi són a prop.
Aquesta especialitat consta de diverses tècniques amb nombrosos avantatges per als pacients: permeten estudiar tant la morfologia d’un òrgan com la seva funció -es pot identificar un tumor i saber si creix o no i, fins i tot, determinar si hi queden cèl·lules vives-, a més de detectar lesions més petites i arribar a tot l’organisme.
La tècnica clàssica i més habitual és la gammagrafia, que utilitza una gammacàmera per obtenir una imatge de l’òrgan estudiat, amb la qual es poden observar les àrees en funcionament. També se n’utilitzen altres de més modernes, com la tomografia computada per emissió de fotó simple (SPECT, en les sigles angleses), que permet captar imatges tridimensionals d’alta resolució, molt útils per a diagnosticar de forma precoç malalties oncològiques, cardiològiques o neurològiques. I la tomografia per emissió de positrons (PET), que possibilita esbrinar l’abast d’un tumor en un sol pas i en fases més incipients que amb altres tècniques, distingir les persones amb un envelliment normal de les que desenvoluparan Alzheimer o altres demències, i estudiar l’epilèpsia i altres trastorns psiquiàtrics com ara la psicosi i l’esquizofrènia.
El futur requereix la combinació de diverses tècniques per mitjà d’equips híbrids o multimodals, com ara la PET-TC (TAC, per tomografia axial computada), la PET-RM (RM, per ressonància magnètica) i la SPECT-TAC, que fusionen les imatges obtingudes mitjançant tècniques diferents. D’aquesta forma, es podrien obtenir diagnòstics més precisos. Gràcies a la PET-TAC es poden diagnosticar més del 30% dels tumors d’origen desconegut que no són perceptibles amb altres tècniques, a més de detectar en quin estadi de desenvolupament es troben exactament i quina extensió i quina activitat tenen (si continuen creixent), a fi d’ajustar i de planificar el tractament.
Aquests aparells multimodals permeten conèixer la funció d’un òrgan, a més de la localització i l’extensió de les lesions. Els avantatges que aquesta tècnica té per als pacients es poden comprendre amb un exemple gràfic, el de les il·lustracions d'”On és en Wally?”. En aquestes, es repta els ulls a buscar aquest personatge, vestit amb una samarreta de ratlles blanques i vermells, entre molts altres personatges en una pàgina multicolor. Si es col·loqués en Wally amb una samarreta de ratlles blanques i negres sobre una pàgina en blanc i negre, l’esforç per trobar-lo seria més gran. De la mateixa forma, la medicina nuclear aporta el color a les imatges mèdiques, que és més fàcil d’identificar i de seguir sobre les imatges que ofereix el TAC.
Les exploracions de medicina nuclear són cada vegada més freqüents i qualsevol persona pot sol·licitar-les. Encara que sovint pugui semblar que aquestes persones sofreixen una gran angoixa per explorar-se mitjançant aquest tècnica, la majoria sofreixen ansietat per la malaltia que pateixen -com el càncer- o per la cirurgia a què s’enfronten per tractar-la. Així ho revela un estudi elaborat l’any passat pel Servei de Medicina Nuclear que dirigeix Josep Martín Comín, de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
La durada d’aquestes proves és variable, entre 30 i 60 minuts. No són invasives ni doloroses, i l’única petita molèstia per al pacient és la necessitat d’estar-se molt quiet durant la prova. Els radiofàrmacs necessaris per a realitzar-les s’administren per via intravenosa o oral quan aquestes són proves diagnòstiques, i amb injeccions, fins i tot a les articulacions amb anestèsia local, quan les exploracions s’efectuen amb una finalitat terapèutica. Les tècniques d’aquest tipus de medicina poques vegades produeixen efectes adversos i, fins i tot, en dues situacions, com són l’embaràs i la lactància materna, la seva contraindicació és relativa, però no absoluta.
Una vegada finalitzada l’exploració, els pacients poden anar-se’n a casa pel seu propi peu, encara que se’ls aconsella que s’estiguin aïllats un dia i que no facin servir el transport públic per tal de minimitzar les possibilitats d’emetre radiacions, tot i que aquest risc és mínim. En les dones s’ha constatat que alguns radiofàrmacs es poden eliminar per la llet materna, per la qual cosa és possible que hagin de suprimir la lactància materna. Al marge d’aquestes precaucions, els pacients no han d’adoptar cap altra mesura addicional després d’una exploració d’aquest tipus.
A Espanya, les tècniques es troben pràcticament a l’abast de tota la població que les necessita i les tecnologies que es requereixen per a aplicar-les s’han distribuït per tot el país. No obstant això, aquesta distribució és irregular, de manera que les comunitats de l’interior disposen de menys equips d’aquest tipus que les autonomies de la perifèria. En l’actualitat, tots els grans centres sanitaris públics disposen d’un Servei de Medicina Nuclear. Al nostre país hi ha 140 centres de medicina nuclear i cada any s’efectuen 650.000 exploracions convencionals i 60.000 amb la tècnica PET. La seva primera càmera data del 1995 i l’any 2001 es va obrir la primera càmera en un centre hospitalari públic, l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla, fet que va significar l’acceptació de la tècnica per part de l’Administració pública i la comunitat científica espanyola. En aquests moments, la tècnica PET es troba disponible a gairebé totes les comunitats autònomes.
- Els pacients han d’estar tranquils i confiar en aquesta forma de medicina que recorre als àtoms per diagnosticar i curar de manera eficaç.
- Si es pren medicació cal informar-ne el metge. Serà ell qui decidirà si s’ha de suspendre la seva ingesta per a efectuar la prova.
- Las dones embarassades o que creguin estar-ho ho han de comunicar al metge o a la infermera abans de sotmetre’s a una prova de medicina nuclear. Per norma, no haurien de rebre radiacions.
- Convé evitar el contacte amb infants i embarassades el mateix dia de l’exploració. I la resta del dia, després de la prova, no s’ha d’agafar en braços els nens ni enfilar-los als propis genolls.
- Beure líquids -aigua o sucs- facilita l’eliminació del radiofàrmac injectat.
- Com més lluny s’estigui d’altres persones i més temps hagi transcorregut després de l’exploració, menys se les irradiarà.
Font: Josep Martín Comín, de l’Hospital de Bellvitge, i SEMN