La síndrome de l'edifici malalt
La pol·lució també entra a les nostres llars i oficines, encara que quasi no la percebem. L’interior dels edificis està exposat a nombrosos contaminants que passen desapercebuts. A més, els criteris ecològics solen ser molt poc tinguts en compte en el procés de construcció d’un edifici, i això pot comportar efectes nocius per a la salut dels ocupants. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la “síndrome de l’edifici malalt” com el conjunt de malalties originades o estimulades per la contaminació de l’aire en espais tancats.
Tot i que es tracta d’un problema mediambiental i sanitari de rellevància notable, els estudis sobre Qualitat de l’Ambient Interior (QAI) encara són insuficients, i els pocs que n’hi ha mostren algunes conclusions que inquieten els iniciats. Un informe de l’Associació Basca d’Empreses de Qualitat Ambiental Interior (AVECAI) i l’Associació de Tècnics de Climatització i Refrigeració ATECYR, en què es tractava de conèixer la qualitat ambiental de les instal·lacions amb climatització i ventilació del País Basc, va detectar “massa fallades, especialment en el manteniment de les instal·lacions”. Un altre exemple cridaner és el de les escoles. Als Estats Units, França o els països nòrdics s’han fet investigacions en què es demostra que l’exposició a contaminants de l’aire interior és molt important, qüestió que té una rellevància especial en el cas dels xiquets, més sensibles a aquest problema.
La contaminació en ambients interiors presenta formes i característiques molt diverses. Els aerosols, el fum del tabac i el provinent de la preparació de menjars o els introduïts pels circuits de refrigeració; els gasos produïts per cuines, estufes, assecadores o cremadors de fuel; l’ús de pesticides, desinfectants o productes de neteja i fins i tot els gasos propis del cos humà com el CO2 constitueixen fonts de contaminació que cal tenir en compte. La llista creix quan s’hi afegeixen materials utilitzats en la construcció i l’aïllament dels edificis i de les instal·lacions d’aire condicionat, com ara les fibres, principalment la de vidre i l’asbest o amiant, a més dels compostos orgànics volàtils (COV).
I encara que no és habitual, la contaminació biològica, causada per agents infecciosos, antígens (substàncies que provoquen una resposta immunitària específica) o toxines, pot desencadenar una situació delicada.
La legislació sobre la QAI es troba en fase de desenvolupament. L’Associació Espanyola de Normalització i Certificat disposa del Comitè Tècnic de Normalització “CTN 171” per a l’elaboració d’una norma. Les recents polítiques de sostenibilitat en l’edificació han fet que el nou Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) introduïsca elements nous sobre salut, higiene i protecció del medi que cobriran un àmbit que mancava de normativa suficient. Una de les comissions de treball que crearà el Ministeri d’Habitatge vetllarà per l’aplicació, el desenvolupament i l’actualització del CTE. De la seua banda, una resolució del Parlament Europeu estableix la necessitat que la Comissió Europea presente al més aviat possible una proposta de directriu específica sobre aquesta qüestió. Alguns governs, com ara el de Hong Kong, estan implantant polítiques de QAI als edificis públics i distingeixen els propietaris que porten a terme bones pràctiques en el manteniment i el control de les instal·lacions amb certificats de Qualitat d’Aire Interior (QAI).
Així mateix, organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el CIBC (International Council of Building Research), privades com l’ASHRAE (American Society of Heating Refrigerating and Air Conditioning Engineers), i països com Suècia, els Estats Units, el Canadà o Austràlia han desenvolupat guies i estàndards d’exposició als agents contaminants de l’aire de l’interior dels edificis.
En general, els contaminants d’un ambient interior poden produir irritació als ulls, nas, gola i bronquis, o problemes dèrmics (erupcions i picors), a més de l’aparició de rinitis, asma o neumonitis hipersensitives, i també poden ser absorbits i afectar altres òrgans o acumular-se en alguns teixits.
De la seua banda, els contaminants microbians poden causar malalties infeccioses. Els símptomes que es relacionen amb una qualitat deficient de l’aire a l’interior d’un edifici són, entre d’altres, mal de cap, marejos, nàusees, fatiga, pell seca, irritació d’ulls, congestió de sinus nasals i tos, cosa que pot comportar, al seu torn, reaccions psicològiques complexes, com ara canvis d’humor, d’estat d’ànim i dificultats en les relacions interpersonals. Com que els símptomes dels afectats no són normalment greus, es desconeix l’abast real dels danys, com asseguren des del Centre Nacional de Condicions de Treball (CNCT), depenent del Govern. Fins al punt que, sovint, resulta difícil constatar si aquests símptomes han sigut causats directament per falta de qualitat de l’aire interior.
El control de la QAI (qualitat de l’aire interior) ha de tenir en compte aquestes pautes:
- Identificar els focus contaminants, per a la seua eliminació posterior. Si no és possible, es limitaran els seus efectes mitjançant diverses barreres.
- Equilibrar les pressions en diversos punts de l’edifici, ja que poden ser la causa dels moviments dels contaminants d’uns llocs a uns altres. Amb tot i això, en alguns casos es disposa expressament de zones a diferent pressió per controlar contaminants.
- Disminuir la contaminació recorrent a diversos mètodes, com ara la dilució (abaixar la concentració d’una solució) de l’aire, l’ús d’amoníac o la separació per filtració amb un aspirador de pols.
- Exàmens periòdics en punts significatius del sistema d’aire condicionat per comprovar-ne l’eficàcia.
- Extracció localitzada per controlar la generació de contaminants en el mateix focus (operacions de neteja, abrasius, cuines, etc.).