Milions de dades en pocs centímetres
Aquella dita que diu “al pot petit hi ha la bona confitura” també s’aplica a les noves tecnologies destinades a la mobilitat. El que de veritat importa d’una càmera digital (les fotografies), d’un navegador GPS (el programa amb totes les dades de carrers i rutes), d’un telèfon mòbil (l’agenda amb els contactes i els números) o d’una agenda PDA (arxius, correus, adreces…) cap en els pocs centímetres quadrats que ocupa una targeta de memòria flaix, amb un gruix que a penes supera el parell de mil·límetres.
Si es comparen amb els discs durs convencionals, les targetes de memòria flaix són cares, perquè la relació entre el preu i la capacitat d’emmagatzemament és molt superior. L’avantatge de les targetes resideix en el fet que ocupen molt poc i pesen encara menys, i això les fa ideals per a aparells petits que es porten contínuament a sobre. A més, com que no estan compostes per parts mòbils es poden sacsejar tant com es vulga sense que això afecte la seua funció (l’agulla d’un disc dur balancejat al ritme d’una sessió de fúting podria acabar fent malbé l’equip).
Les targetes es divideixen en cel·les microscòpiques que acumulen els electrons a diferents voltatges quan hi passa l’electricitat, i configuren així un mapa de diferències de càrrega elèctrica. Aquest mapa és la manera en què la targeta guarda les dades que rep del dispositiu portàtil, ja siguen fotografies, documents, vídeos, etcètera. Les targetes de memòria flaix s’anomenen “no volàtils” perquè conserven les dades quan se les desconnecta del fluix elèctric. Les primeres targetes “no volàtils” es van inventar al 1971 i es coneixien com EPROM (“Erasable Programmable Read-Only Memory”). És a dir, memòries de només lectura, programables i esborrables. Les EPROM no perdien les dades si se suspenia el fluix elèctric, però per a tornar a gravar-hi s’havien d’esborrar mitjançant rajos ultraviolats. En definitiva, era impossible gravar amb la ductilitat que permeten les actuals.
L’empresa Intel, la mateixa que va inventar les EPROM, va aconseguir fabricar una targeta de memòria en què les cel·les actuaven diferenciadament les unes de les altres, fet que els permetia dur a terme diverses operacions d’emmagatzemament simultàniament. Aquestes targetes es van denominar EEPROM i també podien ser esborrades i gravades de nou sense necessitat de passar pels rajos ultraviolats. Les targetes de memòria flaix actuals són una derivació de les EEPROM i per tant en conserven les característiques principals: rapidesa d’execució i capacitat per a ser regravades. Així i tot, les targetes es poden regravar un nombre de vegades limitat, que se situaria al voltant de les 100.000 operacions d’emmagatzemament, suficient per a un ús convencional.
Les targetes de memòria flaix poden emmagatzemar des de 8 megabytes fins a 128 gigabytes de dades (documents de text, música, pel·lícules, programes…), depenent de les marques i els tipus. Dins d’aquesta varietat, el més normal és usar targetes amb capacitat per a guardar entre 256 megabytes i 2 gigabytes. El preu variarà en funció de la capacitat d’emmagatzemament, però també dependrà d’un altre factor: la velocitat de transferència de dades (mesura en megabytes per segon o per un nombre seguit d’una “x”). La velocitat de transferència és important en alguns equips (com ara en les càmeres fotogràfiques de resolució molt alta -en la resta n’hi ha prou amb una velocitat propera als 40x, xifra que equival a 4 megabytes per segon) perquè permetrà a l’aparell guardar o esborrar les dades amb rapidesa i treballar amb més eficàcia.
Al mercat es poden adquirir targetes amb una capacitat d’emmagatzemament elevada i una bona velocitat de transferència a preus assequibles. Així, per 72 euros es pot aconseguir una targeta d’un gigabyte de capacitat i 11 megabytes per segon d’escriptura (73x). A partir d’aquí el preu es dispara: hi ha targetes de 2 gigabytes de capacitat i 12 megabytes per segon (80x) de velocitat d’escriptura amb un preu superior als 150 euros.