Obesitat infantil: el gran repte a casa

Obesitat infantil: el gran repte a casa

L’obesitat infantil és un problema de salut pública, i combatre-la és un repte que cal encarar des de molts fronts. Polítiques educatives, sanitàries i socials són necessàries, però no suficients si no integren la família. Perquè la família és, potser, la institució més rellevant per a afavorir un pes saludable: els hàbits que se segueixen a casa (la tria dels aliments i la manera d’elaborar-los, els horaris per a menjar, les normes per a veure la televisió o jugar amb les pantalles, les rutines d’oci i exercici…) i l’exemple que donen els pares i les mares són fonamentals i poden formar part tant del problema com de la solució.

En aquest terreny, és important delimitar els diferents angles des d’on es pot abordar l’anàlisi: una societat estressada on a penes hi ha temps per a planificar menús equilibrats, comprar aliments amb criteri i cuinar; una indústria que es brinda com a ajuda per a compensar aquesta falta de temps i que ofereix menjar ràpid, saborós i hipercalòric; una pressió publicitària a la qual és difícil resistir-se…

“Per sobre de les causes, cal recordar que cap dels factors que intervenen en l’obesitat estan sota el control del nen”. Són paraules de la doctora Margaret Chan, directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) fins al 2017. En aquest mateix sentit, un estudi publicat per l’Associació Internacional per a l’Estudi de l’Obesitat (IASO) el 2013 a la revista Obesity Reviews va concloure que fomentar la responsabilitat paterna és crucial per a evitar l’aparició de l’obesitat infantil o tractar-la quan ja està instaurada. “Els experts en l’àrea de l’obesitat infantil recomanen que la prevenció i el tractament del sobrepès els anys de formació preescolar i primària se centrin en els pares i les mares”, assenyala l’estudi.

Què es menja a casa? un assumpte de tothom

Si parlem de posar el focus en la família, no es pot eludir l’entorn on es troba: el nivell socioeconòmic i cultural determinarà bona part dels hàbits dietètics i de les eleccions de compra. Igualment, no podem obviar el canvi social produït les últimes dècades, on la incorporació de la dona al mercat laboral ha creat noves dinàmiques i rols a casa.

Amb jornades laborals maratonianes, exigències quant a disponibilitat i mobilitat geogràfica, trajectes llargs fins a la feina… no queda gaire temps per a planificar menús, comprar o cuinar, i esperar que, a més, la dieta sigui equilibrada i saludable. “No hi ha temps, ni força ni ganes”, corrobora el pediatre, escriptor i divulgador Carlos Casabona. El paper de la mestressa de casa tradicional s’ha difuminat i en la majoria de cases no hi ha una figura sobre la qual pugui recaure el compromís de procurar una alimentació familiar sana.

Menjar sa és car?

La manca de temps es fa més evident en les famílies que tenen menys recursos. Ja fa anys que s’estudia l’associació entre pobresa i obesitat infantil. Així es va veure clarament als Estats Units, on es coneixen com a “deserts alimentaris” les zones més desfavorides. “En aquestes zones no se solen oferir aliments frescos o de qualitat. Aquí, als EUA, és molt més barat menjar malament que menjar sa”, exposa el doctor José Ordovás, director del Laboratori de Genòmica i Nutrició de la Universitat de Tufts (Boston) i coordinador del llibre Obesity. A Espanya, la tendència sembla que és similar, i així ho veiem en els resultats de l’informe Aladino: el 23,2% dels nens de famílies que tenen rendes inferiors a 18.000 euros bruts anuals té obesitat; aquest percentatge se situa en l’11,9% en aquells casos de famílies amb rendes superiors als 30.000 euros. “El quilo de verdura és més car que una bossa de panets de llet. Tothom no es pot gastar diners en fruita i en aliments frescos”, explica la doctora Teresa Cenarro, vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap). Així, es dona la paradoxa que, als països desenvolupats, és més barat engreixar que perdre pes.

En aquest sentit, el doctor Casabona explica que “molts divulgadors diuen que es pot menjar bé i barat. No hi estic del tot d’acord. És veritat que es pot fer, però menjant de manera una mica repetitiva i amb qualitats mitjanes: llegums, arròs, pasta i patates; fruita, poca; hortalisses bàsiques, i de segona o de tercera categoria. En canvi, la brioixeria, els embotits, altres carns processades, sucs envasats, refrescos, patates fregides de bossa, ganxets… estan tirats de preu i són calories a cabassos i a sobre amb sabors potents que els nens adoren”.

L’educació dels pares

Els resultats de l’estudi Infància i futur: noves realitats, nous reptes, elaborat per l’Observatori de la Infància, suggereixen que els nens que tenen uns pares que han acabat la secundària tenen menys probabilitat de patir obesitat, especialment si els pares –i, en concret, la mare– tenen estudis universitaris. Els diferents estudis apunten que el nivell cultural de la mare és el que més compta, possiblement perquè continua sent ella la que gestiona els àpats a casa. En aquest sentit, un projecte reconegut pel Ministeri de Sanitat amb el premi Estratègia NAOS i coordinat per la doctora Etelvina Suárez, cap de Pediatria de l’Hospital San Agustín d’Avilés, va trobar que “com més baix era el grau d’instrucció de la mare –el pare, curiosament, no hi influïa– més alt era el percentatge de nens amb sobrepès”.

Però, és tan important l’educació nutricional? Si tenim en compte el consum d’aliments saludables per tipus de famílies, les cases que tenen fills petits són els que mengen menys quantitat de fruita (47,3 quilos per persona a l’any), segons l’Informe de Consum Alimentari a Espanya. Els jubilats, en canvi, gairebé multipliquen per quatre aquest consum (174,4 quilos per persona a l’any). És a dir, els hàbits continuen sent molt importants a l’hora de triar els aliments més saludables i, per això, les generacions més grans, que han crescut en una època amb menys opcions d’aliments industrials, són les que consumeixen més quantitat de fruita i verdura.

Un factor afegit

L’estudi Infància i futur també revelava que “el percentatge de nens d’origen immigrant que presenten problemes d’obesitat és superior al dels nens autòctons (21% i 16%, respectivament). Si controlem l’efecte d’altres característiques sociodemogràfiques, els nens de 5 a 10 anys d’origen immigrant presenten un risc gairebé d’un 80% més alt de patir obesitat que els fills de pares espanyols. Aquests tres factors, apunta el pediatre Carlos Casabona, sovint s’imbriquen entre si: “Trobem persones que venen amb condicionants múltiples: sovint no tenen una bona educació sanitària i procedeixen de països on no hi ha tanta oferta alimentària. En consulta veig més obesitat en classes amb menys recursos, tant econòmics com culturals”. Tot això se suma al fet que, en les famílies que tenen menys recursos, els aliments insans com els refrescos ensucrats o les hamburgueses són vistos molt sovint com un premi, ja que no es poden permetre altres capritxos.

El consell professional

Qui decideix el que ha de menjar un nen? La influència del professional de la salut (pediatre/a, infermer/a pediàtric/a o dietista nutricionista) disminueix a mesura que el nen creix. És a dir, demanem consell i seguim les seves instruccions quan és un nadó, però al voltant de l’any de vida és un moment d’especial risc nutricional, ja que disminueix la influència de la recomanació pediàtrica i guanyen importància els patrons alimentaris familiars, que s’allunyen tot sovint de l’alimentació saludable.

Els nens mengen, els pares trien

En la primera infància, quan a penes ha deixat de ser un nadó, el menor no tria: menja el que li donen. És el moment d’oferir-li una dieta amb aliments variats, frescos i sans. “Els nens no són els que compren ni els que cuinen”, corrobora la doctora Cenarro. “A les cases es menja el que s’ha comprat, el que hi ha al rebost o a la nevera. Els adults són els que tenen el poder de decisió; si tenen uns hàbits dolents, canviar-los és molt complicat”. Així és: un nen petit no demana el tall de carn arrebossat enlloc de fet a la planxa, ni afegir nata a una crema, beixamel a una coliflor o cansalada a uns llegums. En canvi, si s’acostuma des de petit a aliments tan palatables, després continuarà demanant-los.

La qüestió dels hàbits ens porta als progenitors mirall: som un exemple (bo o dolent) per als fills. Si no mengem verdures ni fruita i mengem brioxeria industrial i aliments ultraprocessats, els nostres fills s’eduquen pensant que aquesta és la pauta habitual. L’exemple que donem als fills és fonamental. Cal dedicar temps, dins de casa i fora. Moltes famílies compren amb el nen, i això pot ser bo, però també dolent, depenent de com els orientem.

Del saber popular al pes de les dietes dels més grans

Però els condicionants econòmics, socials i culturals no basten per a explicar el paper de la família en el problema de l’obesitat infantil. Prova d’això és que un 12% dels nens amb rendes altes també en pateixen, segons l’estudi Aladino. “Els factors de risc es donen en totes les cases. La diferència és que, en les famílies que tenen obesitat infantil, concorren diversos d’aquests factors simultàniament i, a més, es prologuen més temps”.

És una de les conclusions a què ha arribat Sonia Moreno, membre del Grup d’Investigació en Sociologia de l’Alimentació de la Universitat d’Oviedo i autora de l’estudi L’obesitat com a problema social: una anàlisi de les pràctiques alimentàries i d’activitat física en llars amb obesitat infantil i sense. Segons el seu estudi, les cases on hi ha una base forta en el saber popular sobre l’elaboració del menjar, estalviar temps i gestionar recursos, encara que no tinguin molts diners, obtenen un resultat més saludable. “Les competències culinàries ajuden molt”, explica Moreno. A més, quan algun dels pares té obesitat i al llarg de la seva vida ha fet dietes frustrants, s’observa la influència del discurs genètic dels últims anys. “Es queden amb aquesta idea de ‘no hi ha res a fer, és el meu metabolisme’, malgrat que avui se sap que el canvi d’hàbits té més pes que no la base genètica”, analitza Moreno.

Fins on es pot exigir als pares?

Segons el pediatre Carlos Casabona, s’han identificat més de 100 factors relacionats amb el fenomen de l’obesitat. “Pel que fa als nens, la meva opinió és que la família –i els factors lligats a aquesta– té un pes d’almenys un 85%”. La família té un paper fonamental per a crear i desenvolupar uns hàbits saludables en els fills des de petits, però aquesta immensa tasca no es pot deixar en mans de la família, cal aportar-li tots els recursos i el suport necessari per a transmetre als nens uns hàbits saludables.

Un dels possibles factors implicats en l’obesitat infantil és la insuficient percepció de gravetat del problema per part dels pares amb fills que tenen excés de pes i, per tant, també per part dels mateixos nens. Aquest problema s’observa en els resultats de l’estudi Aladino, que posen de manifest que “molts progenitors tenen una visió distorsionada de la realitat quant a la situació ponderal que presenten els seus fills i filles”. Així, 9 de cada 10 pares d’escolars amb sobrepès pensen que els nens tenen un pes normal. I gairebé 2 de cada 10 progenitors de nens amb obesitat severa no són conscients que tinguin un problema. Només l’11,7% pensa que els seus fills tenen un “lleuger sobrepès”.

Els pares són conscients d’aquest problema? És un debat que ha arribat a la comunitat científica i que inquieta els pediatres. La doctora Teresa Cenarro ens explica que, malgrat que hi ha un percentatge elevat de pares i mares que es preocupen en les revisions sobre l’estat nutricional dels seus fills, “hi ha un altre percentatge, gens menyspreable, que pensa que el sobrepès en la infància ni és important ni té conseqüències. Sovint et diuen que ja perdrà aquests quilos de més quan facin l’estirada”. Amb ella coincideix Guillermo Rodríguez: “Molts pares continuen amb aquesta idea de l’estirada, però no és cert que tot el greix s’estiri i desaparegui. A més, els primers anys són clau per a l’adquisició de bons hàbits”.

Prevenció i tractament

“En consulta no fem percepcions subjectives, tenim els mitjans per a mesurar i objectivar si un nen té excés de pes per a la seva talla i edat”, assegura Cenarro, qui afegeix que, tot i això, “és molt difícil obtenir bons resultats en aquest camp, és una mica frustrant i ens dona molt poques satisfaccions”.

No és només que els pares es resisteixin a reconèixer la situació; és, fonamentalment, que per a corregir-la “han de canviar la seva manera de menjar. No es pot culpabilitzar ningú, entre altres raons perquè l’únic que aconsegueixes és que la família no col·labori. Així que, sense renyar, has de donar explicacions perquè, de manera conjunta, es puguin adoptar les mesures necessàries. Imposar, en temes d’obesitat, no condueix a res”, analitza. El primer pas és conèixer el que realment es menja a casa. “Per això, és molt interessant fer-los una enquesta en què se’ls demana que escriguin el que mengen els nens al llarg d’uns quants dies i s’estudia com s’alimenten”, explica Cenarro. “S’analitza amb la família on pot haver-hi l’error i, després, es donen els consells nutricionals adequats per a aquest cas en concret”, afegeix.

La responsabilitat de triar

Els pares i les mares són els que tenen la responsabilitat de protegir els menors dels productes poc saludables. Però, al mateix temps, sovint s’enfronten al problema de la gestió del temps. Els qui treballen moltes hores fora de casa i no disposen dels mitjans per a tenir una persona que els ajudi en les feines de la casa les hauran de fer en el poc temps que tenen quan tornen de la feina. Segons assenyala el pediatre Jesús Garrido, això afavoreix que a casa “es consumeixin fonamentalment aliments precuinats de producció industrial i que hi hagi molt de menjar a punt per a menjar. Una característica comuna en el menjar industrial és que, per a vendre més que la competència, ha de tenir més bon sabor que el del competidor. I això és fàcil d’aconseguir: només s’han de destacar els sabors afegint més sal, greixos saturats o sucre, juntament amb conservants, colorants i altres additius sense cap funció nutricional. L’objectiu és que siguin més abellidors”.

Són molts els condicionants de l’entorn que dificulten que els pares facin tries saludables. Se’ls demana que assumeixin la seva responsabilitat, però el debat es planteja també en termes de si tenen capacitat per a superar aquests condicionants i dir que no. És la reflexió que trobem en l’article “Llibertat parental com a barrera davant de la publicitat de productes alimentaris malsans dirigits al públic infantil”, escrit pel nutricionista Julio Basulto i Francisco Ojuelos, advocat expert en dret alimentari, i publicat en la Revista de Pediatria d’Atenció Primària. En l’article es conclou que “la major part dels progenitors no tenen coneixements nutricionals o sanitaris suficients, ni tampoc una capacitat real de contrarestar la manipulació amb interès comercial, moltes vegades orientada que el menor transgredeixi els consells dels adults al seu càrrec”. I afegeixen que situar el debat “en el pla de la llibertat de rebutjar la compra dels productes malsans dirigits als nens per part del progenitor és conseqüència de la voluntat de falsejar-lo, en un escenari d’incompliments massius i acreditats de les normes, perquè abans de situar-se en l’opció de triar, el consumidor ha hagut de rebre una protecció eficaç davant la publicitat deslleial”.

Decàleg nutricional per a pares

Animar-los a participar en la seva alimentació. Fer la llista de la compra, anar al mercat, ajudar a la cuina… Es tracta d’activitats educatives i que, a més, afavoreixen una alimentació més saludable.

Cuinar a casa i en família. És una bona oportunitat perquè els nens tastin diferents aliments i així augmentarà el seu interès pels plats que han fet ells mateixos.

Dinar (o sopar) en família. Hi ha moltes evidències científiques sobre que aquest hàbit és beneficiós en diferents sentits; entre ells, redueix la probabilitat de patir obesitat al llarg de la infància.

És un nen, cal vigilar-li les racions. Les racions que s’ofereixen als nens són cada vegada més grans, això contribueix a menjar en excés i que augmenti el risc de tenir sobrepès o obesitat.

És millor la recompensa que el càstig. Castigar per no haver menjat fruita pot fer que acabi generant rebuig a aquest aliment. És preferible donar-los un reforç positiu quan es prenen el menjar saludable.

Veure la tele, els canals de Youtube i les xarxes socials amb ells. Cal ajudar-los a identificar els productes insans, a detectar els missatges que fa servir la publicitat. Per exemple, si per a atreure la seva atenció fan servir personatges de dibuixos animats o esportistes.

Construir límits. Els límits són necessaris al llarg del desenvolupament i fan que la població infantil creixi de manera segura i confiada. Els adults són els que decideixen el que han de dinar o sopar segons les necessitats que tinguin, no els menors segons el que els vingui de gust.

Aprendre a demanar consell. És essencial que els pares i les mares sàpiguen rebre el consell d’especialistes, nutricionistes o pediatres com un assessorament que els ajuda en el seu paper educador.

Ser un bon exemple. La família pròxima actua com a model de referència en el qual els nens, constantment, es reflecteixen, es comparen per a aprendre actituds, comportaments i estils de vida.

Ensenyar-los a llegir la informació nutricional. Així triaran els ingredients més saludables.

Font: Estudi sobre la situació de l’obesitat infantil a Espanya.

“Necessitaríem un segle per a tornar a les xifres d’obesitat infantil del 1984”

Carlos Casabona, pediatre i divulgador

Fa més de 30 anys que atén una consulta de pediatria. Un temps que li ha permès veure en primera fila tots els canvis –demogràfics, socials, econòmics i culturals– que han afavorit l’auge de l’obesitat infantil. Carlos Casabona no vacil·la a l’hora de denunciar els factors que hi ha darrere d’aquesta epidèmia. D’aquests, destaca que “les decisions de les famílies a l’hora de triar els aliments estan molt condicionades per l’influx de la indústria alimentària i el poder de la publicitat”.

Per què als pares i mares els costa triar productes saludables? La disponibilitat d’aliments saludables fora de casa és escassa i poc assequible. Si sortim de viatge, ni a les estacions de tren, ni a l’avió ni a les gasolineres trobarem fruita fresca sencera a un preu raonable. Als restaurants, les postres que ofereixen són flams, natilles, mousses… I, a més, és molt difícil obviar la publicitat.

I en la compra al supermercat? Estem bombardejats per al·legacions de salut en productes que no són saludables. Brioixos amb alt contingut en ferro, cacaus vitaminats que, combinats amb llet, et donen força i energia… No diuen mentides, però dificulten que coneguem el veritable contingut del producte.

Els progenitors no estan més informats que abans? Sí, però no n’hi ha prou. Les famílies ja saben que la brioixeria industrial i els refrescos no són saludables; a partir d’aquí, actuen en conseqüència. Però continuen confonent-se amb els cereals mal anomenats “de l’esmorzar”. Els menors estan condicionats pels dibuixos de l’envàs i pels regals; els pares, per la informació de vitamines i minerals, sense adonar-se de la gran quantitat de sucre. Un altre problema, el trobem en els lactis que “ajuden a les defenses”, els iogurts ensucrats “amb sabor” de fruita…

Quan a la consulta els parlen de tot això, què responen els pares? Diuen que els seus fills mengen molt bé perquè no mengen brioixeria industrial. No s’adonen que afegeixen calories líquides als sucs, sucre als lactis ensucrats i fècula al pernil dolç… En aliments que, a més, no els treuen la gana, perquè després s’han de menjar l’entrepà.

La condició socioeconòmica dels pares hi influeix? Sí. Ho veiem en l’estudi Aladino. Entre el 70% i el 80% de nens que tenen obesitat pertanyen a classes baixes. Tenen menys accés a la informació de qualitat i poc de temps al centre de salut per a les revisions. Tenen menys recursos econòmics i culturals.

Què és l’“avorriment econòmic”? Hi ha famílies que no tenen opcions de lleure saludable. Ni anar amb bicicleta, ni fer una excursió al camp, ni extraescolars… Moltes només tenen com a recurs lúdic el menjar. Menjar dona plaer, i es compren unes bosses de croissants, o de ganxets.

És impossible menjar sa i barat? És difícil, llevat que segueixis una alimentació molt repetitiva. La fruita de qualitat, llevat de les pomes golden, els plàtans d’oferta i les peres, sempre és cara. La carn i el peix de qualitat, també. I el que no és saludable és molt barat. Però, a més, hi ha la qüestió de la sacietat. Un quilo de galetes costa un euro i té 4.000 calories. Un quilo de tomàquets també costa un euro, però té 200 kcal.

Què implica que els dos progenitors treballin fora de casa? Cal integrar-ho a l’entorn socioeconòmic. Si tens pocs recursos i, a més, et passes el dia treballant fora de casa, quan arribes a casa l’últim que pots fer és anar a comprar, preparar un sofregit, cuinar a foc lent… I aquí hi entra la indústria, que ha aconseguit elaborar productes saborosos, preparats, que sacien i barats. Si no tens temps, faràs croquetes congelades que només porten patata, o recorreràs a un pot de tomàquet fregit que porta molt de sucre.

Els últims estudis reflecteixen un estancament en les xifres d’obesitat infantil, fins i tot un descens… Era impossible anar a pitjor. Els últims anys només han baixat un punt. Això vol dir que necessitaríem un segle per a tornar a les xifres del 1984 [un 3%, actualment és del 40%]. És un problema estructural.