Per què algunes relacions són insanes?

Per què algunes relacions són insanes?

Escollir amb qui fer-ho és important, i escollir bé és fonamental. Quan ens fixem en algú responem a un estímul d’atracció. Físicament ens agrada, encara que això és només la primera anella d’una cadena de qualitats i factors que es van teixint, fins que es formalitza el vincle. Però cal tenir molt present que aquest vincle serà més sa i madur quan “la nostra relació” amb nosaltres mateixos siga bona. És a dir, per a escollir parella ens trobarem en un punt de partida més adequat si ens coneixem, si la nostra autoestima no està per terra, si som més o menys conscients dels nostres límits i, per tant, gaudim de llibertat per a decidir.

Estimar és vincular-se, no aferrar-se

La trobada amb l’altra persona tindrà dificultats per a prosperar si abans no ens considerem lliures, responsables i únics. Si no és així, el més probable és que s’establisquen dependències insanes a causa de les nostres mancances afectives.

• Si no ens estimem, serà més difícil que acceptem l’amor que ens ofereixen. Passa com quan es rep una floreta: qui no està a gust amb el seu cos no ho agrairà ni s’ho creurà, i fins i tot no ho tolerarà.
• Si no ens mostrem tal com som i no ens comuniquem, l’altra persona no pot assabentar-se de la nostra existència real i llegir-nos el pensament, i només aconseguirà tornar-nos la invisibilitat que projectem.
• Si no ens reconeixem amb dignitat i dret a respecte, difícilment demanarem ser tractats com mereixem.
• Si no coneixem els nostres límits, potencialitats i ritmes, viurem desdibuixats, envaint l’espai de l’altre i permetent invasions en el nostre espai íntim i personal.

Quan és més fàcil caure en una relació de dependència insana?

/imgs/20060601/img.psicologia.01.jpgHi ha persones amb més predisposició a equivocar-se i a caure en una dependència insana en les seues relacions de parella. En general, aquestes persones responen a un perfil concret en el qual s’evidencia un baix nivell d’autoestima. Fallen en el coneixement personal, en reconèixer-se físicament i a saber què volen, pensen i senten. Tendeixen a establir comparacions en què sempre es qualifiquen de manera negativa, i no s’accepten ni s’estimen i es valoren poc.

Arribar a descobrir que se sofreix aquest baix nivell d’autoestima no és fàcil. Reconèixer-ho és un pas de gegant. Per començar, podem repassar els símptomes següents. Si en sumem més de tres, l’autoestima pot estar en una situació delicada.

• Baix nivell de seguretat personal. La seguretat no es mesura, però se sap. No és segura la persona “que tira pel dret”, sinó la que reconeix les debilitats, no les nega i les accepta.
• Alt nivell de por davant el desenvolupament personal de la individualitat. Hi ha temor a manifestar-nos tal com som. Potser massa vegades ens han retret trets de la personalitat i optem per silenciar-los.
• Baixa tolerància a la frustració, a més d’escasses expectatives personals i, per tant, baixa assumpció de riscos. Es tracta d’evitar el dolor d’errar, i la por és un sentiment que paralitza i emmordassa.
• Interiorització rígida de valors, des d’on es detona ràpidament el sentiment de culpa. Propis o aliens, s’assumeixen principis inamovibles que no es poden qüestionar, perquè si es fa arriba el càstig.
• Sistema de pensament rígid, perfeccionista i controlador. La màscara que es crea està fixada fermament, i es treballa perquè no es moga.
• Baixa autonomia personal i, per tant, s’imiten models de referència, en especial de la mare o el pare (per emulació o en contraposició) i es creu en mites del que se suposa o ha de ser una parella.